Un any de rutes al Wikiloc

Quan l’any passat per aquests dies, em van regalar un GPS de polsera, no vaig pensar que li trauria tant de profit. Primer el vaig utilitzar per orientar-me a la muntanya, prèvia descàrrega de les rutes; en un parell d’excursions em va traure de situacions compromeses. Després per calcular els quilometres que feia quan eixia a córrer per llocs que no tenia controlats. I quan vaig fer una eixida especialment bonica, vaig pensar que estaria bé compartir-la a la Xarxa.

I va ser aleshores quan comencí a pujar rutes a Wikiloc, una pàgina web on els usuaris comparteixen els seus itineraris de diferents esports, catalogats per dificultat, amb un màxim de 6 fotos, les dades bàsiques (distància, temps, desnivell...) i un camp obert per descriure la ruta i posar els comentaris que es considerin.

I en un menys d’un any d’ús, he penjat més d'un centenar de rutes, des de passejos familiars, a escalades hivernals a Guadarrama, i sobre tot moltes rutes de córrer i bici. A continuació us presente una selecció de les que més m’han agradat, i si voleu, podeu consultar-les totes a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?name=Carles+Silla

Senderisme:  Las Torres de la Pedriza.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1243656 La primera de les meues rutes gravades i penjades al wikiloc. Tenia aquesta assignatura pendent de la Pedriza, i gràcies al GPS no em vaig despistar més del compte... És una marxa dura, amb una ascensió amb trepada inclosa, i un descens molt bonic pel cor d’aquest indret meravellós de la Serra Madrilenya a només 50 km de casa...

Córrer: Riu Túria (València)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1526008 Si toca parlar de correr, no puc oblidar el dia que amb el meu germà Paco, vaig tornar a xafigar la ruta que tantíssimes vegades havia fet de jove. L’enyorança de la terra i de la família s’ajuntaren aquella vesprada, i els 14 quilometres d’aquest bell escenari que un dia va ser només canyes i camps polsosos de futbol, em van fer sentir més que mai la distància que em separa d’allò que sempre portaré al cor...

Bicicleta de Carretera: Circular Pto.Navafria i Pto Navacerrada

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1898835 Després de dos anys d’eixir en bici regularment, aquesta ruta suposa tota una fita. A ritme de tortuga, he pujat recentment aquests dos ports de muntanya, en una ruta de més de 100 km que, salvant les diferències, em feia pensar en les mítiques etapes de la Vuelta, i en el meu heroi de joventut Perico Delgado.

Esquí de fons: Somosierra

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1376642 Un altre esport que he reprès després de molts anys. La veritat és que mai l’he controlat, i aquest hivern no m’ha permès més de dues eixides, però fugint de les massificacions de Cotos, he aprofitat aquestes pistes “d’altura” que coneixia bé d’algunes excursions, i he fet un grapadet de quilòmetres relliscant per la neu de les muntanyes del Nord madrileny.

Raquetes: Pinareja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1536501 Ho he de reconéixer: era un capritx, però ja portava temps sentint parlar de les famoses raquetes per caminar per la neu, i per als que som negats per a l’esquí, es una bona alternativa per fer caminades i ascensions fàcils amb la neu molt tova. Així que després de tindre-las més de quatre mesos sense estrenar, vaig aprofitar una nevadeta per pujar a la Pinareja des de Cerdedilla, un recorregut que havia fet a peu l’any passat i que em va fer suar molt, estacant-me fins els genolls per la neu que, protegida pels frondosos boscos, no se sol gelar i no s’endureix suficientment. En aquestes ocasions, tot un invent això de les raquetes...

Alpinisme:  Corredor de la Ceja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1547753 Aquesta ha estat sens dubte una de les eixides més satisfactòries d’aquest any. Amb el curs d’alpinisme encara recent, i amb el anticicló d’hivern deixant la neu en estat ideal per fer canals o “tubos” com diuen per ací, me n’aní cap a Cotos de bon matí, i amb les primeres llums arribava a la Laguna de Peñalara. I ben equipat per si tenia cap problema, vaig fer en solitari aquest clàssic, i el corredor que va directe a la Hermana Mayor. Feia molts anys que no gaudia tant de la muntanya...

Bicicleta de muntanya: Ruta pel Parque del Sureste

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384633 M’ho vaig pensar molt abans de comprar-me-la, per que pensava que no li trauria profit. La veritat es que la bicicleta de muntanya mai m’ha agradat massa; pateixo molt pujant, i en les baixades soc massa “cagat” per gaudir-ne, però vivint a  Rivas, es poden fer excursions molt boniques des de la porta de casa per un Parc Natural de gran riquesa de flora i fauna, i sense dificultats tècniques.

Piragua: Gola d’El Perelló - Albufera

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384541 Saltant-me per pur desconeixement la normativa del Parc de l’Albufera, em vaig fer un parell d’excursions hivernals precioses. Un altre esport que havia tastat 20 anys enrere i que mai puguí controlar del tot, però ara amb la piragua inflable no tinc cap problema...

Carrera de muntanya: Cascada de los Nogales (Valle del Jerte)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1569031 Sempre m’ha agradat anar apressa per la muntanya; ara amb tres fills, és una necessitat per que el temps disponible per a l’oci es redueix substancialment, així que algunes de les excursions les he de fer corrents si vull arribar a una hora raonable a casa. Si he de triar-ne una ben bonica, aquesta de Navaconcejo, amb els cirerers en flor, és una autèntica meravella, amb aigua per tot arreu, i amb una verdor que no pensaries que pot existir a Extremadura...

Passeig familiar: Hayedo de Montejo. Senda del Río.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1308932 I com que la família i l’oci esportiu també es poden combinar, aquesta excursioneta apta per a xiquets de totes les edats, ens mostra que hi ha llocs que els majors i els menuts poden gaudir-ne igualment...

Patinatge: Barrio de la Luna de Rivas

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1925364 Per terminar, la meua darrera afició. No ho havia fet mai, i li estic treien el gustet, tot i que sóc un autèntic “pato”. Després de practicar dos o tres dies en una pista, i dos o tres dies més pegant-li la volta a la “mançana”, m’he aventurat per carrers de Rivas que no tenen molta pendent, pel nou barri de la Luna, on encara no passen cotxes, i em puc pegar tots els bacs que vullga sense temor a ser atropellat...

I de moment, no n’hi ha més diversitat d’esports (ja està bé...), però rutes, espere fer-ne moltes més als propers anys...

Lladres i xoriços que tenim molt prop

Durant anys, amb la massiva arribada a Espanya de persones estrangeres, es va estendre a la societat el binomi estereotipat "delinqüència-immigració", alimentat sovint pels mitjans de comunicació. Quan dia a dia ens tocà conviure amb ells a molts àmbits, vam anar descobrint que eixa relació tenia molt poc de veritat. N’hi ha, però, una altra associació al nostre pensament col·lectiu que històricament ha estat molt més arrelada i que el pas del temps no aconseguit esborrar: gitanos i lladres.

I tanmateix, jo passe tots els dies amb bici de camí al treball per la Canyada Real Galiana, on viuen un bon número de gitanos, i mai he tingut cap incident amb ells. A mi la inseguretat em ve d'un altre costat; i és que diàriament determinades persones, majoritàriament espanyoles i paios, fins i tot en alguns casos del meu entorn més proper, m'estan robant.

S'estima que a Espanya, hi ha un frau tributari a Hisenda i a la Seguretat Social d'un 20%, és a dir, que si tothom complís escrupolosament les seves obligacions col·lectives podríem pagar un 20% menys. En el meu cas, amb un salari de “mileurista i mig” calcule que una quarta part del meu sou es destina a cotitzacions i al pagament d'impostos (IRPF, IVA, impost sobre carburants, contribució urbana, taxes ...). Per tant, fent números, jo pagaria cada any 1.200 € menys (200.000 de les antigues pessetes) si no existira eixe frau.

I eixe robatori té noms i cognoms: no són únicament les grans fortunes, sinó totes les persones que no declaren el que realment guanyen; les que, per estalviar-se l’IVA, paguen sense factura al taller de la cantonada o al que li fa un arranjament a casa (doble frau: IVA del client e IRPF del autònom); les que no cotitzen pels seus empleats domèstics; les que cobren prestacions socials indegudament, les que per estalviar-se dos euros, menteixen sobre l’edat del seu fill al accedir a la piscina pública. 

Amb els 1.200 € que m'estan robant aquells que no paguen el que deuen, podria fer un viatge al Carib, o comprar-me eixa bici de carboni que tinc mirada des de fa anys. O el que és molt millor, podria dedicar aquests 1.200 € a millorar i ampliar les escoles, els hospitals o el transport públic.

Curiosament, les persones que m’estan robar obertament són les mateixes que sovint malparlen dels gitanos (als que per cert no coneixen...), o són les mateixes que critiquen els serveis públics (que funcionarien molt millor si ells pagaren els seus impostos).

I és que n’hi ha moltes maneres de robar: la del qui no té per a menjar i es veu obligat per una societat que ja els ha condemnat abans de nàixer a furtar un grapadet d’euros, i la de qui per viure encara millor del que ja viu, roba a milions de persones i en quantitats desmesurades. Per que el que, per eixemple, no paga I’IVA està robant a tots els contribuents (que en som milions); i la suma de tots eixos lladres ens estan robant milers de milions d’euros... Crec que n’hi ha una clara diferència...

Per això, quan vaig a la piscina, i em creue amb una d’eixes persones “normals” com tu o com jo, no puc evitar vigilar escrupolosament la meua bossa, per si de cas, que hi ha molt de “xoriço” solt...

Recordant a l'alpinista Miguel Gómez

Quan al començament de la primavera em va arribar la notícia de la mort de Miguel, em vaig quedar de pedra; em va costar molt assimilar que una persona amb tanta força, vitalitat i dinamisme haguera deixat d’existir. Probablement feia més de 10 anys que no en sabia res, però la imatge que guarde d’aquest alpinista valencià, amb qui vaig tindre la sort de compartir moltes excursions, algunes escalades i un parell de viatges inoblidables, no em permetia resignar-me fàcilment. Ràpidament vaig posar el seu nom al Google, i les primeres noticies que aparegueren em van confirmar la trista novetat...

I per què conte tot açò sis mesos després? Doncs per que fa uns dies va caure a les meues mans, en una fira de poble, un llibre amb el títol “Nanga Parbat"; feia temps que no llegia literatura de muntanya, així que me’l vaig comprar, i em va absorbir tant que en un parell de nits me’l vaig empassar. I, es clar, no vaig poder passar per alt que el primer vuit mil fet per un valencià va ser precisament aquesta mítica muntanya, i aquest valencià va ser Miguel Gómez, a l’any 1986.

Durant molts anys de joventut, vaig tenir a la meua habitació el pòster d’en Miguel al Cim del Nanga Parbat. Ell tenia llavors 50 anys i una llarguíssima trajectòria d’alpinista. Company de cordada dels millors muntanyers i escaladors espanyols dels 60 i 70, dotze anys de guarda del Refugi de Goritz i d’Estós, una pila d’anys a Sud Amèrica, treballant i escalant per algunes muntanyes andines verges, obrint vies que tardaren anys en repetir-se, i fent algunes ascensions clàssiques de gran dificultat com la Sud del Aconcagua (sent el primer espanyol en assolir aquesta fita)... En fi, no m’estendré en la seua biografia que es pot trobar en un munt d’articles en la web.

El que sí contaré és que a l’any 90 el vaig conéixer personalment, en una excursioneta del Club Universtari de Muntanya. Ràpidament em va encisar la seua personalitat; reservat però deixant entreveure un fort caràcter. Algunes excursions més per les muntanyes del País Valencià i alguna eixida al Pirineu van ser suficients per començar a organitzar un trekking al Nepal, que es materialitzà a l’estiu del 91, i que malgrat els anys passats recorde com un dels viatges més fantàstics de la meua vida. Passejar per Katmandú, pelegrinar junt a molts nepalesos per rendir tribut a la Deessa Shiva, recórrer la Vall de Lantang Lirung, etc. amb la companyia de Miguel, sentint la seua experiència tant de prop, va ser senzillament fantàstic. I es clar, la resta de la companyia d’aquell viatge, especialment la de Montse (també la de Chelo, Rafa, Miguel Vidal, Anna, Alfonso...), convertiren un més sota la pluja del monsó, en una meravella.

Després vingueren les escalades, no van ser moltes, la veritat; per que ell, malgrat els quasi 60 anys que devia tindre, estava molt per damunt del meu nivell. Veure’l escalar les tàpies amb rapidesa, però segur, amb una tècnica gens ortodoxa, però molt efectiva, sense floritures de ballarí o contorsionista, però superant qualsevol obstacle, era un goig per un jove i inexpert alpinista com jo. Recorde especialment l’escalada de l’Esperó Central del Puig Campana, o la via Valencians del Ponoig, i tot el que vaig aprendre amb ell...

I ara Miguel se’n anat, com moltes de les il·lusions que jo tenia als 25 anys. Els que no creguem en l’altra vida ni en la reencarnació, no ens resulta fàcil assumir-ho, però igual que jo, moltes persones el recordaran sempre, i d’alguna manera ell continuarà existint als nostres cors.