Discriminació i acció positiva

En aquests temps de crisi, sembla que hi ha coses que devenen secundàries; fins i tot desapareixen de qualsevol conversa quotidiana, i tanmateix estan més presents que mai. És el cas de la discriminació. Discriminació de gènere, per origen, per diversitat funcional, per ètnia...

Hi ha molts tipus de discriminació, i en podem trobar-ne exemples per tot arreu: els salaris més baixos de mitja que reben les dones front als homes; no deixar passar a una discoteca a un gitano només per ser d’aquest origen ètnic; la selecció de personal que deixa fora directament a aquell que s’anomena Mohammed...

En tots aquests casos la discriminació és directa. Clarament s’actua contra un grup de persones col·locant-les en una posició de desavantatge. En aquest tipus de discriminació hi ha una intencionalitat per que s'assumeixen alguns prejudicis: menor capacitat, vinculació a la delinqüència, agressivitat... Aquesta discriminació, com és lògic, és il·legal; la llei protegeix a totes les persones contra aquells que els discriminen per raons de sexe, origen, cultura, religió, etc, i les penes poden anar des de multes a presó.

 Hi ha, però, una altra manera de discriminar menys “oberta” o menys “descarada”, i que també és il·legal, encara que no tothom ho sap. És la discriminació indirecta, definida com els criteris, pràctiques, decisions, contractes, pactes individuals, i fins i tot disposicions legals o reglamentàries, aparentment neutres, que poden ocasionar un clar desavantatge particular a una persona en relació a d’altres per raó d’origen, sexe, etc.

Per exemple, exigir  en una oferta de treball certa altura als aspirants, quan aquesta no és imprescindible per al desenvolupament del lloc de treball, pot excloure a una part molt important de dones o de persones d’un origen determinat. Un altre exemple és el cas de sol·licituds de lecto-escritura per a ocupacions de molt baixa qualificació que no la requereixen, de manera que una part representativa de la població gitana queda exclosa i sense opcions d’accedir al mercat de treball. Amb la discapacitat també són molts exemples que podrien posar, i què dir de l’orientació sexual, quan només un grapadet de països permet casar-se a persones del mateix sexe (de moment, també el nostre...).

Són milers i milers les situacions quotidianes amb que les persones en desavantatge es veuen discriminades, malgrat l’empara legal. Sortosament d’Europa ens venen les directrius 43/2000 (d’igualtat racial), i la 78/2000 (d’igualtat al treball), que pretenen garantir a l’àmbit de la Unió Europea la lluita contra tota mena de discriminació directa i indirecta, independentment de la intencionalitat del subjecte que la realitza. Aquesta normativa i la seua transposició a l’Estat espanyol, no obstant, passa pràcticament desapercebuda per a la majoria de la gent que no ens movem en aquest àrea.

En aquesta línia, les recents eleccions del 20-N han paralitzat el procés d’aprovació de la Llei d’Igualtat de Tracte, esborrany de la qual ha estat elaborat amb participació dels agents socials, de Ongs, i de diferents actors implicats, i amb molt de contingut explícit que haguera permès defensar realment els més desfavorits i perseguir als discriminadors. Caldrà veure com queda si finalment és aprovada en aquesta nova legislatura...

Però mentrestant, i al marge de la legislació que fa il·legal qualsevol tipus de discriminació, cal continuar avançant per la igualtat real de tots els ciutadans, independentment de les seues creences, orientacions, capacitats, pertinença a un determinat col·lectiu, etc. I com que el punt de partida no és el mateix per tothom, cal continuar apostant per l’Acció Positiva.

Recorde quan, farà uns 20 anys, als meus anys de militància en un sindicat estudiantil (Itaca-Bea), fruit de la meua innocència o ingenuïtat, era clarament contrari a la aplicació de mesures de “discriminació positiva”, que dèiem aleshores. Encara dec conservar per algun lloc aquell article que vaig publicar amb el pseudònim d’Ilich, a la revista que fèiem a la Facultat, Arreu.

Amb el pas dels anys te n’adones que les coses no es poden assolir sense suport, i quan en una cursa, hi ha persones que ixen des de molt arrere, és impossible que arriben a la meta amb la resta, i per això cal establir accions que les col·loquen al menys en un lloc on tinguen més oportunitats.

En l’accés a l’ocupació, és on més clarament es veu la necessitat de l’acció positiva. Amb una taxa d’atur de les persones immigrants més de deu punts per sobre de la dels autòctons, amb un 65% d’inactivitat (laboralment parlant) de les persones amb alguna mena de discapacitat, amb un atur que duplica la mitja en el cas de les persones gitanes, etc, resulta evident que s’han de prendre mesures que afavoreixin a aquests col·lectius per aconseguir una feina. Per que si tots els aturats en aquest context de crisi tenen dificultats per trobar treball, les persones que pertanyen a aquests col·lectius ho tenen molt més complicat: tenen molts menys recursos, menys xarxes de suport, y per contra molt més elements de discriminació , i per tant, no es troben amb igualtat d’oportunitats front a un mercat laboral que tendeix a expulsar-los.

I en aquesta línea treballem algunes persones des de organitzacions sense ànim de lucre: formant i capacitant a les persones més vulnerables per que puguen accedir a un treball digne, orientant-les per que desenvolupen les ocupacions més adients a les seues capacitats, interessos i potencialitats, informant-les sobre els seus drets i deures, i intermediant amb les empreses per garantir que aquestes contracten en funció de les competències requerides i no d’estereotips poc fonamentats. I paral·lelament, ens adrecem a tota la societat per fer veure que necessitem mercats inclusius, on tots i totes tenen cabuda, i on tots i totes poden aportar molt.

Per que en aquests temps de crisi no fer-ho és un luxe que no ens podem permetre. Des d’un punt de vista estrictament economicista, la discriminació suposa un malbaratament de recursos, es a dir, implica no aprofitar tot el potencial que tenen les persones, tota la riquesa que aporta la diversitat (d’això ja en parlaré en un altre post...); però sobre tot, la lluita contra la discriminació és una obligació ètica d’una societat que deu apostar per que les diferències entre les persones no suposen una desigualtat en les oportunitats que aquestes tenen com a ciutadanes.

Esperem que el sutnami del PP no ho oblide...

Una perspectiva de la nostra realitat des de Canadà

En vespres d’eleccions, he rebut un mail d’un amic de tota la vida que ara es troba a l’altra banda del planeta. No exagere si dic que el conec quasi 40 anys, i que hem compartit grans moments junts, malgrat la distància física que sempre ens ha separat. Des de la època que pujàvem junts al Pirineu en auto-stop, ballàvem amb el Sarri-Sarri de Kortatu, o ens doblàvem les ampolles de guisqui amb una profitosa tertúlia amb què arreglàvem el món, sempre hem tingut una certa coincidència ideològica amb matisos que amb el temps, com és lògic, han anant canviant d’intensitat.

Després de passar per una joventut radical, on justificàvem com a actes de resistència algunes malifetes (recorde la creació de l’Arenal Lliure i els nostres “pseudoatemptats”), els nostres camins en la vida ens distanciaren lleugerament: mentre ell, després del seu pas per Anglaterra, derivà cap al neoliberalisme, seguint The Economist quasi com a una Bíblia,  el meu desenvolupament professional en un Sindicat de classe, me mantingué més a prop de posicions esquerranes.

Anys després, i potser per un model de vida familiar més semblant o per l’aprenentatge que porta l’edat, ens hem tornat a acostar, políticament parlant...

El cas és que el mail que vaig rebre fa uns dies, així m’ho mostrava. Sempre m’agrada rebre notícies d’aquest amic que ara viu a Canadà, però aquest darrer escrit em va traure un somriure, i un pensament: quanta raó té! Amb el to sarcàstic que el caracteritza, amb alguns comentaris fortets fets en la intimitat que porta implícita una carta, i amb paraules de complicitat que revelen la vella amistat que ens uneix, em vaig sentir molt identificat amb tot el que deia (amb alguns matisos que sempre hi seran presents). I vaig pensar que era una pena que ell no tinguera un blog on compartir les seues reflexions, però malauradament no és el seu estil...

I com que no em volia quedar amb les ganes de compartir aquestes reflexions (llegir el seu correu en veu alta a la meua dona se’m va quedar curt...), vaig decidir que el meu blog sí que podia ser un bon cadafal per fer-ho, i de pas escriure unes paraules d’homenatge a la nostra amistat.

Així, que transcric textualment el seu mail, amanit amb alguna foto de collita pròpia:

 Estimado Pinito,

 Las últimas noticias que nos vienen de Europa no son las mejores. Ahora les piden más capital a los bancos, con lo que se prolongará un año mas la agonía de la falta de crédito. Ahora toca atarse los machos para la que se nos viene encima. El próximo año queda pendiente el ajuste de la banca, el ajuste de las autonomías y ayuntamientos, y los últimos coletazos del ajuste de la construcción. No sé si me dejo algún sector, pero dudo que la industria y el turismo sean capaces de absorber las pérdidas de empleo que se avecinan.

Para el 2013 empezaran los brotes verdes, pero con los brotes ya se sabe, hay que dejarlos crecer un tiempo para que den algún fruto, y ese tiempo puede ser un par de años más, con lo que habremos completado los 8 años de depresión que estaban cantados. Lo que está por ver es como saldremos de esta:

 Opción 1: 17 comunidades autónomas, 50 diputaciones provinciales, 5000 ayuntamientos, n^3 comarcas, todos ellos dotados con su parlamento y su ejecutivo. televisiones públicas, defensores del pueblo, delegación en Bruselas y en Madrid, embajada en Paris y en New york (ninguna en Addis Abeba o Teheran), sanidad pública en niveles de “que vaya su p.m.”, y sistema público de educación de sálvese quien pueda.

 Opcion 2: Un estado que haya eliminado las diputaciones provinciales, el senado, que haya recuperado los servicios básicos que garantizan la legalite, fraternite y egalite, y con una nueva Constitución que diga: los impuestos son finalistas, y su finalidad es exclusivamente la de prestar servicios públicos, y aquel consejerillo, alcaldete, o ministrillo que ose utilizar el dinero sagrado de los impuestos en actividades no consideradas servicio público será juzgado por malversación de fondos públicos. Se establecerá un comité formado por Pinito y El maño para definir lo que es servicio público.

A modo de ejemplo no es servicio público:

 -Las fiestas del pueblo. Quien quiera vacas que organice una comisión de festejos y venda lotería de navidad. 
-La embajada de mi pueblo en Nueva York: si no tienes competencias en política exterior no me cuentes un cuento chino para colocar al inútil de tu hermano.
-El futbol: el futbol se paga con lo que recauda. No robes a la clase media (en vías de extinción) para dárselo a 4 jugadores.
-Tv: quien quiera TV que se monte una empresa con su dinero, pero no con el mío.
-La publicidad institucional: campanas tipo “Zaragoza somos todos” es una forma de comprar a los medios de comunicación, es corrupción, no es servicio público, y por lo tanto es malversación de fondos públicos.

La pena por malversar fondos públicos será el empalamiento en la entrada de la ciudad donde se haya cometido la tropelía.  (i.e.; se mete un palo por el culo hasta que salga por la boca)

La opción elegida por nuestro próximo parlamento será la 1, es decir, un país de mileuristas condenados a mendigar un puesto en la administración caciquil de cada regioncilla para conseguir un sueldo de privilegio de 1300.

Menos mal que nos queda Portugal.

Kind regards

That’s all, folks; fins la propera entrada...

Battlestar Galactica

Avui, ni esports ni política... en aquesta ocasió, ciència ficció, i de la bona...

No sabria dir molt bé quina edat tindria, potser 10 o 12 anys; era el temps quan esperàvem ansiosos als cinemes una nova entrega de “La guerra de las Galaxias”, quasi dues dècades després de l’època daurada d’aquelles mítiques pel·lícules de sèrie b que portaven a la gran pantalla una part important de la literatura de ciència ficció contemporània. També havia quedat arrere Star Treck, la sèrie de les sèries; els de la meua edat érem encara massa joves quan els treckers es posaven de moda...

I va ser llavors quan una nova sèrie arribà a les nostres sales d’estar. Galàctica, es deia, i contava la història d’una nau de combat supervivent de l’aniquilació de la raça humana a mans dels Cylons (robots), que junt a una flota de naus civils busquen un nou llar en un planeta llunyà , només conegut a la mitologia, i anomenat: La Terra.

Recorde molt bé la col·lecció de croms que vaig fer d’aquesta sèrie; crec que va ser la primera que vaig aconseguir completar-ne. Hi eren el Comandant Adama, el capità Apolo, i els tinents Starbuck i Boomer... i molt dels meus jocs d’infantesa recreaven les batalles contra els cylons; també recorde com a les classes avorrides de l’escola jugava dibuixant la Galàctica amb el seu “angar”, del qual eixien els caces per lluitar contra les malvades naus base dels robots...

Quan, amb 30 anys, i amb la generalització del DVD, em vaig trobar amb la reedició en un Pack de la sèrie completa, em vaig llançar de cap a per ella i me la vaig empassar en una setmana. No vaig a negar que la revisió em va suposar certa decepció. En realitat,no vaig trobar tot allò que em va encisar de menut. La sèrie no deixava de ser un western a l’espai, amb poca imaginació i moltes escenes repetides...

Però va ser fa tres anys, quan després de molt de temps de no llegir ni veure res de ciència ficció, vaig cercar per Internet què havia passat durant la última dècada per aquest món. I vaig descobrir amb goig que existia un remake modern de Galàctica: quatre temporades i amb final! Amb poca convicció comencí a veure els dos primer capítols de dues hores de duració amb que començava la sèrie. Bé i prou; no estava malament però no era res de l’altre món. Respectava amb unes poques variants la idea original de la primera sèrie, afegia alguns personatges nous, e introduïa una nova “modalitat” de cylon, amb aparença completament humana, i la component de gènere prou cuidada. Però no em va enganxar. Vaig tardar més d’un any en tornar a veure el següent capítol, aprofitant una baixa laboral per una costella trencada que em deixà poc de marge per a qualsevol activitat que no fora llegir o veure la tele...

I ara sí; poc a poc la cosa anà guanyant en qualitat de contingut; i després d’un capítol esperava ansiós veure el següent... I ràpidament em vaig empassar la primera temporada; la segona encara em va enganxar més. Ja quedaven poca cosa de la sèrie original. Aquells pistolers amb làser de la sèrie inicial havien esdevingut mariners d’una nau, que semblava més un submarí que una brillant nau espacial; la sensació claustrofòbica ens era transmesa amb total credibilitat; els protagonistes més humans que mai: ni molt bons ni molt roïns, amb les seues debilitats els bons i amb els seus sentiments els dolents...

La línea argumental molt cuidada, compaginant adequadament la independència de cada capítol amb tota una intriga sobre el pla dels cylons que poc a poc es va desvetllant... Després, molt temes d’actualitat incorporats: el difícil equilibri entre el poder polític i el poder militar en temps de guerra, que fins i tot col·loca al Almirall Adama a prop d’un colp d’Estat. La utilització de la tortura per a lluitar contra el terrorisme, o la manipulació del vots en unes eleccions per controlar a la oposició....

I per fer un repàs dels personatges, en primer lloc mencionar a Laura Rosllin, una política de segona fila que esdevé Presidenta de les colònies, en ser de les poques persones electes que ha sobreviscut al genocidi de la humanitat a mans dels cylons; una dona amb un càncer terminal que malgrat totes les seues inseguretats, li sap plantar cara als militars de Galàctica i als robots. I que dir del patètic Gaius, el traïdor que en aquesta nova sèrie està ple de contradiccions, i que fins el últim capítol de la darrera temporada no prendrà un clar posicionament. I Starbuck, el company del Capità Apolo, que en aquesta nova entrega també es una dona i que serà l’eix central de tota la sèrie, amb un paper ambigu que no es desvetllarà fins el final. I nomenar també el “Jefe” de mecànics, amb un paper secundari però amb un magnífica interpretació, al igual que Saúl. I cal parlar també dels cylons hominoides: Boomer o Caprica, amb el seu sex-appeal, i el paper destacat en tota la història, i com finalment esdevenen peces fonamentals per assolir la pau entre les races...  

I per no estendre’m passaré de llarg temes interessants com el descobriment del Planeta Terra totalment devastat, l'ocupació de nova Caprica i l’organització dels diferents tipus de Resistència (la de les bombes i la dels infiltrats), l'hiperrealisme d’algunes escenes rosant el "gore", i com no, les sorpreses, totalment inesperades de l’últim capítol.

En definitiva, un remake que supera àmpliament l’original, amb noves idees en un món, el de la ciència ficció, en el que no es fàcil innovar. Poques sèries m’han fascinat tant com aquesta, on la ambigüitat és tan present que mai t’acabes de posicionar plenament; amb un guió gens previsible, on la maldat no és el resultat de robots diabòlics, sinó de la maledicció d'estar condemnats a repetir els nostres errors constantment. No importen els actes personals, mentre no existeixi una predisposició a trencar aquest cicle, la qual cosa requereix el sacrifici de l'individu pel de la societat.

I ho deixe ací. El que vullga més, que veja les quatre temporades... Segur que no decebran...