D'on vinc...

Jo vinc d’un silenci, antic i molt llarg (...), de gent que anomenen classes subalternes (...), d’on comença l’Horta i acaba el secà... (Raimon)

Em vaig acostant poc a poc al final d’aquest blog; em requereix massa temps i són moltes les aficions que tinc com per a obligar-me amb una més. Però no vull acabar la meua etapa blocaire sense fer un breu repàs als meus orígens. En aquest món globalitzat, on la informació la tenim a l’abast d’un clik, hi ha una gran quantitat de dades que es perdran quan els nostres majors ja no estiguen amb nosaltres. Ma mare és una octogenària amb relativa bona salut, però la memòria ja no és el seu punt fort; és la menuda de les germanes i només puc contar amb ella per que em conte coses sobre els orígens de la meua família. Mon pare va morir fa més de 25 anys i també mon tio fa un bon grapat d’anys que ens va deixar, així que per eixa banda poca cosa puc esbrinar.

Així que tot allò que no em conte ma mare probablement es perdrà per sempre. Com diu la cançó del Raimon: jo vinc d’un silenci (...) de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat...

M’agradaria molt fer un treball d’investigació i descobrir tot el que puga de les famílies de mon pare i ma mare, però el temps passa molt apressa i no sé si tinc l’energia, i les possibilitats reals de fer-ho, especialment vivint a més de 350 quilòmetres de Picassent. Caldria anar a l’Ajuntament, entrevistar veïns i familiars, i ho veig difícil ara per ara, així que al menys vull deixar constància per escrit dels noms i cognoms de la meua família, dels meus avantpassats, i potser, qui ho sap, més endavant els meus fills (o jo mateix)  vulguem  conéixer alguna cosa més de les nostres arrels...

Sempre m’ha agradat la cançó amb què he començat aquest escrit. No diré que m’hi identifique totalment, però hi ha paràgrafs que em porten a la meua infantesa. I és que recordar els meus primers anys de vida, és recordar un camp de garroferes, ametlers i oliveres, després de recórrer amb cotxe uns quants quilòmetres de tarongers, horta i secà conformaven la “Soroixa”, una partida a l’extrem sud del terme municipal de Picassent. Aquest camp que mon pare havia treballat de menut amb son pare, va ser el meu entorn quasi tots els diumenges de la dècada dels 70s.

La Soroixa va esdevindre l’escenari on, amb els meus germans i pares, vaig passar bones estones d’esbarjo, l’escenari de paelles fetes a llenya amb una rameta final de romaní, de “batalles” amb pals de fusta contra soldats imaginaris, de becadetes amb un sac de corda, de fer clots amb la llegona, i acabar amb bufes les mans, d’alçar pedres en busca d’alacrans, de les excursions pel barranc ple de argelagues, de buscar Jacints de Compostela, de pujar al “puntal”, de collir garrofes al mes de setembre, i tantes i tantes coses que poc a poc es van difuminant a la meua memòria...

I després, a veure la família al poble: primer a la meua iaia Maria, l’única que recorde, i a mon tio Eleuterio, el germà de mon pare, i els meus cosins Terio, Pili i Sari, a qui sempre he estimat de manera especial, en aquella casa al Carrer Cervantes que recorde laberíntica amb el seu corral i aquell corredor que portava a unes cambres misterioses...

També la visita a ca’ les meues ties, les germanes de ma mare: Pepica i Adela, fadrina i vídua, al carrer Gómez Ferrer amb els meus cosins Adelita i Juanito; després, a la llavors moderna casa de ma tia Estrella al carrer Colom, i el seu home, Vicentico, i les meues cosines Estrellita i Mª Jesús; i alguns dies, quan ens donava temps, al Carrer de l’Ermita, a ca’ mon tio Paco, l’únic germà de mare, amb la seua dona Fina i les seues tres filles: Mª Pilar, Finita i Elvi.

Ma mare, Mª Pilar Machancoses González, va nàixer a l’any 1.928; el dia exacte no està molt clar, per que la guerra civil  no va deixar en molt bon  estat els registres municipals i parroquians, i mentre al seu DNI posa una data, ella sosté que realment va nàixer el 20 d’octubre, la huitava del Pilar, i per això li posaren eixe nom... El que sí sabem molt bé es que va nàixer al carrer Colom, nº 18, i era l’última filla d’un matrimoni de gent de camp. Va ser la menuda de la família, i s’ha dedicat tota la vida al treball en casa, i quasi sempre al servei d’homens; primer de son pare, després del seu marit, i finalment de tres fills varons.

El meu avi per part de mare, Francisco Machancoses Silla, era un llaurador amb uns campets menuts, que els garantia la subsistència i cert comerç per a prosperar els anys de bonança; tomaques, pimentons, cebes, i tàbac van ser els principals conreus. La meua avia materna, Josefa González Martorell, va ser, com totes les dones de principis del segle XX, la autèntica responsable del manteniment familiar, recolzant les tasques agrícoles quan calia, educant a quatre filles i un fill, organitzant els animals que mantenien al corral, garantint la neteja i la higiene de la llar, cosint, cuinant i totes les tasques que abans, sense màquines, s’havien de fer amb molt d’esforç físic i molta paciència...

De la família de ma mare cal destacar el desenvolupament econòmic que els va portar el tàbac. Amb bones fulles, el meu avi va ser nomenat “delegat” per Tabacalera, i això volia dir que s’encarregava de la distribució dels planters a tota la comarca, i de vendre directament el tàbac a la Fàbrica. Així, per la casa dels meus avis al carrer Colom van passar agricultors de Catadau, LLombai, Montserrat...

Gràcies a aquest comerç, i ja ben avançada la dècada del 50s, pugueren, com tants altres llauradors de la zona, encetar la transformació dels camps a tarongerars, i durant alguns anys, a ca ma mare visqueren amb certa posició acomodada. Aquesta felicitat es truncaria amb la mort de la meua avia a una edat relativament jove, amb 54 anys, i uns deu anys després moriria el meu avi.

Dels meus besavis per part de la mare de ma mare, cal dir que la seua professió era la de fer rodes per als carros, i és per això que el malnom d’aquesta família es coneguda encara a Picassent com els “carreros”; eren Josefa Martorell Alcalá i Vicent González Monleón i vivien al Carrer Santa Ana. Per part del meu avi matern, Milagros Silla i Eduardo Machancoses, van ser una parella també del camp, dedicats a l’agricultura de subsistència, que vivien al Carrer de Torres. I fins ací, arriba la memòria de ma mare; ja no recorda ni el nom dels seus besavis (els meus rebesavis), ni la seua procedència, tot i que pensa que podien ser de fora del poble...

Mon pare, Cristòbal Silla Gómez, va nàixer també a Picassent en 1928, fill de Maria Gómez Aguado i de Cristòbal Silla Albert, els “camalos”; no tinc molt clar l’origen d’aquest malnom, encara que crec recordar que mon pare una volta em va contar que era degut a que tenien una haca malalta, però la veritat és que aquesta explicació no em resulta gens convincent. Mon pare, a més del seu germà Eleuterio, va tindre dues germanes, però una va morir al poc de temps de nàixer, cosa relativament freqüent en aquella època, i l’altra, amb deu anys, va morir atropellada per un carro a la porta de casa; una molt trista història familiar.

Fins els 30 anys, mon pare treballà al camp amb el meu avi. Una de les històries familiars que més m’agrada, ens la va contar mon pare el 23 de febrer de 1981, la nit del colp d’Estat, quan els tancs passaven pel cantó de casa, a València. Aquella nit mon pare, com molts espanyols, tingueren molt present la Guerra Civil, i ens contà alguns dels lleus records que tenia d’aquell passat. Ens contà per exemple, com el 18 de juliol, en tornar de camp de treballar son pare i ell, es trobaren a la porta de l’Ajuntament dos soldats ben armats, i el meu avi ràpidament va sospitar que alguna cosa dolenta passava...

Però el relat que més em va agradar va ser el que contava com uns anys després, mentre descansaven una estoneta de la dura feina del camp, pegant un moset, els hi aparegué un maquis amb dues grans pistoles, una a cada mà, amenaçant-los per a que li donaren tots els diners que tenien. Com es pot imaginar, en aquella època de posguerra, dos llauradors com mon pare i el meu avi no portaven diners damunt, així que es limitaren a oferir-li una part del seu dinar, la qual cosa el maquis acceptà encantat, i acabaren tots tres xerrant com bons amics.

Mon pare comença a comerciar primer amb productes del camp per animals, i s’especialitzà en el comerç dels pinsos amb el qual arribà a fer suficient diners a la dècada dels 60 com per a comprar una casa a València, on ens anarem a viure, i suficients diners com per a que de menuts els fills no patirem privacions rellevants...

Però un mal càncer  se l’emportà a l’edat de 57 anys, segons veig ara, a la flor de la vida...

Els meus avis paterns es dedicaven també al camp. El meu iaio, va ser llaurador pràcticament tota la vida fins que es va morir, quan jo tenia menys de dos anys, i de fet no el recorde. Visqueren primer al Carrer de les Torres, i després al Carrer Cervantes.

A qui sí que recorde molt be és a la meua avia Maria, amb qui vaig compartir deu anys de la meua vida a mesos alterns. I amb tristesa també recorde quan va morir un cap de setmana que jo havia marxat a Benimodo, amb la companyia de José Manuel, un dels millors amics de la infantesa.

I poca cosa més puc contar per aquesta banda. Potser les meues cosines recorden algun nom o alguna cosa que em permeta continuar retrocedint en el temps... Tinc una foto de una tal Salvadora Aguado, que podria ser la mare de la meua Avia Maria, però no ho tinc clar... També recorde que en algun moment ens contaren que els nostres avantpassats provenien del País Basc, però no tinc cap evidència en aquest sentit.

I amb aquesta bonica foto del meu avi acabe aquest breu resum de les meues arrels...