Així és el meu Nadal

Cóm canviem les persones... o no? Potser sí, canviem les persones, però sobre tot, canvien les circumstàncies. Porte uns 30 anys considerant-me ateu (crec que des de que em vaig comfirmar en la Fe catòlica...), i durant molts anys per a mi el Nadal no ha estat més que una d’eixes festes d’un cristianisme retrògrad, alimentades pel Capital per obtindre un bon grapat de beneficis.

Quan era jove m’agradava desaparèixer del mapa cada volta que venia un pont, pujar al Pirineu, o fer un viatget, però la convenció social d’estar en família el dia de Nadal, sempre em tallava el rotllo. Els estudiants, que normalment començàvem les vacances uns dies abans, sempre ens vèiem obligats a perdre la primera setmana per culpa del Nadal “dels collons”. Sí, la veritat és que li tenia un poc de mania...

Però la vida canvia... i ara veig les coses d’una altra manera. De manera resumida, caldria dir que dues son les raons que m’han canviat la perspectiva: el meu canvi de residència, ara fa 13 anys, i sens dubte, els nanos.

Estar lluny de casa, tot i ser només 350 quilòmetres, acaba afectant més del que sembla. És cert que al llarg de l’any vaig a València 4 o 5 vegades, i sempre veig a la família, però en Nadal és diferent. Des de que me n’aní a viure a Madrid, veure l’anunci d’”El Almendro” sempre m’esborrona; no ho puc evitar...  i quan la vespra de Nadal entre per l’Avinguda del Cid, i veig la ciutat que m’ha vist nàixer, m’excite; i quan arribe a Patraix, als carrers que tantes hores he passat de menut, sent un calfred recorrent-me el cos; i per fi a casa de ma mare, al Carrer Font Roja, inevitablement m’emocione de tants records que en tinc...

I què dir del Nadal amb xiquets! Comencem dues setmanes abans, quan posem el betlem, amb pastorets, reis i caganer; amb riu, ovelles i porquets; i amb un portal amb la feminista Maria, el bon Josep i eixe caganiu anomenat Jesús. Després toca l’arbre amb les campanetes, les boles i les llums de tots el colors; les estrelles, els angelets i els regalets de mentida... Sol ser d’un dissabte de dur treball, però una xocolata calenta ens reconforta i ens permet gaudir d’uns moments que pares i fills esperem impacients cada any.

L’última setmana d’escola abans de les vacances els nervis de la canalla comencen a créixer exponencialment: disfresses, actuacions, festes, notes... mentre tant, els adults confiem en la Grossa per veure una miqueta de llum al final del túnel, ens prenim unes canyes amb les companyes de feina, i ens buidem les butxaques en regals que probablement ningú agrairà...

Després, com tots els anys, a preparar maletes i cap a la Mediterrània ; anar a la platja d’El Perelló és sempre motiu de joia per al meus fills, però anar a casa de la iaia a la Ciutat de València la nit de Nadal sempre devé una novetat per a ells; córrer pel llarg corredor d’eixes cases de més de cinquanta anys, traure alguns dels meus joguets, tapar el missatge del rei amb la senyera, veure les fotos antigues de ma mare, els encisa.

Eixa nit a dormir a l’apartament de la platja; Papà Noel s’hi deixa caure, i de bon matí els xiquets troben alguna sorpresa... les emocions brollen i tots ens quedem bocabadats...

Després a dinar a ca Cristóbal, a veure l'espectacular betlem i a dinar com a reis i reines, “la crem de la crem”; la guia Michelín encara no el té localitzat, però hi ha nivell i fins i tot els més menuts saben apreciar els bon gust d'un gourmet...

I ara toca la tradició valenciana, les estrenes: beset de felicitació i parar la mà; tots els xiquets(i no tant xiquets) reben pasta gansa de pares,tios i iaia. Un pessiguet que vindrà molt bé per fer front a la costera de gener. Però sobretot hi ha que veure la emoció dels nanos que ja van tenint certa edat per dimensionar els diners que se’ls dona.

Les vacances de Nadal s’allarguen per als xiquets dues setmanes més en què els pares hem de treballar, i es fan esgotadores, per que després d’un dur dia de feina els xiquets esperen amb els braços oberts esperant un bon pla nadalenc; hem de sobreviure al Cap d’Any, i després compatibilitzar tot aquest moviment amb “resoldre assumptes” vinculats als últims dies de festes.

Però abans caldrà veure a Ses Majestats en directe, tot i ser republicans; haurem de recollir tots els caramels que pugam, pegant-nos colzades si cal, amb els altres pares que també han anat a la cavalcada amb els seus fills, però la recompensa paga la pena: entre atemorits i embovats, els xiquets veuen passar a Melcior, Gaspar i Baltasar; trobem a faltar alguna dona en un lloc de responsabilitat, però està clar que aquestes tradicions no han incorporat encara la qüestió de gènere. Tot arribarà...

I a casa corrents a dormir que esta nit és la gran nit. Els nervis estan al límit, però malgrat tot, els nanos acaben dormint-se... i a l’endemà: sorpresa!! sense saber com, ni de quina manera, la casa està plena de regals! És incomparable l’emoció d’aquests moments. Res en la vida es torna a viure igual. I veure-ho als ulls de la teua pròpia prole, tot recordant eixos sentiments, no té preu...

Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264

Eleccions sindicals a la meua empresa

Si fa un parell de mesos escrivia en aquest espai defensant els polítics, quan són atacats per tot arreu, ara, més que mai, toca parlar dels sindicats, les altres víctimes de la corrent neoliberal predominant que s’ha encarregat, amb el control dels mitjans de comunicació, de crear un clima en la opinió pública de desconfiança absoluta.

I d’allò que vaig a parlar, ho faré amb coneixement del que dic: tinc una filiació sindical de quasi 20 anys, i he treballat durant més de cinc anys en el sindicat més representatiu a Espanya.

Fa uns dies em vaig trobar al facebook una foto dels màxims representants de CC.OO. i UGT mostrant una gran panxa, i un comentari que deia “los sindicatos ya sabemos a lo que van...”.

Per desgràcia, la imatge estereotipada que moltes persones tenen dels representants del treballadors es que aquests no peguen brot i que s’omplen la butxaca tot el que poden. I puc afirmar que poques coses estan més lluny de la realitat. He conegut molts sindicalistes i he treballat estretament amb ells, i puc dir, probablement quedant-me curt, que més del 90% dels que conec treballen prou més que qualsevol altra persona i que tenen menys diners que altres treballadors amb la mateixa qualificació i capacitats. 

No vaig a donar ací una lliçó sobre organització sindical, però crec que és important saber que els representants sindicals son elegits democràticament pels treballadors i treballadores de les empreses, i que tenen a la seua disposició unes “hores sindicals” per fer les activitats pròpies de la representació dels treballadors. En les grans empreses, on aquestes tasques son molt nombroses i permanents, es poden acumular les hores sindicals dels representants en unes poques persones, i aquestes poden dedicar-se en exclusivitat a la tasca sindical; són els anomenats “alliberats”. I entre les tasques sindicals no estan només les que afecten a la pròpia empresa, sinó al conjunt de la classe treballadora. És per això que alguns alliberats treballen tot el dia a les seus dels sindicats.

El sou d’aquests sindicalistes és pagat per les empreses, com és lògic, per que també als empresaris els interessa tindre sindicats: és més fàcil negociar amb representants que amb cadascuna de les persones que composen el planter d’una empresa. En uns pocs casos el sou dels sindicalistes alliberats els paga els fons propis del Sindicat a què pertanyen.

I ací entra un altre tòpic sobre els sindicats; alguns pensen que viuen de subvencions públiques; i no és cert; la major part dels recursos dels sindicats provenen de les quotes del afiliats; una altra part, també important, la reben per “concursar” en la prestació de serveis públics; es a dir, hi ha serveis que deurien ser oferts directament per l’Administració, com ara l’orientació laboral, o la formació professional, i que, per abaratir costes, s’externalitzen; i els sindicats, precisament per garantir la igualtat d’oportunitats en el accés a aquests serveis, intervenen en la seua gestió, tot i que normalment són deficitaris (es a dir, que una part dels costos els assumeix els sindicat dels seus recursos propis).

I només una xicoteta part del pressupost dels sindicats és rebuda directament de l’Estat, i aquesta assignació també és democràtica per que es realitza en funció dels resultats de les eleccions sindicals. Però a més a més aquesta aportació de l’Estat és justa, i en realitat es una contrapartida per la seua contribució a la cohesió social, i per tant a la riquesa econòmica.

Es a dir, els sindicats treballen per als treballadors i per al conjunt de la societat, i treballen molt. Per que la gran majoria es creuen el seu treball, i s’hi dediquen sense estalviar esforços. I és una tasca molt difícil i gens agraïda, per que les decisions que s’han de prendre molt sovint són complicades: beneficien a uns i perjudiquen a altres; sempre s’intenta defensar els més dèbils sense sacrificar els drets adquirits pel més forts, però en ocasions s’ha de triar entre uns i altres quan els màrgens de la negociació son reduïts. I els treballadors sempre ens quedem amb el que no fan per nosaltres, sense pensar en tot el que sí que han fet o faran.

I cal afegir que hi ha interessos del Gran Capital per desprestigiar-los; i tenint en compte que aquest controla una part important dels polítics de la dreta (per exemple Esperanza Aguirre, que sistemàticament arremet contra els sindicats), i dels mitjans de comunicació (fins i tot els suposadament progressistes com els del grup PRISA), no resulta estrany que tingam una imatge molt deteriorada.

I tanmateix, en temps de crisi el paper dels sindicats és més necessari que mai, per que és més difícil mantindre els drets assolits amb molts anys de lluita. Són molts els empresaris i empresàries els que intenten repercutir als treballadors el cost de la recessió econòmica. I si no hi ha una resposta contundent i forta front als abusos de la patronal, la pèrdua de condicions laborals dignes serà inevitable. I aquesta resposta és inviable de manera individual.  

En definitiva, algunes idees fonamentals:

-   Els sindicalistes són elegits democràticament.

-   Els sindicalistes no tenen un cost important per als contribuents.

-   Els sindicalistes tenen moltes tasques, i no només les vinculades a l’empresa, sinó al conjunt de treballadors (estiguen o no sindicats) i per tant, del seu treball es beneficia el conjunt de la societat.

-   Els sindicalistes son atacats pels seus representats (que no sempre entenen la confrontació d’interessos), pel Gran Capital, per molts polítics i pels mitjans de comunicació. Es a dir, els donen per tots els costats.

-   I malgrat això, els sindicats continuen sent més necessaris que mai, per que si no existiren la pèrdua de drets seria encara molt major.

I per què vinc ara amb aquesta apologia del sindicalisme? Doncs per que despús-demà són les eleccions sindicals a la meua empresa. Els últims anys han segut molt complicats per als nostres representants: absència de política de recursos humans, baixada de salaris reals, política de no renovacions de contractes, major control del personal; tot això sota l’amenaça permanent de que la crisi se’ns pot emportar també a nosaltres. Això ha provocat que les persones més actives del Comitè d’Empresa, d’una llista de la CGT, amb alguns membres de CC.OO., hagen patit molt en els intents de negociació, sense obtindre resultats.

I ara toca decidir a qui triem per als pròxims quatre anys. L’empresa ja ha posat les cartes sobre la taula, i van a ser anys difícils per a l’acció sindical. Ara més que mai també a la meua empresa serà necessari un Comitè fort. I què ens trobem? tres candidatures: CGT, UGT i USO.

Vaja per davant el meu agraïment a totes les persones que formen les tres llistes per la seua implicació. Tinc companyes de feina a les tres llistes, i sé que totes elles poden fer una molt bona tasca. I tinc que agrair també la neteja de la campanya, on no ha hagut atacs personals (per que ja són mols anys junts i probablement en sobrarien els motius). Com a sindicats, després de tot el que he dit abans, lògicament no en parlaré malament de cap.

Però donat que no es presenta el sindicat al que estic afiliat, CC.OO., no puc més que defensar la CGT, l’altre sindicat amb què simpatitze, especialment des de la creació de la Secció Sindical a la meua empresa.

La CGT és un sindicat de classe anarquista; hereu de la vella CNT que va lluitar per la llibertat a la guerra civil espanyola.

La CGT està sempre on està la injustícia, i sempre de part dels treballadors més desfavorits; i per això precisament no és un sindicat majoritari. Amb una acció que va més enllà de la defensa de qui treballa, els seus interessos estan adreçats a l’assoliment d’una societat inclusiva, més igualitària i on es respecte la diferència, en definitiva, i paradoxalment, aquest sindicat és probablement el que millor representa precisament els ideals de la meua empresa.

Per això aspire a que els companys i les companyes de CGT, continuen presents al Comitè d’Empresa, malgrat el bon nombre d’”enemics” que s’han trobat pel camí en aquests darrers anys. Convençut de tot el que tenen que aportar en la negociació col·lectiva, demane el vot per ells, per que votar CGT en unes eleccions sindicals, és votar contra allò que detestem: la força del Capital, la negociació individual, vendre’s a l’empresa, i es votar tots els valors que representen els sindicats: democràcia, justícia i llibertat. 

PD: Maño; espero tus comentarios...