Així és el meu Nadal

Cóm canviem les persones... o no? Potser sí, canviem les persones, però sobre tot, canvien les circumstàncies. Porte uns 30 anys considerant-me ateu (crec que des de que em vaig comfirmar en la Fe catòlica...), i durant molts anys per a mi el Nadal no ha estat més que una d’eixes festes d’un cristianisme retrògrad, alimentades pel Capital per obtindre un bon grapat de beneficis.

Quan era jove m’agradava desaparèixer del mapa cada volta que venia un pont, pujar al Pirineu, o fer un viatget, però la convenció social d’estar en família el dia de Nadal, sempre em tallava el rotllo. Els estudiants, que normalment començàvem les vacances uns dies abans, sempre ens vèiem obligats a perdre la primera setmana per culpa del Nadal “dels collons”. Sí, la veritat és que li tenia un poc de mania...

Però la vida canvia... i ara veig les coses d’una altra manera. De manera resumida, caldria dir que dues son les raons que m’han canviat la perspectiva: el meu canvi de residència, ara fa 13 anys, i sens dubte, els nanos.

Estar lluny de casa, tot i ser només 350 quilòmetres, acaba afectant més del que sembla. És cert que al llarg de l’any vaig a València 4 o 5 vegades, i sempre veig a la família, però en Nadal és diferent. Des de que me n’aní a viure a Madrid, veure l’anunci d’”El Almendro” sempre m’esborrona; no ho puc evitar...  i quan la vespra de Nadal entre per l’Avinguda del Cid, i veig la ciutat que m’ha vist nàixer, m’excite; i quan arribe a Patraix, als carrers que tantes hores he passat de menut, sent un calfred recorrent-me el cos; i per fi a casa de ma mare, al Carrer Font Roja, inevitablement m’emocione de tants records que en tinc...

I què dir del Nadal amb xiquets! Comencem dues setmanes abans, quan posem el betlem, amb pastorets, reis i caganer; amb riu, ovelles i porquets; i amb un portal amb la feminista Maria, el bon Josep i eixe caganiu anomenat Jesús. Després toca l’arbre amb les campanetes, les boles i les llums de tots el colors; les estrelles, els angelets i els regalets de mentida... Sol ser d’un dissabte de dur treball, però una xocolata calenta ens reconforta i ens permet gaudir d’uns moments que pares i fills esperem impacients cada any.

L’última setmana d’escola abans de les vacances els nervis de la canalla comencen a créixer exponencialment: disfresses, actuacions, festes, notes... mentre tant, els adults confiem en la Grossa per veure una miqueta de llum al final del túnel, ens prenim unes canyes amb les companyes de feina, i ens buidem les butxaques en regals que probablement ningú agrairà...

Després, com tots els anys, a preparar maletes i cap a la Mediterrània ; anar a la platja d’El Perelló és sempre motiu de joia per al meus fills, però anar a casa de la iaia a la Ciutat de València la nit de Nadal sempre devé una novetat per a ells; córrer pel llarg corredor d’eixes cases de més de cinquanta anys, traure alguns dels meus joguets, tapar el missatge del rei amb la senyera, veure les fotos antigues de ma mare, els encisa.

Eixa nit a dormir a l’apartament de la platja; Papà Noel s’hi deixa caure, i de bon matí els xiquets troben alguna sorpresa... les emocions brollen i tots ens quedem bocabadats...

Després a dinar a ca Cristóbal, a veure l'espectacular betlem i a dinar com a reis i reines, “la crem de la crem”; la guia Michelín encara no el té localitzat, però hi ha nivell i fins i tot els més menuts saben apreciar els bon gust d'un gourmet...

I ara toca la tradició valenciana, les estrenes: beset de felicitació i parar la mà; tots els xiquets(i no tant xiquets) reben pasta gansa de pares,tios i iaia. Un pessiguet que vindrà molt bé per fer front a la costera de gener. Però sobretot hi ha que veure la emoció dels nanos que ja van tenint certa edat per dimensionar els diners que se’ls dona.

Les vacances de Nadal s’allarguen per als xiquets dues setmanes més en què els pares hem de treballar, i es fan esgotadores, per que després d’un dur dia de feina els xiquets esperen amb els braços oberts esperant un bon pla nadalenc; hem de sobreviure al Cap d’Any, i després compatibilitzar tot aquest moviment amb “resoldre assumptes” vinculats als últims dies de festes.

Però abans caldrà veure a Ses Majestats en directe, tot i ser republicans; haurem de recollir tots els caramels que pugam, pegant-nos colzades si cal, amb els altres pares que també han anat a la cavalcada amb els seus fills, però la recompensa paga la pena: entre atemorits i embovats, els xiquets veuen passar a Melcior, Gaspar i Baltasar; trobem a faltar alguna dona en un lloc de responsabilitat, però està clar que aquestes tradicions no han incorporat encara la qüestió de gènere. Tot arribarà...

I a casa corrents a dormir que esta nit és la gran nit. Els nervis estan al límit, però malgrat tot, els nanos acaben dormint-se... i a l’endemà: sorpresa!! sense saber com, ni de quina manera, la casa està plena de regals! És incomparable l’emoció d’aquests moments. Res en la vida es torna a viure igual. I veure-ho als ulls de la teua pròpia prole, tot recordant eixos sentiments, no té preu...