Retalls en l'educació pública = política de dretes

Aprofitant el començament de curs escolar, i les instruccions de la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid adreçades a retallar la “despesa” en professorat, per fer front a la crisi i per sanejar els comptes públics , vaig a fer algunes reflexions sobre el que impliquen i els transfons ideològic que hi ha darrere.

No és la primera vegada que parle en aquest blog de l’existència de polítiques clarament diferenciades d’esquerres i de dretes, malgrat que alguns s’esforcen en imposar el pensament únic. Si n’hi ha un aspecte on s’evidencien amb força les diferents tendències ideològiques és a l’àmbit educatiu.

Es podria pensar que l’educació és un tema que interessa a tots els governants, independentment del partit al que pertanyen, per que és de sentit comú que el benestar i el progrés d’un país, depenen en bona mesura de la qualitat del seu ensenyament. Però no sempre és així; quan tot va bé, resulta fàcil satisfer tots els interessos; a qui no li agrada eixir en la foto inaugurant un col·legi o un institut? En canvi, en temps de crisi, és precisament quan els polítics mostren clarament les seues cartes; quan arriben les vaques flaques, i s’ha de triar entre afavorir a uns o a uns altres, és quan realment els polítics s’han de posicionar.

I la dreta que governa la Comunitat de Madrid ha triat i s’ha posicionat. En realitat, Esperanza Aguirre i el seu equip, ja fa temps que ho tenen clar, i no s’han preocupat massa en dissimular-ho, per que des de fa anys estan tancant centres públics mentre potencien concerts amb empreses privades. És especialment sagnant que aquest govern del Partit Popular porte molts anys cedint parcel·les públiques (de tots) per a que uns pocs obtinguen beneficis.

I tot fonamentalment amb dos arguments/excuses:

1.- Que la gestió privada és més eficaç.

2.- Que la existència de centres públics i privats, garanteix la lliure elecció dels pares.

I ací és on més clarament es veu el posicionament ideològic: per una banda, tenim l’afirmació generalitzada per part de la dreta sobre l’eficàcia del sector privat, afirmació molt discutible, quan es poden posar milers d’exemples d’empreses privades que fracasen (inclús en temps de bonança) per una inadequada gestió, mentre que hi ha empreses públiques que són rendibles (precisament les primeres en privatitzar-se). D’altra banda, la lliure elecció dels pares és l’exemple més clar en que les llibertats individuals estan per damunt de les decisions col·lectives, es a dir, la definició del individualisme metodològic, paradigma de les polítiques neoliberals.

I és que de fons, en aquesta política, està el interès de la dreta per debilitar l’Estat: quan menys presència de empreses, institucions, organismes públics, millor: menys impostos per a les classes més poderoses, tot i que això supose menys justícia social i menys equitat.

Per que si tots els serveis públics tenen el seu sentit en una economia de mercat (sanitat, defensa, transports...), l’educació és especialment rellevant com a servei públic per moltes raons, de les quals cal destacar-ne dues:

1.- És la principal garant de la igualtat d’oportunitats. En el sistema capitalista, tots naixen condicionats per la classe social a la que pertanyen, però si el sistema educatiu fóra igual per a tots i totes, el punt de partida al menys s’acostaria i ajudaria a no perpetuar les diferències.

2.- És una inversió d’interés col·lectiu, no individual. Els beneficis que se’n deriven d’uns joves ben formats ho seran per al conjunt de la societat, que podrà progressar a un millor ritme.

Però tot això a Esperanza Aguirre i al Partit Popular se la “repampimfla”. Volen estalviar a costa de les pròximes generacions, hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres nets. Però el pitjor és que està generant una gran desigualtat social, per que amb la creixent privatització de l’ensenyament estan coexistint tres models cada volta més diferenciats, amb tres tipus d’alumnes molt diferents:

1.- Els fills de famílies riques, alumnes de l’ensenyament privat pur i dur, amb molta dotació de recursos per a qui els pot pagar.

2.- Els fills de les classes mitjanes espanyoles, alumnes dels centres concertats (privats i mantinguts per fons públics, però que generen beneficis als seus propietaris).

3.- Els fills de estrangers i de famílies desestructurades o de barris marginals, alumnes de centres públics cada volta menys dotats de recursos (cal dir que entre el model 2 i 3 actualment n’hi ha molta diversitat, barrejant-se famílies de tota mena, però es detecta una tendència clara a segregar-se).

És molt trist que els xiquets estiguen adreçats des de tan prompte a un tipus d’educació o un altre en funció de la seua classe social. Trenca el principi universal del dret a l’educació en condicions d’igualtat. Però a més de ser socialment injusta, aquesta realitat no afavoreix la educació en valors tan importants con la tolerància, el respecte a la diversitat i la pluralitat, la integració i la cohesió social. I per últim, aquesta polarització del alumnat pot generar una clara ineficiència econòmica al defugir de la correspondència entre capacitats i recursos.

Per acabar, m’agradaria destacar que el Partit Popular a la Comunitat de Madrid, defenent els interessos dels que més recursos tenen, té la poca vergonya de deduir en l’IRPF les despeses en la escolarització en centres privats. És a dir, que en comptes d’augmentar els impostos als més rics, per a que en temps de crisi siguen els que més contribueixin, el que fa es abaixar-los, de manera que amb els diners que estalvia en no contractar interins a les escoles públiques (en detriment de la qualitat de l’ensenyament) , subvenciona als acabalats que porten als seus fills a col·legis privats (enriquint encara més a un grapat d’empresaris propietaris d’eixos centres). En definitiva, li furta recursos als pobres (rebaixant la qualitat de l’ensenyament), i els hi dona als rics (en deduccions fiscals). Sona demagògic, però és la pura realitat.

Mentres tant i malgrat tot, la professionalitat del professorat, i el compromís d’un gran nombre de famílies progressistes que continuen apostant per una educació pública de qualitat, manté amb dignitat un sistema educatiu atacat vilment per la dreta cavernícola.