Volta a Peu a Sant Marcel·lí: la crònica

No es que siga una gran jornada esportiva, però pel que té de sentimental per a mi, ben val una crònica, que en aquest cas és doblement emotiva: per córrer junt als meus dos germans, y per trepitjar novament els carrers de València en una cursa popular.

Des de que he tornat a fer esport, fa dos anys, cada volta que vinc a València mire el calendari de www.carreraspopulares.com per si de cas n’hi ha alguna prop, i em puc acostar... però la mandra de matinar en vacances, el poc motivador de les distàncies, i l'aprofitament que vull fer de les meues estades a València per estar en família, sempre m’ho havien impedit.

Aquesta vegada, però, s’han donat les condicions idònies: Paco, com sempre, corre; Cristóbal, que des de fa un any ha començat a córrer, també s’apunta; és en Sant Marcel·lí, que està a 20 minuts d’El Perelló; tinc el dorsal i xip del meu nebot, i per tant no tinc que preocupar-me d’eixe tema; és a les nou del matí, bon hora per no destorbar massa la dinàmica familiar matutina... En fi, que no tinc excusa...

Em desperte a les 7:30, i sense desdejunar me’n vaig cap allà per poder aparcar amb calma, i estar de sobra a l’hora i lloc pactats (8:30 en l’entrada de dorsals preferents). La puntualitat dels Silla, una de les seues virtuts, impecable: a les 8:28 arribem al punt de trobada caminant des de diferents carrers. Una abraçada, i abans de que se’ns oblide, una foto històrica.

Paco i jo comencem el calfament; Cristóbal es reserva, que a l’estiu no ha entrenat massa (això em sona...),

i a les 8:45, me’n vaig a la caixa de sub-4’30”/km; Paco a la zona “dels bons” i Cristóbal al de sub 5’30”.

Després d’un any de fer únicament carreres de triatló, molt menys populoses, m’impressiona veure la quantitat de persones que hi ha (unes 3.500). No tinc cap pressió per fer marca. La distancia, de 6.900 metres, em diu poca cosa, i la posició, amb tantíssima gent, no serà rellevant, així que no vaig a deixar-me la pell. Porte una càmera per fer fotos des de dins de la carrera, cosa que no havia fet  mai, o siga que tinc pensat anar de "tranqui". Malgrat tot, estic nerviós.

Sona el tir d'eixida, i als 15 segons ja estic corrent al meu ritme, així que després d’alguns intents frustrats de fer fotos, i després de passar el primer quilòmetre a 4’30”, comence a pegar-li una miqueta més fort; no ho puc evitar, ho porte en la sang... Arriba el quilòmetre 2 i veig que l’he fet a 4’, vaig molt ofegat, però intente mantenir aquesta velocitat; quilòmetre 3, també a 4’ i crec que he d’afluixar.

Passe pel Cementeri municipal. Com ha canviat tot!! Recorde haver anat a aquest lloc moltes vegades de menut, agafant Tres Forques, i al final una carretereta, amb alguna casa baixa als costats... i ara: grans avingudes i alts edificis per tot arreu. Nou intent de fer fotos, i no acaben d’eixir bé. Quilòmetre 4 i he baixat el ritme a 4’10”.

Veig la capçalera de la carrera, que just encara els últims 400 metres, i veure a eixes gaseles sempre motiva, així que definitivament m’oblide de la càmera i comence a buidar les reserves; la manca d’entrenament durant l’estiu comença a passar-me factura i no tinc molt més per donar... Quilòmetre 5 a 4’05”.

I ja, olorant a meta, trac les darreres forces i arribe amb 24’15” (temps oficial de xip). Una mitja de 4’07”. Lloc: 412. No està gens malament tenint en compte que tan sols he eixit a córrer mitja dotzena de vegades en juliol i agost...

Paco m’espera un poc per davant, i amb els seus 21,30” i malgrat estar lesionat, demostra estar en un altre món... Esperem a Cristóbal que tal i com tenia previst arriba amb 32 minuts (a 5’30”). Tots contents amb els nostres temps discrets, per que ningú estem en plena forma... Poc després la meua cunyada, Oreto i la seua germana Paz, fan la seua entrada, contentes també per apuntar-se una cursa més al seu haver.

Després a la platja, a navegar en piragua, i en acabant a dinar tota la família al Arenal...