Recordant a l'alpinista Miguel Gómez

Quan al començament de la primavera em va arribar la notícia de la mort de Miguel, em vaig quedar de pedra; em va costar molt assimilar que una persona amb tanta força, vitalitat i dinamisme haguera deixat d’existir. Probablement feia més de 10 anys que no en sabia res, però la imatge que guarde d’aquest alpinista valencià, amb qui vaig tindre la sort de compartir moltes excursions, algunes escalades i un parell de viatges inoblidables, no em permetia resignar-me fàcilment. Ràpidament vaig posar el seu nom al Google, i les primeres noticies que aparegueren em van confirmar la trista novetat...

I per què conte tot açò sis mesos després? Doncs per que fa uns dies va caure a les meues mans, en una fira de poble, un llibre amb el títol “Nanga Parbat"; feia temps que no llegia literatura de muntanya, així que me’l vaig comprar, i em va absorbir tant que en un parell de nits me’l vaig empassar. I, es clar, no vaig poder passar per alt que el primer vuit mil fet per un valencià va ser precisament aquesta mítica muntanya, i aquest valencià va ser Miguel Gómez, a l’any 1986.

Durant molts anys de joventut, vaig tenir a la meua habitació el pòster d’en Miguel al Cim del Nanga Parbat. Ell tenia llavors 50 anys i una llarguíssima trajectòria d’alpinista. Company de cordada dels millors muntanyers i escaladors espanyols dels 60 i 70, dotze anys de guarda del Refugi de Goritz i d’Estós, una pila d’anys a Sud Amèrica, treballant i escalant per algunes muntanyes andines verges, obrint vies que tardaren anys en repetir-se, i fent algunes ascensions clàssiques de gran dificultat com la Sud del Aconcagua (sent el primer espanyol en assolir aquesta fita)... En fi, no m’estendré en la seua biografia que es pot trobar en un munt d’articles en la web.

El que sí contaré és que a l’any 90 el vaig conéixer personalment, en una excursioneta del Club Universtari de Muntanya. Ràpidament em va encisar la seua personalitat; reservat però deixant entreveure un fort caràcter. Algunes excursions més per les muntanyes del País Valencià i alguna eixida al Pirineu van ser suficients per començar a organitzar un trekking al Nepal, que es materialitzà a l’estiu del 91, i que malgrat els anys passats recorde com un dels viatges més fantàstics de la meua vida. Passejar per Katmandú, pelegrinar junt a molts nepalesos per rendir tribut a la Deessa Shiva, recórrer la Vall de Lantang Lirung, etc. amb la companyia de Miguel, sentint la seua experiència tant de prop, va ser senzillament fantàstic. I es clar, la resta de la companyia d’aquell viatge, especialment la de Montse (també la de Chelo, Rafa, Miguel Vidal, Anna, Alfonso...), convertiren un més sota la pluja del monsó, en una meravella.

Després vingueren les escalades, no van ser moltes, la veritat; per que ell, malgrat els quasi 60 anys que devia tindre, estava molt per damunt del meu nivell. Veure’l escalar les tàpies amb rapidesa, però segur, amb una tècnica gens ortodoxa, però molt efectiva, sense floritures de ballarí o contorsionista, però superant qualsevol obstacle, era un goig per un jove i inexpert alpinista com jo. Recorde especialment l’escalada de l’Esperó Central del Puig Campana, o la via Valencians del Ponoig, i tot el que vaig aprendre amb ell...

I ara Miguel se’n anat, com moltes de les il·lusions que jo tenia als 25 anys. Els que no creguem en l’altra vida ni en la reencarnació, no ens resulta fàcil assumir-ho, però igual que jo, moltes persones el recordaran sempre, i d’alguna manera ell continuarà existint als nostres cors.