Defensant les persones que es dediquen a la política

Aprofintant la convocatoria de Eleccions Generals, vaig a escriure algunes reflexión sobre els polítics i les polítiques. Sembla estar de moda criticar-los, però a mi sempre m’ha agradat anar a contracorrent. De fet, n’hi ha dues expressions que em desplauen especialment: aquella que diu “tots són uns lladres” i aquella altra de “tots els polítics són iguals”

Abans de començar a esmicolar cadascuna d’aquestes frases tantes vegades sentides, una reflexió sobre el perill de les generalitzacions; en una recent entrada d’aquest bloc, i en relació a la discriminació que pateixen els gitanos, ja mencionava que quan traslladem la percepció que tenim de determinats individus a tot un grup, estem simplificant y reduint una realitat que és molt diversa, y per tant molt rica. Per tant, tot suposant que la majoria de persones que formen part d’un col·lectiu siguen d’una manera determinada, per respecte als qui no ho són, i per fer honor a la realitat, no és just generalitzar.

Però no és el cas. Sobre la primera expressió, no tots els polítics són uns lladres, ni ho són la majoria. N’hi ha, es clar que sí, però són una excepció. En termes relatius són tan poc representatius que no es poden considerar ni tan sols com una minoria. Quants s’han pogut enriquir il·legalment gràcies a la seua condició de polítics? 20? 50? 200?1.000? Dubte que molts més. La justícia acaba sent implacable i els casos de corrupció acaben eixint a la llum; jo tinc més anys que la nostra democràcia, i no recorde que hagen aparegut tants casos de polítics actuant al marge de la llei. Condemnats, no n’hi ha més d’un centenar.

I ara pensem: quants polítics tenim a l’Estat espanyol? No és fàcil la resposta, per que els polítics no són una professió. Els polítics són ciutadans, que en la majoria de los casos tenen la seua pròpia ocupació, i que només en comptades ocassions, la deixen temporalment per ocupar un càrrec públic. Però fem una aproximació amb algunes dades: el PP té al voltant de 800.000 afiliats, el PSOE uns 400.000 i altres partits minoritaris poden sumar 300.000, és a dir, n’hi ha en torn a un milió i mig de persones amb carnet d’un partit polític, i que per tant són en certa manera polítiques.

Sigam una mica més restrictius, i considerem tan sols els qui han estat elegits democràticament per a un càrrec públic: prop de 70.000 regidors, uns 2.000 diputats autonòmics y provincials, 350 diputats del congrés i més de 200 senadors. A més a més, a Espanya n’hi ha uns 200 partits polítics registrats, i tots ells necessiten persones que els gestionen. I a més hauríem d’afegir tots els càrrecs de confiança de designació política. En definitiva, en Espanya pot haver al voltant de 100.000 persones desenvolupant activament tasques polítiques.

En definitiva, si al llarg dels 35 anys de democràcia no hem tingut més d’un centenars de polítics corruptes, i actualment poder haver-ne més de 100.000 actius, la proporció resultant es que els polítics lladres no suposarien més del 0,1%, i si ho calculem sobre els afiliats, la xifra no assoliria ni el 0,005%.

I ara pensem en tot el que aporten a la societat: en la majoria dels casos, els polítics no cobren un sou per la seua feina; dels 70.000 regidors, només els de les grans ciutats tenen un salari per les seues responsabilitats. I tenint en compte que en molts casos estan gestionant milers de milions d’euros resulta lògic que tinguen una compensació econòmica. Si a més, considerem que tots eixos euros són nostres, també sembla raonable que remunerem a qui s’encarrega d’administrar-los. Però com deia, la majoria, malgrat això, no cobren per la seua tasca política. Cada dia, quan acaben la seua feina, se’n van a l’Ajuntament, o al Partit, a treballar per la millora de les condicions de vida dels ciutadans. I han de prendre decisions; decisions que no són fàcils per que beneficien a uns i perjudiquen a uns altres, per que les polítiques mai són neutrals, sempre tenen efectes en una direcció o altra, i els conciutadans moltes vegades no ho entenen, i els critiquen feroçment, i el veí de tota la vida li retira la salutació...

I els qui cobren un sou, sovint han de deixar-se el seu treball. Els qui són funcionaris, podran tornar-hi quan deixen el càrrec, però qui tenia un treball precari, tindrà una reincorporació complicada, i el que tenia un negoci, tindrà que començar de zero... I no oblidem que la majoria dels polítics que arriben a llocs de responsabilitat, amb remuneració, han passat molts anys treballant de manera totalment altruista i sense veure un cèntim.

Eixa és la vida dels polítics en el nostre país. De lladres, poc, o no-res. Tret d’excepcions...

I en relació a l’altra expressió “tots els polítics son iguals...”, també discrepe radicalment. Per començar, els polítics pertanyen a partits que evidentment no són iguals. És igual el PSOE i el PP? És cert que aquests dos partits tenen polítiques macroeconòmiques semblants, de caràcter neoliberal (encara que el PP allà on governa les aplica més radicalment), però entre aquests dos partits existeixen moltes altres diferencies, per que com deia abans, les polítiques no son neutrals, tenen sempre una component ideològica, que es tradueix en que beneficien més a uns que a uns altres.

La dreta ultra del PP optarà per polítiques que beneficien directament al Capital, que és a qui representa, i això podrà tenir com a efecte col·lateral certs beneficis per als estrats més baixos de l’escala social. O no... per a ells és indiferent... La dreta moderada del PSOE també triarà aquelles polítiques que beneficien al Capital però per que considera que d’aquesta manera es beneficia el conjunt de la societat; i és per això que sempre procurarà que les polítiques tinguen cert impacte positiu en els més desfavorits (i eixa és la gran diferencia respecte al PP).

Però no tenim només dos neurones com per a pensar únicament en el PP i en el PSOE (bé potser algú sí...). A Espanya existeix una esquerra que es planteja fer les coses d’una altra manera. És una esquerra que té molt clar a qui ha de beneficiar, i les polítiques que posa en marxa estan adreçades directament a les classes amb menys recursos, per que vol reduir les diferencies socials que provoca el capitalisme i intenta afavorir la igualtat d’oportunitats, i si això es incompatible amb els beneficis del Capital és aquest el que s’ha de sacrificar.

Però això no serà necessari en la majoria de les ocasions, per que el efecte col·lateral de la cohesió social i la igualtat, és l’estabilitat de la que fonamentalment es beneficien les empreses.

I si parlem de persones, alguns exemples de la nostra vida política. Sembla evident que no es poden posar al mateix sac a Francisco Camps, acusat de deixar-se subornar i sota sospita de concedir contractes milionaris amb molt poca transparència,

i a Mònica Oltra, portaveu de la Coalició Compromís a les Corts Valencianes, a qui vaig conéixer personalment fa molts anys (compartíem militància al mateix sindicat d’estudiants), i que actualment treballa i lluita dia a dia pels drets dels ciutadans i les ciutadanes del País Valencià, i no precisament dels més poderosos...

I que dir dels polítics que governen la meua ciutat de residència: Rivas Vaciamadrid, una localitat de més de 75.000 habitants on Izquierda Unida ha obtingut la majoria absoluta després de molts anys de tenir l’alcaldia. I és que la gent ha sabut valorar una molt bona gestió municipal, sense obres faraòniques, on la qualitat de vida vessa per tot arreu. Els pressupostos anuals s’elaboren amb la participació ciutadana, decidint per barris, les inversions que es consideren més importants. I quan han arribat les vaques flaques, el primer que han fet els polítics que governen Rivas ha estat baixar-se el sou, reduir les regidories i limitar el nombre de càrrecs de confiança.

Ni tots els partits son igual, ni tots els polítics volen el mateix.

I molt relacionat amb tot això, em ve al cap una reflexió al voltant del moviment 15-M, els indignats, amb qui simpatitze per tot el que implica de moviment social, de mobilització dels joves i dels no tan joves, de recerca d’alternatives, de frescor en les idees, i per moltes altres coses. Però hui, llegint les reivindicacions que han fet arribar al Congrés dels Diputats, i on hi havia gran quantitat de demandes molt raonables, crec que es feia massa incidència en la crítica generalitzada als polítics, al que guanyen, i al poc que treballen.

La nostra democràcia es millorable, no cap dubte. Entre altres coses, hem de partir de que la democràcia en un sistema capitalista, sempre tindrà grans mancances, però en tot cas la democràcia real ha de comptar amb els polítics, són necessaris en tota organització social; al menys en el curt i mig termini; pot ser un dia gaudirem d’un sistema on l’engranatge social, la justícia i la equitat siguen tan perfectes que seran prescindibles. Però encara no ha arribat el moment. Els necessitem, i els necessitem ben formats (que siguen bons gestors), amb consciència social (que busquen la justícia social i la igualtat), i ben remunerats (precisament per evitar corrupteles).

Sortosament, els tenim, només cal que els deixem governar...