"L'Albufera, el Medi i l'Home" Així deia un poster del meu germà que durant molts anys tinguérem penjat a l'habitació que compartíem. Es tractava d'un cartell que anunciava una exposició organitzada pel Centre Excursionista de València sobre la presència humana en aquest espai natural: el impacte de l'ús incontrolat i els models de convivència sostenible.
Aquesta exposició va ser a febrer de 1982, tot just fa 30 anys, i des d'aleshores, l'Albufera i el seu entorn han estat sempre presents en la meua vida, i amb el temps he aprés a estimar aquest peculiar hàbitat amb tanta història natural com etnològica.
No m'enrotllaré parlant de la història del llac (en els llibres està tot escrit); només recordar la seua formació com a conseqüència, en època prehistòrica, del tancament natural d'una antiga badia entre les desembocadures del Túria i del Xúquer, deixant una estreta franja litoral de 30 quilòmetres de llarg de gran riquesa ecològica (la devesa).
Des de l'època romana, quan es calcula que el llac podia tenir uns 30.000 hectàrees la seua superfície ha anant minvant fins a les actuals escasses 2.000 hectàrees. De propietat reial des de l'Edat Mitjana, l'Albufera passà a mans de l'Estat en 1865, i a partir d'aleshores, sense cap control, es va veure especialment alterada quan els llauradors començaren a guanyar-li espai a l'aigua pel conreu de l'arròs, deixant en un segon pla el tradicional ús pesquer i de caça (com oblidar Cañas y Barro, de Blasco Ibáñez!).
I va ser precisament l'Administració local de València, en veure el deteriorament i l'ús il·legal que se n'estava fent, qui va decidir comprar l'espai a l'Estat en l'època d'Alfons XIII, signant la compravenda en 1911 (fa un segle!) per un valor d'un milió de les antigues pessetes (6.000€).
I encara que les condicions de la venda deixaven molt clares les condicions d'ús del llac i de la Devesa , i la seua finalitat pública, l'Ajuntament franquista va vendre una part molt important de la devesa als especuladors, com encara hui es pot constatar. Sortosament altres projectes, com l'aeroport, van quedar a l'oblit.
I després de molts anys de reivindicacions, per fi, en 1986 es va declarar el primer Parc Natural de la Comunitat Valenciana
I es precisament en eixa època quan jo comence a transitar molt sovint per l'entorn de l'Albufera. Després d'alguna incursió de xiquet a pescar tenques, (i altres "quefers" a les casetes d'eines abandonades), a partir dels 16 anys comence a anar sempre des de València a l'Arenal (El Perellonet) pedalant, tot travessant la Devesa i les diferents goles per les que l'Albufera desaigua a la mar. També els meus entrenaments de córrer d'eixos anys tenen per escenari els camps d'arròs i les sèquies que els creuen (Quantes vegades he anat des de l'Arenal al Palmar!! Ho recordes, Arantxa?); i més endavant amb piragua amb Miguelín; recórrer a tota velocitat la Sèquia del Rei, amb el K-2 i les pales perfectament sincronitzades, és un dels records més bonics que tinc de la meua joventut esportiva; o quan eixiem al llac, i les onetes ens feia trontollar la inestable embarcació...
La platja nudista del Parador també esdevé un dels llocs que sovint freqüente; la tranquilitat d'aquesta platja i la possibilitat de lluir un bronzejat integral, sempre m'ha seduït.
La platja nudista del Parador també esdevé un dels llocs que sovint freqüente; la tranquilitat d'aquesta platja i la possibilitat de lluir un bronzejat integral, sempre m'ha seduït.
Anys després, els dos hiverns que vaig passar vivint a la platja d'El Perelló, vaig arribar a conéixer el Parc Natural com la palma de la mà:
***
Quan la immigració laboral m'allunyà del meu país cap Madrid, vaig enyorar molt aquests paissatges. La mar i la marjal, les seues olors i colors, són sens dubte dues de les coses que més he trobat a faltar en
I és per això que sempre que vaig cap a València no puc estar de fer una escapadeta a córrer pels camins entre els caps d'arròs, especialment al hivern quan, completament inundats, més semblança poden tindre amb èpoques pretèrites.
També m'agrada anar amb els nanos a la Muntanyeta del Sants, amb la seua Ermita completament restaurada; al centre d'informació del Racó de l'Olla i al seu mirador d'aus; a l'Estany de Pujol i la senda botànica de la Devesa ; a la Gola d'El Perellonet, a la banda del Nord, on centenars de gavines, ànecs, garces i altres pardals pesquers descansen amb la calidesa del nostre litoral...
En definitiva, els 25 anys de protecció que ja ha complit l'Albufera no ha suposat la completa recuperació d'un hàbitat en vies d'extinció, però al menys, i amb la perspectiva històrica que puc tindre amb la meua edat, puc dir que ens ha permès gaudir d'un paisatge privilegiat que d'altra manera probablement hauria desaparegut...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada