Retalls en l'educació pública = política de dretes

Aprofitant el començament de curs escolar, i les instruccions de la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid adreçades a retallar la “despesa” en professorat, per fer front a la crisi i per sanejar els comptes públics , vaig a fer algunes reflexions sobre el que impliquen i els transfons ideològic que hi ha darrere.

No és la primera vegada que parle en aquest blog de l’existència de polítiques clarament diferenciades d’esquerres i de dretes, malgrat que alguns s’esforcen en imposar el pensament únic. Si n’hi ha un aspecte on s’evidencien amb força les diferents tendències ideològiques és a l’àmbit educatiu.

Es podria pensar que l’educació és un tema que interessa a tots els governants, independentment del partit al que pertanyen, per que és de sentit comú que el benestar i el progrés d’un país, depenen en bona mesura de la qualitat del seu ensenyament. Però no sempre és així; quan tot va bé, resulta fàcil satisfer tots els interessos; a qui no li agrada eixir en la foto inaugurant un col·legi o un institut? En canvi, en temps de crisi, és precisament quan els polítics mostren clarament les seues cartes; quan arriben les vaques flaques, i s’ha de triar entre afavorir a uns o a uns altres, és quan realment els polítics s’han de posicionar.

I la dreta que governa la Comunitat de Madrid ha triat i s’ha posicionat. En realitat, Esperanza Aguirre i el seu equip, ja fa temps que ho tenen clar, i no s’han preocupat massa en dissimular-ho, per que des de fa anys estan tancant centres públics mentre potencien concerts amb empreses privades. És especialment sagnant que aquest govern del Partit Popular porte molts anys cedint parcel·les públiques (de tots) per a que uns pocs obtinguen beneficis.

I tot fonamentalment amb dos arguments/excuses:

1.- Que la gestió privada és més eficaç.

2.- Que la existència de centres públics i privats, garanteix la lliure elecció dels pares.

I ací és on més clarament es veu el posicionament ideològic: per una banda, tenim l’afirmació generalitzada per part de la dreta sobre l’eficàcia del sector privat, afirmació molt discutible, quan es poden posar milers d’exemples d’empreses privades que fracasen (inclús en temps de bonança) per una inadequada gestió, mentre que hi ha empreses públiques que són rendibles (precisament les primeres en privatitzar-se). D’altra banda, la lliure elecció dels pares és l’exemple més clar en que les llibertats individuals estan per damunt de les decisions col·lectives, es a dir, la definició del individualisme metodològic, paradigma de les polítiques neoliberals.

I és que de fons, en aquesta política, està el interès de la dreta per debilitar l’Estat: quan menys presència de empreses, institucions, organismes públics, millor: menys impostos per a les classes més poderoses, tot i que això supose menys justícia social i menys equitat.

Per que si tots els serveis públics tenen el seu sentit en una economia de mercat (sanitat, defensa, transports...), l’educació és especialment rellevant com a servei públic per moltes raons, de les quals cal destacar-ne dues:

1.- És la principal garant de la igualtat d’oportunitats. En el sistema capitalista, tots naixen condicionats per la classe social a la que pertanyen, però si el sistema educatiu fóra igual per a tots i totes, el punt de partida al menys s’acostaria i ajudaria a no perpetuar les diferències.

2.- És una inversió d’interés col·lectiu, no individual. Els beneficis que se’n deriven d’uns joves ben formats ho seran per al conjunt de la societat, que podrà progressar a un millor ritme.

Però tot això a Esperanza Aguirre i al Partit Popular se la “repampimfla”. Volen estalviar a costa de les pròximes generacions, hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres nets. Però el pitjor és que està generant una gran desigualtat social, per que amb la creixent privatització de l’ensenyament estan coexistint tres models cada volta més diferenciats, amb tres tipus d’alumnes molt diferents:

1.- Els fills de famílies riques, alumnes de l’ensenyament privat pur i dur, amb molta dotació de recursos per a qui els pot pagar.

2.- Els fills de les classes mitjanes espanyoles, alumnes dels centres concertats (privats i mantinguts per fons públics, però que generen beneficis als seus propietaris).

3.- Els fills de estrangers i de famílies desestructurades o de barris marginals, alumnes de centres públics cada volta menys dotats de recursos (cal dir que entre el model 2 i 3 actualment n’hi ha molta diversitat, barrejant-se famílies de tota mena, però es detecta una tendència clara a segregar-se).

És molt trist que els xiquets estiguen adreçats des de tan prompte a un tipus d’educació o un altre en funció de la seua classe social. Trenca el principi universal del dret a l’educació en condicions d’igualtat. Però a més de ser socialment injusta, aquesta realitat no afavoreix la educació en valors tan importants con la tolerància, el respecte a la diversitat i la pluralitat, la integració i la cohesió social. I per últim, aquesta polarització del alumnat pot generar una clara ineficiència econòmica al defugir de la correspondència entre capacitats i recursos.

Per acabar, m’agradaria destacar que el Partit Popular a la Comunitat de Madrid, defenent els interessos dels que més recursos tenen, té la poca vergonya de deduir en l’IRPF les despeses en la escolarització en centres privats. És a dir, que en comptes d’augmentar els impostos als més rics, per a que en temps de crisi siguen els que més contribueixin, el que fa es abaixar-los, de manera que amb els diners que estalvia en no contractar interins a les escoles públiques (en detriment de la qualitat de l’ensenyament) , subvenciona als acabalats que porten als seus fills a col·legis privats (enriquint encara més a un grapat d’empresaris propietaris d’eixos centres). En definitiva, li furta recursos als pobres (rebaixant la qualitat de l’ensenyament), i els hi dona als rics (en deduccions fiscals). Sona demagògic, però és la pura realitat.

Mentres tant i malgrat tot, la professionalitat del professorat, i el compromís d’un gran nombre de famílies progressistes que continuen apostant per una educació pública de qualitat, manté amb dignitat un sistema educatiu atacat vilment per la dreta cavernícola.

Volta a Peu a Sant Marcel·lí: la crònica

No es que siga una gran jornada esportiva, però pel que té de sentimental per a mi, ben val una crònica, que en aquest cas és doblement emotiva: per córrer junt als meus dos germans, y per trepitjar novament els carrers de València en una cursa popular.

Des de que he tornat a fer esport, fa dos anys, cada volta que vinc a València mire el calendari de www.carreraspopulares.com per si de cas n’hi ha alguna prop, i em puc acostar... però la mandra de matinar en vacances, el poc motivador de les distàncies, i l'aprofitament que vull fer de les meues estades a València per estar en família, sempre m’ho havien impedit.

Aquesta vegada, però, s’han donat les condicions idònies: Paco, com sempre, corre; Cristóbal, que des de fa un any ha començat a córrer, també s’apunta; és en Sant Marcel·lí, que està a 20 minuts d’El Perelló; tinc el dorsal i xip del meu nebot, i per tant no tinc que preocupar-me d’eixe tema; és a les nou del matí, bon hora per no destorbar massa la dinàmica familiar matutina... En fi, que no tinc excusa...

Em desperte a les 7:30, i sense desdejunar me’n vaig cap allà per poder aparcar amb calma, i estar de sobra a l’hora i lloc pactats (8:30 en l’entrada de dorsals preferents). La puntualitat dels Silla, una de les seues virtuts, impecable: a les 8:28 arribem al punt de trobada caminant des de diferents carrers. Una abraçada, i abans de que se’ns oblide, una foto històrica.

Paco i jo comencem el calfament; Cristóbal es reserva, que a l’estiu no ha entrenat massa (això em sona...),

i a les 8:45, me’n vaig a la caixa de sub-4’30”/km; Paco a la zona “dels bons” i Cristóbal al de sub 5’30”.

Després d’un any de fer únicament carreres de triatló, molt menys populoses, m’impressiona veure la quantitat de persones que hi ha (unes 3.500). No tinc cap pressió per fer marca. La distancia, de 6.900 metres, em diu poca cosa, i la posició, amb tantíssima gent, no serà rellevant, així que no vaig a deixar-me la pell. Porte una càmera per fer fotos des de dins de la carrera, cosa que no havia fet  mai, o siga que tinc pensat anar de "tranqui". Malgrat tot, estic nerviós.

Sona el tir d'eixida, i als 15 segons ja estic corrent al meu ritme, així que després d’alguns intents frustrats de fer fotos, i després de passar el primer quilòmetre a 4’30”, comence a pegar-li una miqueta més fort; no ho puc evitar, ho porte en la sang... Arriba el quilòmetre 2 i veig que l’he fet a 4’, vaig molt ofegat, però intente mantenir aquesta velocitat; quilòmetre 3, també a 4’ i crec que he d’afluixar.

Passe pel Cementeri municipal. Com ha canviat tot!! Recorde haver anat a aquest lloc moltes vegades de menut, agafant Tres Forques, i al final una carretereta, amb alguna casa baixa als costats... i ara: grans avingudes i alts edificis per tot arreu. Nou intent de fer fotos, i no acaben d’eixir bé. Quilòmetre 4 i he baixat el ritme a 4’10”.

Veig la capçalera de la carrera, que just encara els últims 400 metres, i veure a eixes gaseles sempre motiva, així que definitivament m’oblide de la càmera i comence a buidar les reserves; la manca d’entrenament durant l’estiu comença a passar-me factura i no tinc molt més per donar... Quilòmetre 5 a 4’05”.

I ja, olorant a meta, trac les darreres forces i arribe amb 24’15” (temps oficial de xip). Una mitja de 4’07”. Lloc: 412. No està gens malament tenint en compte que tan sols he eixit a córrer mitja dotzena de vegades en juliol i agost...

Paco m’espera un poc per davant, i amb els seus 21,30” i malgrat estar lesionat, demostra estar en un altre món... Esperem a Cristóbal que tal i com tenia previst arriba amb 32 minuts (a 5’30”). Tots contents amb els nostres temps discrets, per que ningú estem en plena forma... Poc després la meua cunyada, Oreto i la seua germana Paz, fan la seua entrada, contentes també per apuntar-se una cursa més al seu haver.

Després a la platja, a navegar en piragua, i en acabant a dinar tota la família al Arenal...

Vicent Andrés Estellés

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir;
et pariren per vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(Llibre de Meravelles)

Hui, 4 de setembre, fa 87 anys que va nàixer el nostre benvolgut Vicent Andrés Estellés. Per commemorar aquesta efemèride, s’ha convocat a través de facebook un homenatge blocaire (de bloggers) convidant-nos a escriure un post sobre el poeta de Burjassot.

Podria dir moltes meravelles de la seua poesia, recordant per exemple el llibre homònim, amb el qual tants valencians hem gaudit des de que va ser publicat al any 1.971, però malauradament, quan pense en Estellés, em ve al cap el dia de la seua mort i molt especialment l’endemà, quan a la classe d’Economia del País Valencià, el llavors Vicepresident de les Corts Valencianes Vicent Soler, i professor meu d’aquesta assignatura de cinqué curs, arriba a classe d’aquell dilluns primaverenc, i sense dir cap altra paraula començà a recitar els versos amb els que he començat aquest escrit. Jo estava assegut a primera fila (acord a l’interès que tenia per aquella assignatura), i des d’aquest lloc vaig veure clarament com segons avançava la lectura de la poesia, els ulls li començaven a humitejar i una gota li va brollar galta avall. Em vaig emocionar molt, i quan el poema arribà al seu final també jo vaig plorar...

Han  passat anys, molts anys, han passat moltes coses... Ara no visc al meu país, tinc lluny els meus orígens i parle normalment una altra llengua, però de tant en tant, m’agrada rellegir els vells i bells poemes que durant la meua joventut m’ajudaren a estimar València i el valencià, i a prendre consciència que no s’és res si no s’és poble...

Reforma Constitucional: el poder del Gran Capital

Sortosament, allò que vaig a comentar en aquesta entrada del blog, no serà una novetat per ningú. El poder de les xarxes socials, unit a l'impacte mediàtic del moviment 15-M, ha estès una gran quantitats d'arguments contra la reforma constitucional aprovada hui al Congrés.

En un altre moment, un pacte dels dos partits espanyols majoritaris haguera estat prou per silenciar qualsevol intent de qüestionar la idoneïtat de la mesura. I no per que el "sistema" no deixarà a través de la censura directa, si no per que en el capitalisme, els mitjans de comunicació de masses no deixen de ser instruments als serveis de les grans fortunes (les quals poden ser ultraconservadores o liberals, però en cap cas realment progressistes...). Però en aquesta ocasió pel facebook, twitter, blogs, etc. han aparegut milers i milers de missatges, posts, i vídeos, explicant què hi ha darrere d'aquest atemptat contra l'Estat de Benestar i la sobirania dels pobles...

                                                                                         

I és per això que malgrat ser conscient que no aportaré gran cosa al lector, no vull desaprofitar aquest mitjà per referir-me a aquest fet, que una volta més demostra, diguen el que diguen, que continuen existint la dreta i l'esquerra ideològica, i que aquesta divisió no és anacrònica, tot i que un dels bàndols intente marginar a l'altre...

Per començar, una primera reflexió sobre el dèficit públic que vaig aprendre en primer d'Econòmiques, quan em parlaren per primera volta de les polítiques econòmiques. L'existència de dèficit als comptes públics no és en sí mateix negatiu, i té una lògica molt clara. Aquests dies ja s'ha parlat molt sobre els efectes anticíclics que té la despesa pública i de la seua utilitat per suavitzar els periodes de recessió i de creixements, minimitzant els daltibaixos que el mercat produeix quan actua sota la mà invisible d'Adam Smith. Resulta lògic, que quan el creixement d'un país cau, l'Estat impulse l'economia amb inversions que tindran efectes directes en l'ocupació i indirectes en les millores de la productivitat (per exemple, si faig una bona carretera, el temps del camioner/a que porta les mercaderies serà menor, i per tant, major el fruit del seu treball). A més, els efectes arrossegament que porta la creació d'ocupació directa tindran un impacte a molts altres sectors (els treballadors que fan la carretera tindran un sou amb el que consumiran bens i serveis que suposaran un increment de la demanda en eixos sectors i per tant més necessitats de treballadors, i així successivament...). I la lògica, i l'experiència històrica també ens diu que quan el creixement derivat d'eixa inversió pública tinga impacte al conjunt de l'economia, la millora dels ingressos públics permetran pagar el deute adquirit i reduir el dèficit públic.

Però a més a més, n'hi ha una segona qüestió lògica, i és que la majoria de les inversions públiques tindran una utilitat a llarg termini, es a dir, se'n beneficiaran moltes persones al llarg de varies generacions. Quan es construeix un hospital o un col·legi fàcilment podran durar més d'un centenar d'anys, i per tant, també resulta lògic traslladar al futur una part de la "càrrega" econòmica que suposa eixa inversió. A les economies domèstiques tothom veu molt clar que val la pena hipotecar-se durant trenta anys, per que finalment tindran una propietat que heretaran els fills, i en eixe sentit, la gent s'endeuta en quanties molt superiors als ingressos que tenen... També les empreses necessiten finançament en molts moments de la seua vida mercantil, i eixe endeutament en ocasions s'allarga molts anys fins que els ingressos són superiors a les despeses, moment en el qual es comença a reduir el dèficit. Per la mateixa raó, la gran empresa de tots els ciutadans que és l'Estat, té tot el dret a gastar més del que ingressa durant determinats períodes.

El problema és que el dèficit públic, com a instrument vàlid i útil de política econòmica, té un cost que repercuteix en major mesura sobre les rendes altes, per que necessita que se sustente amb una política fiscal potent que permeta equilibrar els comptes quan arribe el moment, es a dir, necessita incrementar els impostos de qui més guanya. I és precisament en aquest punt quan entra en joc el poder del Capital. I l'existència de les diferents corrents ideològiques: els partits de dretes no comparteixen la mesura, i els partits d'esquerres sí la consideren necessària. La alternativa des de la dreta és la austeritat, política també vàlida, però que beneficia a la gent amb més recursos (paguen menys impostos), i perjudica als que menys tenen (per que menys despesa implica menys serveis públics dels que es beneficien sobre tot els estratos mitjans i baixos de l'escala social).

I després d'aquesta visió estrictament economicista, algunes reflexions sobre la reforma constitucional:

1.- La Constitució té des de la seua creació algunes incoherències que no s'han volgut tocar mai, i que en aquests temps resulten escandalosos. Parlar d'igualtat de totes les persones sense distinció per sexe, i després, quan es parla de la monarquia, mostrar la prioritat dels homes, es, com a mínim, masclista, i contrari a la mateixa Constitució. No s'entén doncs la urgencia per modificar ara la Constitució, quan també hi ha altres temes pendents.

2.- La Constitució va comptar en el moment de la transició d'un suport important que incloïa l'esquerra (PCE), i els nacionalistes catalans. Ara, queden fora els hereus d'aquests dos grups malgrat gaudir d'un important suport social (major inclús que es mostra a les urnes), i per tant es perd un consens important a la nostra Norma Fonamental.

3.- La Reforma implica que per garantir l'estabilitat pressupostaria, es podria reduir qualsevol despesa social prevista (per exemple una pensió), abans que deixar de pagar el deute amb un banc.

4.- Les Comunitats perden capacitat d'autoderminació, per que en la pràctica no podran decidir el seu nivell d'endeutament, i es per tant un clar atac contra la diversitat nacional de l'Estat espanyol.

5.- Es nega la possibilitat d'un referèndum, sobre un tema que no estava en cap programa electoral, suposant un limitació de la democràcia.

I tot això per qué? Doncs simplement per que el Gran Capital no vol deixar de guanyar els grans beneficis i vol tenir garantit per la Constitució que no tindrà que pagar, via impostos, el interessos del deute. I i a més a més, com que es precisament eixe Gran Capital qui ha comprat el deute públic, d'aquesta manera s'assegura que recuperarà la seua inversió incrementada substancialment.

En definitiva, un èxit més de les polítiques neoliberals, que aquesta vegada van més lluny de la aprovació d'una llei i que assoleix la Constitució, una Norma Bàsica que deuria ser suficientment ampla com per dar cabuda a les diferents correntes ideològiques.

Ara només cal esperar que el 20 de novembre la ciutadania sàpiga reconèixer que no tots els partits els representen de la mateixa manera, i que un govern d'esquerres, ara més que mai, no només es possible sinó necessari...