Discriminació i acció positiva

En aquests temps de crisi, sembla que hi ha coses que devenen secundàries; fins i tot desapareixen de qualsevol conversa quotidiana, i tanmateix estan més presents que mai. És el cas de la discriminació. Discriminació de gènere, per origen, per diversitat funcional, per ètnia...

Hi ha molts tipus de discriminació, i en podem trobar-ne exemples per tot arreu: els salaris més baixos de mitja que reben les dones front als homes; no deixar passar a una discoteca a un gitano només per ser d’aquest origen ètnic; la selecció de personal que deixa fora directament a aquell que s’anomena Mohammed...

En tots aquests casos la discriminació és directa. Clarament s’actua contra un grup de persones col·locant-les en una posició de desavantatge. En aquest tipus de discriminació hi ha una intencionalitat per que s'assumeixen alguns prejudicis: menor capacitat, vinculació a la delinqüència, agressivitat... Aquesta discriminació, com és lògic, és il·legal; la llei protegeix a totes les persones contra aquells que els discriminen per raons de sexe, origen, cultura, religió, etc, i les penes poden anar des de multes a presó.

 Hi ha, però, una altra manera de discriminar menys “oberta” o menys “descarada”, i que també és il·legal, encara que no tothom ho sap. És la discriminació indirecta, definida com els criteris, pràctiques, decisions, contractes, pactes individuals, i fins i tot disposicions legals o reglamentàries, aparentment neutres, que poden ocasionar un clar desavantatge particular a una persona en relació a d’altres per raó d’origen, sexe, etc.

Per exemple, exigir  en una oferta de treball certa altura als aspirants, quan aquesta no és imprescindible per al desenvolupament del lloc de treball, pot excloure a una part molt important de dones o de persones d’un origen determinat. Un altre exemple és el cas de sol·licituds de lecto-escritura per a ocupacions de molt baixa qualificació que no la requereixen, de manera que una part representativa de la població gitana queda exclosa i sense opcions d’accedir al mercat de treball. Amb la discapacitat també són molts exemples que podrien posar, i què dir de l’orientació sexual, quan només un grapadet de països permet casar-se a persones del mateix sexe (de moment, també el nostre...).

Són milers i milers les situacions quotidianes amb que les persones en desavantatge es veuen discriminades, malgrat l’empara legal. Sortosament d’Europa ens venen les directrius 43/2000 (d’igualtat racial), i la 78/2000 (d’igualtat al treball), que pretenen garantir a l’àmbit de la Unió Europea la lluita contra tota mena de discriminació directa i indirecta, independentment de la intencionalitat del subjecte que la realitza. Aquesta normativa i la seua transposició a l’Estat espanyol, no obstant, passa pràcticament desapercebuda per a la majoria de la gent que no ens movem en aquest àrea.

En aquesta línia, les recents eleccions del 20-N han paralitzat el procés d’aprovació de la Llei d’Igualtat de Tracte, esborrany de la qual ha estat elaborat amb participació dels agents socials, de Ongs, i de diferents actors implicats, i amb molt de contingut explícit que haguera permès defensar realment els més desfavorits i perseguir als discriminadors. Caldrà veure com queda si finalment és aprovada en aquesta nova legislatura...

Però mentrestant, i al marge de la legislació que fa il·legal qualsevol tipus de discriminació, cal continuar avançant per la igualtat real de tots els ciutadans, independentment de les seues creences, orientacions, capacitats, pertinença a un determinat col·lectiu, etc. I com que el punt de partida no és el mateix per tothom, cal continuar apostant per l’Acció Positiva.

Recorde quan, farà uns 20 anys, als meus anys de militància en un sindicat estudiantil (Itaca-Bea), fruit de la meua innocència o ingenuïtat, era clarament contrari a la aplicació de mesures de “discriminació positiva”, que dèiem aleshores. Encara dec conservar per algun lloc aquell article que vaig publicar amb el pseudònim d’Ilich, a la revista que fèiem a la Facultat, Arreu.

Amb el pas dels anys te n’adones que les coses no es poden assolir sense suport, i quan en una cursa, hi ha persones que ixen des de molt arrere, és impossible que arriben a la meta amb la resta, i per això cal establir accions que les col·loquen al menys en un lloc on tinguen més oportunitats.

En l’accés a l’ocupació, és on més clarament es veu la necessitat de l’acció positiva. Amb una taxa d’atur de les persones immigrants més de deu punts per sobre de la dels autòctons, amb un 65% d’inactivitat (laboralment parlant) de les persones amb alguna mena de discapacitat, amb un atur que duplica la mitja en el cas de les persones gitanes, etc, resulta evident que s’han de prendre mesures que afavoreixin a aquests col·lectius per aconseguir una feina. Per que si tots els aturats en aquest context de crisi tenen dificultats per trobar treball, les persones que pertanyen a aquests col·lectius ho tenen molt més complicat: tenen molts menys recursos, menys xarxes de suport, y per contra molt més elements de discriminació , i per tant, no es troben amb igualtat d’oportunitats front a un mercat laboral que tendeix a expulsar-los.

I en aquesta línea treballem algunes persones des de organitzacions sense ànim de lucre: formant i capacitant a les persones més vulnerables per que puguen accedir a un treball digne, orientant-les per que desenvolupen les ocupacions més adients a les seues capacitats, interessos i potencialitats, informant-les sobre els seus drets i deures, i intermediant amb les empreses per garantir que aquestes contracten en funció de les competències requerides i no d’estereotips poc fonamentats. I paral·lelament, ens adrecem a tota la societat per fer veure que necessitem mercats inclusius, on tots i totes tenen cabuda, i on tots i totes poden aportar molt.

Per que en aquests temps de crisi no fer-ho és un luxe que no ens podem permetre. Des d’un punt de vista estrictament economicista, la discriminació suposa un malbaratament de recursos, es a dir, implica no aprofitar tot el potencial que tenen les persones, tota la riquesa que aporta la diversitat (d’això ja en parlaré en un altre post...); però sobre tot, la lluita contra la discriminació és una obligació ètica d’una societat que deu apostar per que les diferències entre les persones no suposen una desigualtat en les oportunitats que aquestes tenen com a ciutadanes.

Esperem que el sutnami del PP no ho oblide...