Un dia de muntanya

Feia més d’un any i mig que no dedicava un dia sencer a la muntanya. L’última volta va ser quan vaig fer el Tour del Vignemale amb el Manyo y companyia; després he fet unes quantes excursions, però sempre d’un matí o una vesprada: ascensions express, les anomene, per que sempre vaig contra rellotge per no fer tard a les meues obligacions domèstiques.

Però el dimarts de la setmana passada, els astres es van alinear, i em vaig trobar un dia fantàstic que no tenia previst i vaig gaudir bona cosa amb la solitud de la muntanya, en un racó de la Serra de Guadarrama, gens freqüentat pels madrilenys tot i estar a poc més d’una hora de la capital.

El cas és que jo m’havia reservat un parell de dies de la setmana de reis per estar amb els nanos, però aquests es van acomboiar per anar-se’n a dormir a casa d’uns cosins, i els meus cunyats, també amb família nombrosa, es mostraren totalment entregats a la causa. Així que se’m presentà tot un dia sencer per davant sense xiquets, i sense obligacions (enguany Ana s’havia encarregat de “resoldre” tots els assumptes d’aquests dies...). I tot just el dia anterior va pegar una lleu nevadeta a la Serra que la va deixar tota blanca per damunt dels 1800 metres, segons vaig veure a les webcam de Cotos.

Així que pensat i fet; sense tindre molt clar el destí, carregue el material de muntanya i els esquís de fons al cotxe, i em pose en marxa agafant la carretera de Burgos. En principi una possibilitat és Somosierra, des d’on es pot pujar algun dosmil i si hi ha neu, fer una marxeta amb esquís per les pistes més altes. Amb un dia net i clar, sense un núvol al cel, i amb 0 graus (ja se sap, ni fred ni calor), segons m’aproxime a les muntanyes ja veig que de la neu caiguda el dia anterior queda poca, així que ràpidament pense una altra alternativa: el port de Navafria, on s’amaga el Circ Glacial del Pic del Nevero, probablement el mes oriental del sistema Central, i on les grans masses madrilenyes no solen deixar-s’hi veure.  A més, a la vessant Oest hi ha uns camins amples a més de 2000 metres que em poden permetre esquiar una mica tot i haver –hi poca neu.

A les deu en punt comence a caminar des del Port, on no n’hi ha ni gota de neu; després de 30 anys de fer muntanya, caic en l’error de principiant de deixar-me els grampons al cotxe, convençut de que no em faran falta. Inicie la caminada abaixant 300 metres cap a la entrada de l’àrea recreativa Las Lagunillas, i als quinze minuts ja estic xafigant una fina capa de neu.

La tranquil·litat d’aquest espai és absoluta, i les vistes sobre la Vall del Lozoya espectaculars. A la poca estona el camí gira per endinsar-se de ple al circ, deixant tota la paret oriental del Pic del Nevero en front. El petit llac completament congelat al centre del circ li dona al lloc un ambient alpí inigualable.

Des de la llacuneta clarament queden a la vista les diferents opcions per pujar al cim, optant per una de les més directes, aparentment sense dificultats. I per tal d’aprofitar el dia, m’afanye i en poc més de quinze minuts estic en els últims 30 metres que eixen a la corda cimera, però la meua sorpresa és que la neu en aquest tram està totalment gelada i la botes pràcticament no mossegen gens ni miqueta. No té molta inclinació, potser 35º, però sense grampons, no em queda més remei que armar-me de paciència i començar a tallar esglaons amb el Piolet. Quasi mitja hora em costa superar eixe troset i arribe completament exhaust (tot per no haver carregat menys d’un quilo que pesen els pinxos!!).

Per fi al cim. La vista meravellosa, i el dia boníssim per gaudir d’un tranquil piscolabis i per fer unes fotos a les capritxoses formes de la neu modelades per la força del vent sempre present en aquestes altures.

La baixada, ja coneguda d’altres vegades, no te complicació i va directe al port per la carena. I en menys d’una hora estic al cotxe.

Encara és la una i mitja; em queda molta estona abans d’arreplegar als nanos, així que em carregue al muscle els esquís de fons, i comence a caminar pel camí de terra, tot esperant que en guanyar altura em trobe algun tros de neu suficientment llarg com per practicar una miqueta aquest esport que tot i ser senzill, a mi em resulta tan complicat...

Quan ja comence a desesperar, de sobte el camí s’omple de neu; em calce els esquis i ja no me’ls traure fins deu quilòmetres després, quan comencen les baixades i m’entre l’”acollone”. No ho puc evitar, tot i que amb la pràctica del skating d’aquest estiu, he guanyant una mica de confiança amb els esquis, quan la costera agafa una miqueta de pendent cap avall, i note que no controle gens els esquís m’agafa la por i preferisc llevar-me’ls i baixar a peu tranquil·lament.

El cas és que mentre esquie cara amunt (o faig com que esquio, per que en realitat faig l’ànec...) m’ho passe “teta”, avance molt ràpidament sense molt d’esforç i em perd per un bosc frondós carregat de neu, en un ambient de solitud absoluta. No se sent un soroll, no veig una persona durant hores...

M’oblide completament de l’hora, fins que note que el sol ja comença a estar baix... així que accelere la baixada, la meitat del temps amb els esquis de nou al muscle. Ja amb el sol ponent-se, la boira comença a fer-se l’ama del bosc (sortosament el camí no té pèrdua...), i en un ambient màgic arribe de nou al cotxe quasi a les sis de la vesprada, després d’haver caminat durant tot el dia 25 quilòmetres per la muntanya...

Molt satisfet del dia que ja s’acaba, inicie el descens del port, tot travessant la frondosa roureda que pobla la part baixa d’aquestes precioses muntanyes.

És sorprenent com després de tants anys de fer muntanya, cada volta que vaig al camp a caminar, escalar, o esquiar continue gaudint plenament cada minut que hi passe; i sempre em pregunte per què no ho faig més sovint...