Nova eixida de muntanya: Cabezas de Hierro

Últim dia de vacances de Nadal; els xiquets a escola, i jo a recuperar-me del bullici i l'estrès d'aquestes festes; i que millor manera que una nova eixida de muntanya.

Encara que m'agrada caminar pel camp en qualsevol època de l'any, des de la primera volta que vaig xafar la neu a la Serra de Javalambre, tinc una predilecció especial per la muntanya a l'hivern. Enguany, però, la neu no és precisament el més destacable de les muntanyes madrilenyes; n'ha caigut molt poca, i només els cims més alts de Guadarrama, i només a les vessant nord, en queda una miqueta; així que les possibilitats queden molt reduïdes. No cap dubte, el destí serà Cabezas de Hierro.

Com no tinc molt clar què em trobaré, agafe tot el material de muntanya, incloent una corda i un poc de ferralla per si tinc que eixir d'alguna situació compromesa, o per si vull practicar una miqueta aprofitant la solitud de la serra un dia laborable.

En arribar a Cotos, me n'adone que la situació de la manca de neu es dramàtica, a primera vista pràcticament no tocaré el blanc element en tota l'ascensió, però aquesta vegada no cometré l'error de principiant de deixar material al cotxe, així que carregat com una mula comence a caminar.

Aquesta muntanya és probablement una de les més boniques de Guadarrama. La seua vessant nord cau a plom 700 metres, i requereix quasi una hora d'aproximació des de l'aparcament de Cotos, per la qual cosa sol ser prou més tranquil·la que la seua veïna Peñalara. I sobretot és especialment atractiva pels amants de l'escalada en gel, ja que compta amb algunes cascades que per la seua orientació i alçada fan les delícies tant dels aprenents com dels experts escaladors.

Per la meua part, l'escalada en gel continua sent una assignatura pendent; l'any passat vaig avançar en la tècnica de progressió en neu on es requereix l'assegurament, i poder per fer així corredors de certa pendent, però clavar-me en una cascada de gel, de moment em fa molt de respecte...

La vessant nord del Cabeza Mayor és tot un món de corredors (de tubos, com diuen per ací), però hui, amb la poca neu que es veu, quan la costera comença a agafar inclinació, només veig pedreres que cauen des del cim. Opte per pujar per una de les rutes normals: la ampla canal que queda a la dretadels anomenats "pulmons". La meua sorpresa es que pel mig de la canal (en realitat una torrentera), l'aigua que durant el dia abaixa amb el desgel de la neu de dalt, per la nit es congela i es converteix en una escala de gel, amb poca pendent, on puc fer els meus "pinitos" de tècnica de piolet tracció i clavar les puntetes dels grampons.

Al principi, com que em fa una miqueta de por (una relliscada i me n'aniria uns quants metres cap avall), m'autoassegure; puge per un costat del ressalt gelat, i en la part de dalt instal·le una reunió, amb un cargol de gel i un bicoin. Llance la corda, rapele i torne a pujar, aquesta vegada pel centre de la torrentera. La sensació és formidable: els piolets agafen amb força el gel (sobretot el Charlet Mosser; el clàssic caldria esmolar-lo), i els grampons també claven bé. Això sí, la pendent deu ser inferior a 45º; és a dir, pràcticament estic tumbat (no hi ha sensació de verticalitat). Torne a fer el mateix al següent ressalt, aquesta vegada són diferents esglaons d'un parell de metres i també pràcticament sense inclinació, però m'ajuden a guanyar confiança; després d'uns 30 o 40 metres me n'adone de l'esforç de braços i cames que s'ha de fer; no vull ni pensar que ha de ser una cascada vertical!

Finalment, com que el dia passa volant, pense que és hora de continuar l'ascensió i deixar de "jugar", així que m'allibere de les cordes però continue amb els grampons i el piolet i vaig alternant pujades suaus amb petits esglaons de gel.

Uns quants metres més amunt uns autèntics escaladors estan fent la cascada que queda entre els pulmons, i deuen estar pensant: qui serà el bufó eixe que està fent el "xorra" allà baix...

De sobte, em sorprèn la presència d'un helicòpter dels bombers de la Comunitat molt aprop, i ràpidament m'imagine que els que m'han vist fent el bandarra han donat part per que vinguen a rescatar-me... Però no, deuen estar fent pràctiques per que els veig anar i tornar unes quantes vegades...

Pràcticament sense adonar-me'n estic a la quota 2.200, i la pendent comença a suavitzar-se, mentre que el gel dona pas a la neu i ara sí, ja es veu tot cobert per la neu.

A les dos del migdia, quasi quatre hores després de haver eixit de Cotos faig el cim del Cabeza Mayor. Una foto i ràpidament mitja volta per a continuar cap a Cabeza Menor. Amb la poca neu que hi ha, cap problema i en 20 minuts enllace els dos cims.

Em lleve les botes, m'alleugere de roba i comence a córrer seguint la "Cuerda Larga" per un ample camí, ja sense neu, fins arribar a l'Alt de Valdemartín; continue per la carena en direcció Bola del Mundo o Alt de Guarramillas, amb el impressionant repetidor de televisió cada volta més aprop.

                                     

Ja comence a estar cansat; l'estona de jugar amb el gel m'ha esgotat, i la darrera costera fins al repetidor se'm fa pesada. De sobte, la cosa es complica una miqueta: una fina capa de neu completament gelada i molt esvarosa cobreix tot el cim, i jo amb sabatilles... No hi ha pràcticament pendent, però no m'abelleix pegar un bac, així que com que no vull tornar a calçar-me les botes, em pose com un llampec els grampons i finalitce l'ascensió amb espardenyes i pinxos: "arreglao pero informa"...

Ja només em queda tornar a Cotos baixant per la "Loma del Noruego", un bonic camí que des de feia temps volia conéixer. El principi, no és massa atractiu; va paral·lel a l'estació de Valdesquí, que es veu trista i pelada sense neu; em trobe amb uns treballadors de l'estació, clavant estaques; deuen ser monitors d'esquí, per que se'ls veu una mica desficiosos...

A meitat camí de descens el camí s'enfonsa en un bosc tot deixant entreveure tota l'estona el cims dels Cabeza entre els pins.

Són les cinc de la vesprada i el sol ponent deixa un contrast preciós entre el verd dels arbres i la neu de les parts més altes de la serra, i ací s'acaba un nou dia de plaer a la muntanya...

Un dia de muntanya

Feia més d’un any i mig que no dedicava un dia sencer a la muntanya. L’última volta va ser quan vaig fer el Tour del Vignemale amb el Manyo y companyia; després he fet unes quantes excursions, però sempre d’un matí o una vesprada: ascensions express, les anomene, per que sempre vaig contra rellotge per no fer tard a les meues obligacions domèstiques.

Però el dimarts de la setmana passada, els astres es van alinear, i em vaig trobar un dia fantàstic que no tenia previst i vaig gaudir bona cosa amb la solitud de la muntanya, en un racó de la Serra de Guadarrama, gens freqüentat pels madrilenys tot i estar a poc més d’una hora de la capital.

El cas és que jo m’havia reservat un parell de dies de la setmana de reis per estar amb els nanos, però aquests es van acomboiar per anar-se’n a dormir a casa d’uns cosins, i els meus cunyats, també amb família nombrosa, es mostraren totalment entregats a la causa. Així que se’m presentà tot un dia sencer per davant sense xiquets, i sense obligacions (enguany Ana s’havia encarregat de “resoldre” tots els assumptes d’aquests dies...). I tot just el dia anterior va pegar una lleu nevadeta a la Serra que la va deixar tota blanca per damunt dels 1800 metres, segons vaig veure a les webcam de Cotos.

Així que pensat i fet; sense tindre molt clar el destí, carregue el material de muntanya i els esquís de fons al cotxe, i em pose en marxa agafant la carretera de Burgos. En principi una possibilitat és Somosierra, des d’on es pot pujar algun dosmil i si hi ha neu, fer una marxeta amb esquís per les pistes més altes. Amb un dia net i clar, sense un núvol al cel, i amb 0 graus (ja se sap, ni fred ni calor), segons m’aproxime a les muntanyes ja veig que de la neu caiguda el dia anterior queda poca, així que ràpidament pense una altra alternativa: el port de Navafria, on s’amaga el Circ Glacial del Pic del Nevero, probablement el mes oriental del sistema Central, i on les grans masses madrilenyes no solen deixar-s’hi veure.  A més, a la vessant Oest hi ha uns camins amples a més de 2000 metres que em poden permetre esquiar una mica tot i haver –hi poca neu.

A les deu en punt comence a caminar des del Port, on no n’hi ha ni gota de neu; després de 30 anys de fer muntanya, caic en l’error de principiant de deixar-me els grampons al cotxe, convençut de que no em faran falta. Inicie la caminada abaixant 300 metres cap a la entrada de l’àrea recreativa Las Lagunillas, i als quinze minuts ja estic xafigant una fina capa de neu.

La tranquil·litat d’aquest espai és absoluta, i les vistes sobre la Vall del Lozoya espectaculars. A la poca estona el camí gira per endinsar-se de ple al circ, deixant tota la paret oriental del Pic del Nevero en front. El petit llac completament congelat al centre del circ li dona al lloc un ambient alpí inigualable.

Des de la llacuneta clarament queden a la vista les diferents opcions per pujar al cim, optant per una de les més directes, aparentment sense dificultats. I per tal d’aprofitar el dia, m’afanye i en poc més de quinze minuts estic en els últims 30 metres que eixen a la corda cimera, però la meua sorpresa és que la neu en aquest tram està totalment gelada i la botes pràcticament no mossegen gens ni miqueta. No té molta inclinació, potser 35º, però sense grampons, no em queda més remei que armar-me de paciència i començar a tallar esglaons amb el Piolet. Quasi mitja hora em costa superar eixe troset i arribe completament exhaust (tot per no haver carregat menys d’un quilo que pesen els pinxos!!).

Per fi al cim. La vista meravellosa, i el dia boníssim per gaudir d’un tranquil piscolabis i per fer unes fotos a les capritxoses formes de la neu modelades per la força del vent sempre present en aquestes altures.

La baixada, ja coneguda d’altres vegades, no te complicació i va directe al port per la carena. I en menys d’una hora estic al cotxe.

Encara és la una i mitja; em queda molta estona abans d’arreplegar als nanos, així que em carregue al muscle els esquís de fons, i comence a caminar pel camí de terra, tot esperant que en guanyar altura em trobe algun tros de neu suficientment llarg com per practicar una miqueta aquest esport que tot i ser senzill, a mi em resulta tan complicat...

Quan ja comence a desesperar, de sobte el camí s’omple de neu; em calce els esquis i ja no me’ls traure fins deu quilòmetres després, quan comencen les baixades i m’entre l’”acollone”. No ho puc evitar, tot i que amb la pràctica del skating d’aquest estiu, he guanyant una mica de confiança amb els esquis, quan la costera agafa una miqueta de pendent cap avall, i note que no controle gens els esquís m’agafa la por i preferisc llevar-me’ls i baixar a peu tranquil·lament.

El cas és que mentre esquie cara amunt (o faig com que esquio, per que en realitat faig l’ànec...) m’ho passe “teta”, avance molt ràpidament sense molt d’esforç i em perd per un bosc frondós carregat de neu, en un ambient de solitud absoluta. No se sent un soroll, no veig una persona durant hores...

M’oblide completament de l’hora, fins que note que el sol ja comença a estar baix... així que accelere la baixada, la meitat del temps amb els esquis de nou al muscle. Ja amb el sol ponent-se, la boira comença a fer-se l’ama del bosc (sortosament el camí no té pèrdua...), i en un ambient màgic arribe de nou al cotxe quasi a les sis de la vesprada, després d’haver caminat durant tot el dia 25 quilòmetres per la muntanya...

Molt satisfet del dia que ja s’acaba, inicie el descens del port, tot travessant la frondosa roureda que pobla la part baixa d’aquestes precioses muntanyes.

És sorprenent com després de tants anys de fer muntanya, cada volta que vaig al camp a caminar, escalar, o esquiar continue gaudint plenament cada minut que hi passe; i sempre em pregunte per què no ho faig més sovint...

Un passeig per la platja

Escric aquestes paraules per petició expressa dels meus fills; i evidedentment no puc negar-m'hi amb tot el que ells m'aguanten de cara a l'ordinador... i sincerament, m’ha paregut bona idea.

El cas és que la setmana passada varem fer un passeig clàssic: de la platja del Recatí fins l’escullera d’El Perelló. Si dic que he fet aquest recorregut un miler de vegades, probablement em quede curt; durant 40 anys he caminat, corregut, nadat, i fins i tot he esquiat (entrenant esquí de fons) el quilòmetre que separa El Arenal d’aquest poble mariner.

Tal i com vaig fer de menut amb els meus pares i germans, l’altre dia ho vaig repetir amb la meua prole; la veritat és que des de l’any passat hem fet unes quantes vegades aquesta caminada tota la família, i sempre és relaxant i agraïda; el menut aguanta molt bé la distància, i sense riscos ni perills, es un plaer dedicar-s’hi exclusivament a gaudir del moment.

Però aquesta vegada ha estat especialment divertit. Amb un típic dia d’hivern valencià (20 graus a migdia i ni un pel d’aire), i una mar de fons que feia esclatar les ones amb força a la vora, Jimena i Marc ràpidament es llevaren les esportives per sentir l’arena entre els peus i l’agua freda fins els turmells, mentre Guillermo i Ana, caminant més espaiet, recollien conxes durant el camí.

El paisatge en aquesta època de l’any no té res a veure amb el de l’estiu; sense un ànima en tot el recorregut, amb uns colors nítids que feien contrastar el blau de la mar amb el blanc de l’escuma de les ones; i amb la claredat poc habitual amb la qual es veia València i la Ciutat de les Ciències, no deixí de fer fotos tota l’estona.

En arribar a l’escullera, i sense pensar-s’ho dues vegades ens vam llançar a botar de pedra en pedra fins l’extrem on les ones descarregaven tota la seua força. Els xiquets, una mica atemorits al final, on l’espai entre cada roca s’eixampla, es quedaren bocabadats impressionats per l’esclafit de l’aigua; però una volta asserenats, es posaren a encoratjar a la mar per a que els banyara, fins que ho aconseguiren!

Després, amb la roba i els cabells completament humits retornarem a la platja on ens esperaven dos especies de la fauna local: una gavina solitària, i un carranc d’una talla poc habitual per aquests llocs... els nanos saltaven de felicitat pel que consideraven tota una aventura.

El tornar també va estar un plaer: Jimena i Marc, permanentment a la gresca, feren tàcitament les paus durant tota la passejada i es feren “millors amics” per al menys quinze minuts; i tots tornarem corrents, jugant i rebolcant-se en l’arena.

De vegades sorprén com les coses més senzilles poden omplir amb tanta grandesa; és un tòpic, però ni les pelis, ni la Nintendo, ni cap despesa, poden substituir els moments en què els xiquets i xiquetes fan coses poc habituals amb la companyia dels pares... Sóc conscient que em queda poc de gaudir d’aquestes estones, i que en un pocs anys tindre una colla d’adolescents en casa que no voldran que m’acoste a menys d’un metre, però aleshores pensaré “que me quiten lo bailao”...