Així és el meu Nadal

Cóm canviem les persones... o no? Potser sí, canviem les persones, però sobre tot, canvien les circumstàncies. Porte uns 30 anys considerant-me ateu (crec que des de que em vaig comfirmar en la Fe catòlica...), i durant molts anys per a mi el Nadal no ha estat més que una d’eixes festes d’un cristianisme retrògrad, alimentades pel Capital per obtindre un bon grapat de beneficis.

Quan era jove m’agradava desaparèixer del mapa cada volta que venia un pont, pujar al Pirineu, o fer un viatget, però la convenció social d’estar en família el dia de Nadal, sempre em tallava el rotllo. Els estudiants, que normalment començàvem les vacances uns dies abans, sempre ens vèiem obligats a perdre la primera setmana per culpa del Nadal “dels collons”. Sí, la veritat és que li tenia un poc de mania...

Però la vida canvia... i ara veig les coses d’una altra manera. De manera resumida, caldria dir que dues son les raons que m’han canviat la perspectiva: el meu canvi de residència, ara fa 13 anys, i sens dubte, els nanos.

Estar lluny de casa, tot i ser només 350 quilòmetres, acaba afectant més del que sembla. És cert que al llarg de l’any vaig a València 4 o 5 vegades, i sempre veig a la família, però en Nadal és diferent. Des de que me n’aní a viure a Madrid, veure l’anunci d’”El Almendro” sempre m’esborrona; no ho puc evitar...  i quan la vespra de Nadal entre per l’Avinguda del Cid, i veig la ciutat que m’ha vist nàixer, m’excite; i quan arribe a Patraix, als carrers que tantes hores he passat de menut, sent un calfred recorrent-me el cos; i per fi a casa de ma mare, al Carrer Font Roja, inevitablement m’emocione de tants records que en tinc...

I què dir del Nadal amb xiquets! Comencem dues setmanes abans, quan posem el betlem, amb pastorets, reis i caganer; amb riu, ovelles i porquets; i amb un portal amb la feminista Maria, el bon Josep i eixe caganiu anomenat Jesús. Després toca l’arbre amb les campanetes, les boles i les llums de tots el colors; les estrelles, els angelets i els regalets de mentida... Sol ser d’un dissabte de dur treball, però una xocolata calenta ens reconforta i ens permet gaudir d’uns moments que pares i fills esperem impacients cada any.

L’última setmana d’escola abans de les vacances els nervis de la canalla comencen a créixer exponencialment: disfresses, actuacions, festes, notes... mentre tant, els adults confiem en la Grossa per veure una miqueta de llum al final del túnel, ens prenim unes canyes amb les companyes de feina, i ens buidem les butxaques en regals que probablement ningú agrairà...

Després, com tots els anys, a preparar maletes i cap a la Mediterrània ; anar a la platja d’El Perelló és sempre motiu de joia per al meus fills, però anar a casa de la iaia a la Ciutat de València la nit de Nadal sempre devé una novetat per a ells; córrer pel llarg corredor d’eixes cases de més de cinquanta anys, traure alguns dels meus joguets, tapar el missatge del rei amb la senyera, veure les fotos antigues de ma mare, els encisa.

Eixa nit a dormir a l’apartament de la platja; Papà Noel s’hi deixa caure, i de bon matí els xiquets troben alguna sorpresa... les emocions brollen i tots ens quedem bocabadats...

Després a dinar a ca Cristóbal, a veure l'espectacular betlem i a dinar com a reis i reines, “la crem de la crem”; la guia Michelín encara no el té localitzat, però hi ha nivell i fins i tot els més menuts saben apreciar els bon gust d'un gourmet...

I ara toca la tradició valenciana, les estrenes: beset de felicitació i parar la mà; tots els xiquets(i no tant xiquets) reben pasta gansa de pares,tios i iaia. Un pessiguet que vindrà molt bé per fer front a la costera de gener. Però sobretot hi ha que veure la emoció dels nanos que ja van tenint certa edat per dimensionar els diners que se’ls dona.

Les vacances de Nadal s’allarguen per als xiquets dues setmanes més en què els pares hem de treballar, i es fan esgotadores, per que després d’un dur dia de feina els xiquets esperen amb els braços oberts esperant un bon pla nadalenc; hem de sobreviure al Cap d’Any, i després compatibilitzar tot aquest moviment amb “resoldre assumptes” vinculats als últims dies de festes.

Però abans caldrà veure a Ses Majestats en directe, tot i ser republicans; haurem de recollir tots els caramels que pugam, pegant-nos colzades si cal, amb els altres pares que també han anat a la cavalcada amb els seus fills, però la recompensa paga la pena: entre atemorits i embovats, els xiquets veuen passar a Melcior, Gaspar i Baltasar; trobem a faltar alguna dona en un lloc de responsabilitat, però està clar que aquestes tradicions no han incorporat encara la qüestió de gènere. Tot arribarà...

I a casa corrents a dormir que esta nit és la gran nit. Els nervis estan al límit, però malgrat tot, els nanos acaben dormint-se... i a l’endemà: sorpresa!! sense saber com, ni de quina manera, la casa està plena de regals! És incomparable l’emoció d’aquests moments. Res en la vida es torna a viure igual. I veure-ho als ulls de la teua pròpia prole, tot recordant eixos sentiments, no té preu...

Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264

Eleccions sindicals a la meua empresa

Si fa un parell de mesos escrivia en aquest espai defensant els polítics, quan són atacats per tot arreu, ara, més que mai, toca parlar dels sindicats, les altres víctimes de la corrent neoliberal predominant que s’ha encarregat, amb el control dels mitjans de comunicació, de crear un clima en la opinió pública de desconfiança absoluta.

I d’allò que vaig a parlar, ho faré amb coneixement del que dic: tinc una filiació sindical de quasi 20 anys, i he treballat durant més de cinc anys en el sindicat més representatiu a Espanya.

Fa uns dies em vaig trobar al facebook una foto dels màxims representants de CC.OO. i UGT mostrant una gran panxa, i un comentari que deia “los sindicatos ya sabemos a lo que van...”.

Per desgràcia, la imatge estereotipada que moltes persones tenen dels representants del treballadors es que aquests no peguen brot i que s’omplen la butxaca tot el que poden. I puc afirmar que poques coses estan més lluny de la realitat. He conegut molts sindicalistes i he treballat estretament amb ells, i puc dir, probablement quedant-me curt, que més del 90% dels que conec treballen prou més que qualsevol altra persona i que tenen menys diners que altres treballadors amb la mateixa qualificació i capacitats. 

No vaig a donar ací una lliçó sobre organització sindical, però crec que és important saber que els representants sindicals son elegits democràticament pels treballadors i treballadores de les empreses, i que tenen a la seua disposició unes “hores sindicals” per fer les activitats pròpies de la representació dels treballadors. En les grans empreses, on aquestes tasques son molt nombroses i permanents, es poden acumular les hores sindicals dels representants en unes poques persones, i aquestes poden dedicar-se en exclusivitat a la tasca sindical; són els anomenats “alliberats”. I entre les tasques sindicals no estan només les que afecten a la pròpia empresa, sinó al conjunt de la classe treballadora. És per això que alguns alliberats treballen tot el dia a les seus dels sindicats.

El sou d’aquests sindicalistes és pagat per les empreses, com és lògic, per que també als empresaris els interessa tindre sindicats: és més fàcil negociar amb representants que amb cadascuna de les persones que composen el planter d’una empresa. En uns pocs casos el sou dels sindicalistes alliberats els paga els fons propis del Sindicat a què pertanyen.

I ací entra un altre tòpic sobre els sindicats; alguns pensen que viuen de subvencions públiques; i no és cert; la major part dels recursos dels sindicats provenen de les quotes del afiliats; una altra part, també important, la reben per “concursar” en la prestació de serveis públics; es a dir, hi ha serveis que deurien ser oferts directament per l’Administració, com ara l’orientació laboral, o la formació professional, i que, per abaratir costes, s’externalitzen; i els sindicats, precisament per garantir la igualtat d’oportunitats en el accés a aquests serveis, intervenen en la seua gestió, tot i que normalment són deficitaris (es a dir, que una part dels costos els assumeix els sindicat dels seus recursos propis).

I només una xicoteta part del pressupost dels sindicats és rebuda directament de l’Estat, i aquesta assignació també és democràtica per que es realitza en funció dels resultats de les eleccions sindicals. Però a més a més aquesta aportació de l’Estat és justa, i en realitat es una contrapartida per la seua contribució a la cohesió social, i per tant a la riquesa econòmica.

Es a dir, els sindicats treballen per als treballadors i per al conjunt de la societat, i treballen molt. Per que la gran majoria es creuen el seu treball, i s’hi dediquen sense estalviar esforços. I és una tasca molt difícil i gens agraïda, per que les decisions que s’han de prendre molt sovint són complicades: beneficien a uns i perjudiquen a altres; sempre s’intenta defensar els més dèbils sense sacrificar els drets adquirits pel més forts, però en ocasions s’ha de triar entre uns i altres quan els màrgens de la negociació son reduïts. I els treballadors sempre ens quedem amb el que no fan per nosaltres, sense pensar en tot el que sí que han fet o faran.

I cal afegir que hi ha interessos del Gran Capital per desprestigiar-los; i tenint en compte que aquest controla una part important dels polítics de la dreta (per exemple Esperanza Aguirre, que sistemàticament arremet contra els sindicats), i dels mitjans de comunicació (fins i tot els suposadament progressistes com els del grup PRISA), no resulta estrany que tingam una imatge molt deteriorada.

I tanmateix, en temps de crisi el paper dels sindicats és més necessari que mai, per que és més difícil mantindre els drets assolits amb molts anys de lluita. Són molts els empresaris i empresàries els que intenten repercutir als treballadors el cost de la recessió econòmica. I si no hi ha una resposta contundent i forta front als abusos de la patronal, la pèrdua de condicions laborals dignes serà inevitable. I aquesta resposta és inviable de manera individual.  

En definitiva, algunes idees fonamentals:

-   Els sindicalistes són elegits democràticament.

-   Els sindicalistes no tenen un cost important per als contribuents.

-   Els sindicalistes tenen moltes tasques, i no només les vinculades a l’empresa, sinó al conjunt de treballadors (estiguen o no sindicats) i per tant, del seu treball es beneficia el conjunt de la societat.

-   Els sindicalistes son atacats pels seus representats (que no sempre entenen la confrontació d’interessos), pel Gran Capital, per molts polítics i pels mitjans de comunicació. Es a dir, els donen per tots els costats.

-   I malgrat això, els sindicats continuen sent més necessaris que mai, per que si no existiren la pèrdua de drets seria encara molt major.

I per què vinc ara amb aquesta apologia del sindicalisme? Doncs per que despús-demà són les eleccions sindicals a la meua empresa. Els últims anys han segut molt complicats per als nostres representants: absència de política de recursos humans, baixada de salaris reals, política de no renovacions de contractes, major control del personal; tot això sota l’amenaça permanent de que la crisi se’ns pot emportar també a nosaltres. Això ha provocat que les persones més actives del Comitè d’Empresa, d’una llista de la CGT, amb alguns membres de CC.OO., hagen patit molt en els intents de negociació, sense obtindre resultats.

I ara toca decidir a qui triem per als pròxims quatre anys. L’empresa ja ha posat les cartes sobre la taula, i van a ser anys difícils per a l’acció sindical. Ara més que mai també a la meua empresa serà necessari un Comitè fort. I què ens trobem? tres candidatures: CGT, UGT i USO.

Vaja per davant el meu agraïment a totes les persones que formen les tres llistes per la seua implicació. Tinc companyes de feina a les tres llistes, i sé que totes elles poden fer una molt bona tasca. I tinc que agrair també la neteja de la campanya, on no ha hagut atacs personals (per que ja són mols anys junts i probablement en sobrarien els motius). Com a sindicats, després de tot el que he dit abans, lògicament no en parlaré malament de cap.

Però donat que no es presenta el sindicat al que estic afiliat, CC.OO., no puc més que defensar la CGT, l’altre sindicat amb què simpatitze, especialment des de la creació de la Secció Sindical a la meua empresa.

La CGT és un sindicat de classe anarquista; hereu de la vella CNT que va lluitar per la llibertat a la guerra civil espanyola.

La CGT està sempre on està la injustícia, i sempre de part dels treballadors més desfavorits; i per això precisament no és un sindicat majoritari. Amb una acció que va més enllà de la defensa de qui treballa, els seus interessos estan adreçats a l’assoliment d’una societat inclusiva, més igualitària i on es respecte la diferència, en definitiva, i paradoxalment, aquest sindicat és probablement el que millor representa precisament els ideals de la meua empresa.

Per això aspire a que els companys i les companyes de CGT, continuen presents al Comitè d’Empresa, malgrat el bon nombre d’”enemics” que s’han trobat pel camí en aquests darrers anys. Convençut de tot el que tenen que aportar en la negociació col·lectiva, demane el vot per ells, per que votar CGT en unes eleccions sindicals, és votar contra allò que detestem: la força del Capital, la negociació individual, vendre’s a l’empresa, i es votar tots els valors que representen els sindicats: democràcia, justícia i llibertat. 

PD: Maño; espero tus comentarios...

Discriminació i acció positiva

En aquests temps de crisi, sembla que hi ha coses que devenen secundàries; fins i tot desapareixen de qualsevol conversa quotidiana, i tanmateix estan més presents que mai. És el cas de la discriminació. Discriminació de gènere, per origen, per diversitat funcional, per ètnia...

Hi ha molts tipus de discriminació, i en podem trobar-ne exemples per tot arreu: els salaris més baixos de mitja que reben les dones front als homes; no deixar passar a una discoteca a un gitano només per ser d’aquest origen ètnic; la selecció de personal que deixa fora directament a aquell que s’anomena Mohammed...

En tots aquests casos la discriminació és directa. Clarament s’actua contra un grup de persones col·locant-les en una posició de desavantatge. En aquest tipus de discriminació hi ha una intencionalitat per que s'assumeixen alguns prejudicis: menor capacitat, vinculació a la delinqüència, agressivitat... Aquesta discriminació, com és lògic, és il·legal; la llei protegeix a totes les persones contra aquells que els discriminen per raons de sexe, origen, cultura, religió, etc, i les penes poden anar des de multes a presó.

 Hi ha, però, una altra manera de discriminar menys “oberta” o menys “descarada”, i que també és il·legal, encara que no tothom ho sap. És la discriminació indirecta, definida com els criteris, pràctiques, decisions, contractes, pactes individuals, i fins i tot disposicions legals o reglamentàries, aparentment neutres, que poden ocasionar un clar desavantatge particular a una persona en relació a d’altres per raó d’origen, sexe, etc.

Per exemple, exigir  en una oferta de treball certa altura als aspirants, quan aquesta no és imprescindible per al desenvolupament del lloc de treball, pot excloure a una part molt important de dones o de persones d’un origen determinat. Un altre exemple és el cas de sol·licituds de lecto-escritura per a ocupacions de molt baixa qualificació que no la requereixen, de manera que una part representativa de la població gitana queda exclosa i sense opcions d’accedir al mercat de treball. Amb la discapacitat també són molts exemples que podrien posar, i què dir de l’orientació sexual, quan només un grapadet de països permet casar-se a persones del mateix sexe (de moment, també el nostre...).

Són milers i milers les situacions quotidianes amb que les persones en desavantatge es veuen discriminades, malgrat l’empara legal. Sortosament d’Europa ens venen les directrius 43/2000 (d’igualtat racial), i la 78/2000 (d’igualtat al treball), que pretenen garantir a l’àmbit de la Unió Europea la lluita contra tota mena de discriminació directa i indirecta, independentment de la intencionalitat del subjecte que la realitza. Aquesta normativa i la seua transposició a l’Estat espanyol, no obstant, passa pràcticament desapercebuda per a la majoria de la gent que no ens movem en aquest àrea.

En aquesta línia, les recents eleccions del 20-N han paralitzat el procés d’aprovació de la Llei d’Igualtat de Tracte, esborrany de la qual ha estat elaborat amb participació dels agents socials, de Ongs, i de diferents actors implicats, i amb molt de contingut explícit que haguera permès defensar realment els més desfavorits i perseguir als discriminadors. Caldrà veure com queda si finalment és aprovada en aquesta nova legislatura...

Però mentrestant, i al marge de la legislació que fa il·legal qualsevol tipus de discriminació, cal continuar avançant per la igualtat real de tots els ciutadans, independentment de les seues creences, orientacions, capacitats, pertinença a un determinat col·lectiu, etc. I com que el punt de partida no és el mateix per tothom, cal continuar apostant per l’Acció Positiva.

Recorde quan, farà uns 20 anys, als meus anys de militància en un sindicat estudiantil (Itaca-Bea), fruit de la meua innocència o ingenuïtat, era clarament contrari a la aplicació de mesures de “discriminació positiva”, que dèiem aleshores. Encara dec conservar per algun lloc aquell article que vaig publicar amb el pseudònim d’Ilich, a la revista que fèiem a la Facultat, Arreu.

Amb el pas dels anys te n’adones que les coses no es poden assolir sense suport, i quan en una cursa, hi ha persones que ixen des de molt arrere, és impossible que arriben a la meta amb la resta, i per això cal establir accions que les col·loquen al menys en un lloc on tinguen més oportunitats.

En l’accés a l’ocupació, és on més clarament es veu la necessitat de l’acció positiva. Amb una taxa d’atur de les persones immigrants més de deu punts per sobre de la dels autòctons, amb un 65% d’inactivitat (laboralment parlant) de les persones amb alguna mena de discapacitat, amb un atur que duplica la mitja en el cas de les persones gitanes, etc, resulta evident que s’han de prendre mesures que afavoreixin a aquests col·lectius per aconseguir una feina. Per que si tots els aturats en aquest context de crisi tenen dificultats per trobar treball, les persones que pertanyen a aquests col·lectius ho tenen molt més complicat: tenen molts menys recursos, menys xarxes de suport, y per contra molt més elements de discriminació , i per tant, no es troben amb igualtat d’oportunitats front a un mercat laboral que tendeix a expulsar-los.

I en aquesta línea treballem algunes persones des de organitzacions sense ànim de lucre: formant i capacitant a les persones més vulnerables per que puguen accedir a un treball digne, orientant-les per que desenvolupen les ocupacions més adients a les seues capacitats, interessos i potencialitats, informant-les sobre els seus drets i deures, i intermediant amb les empreses per garantir que aquestes contracten en funció de les competències requerides i no d’estereotips poc fonamentats. I paral·lelament, ens adrecem a tota la societat per fer veure que necessitem mercats inclusius, on tots i totes tenen cabuda, i on tots i totes poden aportar molt.

Per que en aquests temps de crisi no fer-ho és un luxe que no ens podem permetre. Des d’un punt de vista estrictament economicista, la discriminació suposa un malbaratament de recursos, es a dir, implica no aprofitar tot el potencial que tenen les persones, tota la riquesa que aporta la diversitat (d’això ja en parlaré en un altre post...); però sobre tot, la lluita contra la discriminació és una obligació ètica d’una societat que deu apostar per que les diferències entre les persones no suposen una desigualtat en les oportunitats que aquestes tenen com a ciutadanes.

Esperem que el sutnami del PP no ho oblide...

Una perspectiva de la nostra realitat des de Canadà

En vespres d’eleccions, he rebut un mail d’un amic de tota la vida que ara es troba a l’altra banda del planeta. No exagere si dic que el conec quasi 40 anys, i que hem compartit grans moments junts, malgrat la distància física que sempre ens ha separat. Des de la època que pujàvem junts al Pirineu en auto-stop, ballàvem amb el Sarri-Sarri de Kortatu, o ens doblàvem les ampolles de guisqui amb una profitosa tertúlia amb què arreglàvem el món, sempre hem tingut una certa coincidència ideològica amb matisos que amb el temps, com és lògic, han anant canviant d’intensitat.

Després de passar per una joventut radical, on justificàvem com a actes de resistència algunes malifetes (recorde la creació de l’Arenal Lliure i els nostres “pseudoatemptats”), els nostres camins en la vida ens distanciaren lleugerament: mentre ell, després del seu pas per Anglaterra, derivà cap al neoliberalisme, seguint The Economist quasi com a una Bíblia,  el meu desenvolupament professional en un Sindicat de classe, me mantingué més a prop de posicions esquerranes.

Anys després, i potser per un model de vida familiar més semblant o per l’aprenentatge que porta l’edat, ens hem tornat a acostar, políticament parlant...

El cas és que el mail que vaig rebre fa uns dies, així m’ho mostrava. Sempre m’agrada rebre notícies d’aquest amic que ara viu a Canadà, però aquest darrer escrit em va traure un somriure, i un pensament: quanta raó té! Amb el to sarcàstic que el caracteritza, amb alguns comentaris fortets fets en la intimitat que porta implícita una carta, i amb paraules de complicitat que revelen la vella amistat que ens uneix, em vaig sentir molt identificat amb tot el que deia (amb alguns matisos que sempre hi seran presents). I vaig pensar que era una pena que ell no tinguera un blog on compartir les seues reflexions, però malauradament no és el seu estil...

I com que no em volia quedar amb les ganes de compartir aquestes reflexions (llegir el seu correu en veu alta a la meua dona se’m va quedar curt...), vaig decidir que el meu blog sí que podia ser un bon cadafal per fer-ho, i de pas escriure unes paraules d’homenatge a la nostra amistat.

Així, que transcric textualment el seu mail, amanit amb alguna foto de collita pròpia:

 Estimado Pinito,

 Las últimas noticias que nos vienen de Europa no son las mejores. Ahora les piden más capital a los bancos, con lo que se prolongará un año mas la agonía de la falta de crédito. Ahora toca atarse los machos para la que se nos viene encima. El próximo año queda pendiente el ajuste de la banca, el ajuste de las autonomías y ayuntamientos, y los últimos coletazos del ajuste de la construcción. No sé si me dejo algún sector, pero dudo que la industria y el turismo sean capaces de absorber las pérdidas de empleo que se avecinan.

Para el 2013 empezaran los brotes verdes, pero con los brotes ya se sabe, hay que dejarlos crecer un tiempo para que den algún fruto, y ese tiempo puede ser un par de años más, con lo que habremos completado los 8 años de depresión que estaban cantados. Lo que está por ver es como saldremos de esta:

 Opción 1: 17 comunidades autónomas, 50 diputaciones provinciales, 5000 ayuntamientos, n^3 comarcas, todos ellos dotados con su parlamento y su ejecutivo. televisiones públicas, defensores del pueblo, delegación en Bruselas y en Madrid, embajada en Paris y en New york (ninguna en Addis Abeba o Teheran), sanidad pública en niveles de “que vaya su p.m.”, y sistema público de educación de sálvese quien pueda.

 Opcion 2: Un estado que haya eliminado las diputaciones provinciales, el senado, que haya recuperado los servicios básicos que garantizan la legalite, fraternite y egalite, y con una nueva Constitución que diga: los impuestos son finalistas, y su finalidad es exclusivamente la de prestar servicios públicos, y aquel consejerillo, alcaldete, o ministrillo que ose utilizar el dinero sagrado de los impuestos en actividades no consideradas servicio público será juzgado por malversación de fondos públicos. Se establecerá un comité formado por Pinito y El maño para definir lo que es servicio público.

A modo de ejemplo no es servicio público:

 -Las fiestas del pueblo. Quien quiera vacas que organice una comisión de festejos y venda lotería de navidad. 
-La embajada de mi pueblo en Nueva York: si no tienes competencias en política exterior no me cuentes un cuento chino para colocar al inútil de tu hermano.
-El futbol: el futbol se paga con lo que recauda. No robes a la clase media (en vías de extinción) para dárselo a 4 jugadores.
-Tv: quien quiera TV que se monte una empresa con su dinero, pero no con el mío.
-La publicidad institucional: campanas tipo “Zaragoza somos todos” es una forma de comprar a los medios de comunicación, es corrupción, no es servicio público, y por lo tanto es malversación de fondos públicos.

La pena por malversar fondos públicos será el empalamiento en la entrada de la ciudad donde se haya cometido la tropelía.  (i.e.; se mete un palo por el culo hasta que salga por la boca)

La opción elegida por nuestro próximo parlamento será la 1, es decir, un país de mileuristas condenados a mendigar un puesto en la administración caciquil de cada regioncilla para conseguir un sueldo de privilegio de 1300.

Menos mal que nos queda Portugal.

Kind regards

That’s all, folks; fins la propera entrada...

Battlestar Galactica

Avui, ni esports ni política... en aquesta ocasió, ciència ficció, i de la bona...

No sabria dir molt bé quina edat tindria, potser 10 o 12 anys; era el temps quan esperàvem ansiosos als cinemes una nova entrega de “La guerra de las Galaxias”, quasi dues dècades després de l’època daurada d’aquelles mítiques pel·lícules de sèrie b que portaven a la gran pantalla una part important de la literatura de ciència ficció contemporània. També havia quedat arrere Star Treck, la sèrie de les sèries; els de la meua edat érem encara massa joves quan els treckers es posaven de moda...

I va ser llavors quan una nova sèrie arribà a les nostres sales d’estar. Galàctica, es deia, i contava la història d’una nau de combat supervivent de l’aniquilació de la raça humana a mans dels Cylons (robots), que junt a una flota de naus civils busquen un nou llar en un planeta llunyà , només conegut a la mitologia, i anomenat: La Terra.

Recorde molt bé la col·lecció de croms que vaig fer d’aquesta sèrie; crec que va ser la primera que vaig aconseguir completar-ne. Hi eren el Comandant Adama, el capità Apolo, i els tinents Starbuck i Boomer... i molt dels meus jocs d’infantesa recreaven les batalles contra els cylons; també recorde com a les classes avorrides de l’escola jugava dibuixant la Galàctica amb el seu “angar”, del qual eixien els caces per lluitar contra les malvades naus base dels robots...

Quan, amb 30 anys, i amb la generalització del DVD, em vaig trobar amb la reedició en un Pack de la sèrie completa, em vaig llançar de cap a per ella i me la vaig empassar en una setmana. No vaig a negar que la revisió em va suposar certa decepció. En realitat,no vaig trobar tot allò que em va encisar de menut. La sèrie no deixava de ser un western a l’espai, amb poca imaginació i moltes escenes repetides...

Però va ser fa tres anys, quan després de molt de temps de no llegir ni veure res de ciència ficció, vaig cercar per Internet què havia passat durant la última dècada per aquest món. I vaig descobrir amb goig que existia un remake modern de Galàctica: quatre temporades i amb final! Amb poca convicció comencí a veure els dos primer capítols de dues hores de duració amb que començava la sèrie. Bé i prou; no estava malament però no era res de l’altre món. Respectava amb unes poques variants la idea original de la primera sèrie, afegia alguns personatges nous, e introduïa una nova “modalitat” de cylon, amb aparença completament humana, i la component de gènere prou cuidada. Però no em va enganxar. Vaig tardar més d’un any en tornar a veure el següent capítol, aprofitant una baixa laboral per una costella trencada que em deixà poc de marge per a qualsevol activitat que no fora llegir o veure la tele...

I ara sí; poc a poc la cosa anà guanyant en qualitat de contingut; i després d’un capítol esperava ansiós veure el següent... I ràpidament em vaig empassar la primera temporada; la segona encara em va enganxar més. Ja quedaven poca cosa de la sèrie original. Aquells pistolers amb làser de la sèrie inicial havien esdevingut mariners d’una nau, que semblava més un submarí que una brillant nau espacial; la sensació claustrofòbica ens era transmesa amb total credibilitat; els protagonistes més humans que mai: ni molt bons ni molt roïns, amb les seues debilitats els bons i amb els seus sentiments els dolents...

La línea argumental molt cuidada, compaginant adequadament la independència de cada capítol amb tota una intriga sobre el pla dels cylons que poc a poc es va desvetllant... Després, molt temes d’actualitat incorporats: el difícil equilibri entre el poder polític i el poder militar en temps de guerra, que fins i tot col·loca al Almirall Adama a prop d’un colp d’Estat. La utilització de la tortura per a lluitar contra el terrorisme, o la manipulació del vots en unes eleccions per controlar a la oposició....

I per fer un repàs dels personatges, en primer lloc mencionar a Laura Rosllin, una política de segona fila que esdevé Presidenta de les colònies, en ser de les poques persones electes que ha sobreviscut al genocidi de la humanitat a mans dels cylons; una dona amb un càncer terminal que malgrat totes les seues inseguretats, li sap plantar cara als militars de Galàctica i als robots. I que dir del patètic Gaius, el traïdor que en aquesta nova sèrie està ple de contradiccions, i que fins el últim capítol de la darrera temporada no prendrà un clar posicionament. I Starbuck, el company del Capità Apolo, que en aquesta nova entrega també es una dona i que serà l’eix central de tota la sèrie, amb un paper ambigu que no es desvetllarà fins el final. I nomenar també el “Jefe” de mecànics, amb un paper secundari però amb un magnífica interpretació, al igual que Saúl. I cal parlar també dels cylons hominoides: Boomer o Caprica, amb el seu sex-appeal, i el paper destacat en tota la història, i com finalment esdevenen peces fonamentals per assolir la pau entre les races...  

I per no estendre’m passaré de llarg temes interessants com el descobriment del Planeta Terra totalment devastat, l'ocupació de nova Caprica i l’organització dels diferents tipus de Resistència (la de les bombes i la dels infiltrats), l'hiperrealisme d’algunes escenes rosant el "gore", i com no, les sorpreses, totalment inesperades de l’últim capítol.

En definitiva, un remake que supera àmpliament l’original, amb noves idees en un món, el de la ciència ficció, en el que no es fàcil innovar. Poques sèries m’han fascinat tant com aquesta, on la ambigüitat és tan present que mai t’acabes de posicionar plenament; amb un guió gens previsible, on la maldat no és el resultat de robots diabòlics, sinó de la maledicció d'estar condemnats a repetir els nostres errors constantment. No importen els actes personals, mentre no existeixi una predisposició a trencar aquest cicle, la qual cosa requereix el sacrifici de l'individu pel de la societat.

I ho deixe ací. El que vullga més, que veja les quatre temporades... Segur que no decebran...