Morcuera i Cotos/Navacerrada en Bici: La Crònica

Aquests dos dies, acompanyat per l’eufòria de la dimissió de Camps, he gaudit de valent amb dues etapes dels Alps del Tour de França: la que ha acabat en el Galibier (nom que em recorda les mítiques botes de muntanya dels anys 70), i la que finalitzava a l’Alpe d’Huez. A la primera, Andy Schleck ha fet tota una demostració de força, i Contador ha mostrat la cara amarga del ciclisme, quan les cames no responen i veus com s’esfuma la carrera més emblemàtica del món. A la segona, el que ha fet una etapa “de les d’abans” ha estat precisament Contador, amb una escapada a 90 quilòmetres de meta, que no ha pogut culminar...

El cas es que veient als grans del ciclisme actual he recordat que tenia pendent fer la crònica de la meua ruta de bici de fa un parell de setmanes al Port de la Morcuera i al Port de Cotos, a la Serra de Guadarrama, on tantes hores va passar el meu admirat ciclista de Segòvia, abans de triomfar a la ronda francesa.

Després d’un dissabte de festa a casa, i amb alerta groga a Madrid per altes temperatures, pense que la meua eixida habitual de diumenge per la comarca de Las Vegas pot resultar una mica suïcida, així que a les dotze de migdia decideixo agafar el cotxe i intentar pujar un autèntic port de muntanya, i no las “tachuelas” de la meua zona. Tinc clar que pujar no és el meu fort, i per això aquestes aventures només les puc fer a soles, al meu ritme, sense la pressió de que tothom m’haja d’esperar.

Deixe el cotxe a Colmenar Viejo, i després de mirar el mapa crec que un recorregut molt complet pot ser anar a Miraflores, pujar Morcuera, baixar a Rascafria, pujar Cotos, planejar cap al Port de Navacerrada i deixar-me caure (probablement amb poques forces) fins a Colmenar.

I em pose al tall pel carril bici que ve des de Tres Cantos; vaig espaiet, per que sé que en aquestes etapes la prudència és fonamental per a evitar la temible “pajara”. Centenars de ciclistes ja estan de tornada, com és lògic per l’hora: a dinar a casa. Sense adonar-me’n, em plante en Miraflores, amb suaus pujades que em fan guanyar 200 metres, i comence la pujada al primer port, que conec només de pujar en cotxe un grapadet de vegades per anar als pics de la Cuerda Larga. Calcule que tinc uns sis quilòmetres per davant i un poc més de 600 metres de desnivell positiu.

Pràcticament des de les primeres costeres clave el plat menut i el pinyó més gran i a un ritme de tortuga vaig avançant, però em trobe bé; pense que és una qüestió de temps i de paciència i que no tindré cap problema. Just a meitat de pujada (tercer quilòmetre i 1.500 m d’alçada sobre el nivell del mar), la costera permanent comença a passar-me factura, mire al pinyó per si puc pujar a un altre més gran, però no tinc marge... així que tinc que aguantar amb el que porte. Per un moment em passa pel cap baixar-me de la bici i descansar una miqueta, però això no em faria sentir-me gens bé i pense que he d’aguantar com siga. Pense en la crònica que escriuré després al meu blog, i imagintant-me que al menys un parell de Diablillos la llegiran, i que no podré dir que me n’he baixat, tire cap endavant. Són les dues del migdia i malgrat l’altura fa molta calor; he de beure molt sovint per a no deshidratar-me i els bidons comencen a buidar-se; el quart quilòmetre se’m fa menys dur, vaig encara més espai, però ja comence a contar cap arrere. Només em queden 2 quilòmetres i allà lluny es veu el port, amb el pic de Najarra a l’esquerra.

Una miqueta més i ho hauré fet. Segons em vaig acostant a la cota més alta comença a bufar un suau vent que em canvia la perspectiva; ja veig perfectament l’aparcament de la Morcuera; un últim esforç i ja estic!!

M'ature un moment i em faig la foto de rigor; i ràpidament cap avall; el descens ràpid, però amb molta corba, i com que jo m’acollone amb facilitat, vaig tirant de fre molt sovint... La Vall del Lozoya, preciosa!, un dels llocs més bonics de la Serra de Madrid. I front a l’hora que he tardat en pujar, en gairebé 15 minuts em plante en Rascafria. Pare a carregar aigua a una font; una volta al fons de la Vall, i a les tres del migdia la calor de nou és ofegant, malgrat estar al cor de la Serra. En eixir del poble, un carril bici paral·lel a la carretera descorre entre arbres centenaris i a vora del riu.

Quin goig sentir el baixar de les aigües i amb tan bona ombra! Crec que és l’hora de pegar un mosset.  

Amb les piles carregades, i els bidons plens d’aigua, m’enfronte a la pujada de Cotos que desconec per complet (crec que no l’he pujada mai ni amb cotxe). M’ho agafe de nou amb molta calma, les cames estan una mica tocades del port anterior i de nou em queden 600 metres de desnivell. El bocata ha fet el seu paper i no se’m fa tan dur com pensava, i els primers quilòmetres venen i se’n van amb certa rapidesa; em passen els únics dos ciclistes que en tot el dia m’he trobat en la mateixa direcció; quina diferència de cadència... al seu costat jo semble estar aturat. Continue al meu ritme, i el GPS ja em diu que estic a 1.600 metres; 200 metres més i s’acabaren les pujades... però les cames ja fan mal; son 1.700 metres els que porte acumulats de desnivell positiu, quan jo normalment en faig 700 o 800. I de nou el patiment, em costa molt, em fa por posar-me dret per si m’ataquen les rampes. Així que xano-xano, cada volta més espaiet, per fi veig la Venta Marcelino, i el límit amb la província de Madrid amb Segòvia. Amb la boca seca, i panteixant amb força arribe a la cota 1.836m molt cansat. Molt satisfet per haver aconseguit els dos objectiusem pare un moment a buidar els bidons i menjar una barreta energètica. En principi només queda planejar fins a Navacerrada i després baixar fins a Colmenar.

El primer tram el faig sense cap problema, però arribant al Port de Navacerrada tinc una rampa a la cama esquerra, que em fa afluixar i pedalar una estona amb l’altra cama. Amb la baixada em recuperaré, pense ingènuament. I comença el descens més ràpid que mai he fet: 75 quilòmetres per hora me marca el velocímetre, i quasi sense pegar una pedalada em plante a Cerceda, i continue baixant fins que una mínima pujada es tradueix en una brutal rampa que em fa parar del tot. Amb molta cura abaixe de la bici, bec aigua, em clave un gel al cos, i torne a intentar-ho. Pedalege només amb l’altra cama i poc a poc pareix que aguanta. Encara em queden 10 km fins a Colmenar, i sortosament es tot cap avall, així que de nou a la marxeta, aconsegueix arribar-hi.

Al final el sabor es agre-dolç. He assolit l’objectiu de la jornada: 100 km, 2 ports de primera categoria, quasi 2000 metres de desnivell positiu, i quasi cinc hores sobre la bici. Però he arribat molt al límit. És cert que he fet molt més del que normalment faig, però esperava eixir millor parat...

Bé, en definitiva una bona jornada de ciclisme, recorrent els mítics ports de la Serra Madrilenya de la penúltima etapa de la Vuelta a Espanya, i al meu nivell, patint com toca... Això sí, tot molt bonic...

43 anys: modelant la crisi dels quaranta

Quan era menut estava molt pagat per que el dia del meu aniversari sempre era festa; i no qualsevol festa: la festa nacional, la commemoració del “glorioso alzamiento nacional”. Amb 15 anys ja sabia, però, que eixe dia només passaria a la història per que una colla de feixistes van fer un cop d’estat, i van soterrar la democràcia i la llibertat durant més de 40 anys.

Tot just fa 43 anys que vaig nàixer, un 18 de juliol de 1.968, una data que combina un dia i mes de trist record, i un any d’utopia i somnis perduts... En fi, amb això he de conviure tota la vida; és només una data...

Porte ja tres anys de la dècada dels quaranta, quan diuen que tots passem per una crisi devastadora emocionalment. Els que estan al meu costat també pensen que a mi m’ha afectat de ple. I no vaig a dir que no... però amb matisos. Ara que estem en plena època de crisi econòmica, els més optimistes parlen de que aquests moments no s’han de vore com a una desgràcia, sinó com a una oportunitat. I en eixe sentit, potser la crisi dels quaranta s’ha d’aprofitar i canalitzar tota la energia que se’n desprenga cap a actituds i activitats positives.

La vida em tracta molt bé: tinc una dona, dos fills i una filla que són intel·ligents, bons, bonics, respectuosos, divertits... una família fantàstica amb qui gaudeixo;

Visc a Rivas, l’aldea gal·la de l’esquerra; amaneixo cada dia amb el soroll dels ocells i amb la panoràmica d’un vast olivar;

Faig esport quasi a diari (com he fet ¾ parts de la meua vida); he tornat a gaudir de la muntanya, i de col·locar-me l’arnés ple de ferros; sé que és un triatló de mitja distància, el seu plaer i el seu patiment;

Estic aprenent anglès per primera volta en 25 anys; a través del facebook m’he retrobat amb amics i amigues dels qui feia moltíssims anys que no en sabia res... en definitiva, tinc el meu espai d’oci propi.

I no només això; treballe a una empresa de caràcter humanitari, i en concret gestione projectes adreçats a la integració social i laboral de les persones més vulnerables; m’agrada la meua feina on tinc relació amb centenars de tècnics ocupacionals, empresaris i empresaries, prospectors/es d’ofertes de treball,  polítics/ques, economistes, psicòlogues, treballadors/es socials, i gestors/es administratius/ves necessaris per a garantir un adequat ús dels recursos públics i privats que emprem...

CRUZ ROJA

I no sempre és fàcil mantenir l’equilibri entre família, treball i oci, però si excloguem el temps que passem dormint, una tercera part del temps disponible per a cada cosa pot ser un bon repartiment (fent un còmput anual, i tenint en compte que entre setmana lògicament el treball absorbeix la major part, i els caps de setmana i les vacances són per a la família i l’oci).

I com tot no pot ser tan bo, si hem de fer balanç d’aquest 43 aniversari, he de dir, que mai tinc un duro, malgrat portar una vida monacal; que fins i tot m’emporte el desdejuni de casa per tal de no gastar; que l’últim cubata que em vaig prendre en un garito el vaig pagar en pessetes; que li dec al banc el meu sou complet d’una pila d’anys... i com no, que m’estic quedant més pelat “que la cabota de l’amic” (com va dir el recentment desaparegut Pepe, a qui rep el meu humil homenatge amb aquestes línies).

En fi, 43 “tacos” ben duts, sense renunciar al inevitable envelliment del que sóc conscient i del que me sent satisfet; espere poder fer-ne molts més, i espere poder continuar fent balanç en aquest blog recentment estrenat...

Gracies a tots i totes els que s’heu recordat hui ,o qualsevol altre moment durant aquests 43 anys...

Besos

Bulbs (vistos per un aprenent de jardiner...)

En aquest blog multitemàtic, encara no he parlat d’una altra de les meues aficions més recent, i en la que no estic de moment gens versat: la jardineria. Des de que visc a Rivas, fa dos anys, poc a poc he començat a gaudir especialment de les plantes i flors que el bon Rafa ens va deixar quan ens va vendre sa casa. Ell i Jose, la seua ex-parella, van posar molta il·lusió (i pasta...) a l’hora de dissenyar el jardí, i ens consta que l’hi van dedicar moltíssimes hores. El resultat: un espai de 200 m2 tan bonic i acollidor que un no es menejaria mai de casa...

I una de les coses que més m’ha impactat de la jardineria ha estat la riquesa de colors i formes dels bulbs, i com desapareixen completament durant l’hivern per a començar a esclatar a finals de febrer, i durant més de 8 mesos podem gaudir de la seua bellesa, si tenim una bona varietat. Les plantes bulboses són molt fàcil de cuidar i això les fa especialment interessants per als que comencem en aquest món.

Començaré per parlar del Jacinto, la primera que ix al meu jardí quan el hivern encara manté nits gelades, però el dia comença a allargar. Amb colors blaus i blancs i plantats a la porta de casa, quan arribe del treball em recorda que una nova estació ens aguaita... Diuen que no és molt recomanable naturalitzar-los (mantidre-los d’un any al següent), per que perden vistositat en cada floració, però la veritat és que jo no he fet res amb ells des de que estic en la casa, i cada volta els trobe més bonics...

Una de les bulboses més boniques és sens dubte el lilium. Quan la planta comença a estirar-se, i no recordes ben bé com és la flor, la intriga s’apodera de tu. I quan ja pots mirar els capolls sense abaixar la cara, saps que arribat l’hora. I de sobte apareix un ram bonic i fragant que enlluerna tot el jardí des de ben lluny...

I què dir dels Narcisos. Ja entrada la primavera i més menudets donen un color especial al jardí, tot i que les flors duren només 20 dies...

Després apareix l’Agapant, o flor del amor, amb el seu metre d’alçada s’obre com una gran esfera com un baló de basquet amb floretes blaves. Ens avisa que arriba l’estiu.

De moment no tinc ni Tulipans, ni Cales, ni Gladiols, però tinc uns altres que la meua ignorància en la matèria, i malgrat les bondats d’Internet, encara no he pogut identificar, com el de les fotos adjuntes. Si algun lector del blog sap què són, que no deixe d’informar-me... Moltes gràcies i a fruir amb les flors

Discriminació i gitanos

Els qui treballem per la integració social de les persones més vulnerables estem prou acostumats a tenir que escoltar comentaris plens de prejudicis i estereotips; amb els i les immigrants, per exemple, no és estrany sentir allò de “els marroquins, conflictius” “els llatinoamericans, lents”...  Després de molts anys d’avanços importants s’està produint un retrocés molt palpable a diferents nivells: administratiu, polític, econòmic, laboral... En concret, la inserció al mercat de treball assolida fins fa només tres anys, s’ha vist en molt poc de temps minvada fins a nivells insostenibles. I és que el discurs integrador tenia un caràcter economicista (“els necessitem per a que paguen les pensions...”), front a un argument més sòlid com és el dret de ciutadania...

Però no és d’immigrants de qui volia parlar, sinó de gitanos. La setmana passada vaig tenir la sort d’estar convidat per a intervindre en unes jornades que la meua companya de Creu Roja a Galicia va organitzar conjuntament amb la Fundación Secretariado Gitano i Caritas. No sé si el que jo els vaig contar els va semblar interessant o no, però tot allò que els companys i les companyes del Secretariado Gitano van exposar del seu treball quotidià, a mi em va enriquir moltíssim. No era la primera vegada que coincidíem; portem onze anys treballant junts al Programa Operatiu Lluita contra la Discriminació del Fons Social Europeu, i sempre és un goig tornar a sentir-los.

Tènics i tècniques de Creu Roja, Secretariado Gitano i Caritas de Galícia

I és que el treball d’aquesta gent no deixa de sorprendre’m. Per que si n’hi ha un col·lectiu realment discriminat és el de les persones d’ètnia gitana. Tenen totes les barreres i dificultats que acumulen gran part de les persones estrangeres i moltes més... per que la desconfiança i moltes vegades el rebuig social que generen és brutal. És increïble com des del més pur desconeixement la gent és capaç de traslladar la realitat de determinades conductes individuals al conjunt complet de persones d’una nacionalitat o d’una ètnia.

En eixe sentit la tasca del Secretariado, i en concret la dels seus prospectors laborals (les persones que van a les empreses per cercar ofertes de treball), és realment complexa i difícil, més encara en aquests dies de crisi. I em va sorprendre sobretot la il·lusió i l’optimisme amb què parlen del seu treball, i la capacitat que tenen de convertir una dificultat o un problema en una oportunitat...

I tot això ve, per que el mateix dia que jo estava a Galicia compartint espai amb ells, a la piscina a la que solem anar quasi a diari en estiu, es va produir un aldarull que va acabar amb tres cotxes de la policia local y dos de la guàrdia civil a la porta de la piscina i un munt d’agents per dins intentant posar ordre. A l’endemà em vaig assabentar del altercat, però no molt bé que havia passat; això sí, em va quedar clar que va ser un problema amb uns gitanos... Probablement l’origen va ser una espurna sense cap importància, que ràpidament derivà en conflicte. Potser una situació semblant entre paios no haguera transcendit, però amb gitanos de pel mig la cosa difícilment es podia arreglar sense violència... aquesta és la lectura que la majoria de la gent va fer a la piscina, o al menys eixe era l’ambient que es respirava a l’endemà. Conclusió: que es vete l’entrada als gitanos i problema solucionat...

Piscina Olivar de la Partija

La gent sovint oblida que dos no es barallen si un no vol...; i que en tots els conflictes n’hi ha agressors i agredits...; i que no sempre resta clar qui és qui... i que en la majoria de les ocasions els agressors són els qui tenen més poder o els qui son una majoria...; i que hi ha moltes maneres d’agredir...; i que les pitjor agressions no són sempre les més explícites... però sobretot sovint s’oblida que en els conflictes tots i totes som perdedors...

 Què vull dir amb tot això? Doncs que no sempre els culpables són els qui pareixen. Amb la població gitana, es pressuposa d’entrada la culpa i això fa que la reacció front a qualsevol “piuada” siga molt exagerada. Això, i que la majoria ràpidament es posiciona al bàndol contrari, no deixa moltes possibilitats a qui està en una posició de clar desavantatge.

Però el més greu de tot això, més enllà de la recerca de culpables, i sense considerar les arrels del problema com a element clau per buscar solucions, és la identificació de determinades persones amb tot un col·lectiu, sense adonar-se de les implicacions que això comporta. Quan estereotipen a un país, a una ètnia, a un col·lectiu, estem perdent perspectiva i desaprofitant la riquesa de la diversitat.

Quan la setmana passada, l’endemà de l’aldarull vaig sentir com es parlava dels gitanos de manera general, jo que venia de compartir tot un dia de treball amb unes quantes persones d’ètnia gitana, em vaig donar compte de que evidentment no podien estar parlant de les mateixes persones, i es clar que no ho eren, com no som iguals tots els valencians (com no son iguals Mònica Oltra i Francisco Camps...).

El cas es que aprofitant la bona companyia que havia tingut el dia anterior, vaig comentar el cas de la piscina a la meua homòloga del Secretariado, i em va contar com eixos problemes, molt més freqüents del que pensem, en alguns llocs de Madrid s’estaven solucionant amb “mediadors de piscina”, una figura que entra en joc en les primeres fases del conflicte i abans que les coses vagen a més, i amb un llenguatge assequible per a les dos parts (solen ser gitanos capacitats específicament per eixa feina), acosten posicions i acaben per superar la confrontació.

Em va paréixer molt bona idea, i econòmicament més rentable que mobilitzar les forces de l’ordre permanentment. Tot un exemple de buscar l’oportunitat on hi ha una dificultat.  Així que he decidit que vaig a plantejar aquesta mesura a l’Ajuntament de Rivas (on s’aposta clarament pel valor de la convivència i la diversitat).

Tot el veïnat de la zona ho agrairà: paios, paies, gitanos i gitanes...

El regreso al Pirineo-Tour del Vignemale

Amb la calor d'aquesta nit estiuenca, m'ha entrat l'enyorança del verdor i frescor del Pirineu, i he recordat quan l'any passat em vaig retrobar amb ell, per celebrar el 25é aniversari del meu primer tresmil (el Posets, en juliol de 1.985). Deixe aquesta presentació de diapositives del Tour del Vignemale com a crònica d'aquesta eixida... https://picasaweb.google.com/107914553256394763607/ElRegresoAlPirineoTourDelVignemale03#

Villa de Madrid, triatló mitja distància. La crònica.

Comence amb aquesta entrada el que espere siga una llarga llista de cròniques esportives de les meues competicions, tal i com fan alguns bloggers del meu club, com ara l’Álex Piñeiro i el Pedro Anguix, amb qui tant gaudeixc llegint els seus escrits...

En realitat aquesta crònica és anterior a la posada en marxa del meu blog, però per a mi ha estat probablement la competició més important dels últims temps, i necessitava escriure com m’he sentit participant-hi.

Per parlar d’aquesta carrera cal que em remunte a juny de 2.009, tot just fa dos anys, quan amb el trasllat a Rivas, descobria una ciutat perfecta per a la pràctica esportiva: amb el camp al costat de casa, desenes de km de parcs per córrer, i unes instal·lacions esportives municipals fantàstiques. La primera setmana de viure ací, vaig desempolsar les velles sabatilles de córrer que havien passat per quatre mudances sense eixir al carrer, i vaig començar a trotar... Què lluny quedaven els triatlons de la meua joventut, allà per la primera meitat dels noranta: Vinaròs, València, Oliva i Antella... I que lluny quedava la meua forma física, amb 15 quilos més i quasi 15 anys d’inactivitat esportiva absoluta. Aquella primera eixida vaig ser incapaç d’aguantar més de 4 km seguits, i vaig tindre que arribar a casa caminant amb dolors per tot el cos... A l’endemà ni et conte...

Però vaig retrobar-me amb un món que havia format part de la meua vida des de molt menut (recorde quan el meu germà Paco em va portar per primera volta al “Parque Sindical” de Nazaret, amb potser deu anys...) I aquest vaig ser el principi d’una nova etapa...

Dos anys després, amb daltabaixos importants d’entrenament, per treball, família, i altres raons que no venen al cas, havia progressat molt: un 10.000 per baix de 40 minuts (amb els dits d’una mà, puc contar les vegades que ho havia fet de jove...), i la participació en un Campionat d’Espanya de Duatló, en son bona prova...

I ara necessitava una nova espenta! I necessitava una prova que minimitzara les meues limitacions, com ara la mala tècnica nadant, i la impossibilitat de fer arrancades explosives, com fan la majoria dels meus companys de club. I la mitja distància en eixe sentit és ideal: sense poder anar a roda en la bici, no cal que nades a mort per agafar un bon grup, pots anar al teu aire: dosificant-te tal i com et vaja dient el teu cos... i si et quedes en les pujades, doncs ja recuperaràs a les baixades...

M’ho vaig pensar molt. Em reservava aquest repte per a 2012; encara no em veia preparat, sobretot després d’haver patit tant al Campionat d’Espanya de Duatló, però la vida pega moltes voltes, i qui sap com estaré l’any vinent, no em podia arriscar; com deia Fuster: o ara o mai...

I arribà el 19 de juny, dia de la prova. Al meu cap tres inquietuds: el màxim per a eixir del aigua: 55’. Teòricament em sobren 10’, però ja em conec el percal, i nadar en aigües obertes no és entrenar en piscina, així que no em fie massa. La segona inquietud, el nombre de participants: només 99. Ja em veig permanentment l’últim amb el cotxe granera tota l’estona darrere meu, una invitació per abandonar!. Y per últim, la calor. Estem en alerta groga per altes temperatures. Segons els meus càlculs em tocarà córrer entre la una i les tres de migdia, 37ºprevist...

Amb els nervis a la panxa, i sense haver dormit massa, em desperte a les cinc i mitja. Desdejune, em dutxe, i me’n vaig a la Casa de Campo. A aquestes hores encara n’hi ha més moviment del mercat de la carn que esportiu... però en molt poca estona ja es veuen per tot arreu els maleters dels cotxes oberts i les “pedaço de burres” (bicicletes) de més de 5000€ desfilant cap a boxes. Jo una mica avergonyit amb el model de 300€ de Decathlon, allà vaig també...

Amb els nostres “monos” de forques i foc, ràpidament identifique altres Diablillos que també competeixen. Intercanvien poques paraules. Tinc la impressió que la mitja i llarga distància està fet per a gent que gaudeix amb el seu món interior; jo al menys sóc així...

Càmera de cridades i ja estem al Pantalà. Puntualitat britànica: a les huit en punt ixen les dones, i a les huit i cinc, els homens. 1.900 metres de natació per davant.

No hi han potades ni manotades, ràpidament em trobe pràcticament a soles (em fa la sensació que no hi ha ningú per darrere). No m’importa, la carrera es llarga; és el meu primer triatló de mitja distància i sé que la clau de l’èxit és la dosificació... No sé per què, però em costa molt agafar ritme; sempre entrene traient el cap cada tres braçades, però veig que amb eixe ritme en falta l’aire. Canvie a dos i trobe que ara sí, que vaig una mica millor.

No veig ningú per darrere, i per davant la majoria estan molt lluny, ja quasi pegant la volta a la primera boia, però n’hi ha dos o tres que semblen anar al meu ritme, una mica per davant. Poc a poc, m’acoste a ells, i abans de finalitzar la primera volta al circuït he adelantat a dos. Estic content, ja no seré l’últim al tram de natació!! Inicie la segona i última volta més tranquil, mire el rellotge 22’30”, clavat el temps que havia pensat. Em relaxe en pensar que la meua primera inquietud està resolta. I efectivament ixc de l’aigua amb 45’ minuts clavats. Una altra cosa no, però regularitat en tinc un ou!

El passeget fins agafar la bici no és precisament un camí de roses per a la meua fascitis plantar, però bé, veig que queden unes poquetes bicis (crec que més de cinc), i això m’anima molt. Però he de mantindre la calma. Em queden per davant 5-6 hores, així que molta prudència. Comence amb la bici molt tranquil, quasi com si es tractara d’un diumenge qualsevol exint a pegar una volta. Em queden 85 de bici que superar. Espere que en qualsevol moment comencen a passar-me els primers en la seua segona volta al circuït de bici, però durant una bona estona vaig completament a soles: ningú per davant, ningú per darrere. Quin goig!! Pujant a Garabitas la cosa s’anima, em comencen a passar, però clarament es nota que son els primers, i per tant no em preocupen; i al cap d’una altra estona d’anar en solitari, veig allà lluny un ciclista que sembla anar més espai que jo, així que ja tinc entreteniment, però no aprete, vull mantindre una mitja de 27-28 km per hora; si vaig més apressa sé que no em quedaran forces per a la carrera. I acabe la primera volta just a 28.

Les voltes al circuït comencen a passar (en són huit). A partir de la tercera volta aprofite tots els avituallaments; la calor que s’aveina així ho aconsella. Perd totalment el control de la carrera, els que em passen no sé si van per davant o per darrere, i de tant en tant, aconsegueixc avançar a algú. Però jo mantinc la meua regularitat: clave totes les voltes amb el mateix temps. Estic fruint amb la carrera. Pense que és una llàstima no haver descobert açò abans... Quan comence la sisena volta, crec que m’estic passant de prudent, però opte per continuar així, no vull riscos ara que la cosa va bé. La setena volta pica, les cames comencen a fer mal, i no me’n penedeixc haver estar mensurat.

La vuitena volta, de sobte, em passa factura; creia que anava molt bé i tanmateix les cames comencen a fer molt de mal en la pujada. Em pose dret sobre la bici, i note com el muscles de les cames es munten, torne a la posició asseguda i decideixc baixar ritme, estic quasi dalt de Garabitas, així que tot es deixar-me caure fins a boxes...

Em pense que ja ha passat la pitjor part. Córrer és el meu esport d’origen i ací no vaig a punxar. Però quan tire a posar-me les sabatilles, els quàdriceps se’m munten i no puc desenganxar-los. No em puc seure, i no em puc agenollar. No sóc capaç de posar-me les sabatilles de córrer estant dret. Respire, bec aigua i em prenc un gel intentant relaxar els muscles... I finalment, amb molta cura, puc posar els peus dins les sabatilles i mal posades comence a caminar. De sobte tinc la sensació que la carrera se me’n va. No puc fer 20 km en eixe estat.

Però ho he d’intentar; comence a córrer molt espai, quasi arrossegant els peus. Vaig agafant ritme, però vaig amb molta por de tornar a tindre problemes musculars. Quan ja estic acabant la primera volta (de quatre), em trobe millor, i en eixe moment veig a la meua amiga Mar encoratjant-me, aprete una miqueta i veig a dos corredors per davant cada volta més aprop. Estic animat, i torne a fruir una altra volta amb la carrera. Una altra veu m’anima, es Loly, una “diablilla” que està d’espectadora. La gent no para d’aplaudir, i això que dec ser dels últims...

El final de la segona volta i principi de la tercera m’ajunte amb un dels Diablillos de la carrera que ja està acabant; m’anima per a que el segueixca, però no vull rebentar en aquest últim moment després de tantes hores, així que el deixe anar... Vaig molt tocat, em queden 7-8 km i no tinc clar si ho podré fer. El públic continua encoratjant; el grup de Loly està entregat i m’esforce per aparentar dignitat però estic fet pols... Comence la darrera volta. Comence a pensar que no es pot escapar; trac les poques forces que em queden i amb la vista perduda en l’horitzó intente no pensar en res, només en continuar...

Queden 2’5 quan comence ja el camí cap a la meta. Hi ha una suau pendent descendent. Ara sé que ho aconseguiré, però encara hi he de portar el meu cos, i les cames no estan molt per la tasca... Continue, continue, continue, fa calor, molta calor, les cames fan mal, però la distancia es van superant metre a metre, i ja a menys d’un km per a meta, els últims crits de Loly i el seu grup, m’espenten cap a la meua victòria personal. Finalment passe per l’arc de meta amb 5 hores 33 minuts; aprete els punys amb senyal de triomf.

Ha estat dur, però ho he fet. I millor del que esperava. Al final les classificacions em coloquen en un digne 57é lloc, de 82 que finalitzaren. El xip diu que he eixit de l’aigua el 79, que he estat el 59é en la bici, y en la carrera el 29é. Una carrera de les que fan afició, de menys a més, però sense cap de residu d’energia en línea de meta...

Molt, molt satisfet!!

Campanya "En realidad no tiene gracia" de Creu Roja

Ja comptem amb una pàgina de facebook per a la darrera campanya que des del Pla d'Ocupació de Creu Roja hem posar en marxa!! Aquesta campanya s'ha creat amb l'objecte de comunicar i sensibilitzar a la societat sobre les barreres i entrebancs que moltes persones es troben a l'hora d'accedir en condicions d'igualtat al mercat de treball, i que poc tenen a veure amb les seues capacitats. Han col·laborat amb nosaltres Forges, Gallego y Rey, Mingote, Gomaespuma... No deixes de visitar-la!!

Campaña de Cruz Roja "En realidad no tiene gracia"

Del treball a casa a peu 23km…

Hui se m’ha fet dur! No sé si ha estat el calor, les canyes de migdia, o la tensió de la feina d’aquesta vesprada, però dels dies que he vingut a casa des del treball corrent, hui he patit més que mai.

I el cas es que, com sempre, he tingut moments de gaudir de l’itinerari: veure la Castellana des de dalt, travessar el barri de Salamanca amb les botigues de “pijos/as”, passar per la Puerta de Alcalá, creuar el Retiro i recrear-se amb la seua bellesa... Després el Pirulí, la M-30 i O’Donell, impressionant!

 

Però la pujada per Moratalaz ha començat a picar, malgrat la bona ombra dels nombrosos arbres del nou Parc que han fet pel Nord del barri... Amb l’arribada a Vicalvaro, ja no he trobat molt de marge per fruir del paisatge, i només quan allà lluny he vist el Cerro del Telégrafo de Rivas he tret les poques forces que em quedaven per fer els últims 6 km.

A la cruïlla amb la Cañada Real he tingut un dels millors moments del dia quan una gitana, a la porta de la seua barraca, s’ha oferit a arruixar-me amb una màniga, i és clar, li he dit que encantat! Ella i el seu home, d’uns 60 anys, s’han pogut riure de valent mentre jo pegava voltes sota el xorro d’aigua. Després d’agrair-los la seua bona acció del dia, he baixat els dos últims quilometres per la Canyada on viuen una bona part dels companys i companyes dels meus fills, no sempre amb unes condicions dignes. Quin contrast entre el barri de Salamanca i la Cañada!! I l’Aguirre escaquejant-se de la seua responsabilitat!

I per fi, l’arribada a casa amb el sol ponent-se per Madrid... preciós! Molt esgotat però satisfet d’un nou dia d’entrenament...