La Canyada Reial: defensar la legalitat i protegir als vulnerables

Amb unes quantes preocupacions al cap, de caràcter més personal i que no traslladaré al blog, he decidit eixir a córrer per la Canyada Reial Galiana, aprofitant que tenia pendent fer-ne fotos per il·lustrar algunes de les meues darreres rutes de Wikiloc que passen per aquest històric camí.

Les canyades són camins que tenen el seu origen en la tradició nòmada de l'Edat Mitjana, quan es conformen els grans sistemes de vies pecuàries o camins reals d'ovelles; en aquesta època es constitueix L'Honrado Concejo de la Mesta, una poderosíssima organització de propietaris i pastors de ramats que gaudien d'importants privilegis, que es va mantenir durant molts segles (fins a 1.936). Per elles transhumaren milions de caps de bestiar cada any (com ara les llegendàries ovelles merines, famoses per la seva apreciada llana) que feien el recorregut a finals d'estiu i a la tardor cap al sud, i al final de l'hivern i a la primavera cap al nord.

La Canyada Reial Galiana, originàriament naixia al sud de La Rioja, per acabar a la província de Ciudad Real, passant abans per llocs tan emblemàtics com el Canó del Riu Lobos, a la província de Sòria. En total són al voltant de 400 quilòmetres, dels que es calculen que s'han perdut al voltant de 100.

A la Comunitat de Madrid, la Canyada, però, no es coneguda per la seua riquesa històrica i cultural, sinó pel fort nivell de degradació que es fa especialment palpable en alguns districtes de la capital de l'Estat. Son molts el problemes d'aquest espai, com els talls que les noves carreteres i autovies li fan sense alternatives, o els abocadors incontrolats, però és el procés massiu d'urbanització il·legal que s'ha produït recentment als municipis de Coslada, Rivas i Madrid, el que ha col·locat la Canyada com a focus d'atenció de problemàtica social.

Encara que aquest procés va començar fa més de 40 anys, quan alguns particulars (sobretot immigrants d'altres regions d'Espanya) van començar a apropiar-se, indegudament, de parcel·les per fer hortes, magatzems, naus industrials i habitatges menuts, etc., la realitat és que les imatges aèries de la zona de fa 20 anys només mostren alguna caseta aïllada. En canvi, una visió actual mitjançant Google Earth ens mostra tot un riu de construccions sense separacions durant molts quilòmetres.

Els que vivim a Rivas, sentim parlar molt sovint de la Canyada, però no són molts els que coneixen de primera mà la realitat de la Canyada, tret dels qui hi viuen i alguns veïns de Covibar (alguns edificis d'aquesta cooperativa estan a menys de 20 metres de les cases de la Canyada).

Al meu cas, per sort o per desgràcia, la conec be i m'afecta el seu futur, i no només per que visc a només 300 metres de les cases més properes, o per que transite per ella quasi a diari quan torne de la feina en bici, sinó per que porte als meus fills a l'escola pública on van una part important dels xiquets i xiquetes que viuen en aquesta zona de Rivas. De fet, alguns dels millors amics dels meus tres fills, hi viuen. I evidentment tinc molt bona relació amb els seus pares i mares.

I és per això que quan parle de la Canyada, jo sempre pense en persones, amb noms i cognoms, amb il·lusions, amb projectes de vida, amb els seus somriures, i en algunes ocasions amb els seus plors... Potser això em fa perdre objectivitat, i em costa més trobar eixe punt d'equilibri entre la defensa d'allò que és públic (com un dels valors que defenc a ultrança), i la protecció de les persones més vulnerables.

Aquests dos aspectes no són antagònics, i una adequada política que no estiga al servei dels poderosos, deu ser capaç de conjugar ambdues facetes d'aquest problema. Però no es fàcil trobar eixa política. Per començar, el tractament de la situació de la Canyada correspon per llei a la Comunitat (Partit Popular), i aquesta trasllada el problema als Ajuntaments afectats, sense dotar-los de recursos. I així ens trobem amb diferents realitats, per que res té a veure el govern de Coslada i Madrid (Partit Popular) i el de Rivas (Esquerra Unida). 

Sortosament, des de Rivas, el seu alcalde manté una postura molt clara i, al menys aparentment, coherent: a la Canyada Reial al seu pas per Rivas no es legalitzarà cap construcció, i finalment es convertirà en una via verda. Però que passarà amb els seus veïns? Què passarà amb eixos amics/gues que ara hi viuen? És allò que anomenen "desafecció". I ací cal aclarir que no tots els habitants de la Canyada són iguals.

Com deia abans, quan pense en la Canyada pense en persones, i per això se'm fa molt difícil fer una classificació de qui conec directament. No obstant això, hi ha alguns grups clarament identificats:

-      Els primers "ocupants". Persones que començaren construint una caseta en una parcel·la pública, i que poc a poc s'han fet un xalet amb cert luxe, i que ara reclamen títol de propietat per drets "històrics" adquirits.

-      Els mafiosos i especuladors. Alguns també pertanyen al primer grup (però no tots!). Son persones que s'han enriquit gràcies als més vulnerables: lloguen la llum que tenen enganxada il·legalment del abastiment públic; lloguen unes parcel·les que no són seues a persones que no poden pagar el preu d'un pis en condicions; i alguns, fins i tot han venut (cedit, com diuen ells) les cases a persones que amb l'esforç de molts anys havien estalviat uns dinerets però no podien pagar per una casa digna el preu que el "meravellós" mercat immobiliari marcava.

-      Els traficants de droga. Delinqüents de "poca monta" que venen a particulars i a petits camells, i que enriqueixen als vertaders capos d'aquest negoci.

-      Finalment, hi ha una gran majoria de persones, moltes d'ètnia gitana i la majoria estrangeres (romanesos i magribins fonamentalment) que sobreviuen com poden en unes condicions sovint molt precàries i que són simplement víctimes de la desigualtat social del sistema capitalista.

El destí de totes aquestes persones no pot ser el mateix. Sens dubte, tots els habitatges deuran ser enderrocats, per que estan construïts sobre un sòl públic. Però prèviament caldrà estudiar cas per cas la situació de cada família que hi viu, per que resulta evident que no es pot deixar al carrer a tots i totes les que treballen de sol a sol per guanyar-se un jornal (o al menys ho intenten); també caldrà perseguir i sancionar implacablement als delinqüents que durant anys s'han enriquit a costa dels que menys tenen... I tot això portarà temps i requerirà de molts recursos...

I eixe és precisament el risc actual: en un context de crisi en el que les administracions estan endeutades, i intenten reduir el seu dèficit per on poden, els governs municipals es troben front a dos alternatives:

- invertir els escassos recursos en reallotjar als "moros" (que per cert, no voten) en pisos públics en detriment de les inversions en parcs, instal·lacions esportives, etc. per a la gent "normal" (que sí que vota), o...

- legalitzar algunes vivendes i cobrar una contribució urbana que ajude a tapar el forat dels comptes públics.

Malauradament, vist així, la temptació és molt gran.

I és ara precisament, quan els diners públics no sobren, quan es podrà veure que realment existeixen les dretes i les esquerres, i que encara té sentit parlar d'aquestes corrents polítiques. Tinc clar que faran els governs del Partit Popular: com sempre, beneficiaran als que més tenen, encara que siguen delinqüents.

I què farà l'esquerra que governa en Rivas? Perseguirà els mafiosos, especuladors i delinqüents, i es posicionarà amb valentia en defensa dels més desafavorits, dedicant-los els recursos necessaris, malgrat que això implique que la resta de ciutadans de Rivas més acomodats pedram certa qualitat de vida en el serveis públics que rebem...

 

Tant de bo algun dia tots els ripenses pugam gaudir d'aquest espai com una via verda on passejar o muntar en bici, incloent a molts dels que ara hi viuen, que s'acostaran des dels seus barris dignes i junts recordarem com un dia un Ajuntament d'esquerres va fer el que s'esperava: lluitar contra els poderosos i protegir els vulnerables...

N'estic segur, i així ho desitge.

Una altra crònica de ciclisme per la Serra de Guadarrama: Navafria i Navacerrada

Un altre dia calorós d’estiu i una altre dia de patiment en bici per la Serra de Guadarrama. En aquesta ocasió he triat dos ascensions clàssiques i que no coneixia: la pujada al Port de Navafría des de Lozoya, i descens per la vessant segoviana, i la ascensió a Navacerrada des de La Granja, per acabar baixant des de Cotos de nou a Lozoya. Un recorregut realment bonic, que en estiu es fa molt agradable per la frescor dels boscos de la Serra i per l’altura que suavitza les temperatures de la meseta.

És diumenge, i la idea es aprofitar la vesprada fugint de l’esdeveniment familiar, així que dine a la una del migdia, i amb 34º de temperatura a Rivas agafe el cotxe, clave la bici i m’adrece cap a la Vall del Lozoya, on la verdor perenne, fa d’aquest racó de la Comunitat de Madrid, un lloc paradisíac per als amants de la muntanya.

Deixe el cotxe a Lozoya, i sense calfament previ, encete l’etapa directament amb 11km de pujada sostinguda i 700 metres de desnivell. No havia fet mai una ascensió en bici directament sense un bon grapat de quilometres abans, i la veritat és que es nota. M’ho agafe amb molta calma, per que a més del Port de Navafria, tinc per davant més d’un centenars de quilometres i la pujada al Port de Navacerrada amb les seues mítiques revoltes.

Els primers 300 metres de desnivell passen sense assabentar-me, això sí, a 10 km per hora de mitja, o siga, que vaig tan espai que quasi costa mantenir l’equilibri... El paisatge és preciós, amb un bosc atapeït de roures, alguna carrasca i algun castanyer. La carretera completament buida; són les quatre de la vesprada, i encara que fa calor, es nota ja que estem al cor de la Serra; únicament es fa molest una colla de mosques que volen al voltant del meu cap, com si jo fóra una vaca de les que veig a la vora de la carretera. Continue avançant a un ritme tranquil, i continue poc cansat; de moment no em fan mal les cames; em permet el luxe de deixar-me una corona al pinyó per si la costera es posa vertical, però he de dir que eixe moment no arriba. El port es caracteritza per ser relativament suau en tot el recorregut.

Quan ja porte 500 metres de desnivell, comence a notar cert cansament, però no exagerat, i just en eixe moment hi ha un recés, durant 1 quilòmetre la carretera es posa plana, i fins i tot amb una suau pendent negativa en algun tros. Plenament recuperat amb aquest descans, m’enfronte als últims 200 metres, que faig sense cap problema. Els roures han deixat pas a uns pins altíssims, i a una verdor impressionant. Amb aquest panorama, és un goig pujar en bici. Uns metres abans d’arribar al Port n’hi ha una font on pare per abastir-me d’aigua. Menge un poc, bec, i pare al mateix cim per fer-me la foto de rigor. Estic al límit entre Madrid i Segòvia, amb el pic del Nevero a l’esquerra, on queda una menudeta llacuna d’origen glaciar.

El descens, ràpid, amb molta corba i amb el ferm en no molt bon estat, i com que sóc prou “cagat”, em deixe la meitat de les sabates dels frens. Arribe a Navafria, i ixc a la Nacional 110, recentment arreglada, i que deixa un bon voral de bon asfalt per anar en bici; això sí la carretera una mica avorrida: tota recta i amb curtes pujades i abaixades trencacames; després de 20 km em desvie cap a la Granja, on arribe i faig també una paradeta tècnica: un moset, un glopet i una foto a la Granja de San Ildefonso.

I a partir de ara, inexorablement toca patir. Torne a abastir-me d’aigua, però ara les cames ja em fan mal cada volta que toca pujar. Em queden 20 km d’ascensió al Port de Navacerrada, encara que els primers 10 km tenen moltes pujades i baixades, i quasi no es guanya desnivell. Però a partir la cota 1.300 metres, la pujada ja es fa contínua i no donarà treva fins a dalt de tot.

Pronte començarà la primera de les famoses set revoltes. No són per a tant, pense, sobre tot les que s’agafen girant a la dreta, però les que giren cap a l’esquerra són cada volta més dures, I amb la sèptima, quasi m’agafa una rampa, però només “quasi”, per que les cames em responen i continue pujant. Ara sí que em fan mal les cames, per amb el GPS sé exactament el desnivell que em queda, i sembla tot controlat. No obstant això, els dos últims quilometres se’m fan molt durs. Finalment corone el cim: 1.880 metres. Son les set de la vesprada, porte tres hores i mitja llargues sobre la bici.

No em pare molt, el justet per buidar les butxaques del maillot de barretes i altres llepolies, i una altra volta en marxa. Ja sols em queda planejar fins a Cotos, i una baixada de vertigen fins a Rascafria, pràcticament sense pedalar. Els últims deu quilometres, de Rascafria a Lozoya, els faig tranquil·lament, amb les cames carregades, però sense temor a les rampes...

Finalment, arribe a Lozoya a les vuit de la vesprada, 4 hores i mitja i 105 km.

Bona jornada de bici, bonica, i aquesta vegada, encara que cansat, no he arribat al límit... Després, la dura tornada a la realitat...

Cucs de seda; fotos del procés de metamorfosi

Cinc anys porte criant cuc de seda. Encara recorde quan Raquel, l’educadora de l’Escola Infantil de Marc quan tenia un any, em va preguntar si volia uns pocs cucs que havien criat a l’Escola. De sobte, en obrir la caixa de sabates amb forats que em va mostrar, em va arribar una fragància que em va transportar 40 anys enrere... 

No m’hi vaig poder negar; recordava molt bé la il·lusió que em feien de xiquet, la rapidesa amb que creixen i el meravellós món de la transformació en papallona després de tancar-se en un capoll fet en poques hores. Així que n’agafi un grapadet de huit cucs, me’ls vaig posar en una caixeta amb una fulla de morer, i me’ls vaig endur a casa.

De nou vaig gaudir amb el procés, i aquesta vegada acompanyat dels meus nanos. Cada any el número de cucs ha anant augmentat fins que enguany em vaig trobar amb més de 10.000 cucs que vaig ser incapaç de mantenir, així que em vaig quedar amb uns dos-cents per poder cuidar-los com cal.

Aprofite aquest blog per contar amb fotos l’evolució que pateixen aquests animalets durant 3 mesos (de finals de març fins a juny):

Defensant les persones que es dediquen a la política

Aprofintant la convocatoria de Eleccions Generals, vaig a escriure algunes reflexión sobre els polítics i les polítiques. Sembla estar de moda criticar-los, però a mi sempre m’ha agradat anar a contracorrent. De fet, n’hi ha dues expressions que em desplauen especialment: aquella que diu “tots són uns lladres” i aquella altra de “tots els polítics són iguals”

Abans de començar a esmicolar cadascuna d’aquestes frases tantes vegades sentides, una reflexió sobre el perill de les generalitzacions; en una recent entrada d’aquest bloc, i en relació a la discriminació que pateixen els gitanos, ja mencionava que quan traslladem la percepció que tenim de determinats individus a tot un grup, estem simplificant y reduint una realitat que és molt diversa, y per tant molt rica. Per tant, tot suposant que la majoria de persones que formen part d’un col·lectiu siguen d’una manera determinada, per respecte als qui no ho són, i per fer honor a la realitat, no és just generalitzar.

Però no és el cas. Sobre la primera expressió, no tots els polítics són uns lladres, ni ho són la majoria. N’hi ha, es clar que sí, però són una excepció. En termes relatius són tan poc representatius que no es poden considerar ni tan sols com una minoria. Quants s’han pogut enriquir il·legalment gràcies a la seua condició de polítics? 20? 50? 200?1.000? Dubte que molts més. La justícia acaba sent implacable i els casos de corrupció acaben eixint a la llum; jo tinc més anys que la nostra democràcia, i no recorde que hagen aparegut tants casos de polítics actuant al marge de la llei. Condemnats, no n’hi ha més d’un centenar.

I ara pensem: quants polítics tenim a l’Estat espanyol? No és fàcil la resposta, per que els polítics no són una professió. Els polítics són ciutadans, que en la majoria de los casos tenen la seua pròpia ocupació, i que només en comptades ocassions, la deixen temporalment per ocupar un càrrec públic. Però fem una aproximació amb algunes dades: el PP té al voltant de 800.000 afiliats, el PSOE uns 400.000 i altres partits minoritaris poden sumar 300.000, és a dir, n’hi ha en torn a un milió i mig de persones amb carnet d’un partit polític, i que per tant són en certa manera polítiques.

Sigam una mica més restrictius, i considerem tan sols els qui han estat elegits democràticament per a un càrrec públic: prop de 70.000 regidors, uns 2.000 diputats autonòmics y provincials, 350 diputats del congrés i més de 200 senadors. A més a més, a Espanya n’hi ha uns 200 partits polítics registrats, i tots ells necessiten persones que els gestionen. I a més hauríem d’afegir tots els càrrecs de confiança de designació política. En definitiva, en Espanya pot haver al voltant de 100.000 persones desenvolupant activament tasques polítiques.

En definitiva, si al llarg dels 35 anys de democràcia no hem tingut més d’un centenars de polítics corruptes, i actualment poder haver-ne més de 100.000 actius, la proporció resultant es que els polítics lladres no suposarien més del 0,1%, i si ho calculem sobre els afiliats, la xifra no assoliria ni el 0,005%.

I ara pensem en tot el que aporten a la societat: en la majoria dels casos, els polítics no cobren un sou per la seua feina; dels 70.000 regidors, només els de les grans ciutats tenen un salari per les seues responsabilitats. I tenint en compte que en molts casos estan gestionant milers de milions d’euros resulta lògic que tinguen una compensació econòmica. Si a més, considerem que tots eixos euros són nostres, també sembla raonable que remunerem a qui s’encarrega d’administrar-los. Però com deia, la majoria, malgrat això, no cobren per la seua tasca política. Cada dia, quan acaben la seua feina, se’n van a l’Ajuntament, o al Partit, a treballar per la millora de les condicions de vida dels ciutadans. I han de prendre decisions; decisions que no són fàcils per que beneficien a uns i perjudiquen a uns altres, per que les polítiques mai són neutrals, sempre tenen efectes en una direcció o altra, i els conciutadans moltes vegades no ho entenen, i els critiquen feroçment, i el veí de tota la vida li retira la salutació...

I els qui cobren un sou, sovint han de deixar-se el seu treball. Els qui són funcionaris, podran tornar-hi quan deixen el càrrec, però qui tenia un treball precari, tindrà una reincorporació complicada, i el que tenia un negoci, tindrà que començar de zero... I no oblidem que la majoria dels polítics que arriben a llocs de responsabilitat, amb remuneració, han passat molts anys treballant de manera totalment altruista i sense veure un cèntim.

Eixa és la vida dels polítics en el nostre país. De lladres, poc, o no-res. Tret d’excepcions...

I en relació a l’altra expressió “tots els polítics son iguals...”, també discrepe radicalment. Per començar, els polítics pertanyen a partits que evidentment no són iguals. És igual el PSOE i el PP? És cert que aquests dos partits tenen polítiques macroeconòmiques semblants, de caràcter neoliberal (encara que el PP allà on governa les aplica més radicalment), però entre aquests dos partits existeixen moltes altres diferencies, per que com deia abans, les polítiques no son neutrals, tenen sempre una component ideològica, que es tradueix en que beneficien més a uns que a uns altres.

La dreta ultra del PP optarà per polítiques que beneficien directament al Capital, que és a qui representa, i això podrà tenir com a efecte col·lateral certs beneficis per als estrats més baixos de l’escala social. O no... per a ells és indiferent... La dreta moderada del PSOE també triarà aquelles polítiques que beneficien al Capital però per que considera que d’aquesta manera es beneficia el conjunt de la societat; i és per això que sempre procurarà que les polítiques tinguen cert impacte positiu en els més desfavorits (i eixa és la gran diferencia respecte al PP).

Però no tenim només dos neurones com per a pensar únicament en el PP i en el PSOE (bé potser algú sí...). A Espanya existeix una esquerra que es planteja fer les coses d’una altra manera. És una esquerra que té molt clar a qui ha de beneficiar, i les polítiques que posa en marxa estan adreçades directament a les classes amb menys recursos, per que vol reduir les diferencies socials que provoca el capitalisme i intenta afavorir la igualtat d’oportunitats, i si això es incompatible amb els beneficis del Capital és aquest el que s’ha de sacrificar.

Però això no serà necessari en la majoria de les ocasions, per que el efecte col·lateral de la cohesió social i la igualtat, és l’estabilitat de la que fonamentalment es beneficien les empreses.

I si parlem de persones, alguns exemples de la nostra vida política. Sembla evident que no es poden posar al mateix sac a Francisco Camps, acusat de deixar-se subornar i sota sospita de concedir contractes milionaris amb molt poca transparència,

i a Mònica Oltra, portaveu de la Coalició Compromís a les Corts Valencianes, a qui vaig conéixer personalment fa molts anys (compartíem militància al mateix sindicat d’estudiants), i que actualment treballa i lluita dia a dia pels drets dels ciutadans i les ciutadanes del País Valencià, i no precisament dels més poderosos...

I que dir dels polítics que governen la meua ciutat de residència: Rivas Vaciamadrid, una localitat de més de 75.000 habitants on Izquierda Unida ha obtingut la majoria absoluta després de molts anys de tenir l’alcaldia. I és que la gent ha sabut valorar una molt bona gestió municipal, sense obres faraòniques, on la qualitat de vida vessa per tot arreu. Els pressupostos anuals s’elaboren amb la participació ciutadana, decidint per barris, les inversions que es consideren més importants. I quan han arribat les vaques flaques, el primer que han fet els polítics que governen Rivas ha estat baixar-se el sou, reduir les regidories i limitar el nombre de càrrecs de confiança.

Ni tots els partits son igual, ni tots els polítics volen el mateix.

I molt relacionat amb tot això, em ve al cap una reflexió al voltant del moviment 15-M, els indignats, amb qui simpatitze per tot el que implica de moviment social, de mobilització dels joves i dels no tan joves, de recerca d’alternatives, de frescor en les idees, i per moltes altres coses. Però hui, llegint les reivindicacions que han fet arribar al Congrés dels Diputats, i on hi havia gran quantitat de demandes molt raonables, crec que es feia massa incidència en la crítica generalitzada als polítics, al que guanyen, i al poc que treballen.

La nostra democràcia es millorable, no cap dubte. Entre altres coses, hem de partir de que la democràcia en un sistema capitalista, sempre tindrà grans mancances, però en tot cas la democràcia real ha de comptar amb els polítics, són necessaris en tota organització social; al menys en el curt i mig termini; pot ser un dia gaudirem d’un sistema on l’engranatge social, la justícia i la equitat siguen tan perfectes que seran prescindibles. Però encara no ha arribat el moment. Els necessitem, i els necessitem ben formats (que siguen bons gestors), amb consciència social (que busquen la justícia social i la igualtat), i ben remunerats (precisament per evitar corrupteles).

Sortosament, els tenim, només cal que els deixem governar...