Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264