Cross de Rivas: la crònica

Quan fa tres anys varem decidir comprar la casa en què visc, entre altres coses pel fantàstic olivar que tenim a la porta, no tenia ni idea que tots els hiverns l'Ajuntament de Rivas organitzava el popular Cross de l'Olivar de la Partija, tota una festa esportiva, en la qual, ripenses de totes les edats (des de pre-benjamins fins a veterans) participen en curses de diferents distàncies. Tindre l'eixida d'aquesta carrera a menys de 20 metres del meu jardí és un luxe que de segur tots els corredors envejaran...

Enguany, algunes novetats: en primer lloc, s'avança la cursa dels majors a primera hora, de manera que els més menuts queden per al final del matí, quan fa menys fred. En segon lloc, amb l'hivern insòlitament sec que portem, els camins normalment enfangats han esdevingut més durs que una pedra, la qual cosa jo personalment agraeixc per que, tot i que es perd una mica l'essència d'un cross, córrer amb 2 quilos de terra humida adherida a les sabatilles no es gens agraït.

He de confessar que he tingut dubtes per apuntar-me fins última hora, per que al darrer semestre he corregut pocs dies i sempre distàncies llargues, i per tant la distància de 7.000 metres em ve fatal, però els meus nanos menuts volen participar-hi i no estaria bé no predicar amb l'exemple. I la veritat, a mi també em fa il·lusió.

La data, el 29 de gener, i com sempre, des de les nou del mati, la pau i tranquil·litat quotidiana d'aquest olivar es veu substituïda per la coneguda veu de l'animador de Laetus (l'empresa que contracta l'Ajuntament per a l'organització dels events esportius). Ja de bon matí, i amb una temperatura "ideal" per córrer (0 graus), l'olivar s'omple de corredors. Així que ixc de casa per la porta del jardí, acompanyat per Marc, que com jo es posa nerviós davant qualsevol cursa, i en un minut estic inscrit i amb els dorsals en la mà.

Torne a casa a desdejunar molt lleuger, i me'n vaig a calfar una miqueta, que ja em conec aquestes eixides de poca gent i poca distància i solen ser explosives. Arriba l'hora de l'eixida i la resta de la família continua dormint; només Marc, incondicional, el tinc preparat per animar-me; a més s'encarregarà de fer alguna foto. Em trobe prou més gent que l'any passat, després comprovaré que en som uns 200. El meu objectiu, baixar dels 30' (a 4'15"/km, lluny dels 4' que vaig fer l'any passat, però no puc demanar-li més al meu cos...)

Tal i com havia previst, eixida a tota canya! I damunt costera amunt; el cinc quilos de més que tinc en relació a l'any passat es noten, i vaig bufant des dels primers 500 metres... He de pegar cuatre voltes al circuït de sempre. Me'l conec com la palma de la mà, així que procure dosificar a les pujades, i intente recuperar a les baixades. El vent bufa amb força del nord, i aplique també l'estratègia d'intentar anar "a roda" d'algú quan el tinc de cara, i avance pel meu compte quan el tinc de cul...

Passe la primera volta a ritme de 4'20"/km, no està mal, però una mica per damunt del que havia previst. No em trobe massa fi, però comence a prémer una mica. Em pose darrere d'una persona i aconsegueixo passar la segona volta a 4'15" que és el meu objectiu. La tercera volta ja comença a passar-me factura; aguante el ritme, però vaig patint massa...

El meu cap acusa la feblesa del cos, i comence a perdre motivació: com al conte de la rabosa i el raïm, les excuses per afluixar el ritme m'assalten de cop: "total no m'hi jugue res...";"està clar que amb el poc que he entrenat no vaig a fer un bon temps..."; "si no apure massa, aquesta vesprada encara puc eixir en bici..." I així, la quarta i darrera volta, puge a 4'25" per quilòmetre, entrant en meta en un temps de 30'20", i quedant-me amb certa sensació d'insatisfacció. Què anem a fer; no totes les curses són agraïdes, i aquesta, tot i ser "la meua", per tindre-la a la porta de casa, no m'ha eixit bé.

Dues són les conclusions: 1.- amb aquestes edats, si no es té molta constància ràpidament es perd el que s'ha guanyat amb molt d'esforç... Quan tenia 20 anys podia estar mesos sense córrer que quan anava a una carrera podia fàcilment córrer a quatre minuts per quilòmetre; y 2.- No hi ha dreceres; no es pot estar setmanes sense córrer i quinze dies abans d'una carrera intentar guanyar velocitat amb un parell de sessions de series en pista...

Me'n vaig a recollir a Marc, que s'havia col·locat estratègicament per veure'm passar dues vegades en cada volta, i el pobre quasi congelat havia aguantat estoicament tota la carrera; en eixe moment passa per davant el meu company de feina Raúl i me'n vaig a esperar-lo a la meta, per fer-nos una foto de record...

Ens anem a casa, a descansar una miqueta i de seguida a preparar les següents carreres, les de Marc i Guillermo. A casa ja s'han alçat i, aquesta vegada sí, tots a veure córrer als nanos...

Primer estan corrent els cadets, infantils i alevins, i cal veure la velocitat que porten els que van per davant. Ja voldria jo... En cadets veig que guanya un Diablillo, del meu club de triatló, la qual cosa sempre es motiu de joia...

I com sempre a les carreres de menuts de Rivas, bona organització; uns monitors s'encarreguen de recollir els xiquets, i se'ls emporten a calfar...

I al cap d'una estoneta, els 130 benjamins ixen a tota velocitat; fa por veure-los vindre. Marc, seguint el meu consell, es posa quasi al final. Ha de córrer 800 metres, i amb 7 anys eixa distància pica; la temptació d'eixir a l'esprint és molt gran, sobretot quan per davant es posen alguns dels que practiquen atletisme en el club local Covibar, de gran nivell. A més a més, Marc és dels mes menuts, por que en la categoria estan els nascuts en 2.003 i 2.004, i ell es de desembre de 2.004. La possibilitat d'una caiguda amb eixes eixides massives de xiquets és molt gran, així que millor darrere...

La primera part de la cursa és cara amunt, i ràpidament es veu com molts nanos comencen a caminar. Però Marc, amb ritme de "carrera de fondo", com jo li dic, aguanta el tipus i continua corrent. Poc a poc comença a passar xiquets, i malgrat estar "colorao" com una tomaca, s'aproxima a línea de meta a bon ritme... Els primer passen com una bala; no entenc com un xiquet de 7 o 8 anys pot córrer a ritme de 3'45" per quilòmetre... I Marc amb puntdonor alça el cap i encara esprinta en la costera final. Finalment, 4'30" el 800, no està gens malament. A l'endemà veuré la classificació i molt pagat comprovaré com el meu cadell ha quedat el 60é de 130 xiquets.

I ràpidament a portar a Guillermo al calfament amb el monitor. No puc evitar patir de veure'l, tan poca cosa com és, envoltat de xiquets que li passen un pam; la categoria pre-benjamí es per als nascuts en 2005, 2006 i 2007, i ell és d'aquest últim any, així que amb els seus quatre anys comparteix carrera amb els de cinc i sis anys. Amb la seua timidesa habitual, fa cas estricte de tot el que li diu el monitor; més bo que un sant...

I després a la línia d'eixida; dos únics consells: eixir espaiet i córrer recte, sense creuar-se amb ningú per evitar caure. 500 metres li separen de la meta, i els 3 minuts que tarda en fer-los passen realment volant. Malgrat eixir pràcticament dels últims i ser també dels més menuts, arriba per la meitat, amb més d'un centenar de xiquets per darrere.

Marc i Guillermo satisfets s'ajunten amb les seues respectives medalles, i comparteixen detalls de llurs carreres; i jo, orgullós, oblide ràpidament la meua mediocre participació i la modesta posició 50 en la classificació, molt lluny de la 20ena de l'any passat.

A la vesprada, i per apurar el cap de setmana, una curta eixida de bici sota un fred gelador, un avanç de l'entrada d'aire siberià que en les dos pròximes setmanes ens portarà la desitjada neu per fer corredors a Guadarrama...