Una eixida de muntanya de les que no fan afició...

Hi ha dies que es millor no eixir de casa... i aquest del qual vaig a parlar, en va ser un.

Les meues cròniques de muntanya normalment solen ser de dies fantàstics, d'esbarjo i relaxament, i sobretot de gaudir de la naturalesa i de la bellesa dels paisatges pels que transite. Però aquest dia no va ser així, tot i que vaig acomplir part dels meus objectius muntanyencs.

Després de la lleu nevada del dilluns, tota la setmana va fer un temps primaveral, amb temperatures que convidaven al passeig en cos de camisa, i fins i tot a dinar al jardí. Per les nits, però la temperatura baixava per davall de zero graus, es a dir, un temps ideal per trobar "tubos" (corredors) a les vessants nord en el seu punt, amb la neu ben dura.

El divendres, però, la webcam de Cotos ja deixava veure que on pegava el sol, gairebé no quedava neu, per la qual cosa opte per anar al Pico del Lobo des de la Pinilla, on un bonic circ orientat al nord deixa unes quantes canals, curtes però d'una pendent respectable, i que des de fa temps vull clavar-li mà (o més ben dit, grampó i piolet). El part de l'AEMET dona molt bon oratge, amb possibilitat d'algun núvol, i algun banc de boira (característic de l'anticicló), que jo interprete que quedarà només al fons de les valls.

Així que, amb les millors perspectives, despertador a les sis del matí, tota la ferralla a la motxilla y carretera. A les 7 i mitja, encara de nit, comece a caminar. S'intueix un núvol al cim, que em deixa una mica mosca, però entenc que en eixir el sol, s'alçarà... La primera part del camí no té pèrdua: tot cap amunt seguint una pista d'esquí. Apareixen les primeres llums, i ja comence a posar-me nerviós, primer en veure la muntanya completament destrossada per les torres dels telecadires, i després en constatar que no es veu cap cim del circ per la boira. Arribe a la quota 1.800, on conflueixen diferents pistes d'esquí, i està ple de la infraestructura de l'estació incloent un bar; pense que és una llàstima de circ. Aquest entorn no tindria res a envejar al de la llacuna de Peñalara, si no fora per la quantitat de construccions i cables que l'inunden... Son les nou del matí, i de sobte un soroll molt fort posa en marxa el telecadira, i una música eixordadora comença a sonar amb molta força.

No done crèdit. Estic en un paratge màgic, i tanmateix la presència humana és tan present! (tot i que encara no he vist ni una persona). La boira comença a estendre's, així que no perc un minut: em pose els grampons i comence a pujar tot recte fugint del soroll insuportable; em clave de ple en el núvol, sense veure més de 20 metres per davant. Continue pel que crec és la canal de la Portilla del Lobo, i en una estoneta estic en un coll, tot i no veure absolutament res.

Continue cap amunt convençut que m'estic acostant al cim; me mosqueja que de seguida deixe de guanyar altura; mitja hora després trac el GPS per que alguna cosa no quadra... Efectivament estic anant tot just en direcció contraria, cap al Pico de la Cebollera Vieja. Pegue la volta i, afortunadament, per un segon s'intueix el sol per sobre de la boira, la qual cosa em permet orientar-me, i me n'adone que no havia arribat a la Portilla del Lobo, sinó prou més a l'Oest. 

Retrobe el camí i per fi m'adrece, de nou amb una boira tancada, cap al cim, on arribe i no em puc fer ni una foto per que la humitat és tan gran que no hi manera que es desentele la càmera. Estic a un grau sobre zero, i amb la humitat estic completament banyat, per dins i per fora. O siga calat fins els ossos. Si baixara la temperatura, al menys, la humitat es congelaria i es quedaria fora... Al cim, les runes horroroses del que un dia va ser un telecadira. Què desagradable es trobar-se aquesta imatge a un cim de 2.274 metres (i sostre de la Comunitat de Castella-La Manxa).

Arribat a aquest punt, la meua idea de fer els corredors ja fa temps que s'ha esfumat. Ara he de decidir per on baixe, i no clavar la pata! per que sense adonar-me'n puc acabar al mig de la muralla que cau fins la Pinilla. Quan comence a baixar, sortosament uns grup de cinc muntanyers apareixen per la autèntica Portilla del Lobo. Així que sabent que em trobaré petjades tot el camí fins a baix del tot, crec que és la millor alternativa. La neu esta tova, i no sembla massa perillós...

Amb molta cura, i sense gaire visibilitat vaig baixant espaiet, intentant no perdre les petjades. Al poc de temps sense tindre ni idea on estic, comence a sentir de nou la música de l'estació. I sobtadament em trobe de nou a les pistes d'esquí, envoltat de snowboarders. Mai m'agradat l'ambient de les pistes d'esquí alpí (el de fons és diferent, molt menys agressiu). M'encantaria practicar esquí de travessia i sóc conscient que per a això caldria esquiar molt en pista, però ara ni tinc la pasta, ni les ganes d'encetar una activitat nova. I quan veig que la muntanya es colonitza amb aquest estil "urbà", se'm van totes les ganes...   

Per fugir de la pista d'esquí, a l'últim tros d'abaixada em clave per un camí que va pel mig del bosc, encara que pega una miqueta més de volta. Però me n'adone que es tracta en realitat d'una pista de descens de BTT. El que em faltava!! Com que no tenia prou amb l'estació d'esquí, han habilitat, per a la temporada estival una pista de descens de bicicletes, amb el que això comporta de detriment del sòl boscós (compactació i arrossegament de sediments).

Amb quantitat de rampes artificials de fusta, i una sendera embarrada prou intransitable que m'omple de fang totes les cames, finalment a la una del migdia arribe al cotxe amb una mala llet considerable. Em canvie i torne a casa ràpidament a fer el dinar. A la altura de Buitrago veig pel retrovisor el núvol que m'ha fotut tot el matí i que està estancat a l'entorn de Somosierra. Mire a la meua dreta i veig una imatge del Peñalara i dels Cabeza de Hierro, completament nevats i amb un cel net i clar, d'un blau intens que fa intuir el fantàstic dia de muntanya que estarà passant la gent que ha optat per aquesta zona.

Per acabar-ho d'adobar, ja en casa, m'adone que he perdut el cable de la càmera de fotos (el portava al cotxe per carregar la bateria), amb la qual cosa no puc ni descarregar les fotos ni tornar a carregar-la.

En definitiva, un d'eixos dies que no fan afició a la muntanya, però que s'han de patir per poder apreciar més eixos altres dies on la climatologia acompanya, i per valorar els llocs solitaris i tranquils que molt sovint trepitgem en la pràctica d'aquest esport.

***

Voldria aprofitar aquesta crònica per fer una reflexió sobre el desenvolument local i els usos sostenibles dels àmbits rurals. Sóc molt conscient que una cosa és el que ens agradaria trobar a la muntanya, i una altra ben diferent és la necessitat de determinats localitats de sobreviure a un despoblament constant, un envelliment de la població, i uns recursos econòmics cada volta més escassos. Però cal buscar alternatives que combines ambdues coses, i sempre des de la fortalesa d'allò que és públic.

Si no vaig errat, l'estació La Pinilla és propietat de l'Ajuntament de Riaza, la qual cosa, al menys, garanteix que el benefici no queda en unes poques mans, i que a més del benefici indirecte de creació de llocs de treball i comerços al seu voltant, també hi ha uns ingressos directes que via pressupost municipal cal entendre repercuteixen en tots els habitants de la zona.

No obstant això, hi ha certes coses que es podrien cuidar una miqueta. Per exemple, la música a tota canya no té molt de sentit, en una època en la que cadascú pot anar escoltant la música que vol al seu MP3, tot respectant el so de la naturalesa.

Però sobre tot, aquestes zones, amb el suport de les diferents administracions, han de treballar en una estratègia de futur especialment ara, quan el calfament global i les nevades cada volta menys copioses, obliguen a buscar un altres tipus de turisme menys puntual, més sostenible i més respectuós amb el medi ambient.

Nota: aquesta entrada la vaig escriure a meitat de gener; no la vaig publicar en eixe moment, i fins avui, no la recordava... però més val tard que mai...