Escric aquestes paraules per petició expressa dels meus fills; i evidedentment no puc negar-m'hi amb tot el que ells m'aguanten de cara a l'ordinador... i sincerament, m’ha paregut bona idea.
El cas és que la setmana passada varem fer un passeig clàssic: de la platja del Recatí fins l’escullera d’El Perelló. Si dic que he fet aquest recorregut un miler de vegades, probablement em quede curt; durant 40 anys he caminat, corregut, nadat, i fins i tot he esquiat (entrenant esquí de fons) el quilòmetre que separa El Arenal d’aquest poble mariner.
Tal i com vaig fer de menut amb els meus pares i germans, l’altre dia ho vaig repetir amb la meua prole; la veritat és que des de l’any passat hem fet unes quantes vegades aquesta caminada tota la família, i sempre és relaxant i agraïda; el menut aguanta molt bé la distància, i sense riscos ni perills, es un plaer dedicar-s’hi exclusivament a gaudir del moment.
Però aquesta vegada ha estat especialment divertit. Amb un típic dia d’hivern valencià (20 graus a migdia i ni un pel d’aire), i una mar de fons que feia esclatar les ones amb força a la vora, Jimena i Marc ràpidament es llevaren les esportives per sentir l’arena entre els peus i l’agua freda fins els turmells, mentre Guillermo i Ana, caminant més espaiet, recollien conxes durant el camí.
El paisatge en aquesta època de l’any no té res a veure amb el de l’estiu; sense un ànima en tot el recorregut, amb uns colors nítids que feien contrastar el blau de la mar amb el blanc de l’escuma de les ones; i amb la claredat poc habitual amb la qual es veia València i la Ciutat de les Ciències, no deixí de fer fotos tota l’estona.
En arribar a l’escullera, i sense pensar-s’ho dues vegades ens vam llançar a botar de pedra en pedra fins l’extrem on les ones descarregaven tota la seua força. Els xiquets, una mica atemorits al final, on l’espai entre cada roca s’eixampla, es quedaren bocabadats impressionats per l’esclafit de l’aigua; però una volta asserenats, es posaren a encoratjar a la mar per a que els banyara, fins que ho aconseguiren!
Després, amb la roba i els cabells completament humits retornarem a la platja on ens esperaven dos especies de la fauna local: una gavina solitària, i un carranc d’una talla poc habitual per aquests llocs... els nanos saltaven de felicitat pel que consideraven tota una aventura.
El tornar també va estar un plaer: Jimena i Marc, permanentment a la gresca, feren tàcitament les paus durant tota la passejada i es feren “millors amics” per al menys quinze minuts; i tots tornarem corrents, jugant i rebolcant-se en l’arena.
De vegades sorprén com les coses més senzilles poden omplir amb tanta grandesa; és un tòpic, però ni les pelis, ni la Nintendo, ni cap despesa, poden substituir els moments en què els xiquets i xiquetes fan coses poc habituals amb la companyia dels pares... Sóc conscient que em queda poc de gaudir d’aquestes estones, i que en un pocs anys tindre una colla d’adolescents en casa que no voldran que m’acoste a menys d’un metre, però aleshores pensaré “que me quiten lo bailao”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada