Cross de Rivas: la crònica

Quan fa tres anys varem decidir comprar la casa en què visc, entre altres coses pel fantàstic olivar que tenim a la porta, no tenia ni idea que tots els hiverns l'Ajuntament de Rivas organitzava el popular Cross de l'Olivar de la Partija, tota una festa esportiva, en la qual, ripenses de totes les edats (des de pre-benjamins fins a veterans) participen en curses de diferents distàncies. Tindre l'eixida d'aquesta carrera a menys de 20 metres del meu jardí és un luxe que de segur tots els corredors envejaran...

Enguany, algunes novetats: en primer lloc, s'avança la cursa dels majors a primera hora, de manera que els més menuts queden per al final del matí, quan fa menys fred. En segon lloc, amb l'hivern insòlitament sec que portem, els camins normalment enfangats han esdevingut més durs que una pedra, la qual cosa jo personalment agraeixc per que, tot i que es perd una mica l'essència d'un cross, córrer amb 2 quilos de terra humida adherida a les sabatilles no es gens agraït.

He de confessar que he tingut dubtes per apuntar-me fins última hora, per que al darrer semestre he corregut pocs dies i sempre distàncies llargues, i per tant la distància de 7.000 metres em ve fatal, però els meus nanos menuts volen participar-hi i no estaria bé no predicar amb l'exemple. I la veritat, a mi també em fa il·lusió.

La data, el 29 de gener, i com sempre, des de les nou del mati, la pau i tranquil·litat quotidiana d'aquest olivar es veu substituïda per la coneguda veu de l'animador de Laetus (l'empresa que contracta l'Ajuntament per a l'organització dels events esportius). Ja de bon matí, i amb una temperatura "ideal" per córrer (0 graus), l'olivar s'omple de corredors. Així que ixc de casa per la porta del jardí, acompanyat per Marc, que com jo es posa nerviós davant qualsevol cursa, i en un minut estic inscrit i amb els dorsals en la mà.

Torne a casa a desdejunar molt lleuger, i me'n vaig a calfar una miqueta, que ja em conec aquestes eixides de poca gent i poca distància i solen ser explosives. Arriba l'hora de l'eixida i la resta de la família continua dormint; només Marc, incondicional, el tinc preparat per animar-me; a més s'encarregarà de fer alguna foto. Em trobe prou més gent que l'any passat, després comprovaré que en som uns 200. El meu objectiu, baixar dels 30' (a 4'15"/km, lluny dels 4' que vaig fer l'any passat, però no puc demanar-li més al meu cos...)

Tal i com havia previst, eixida a tota canya! I damunt costera amunt; el cinc quilos de més que tinc en relació a l'any passat es noten, i vaig bufant des dels primers 500 metres... He de pegar cuatre voltes al circuït de sempre. Me'l conec com la palma de la mà, així que procure dosificar a les pujades, i intente recuperar a les baixades. El vent bufa amb força del nord, i aplique també l'estratègia d'intentar anar "a roda" d'algú quan el tinc de cara, i avance pel meu compte quan el tinc de cul...

Passe la primera volta a ritme de 4'20"/km, no està mal, però una mica per damunt del que havia previst. No em trobe massa fi, però comence a prémer una mica. Em pose darrere d'una persona i aconsegueixo passar la segona volta a 4'15" que és el meu objectiu. La tercera volta ja comença a passar-me factura; aguante el ritme, però vaig patint massa...

El meu cap acusa la feblesa del cos, i comence a perdre motivació: com al conte de la rabosa i el raïm, les excuses per afluixar el ritme m'assalten de cop: "total no m'hi jugue res...";"està clar que amb el poc que he entrenat no vaig a fer un bon temps..."; "si no apure massa, aquesta vesprada encara puc eixir en bici..." I així, la quarta i darrera volta, puge a 4'25" per quilòmetre, entrant en meta en un temps de 30'20", i quedant-me amb certa sensació d'insatisfacció. Què anem a fer; no totes les curses són agraïdes, i aquesta, tot i ser "la meua", per tindre-la a la porta de casa, no m'ha eixit bé.

Dues són les conclusions: 1.- amb aquestes edats, si no es té molta constància ràpidament es perd el que s'ha guanyat amb molt d'esforç... Quan tenia 20 anys podia estar mesos sense córrer que quan anava a una carrera podia fàcilment córrer a quatre minuts per quilòmetre; y 2.- No hi ha dreceres; no es pot estar setmanes sense córrer i quinze dies abans d'una carrera intentar guanyar velocitat amb un parell de sessions de series en pista...

Me'n vaig a recollir a Marc, que s'havia col·locat estratègicament per veure'm passar dues vegades en cada volta, i el pobre quasi congelat havia aguantat estoicament tota la carrera; en eixe moment passa per davant el meu company de feina Raúl i me'n vaig a esperar-lo a la meta, per fer-nos una foto de record...

Ens anem a casa, a descansar una miqueta i de seguida a preparar les següents carreres, les de Marc i Guillermo. A casa ja s'han alçat i, aquesta vegada sí, tots a veure córrer als nanos...

Primer estan corrent els cadets, infantils i alevins, i cal veure la velocitat que porten els que van per davant. Ja voldria jo... En cadets veig que guanya un Diablillo, del meu club de triatló, la qual cosa sempre es motiu de joia...

I com sempre a les carreres de menuts de Rivas, bona organització; uns monitors s'encarreguen de recollir els xiquets, i se'ls emporten a calfar...

I al cap d'una estoneta, els 130 benjamins ixen a tota velocitat; fa por veure-los vindre. Marc, seguint el meu consell, es posa quasi al final. Ha de córrer 800 metres, i amb 7 anys eixa distància pica; la temptació d'eixir a l'esprint és molt gran, sobretot quan per davant es posen alguns dels que practiquen atletisme en el club local Covibar, de gran nivell. A més a més, Marc és dels mes menuts, por que en la categoria estan els nascuts en 2.003 i 2.004, i ell es de desembre de 2.004. La possibilitat d'una caiguda amb eixes eixides massives de xiquets és molt gran, així que millor darrere...

La primera part de la cursa és cara amunt, i ràpidament es veu com molts nanos comencen a caminar. Però Marc, amb ritme de "carrera de fondo", com jo li dic, aguanta el tipus i continua corrent. Poc a poc comença a passar xiquets, i malgrat estar "colorao" com una tomaca, s'aproxima a línea de meta a bon ritme... Els primer passen com una bala; no entenc com un xiquet de 7 o 8 anys pot córrer a ritme de 3'45" per quilòmetre... I Marc amb puntdonor alça el cap i encara esprinta en la costera final. Finalment, 4'30" el 800, no està gens malament. A l'endemà veuré la classificació i molt pagat comprovaré com el meu cadell ha quedat el 60é de 130 xiquets.

I ràpidament a portar a Guillermo al calfament amb el monitor. No puc evitar patir de veure'l, tan poca cosa com és, envoltat de xiquets que li passen un pam; la categoria pre-benjamí es per als nascuts en 2005, 2006 i 2007, i ell és d'aquest últim any, així que amb els seus quatre anys comparteix carrera amb els de cinc i sis anys. Amb la seua timidesa habitual, fa cas estricte de tot el que li diu el monitor; més bo que un sant...

I després a la línia d'eixida; dos únics consells: eixir espaiet i córrer recte, sense creuar-se amb ningú per evitar caure. 500 metres li separen de la meta, i els 3 minuts que tarda en fer-los passen realment volant. Malgrat eixir pràcticament dels últims i ser també dels més menuts, arriba per la meitat, amb més d'un centenar de xiquets per darrere.

Marc i Guillermo satisfets s'ajunten amb les seues respectives medalles, i comparteixen detalls de llurs carreres; i jo, orgullós, oblide ràpidament la meua mediocre participació i la modesta posició 50 en la classificació, molt lluny de la 20ena de l'any passat.

A la vesprada, i per apurar el cap de setmana, una curta eixida de bici sota un fred gelador, un avanç de l'entrada d'aire siberià que en les dos pròximes setmanes ens portarà la desitjada neu per fer corredors a Guadarrama...

L'Albufera: tot un món per descobrir; tot un món per estimar

"L'Albufera, el Medi i l'Home" Així deia un poster del meu germà que durant molts anys tinguérem penjat a l'habitació que compartíem. Es tractava d'un cartell que anunciava una exposició organitzada pel Centre Excursionista de València sobre la presència humana en aquest espai natural: el impacte de l'ús incontrolat i els models de convivència sostenible.

Aquesta exposició va ser a febrer de 1982, tot just fa 30 anys, i des d'aleshores, l'Albufera i el seu entorn han estat sempre presents en la meua vida, i amb el temps he aprés a estimar aquest peculiar hàbitat amb tanta història natural com etnològica.

No m'enrotllaré parlant de la història del llac (en els llibres està tot escrit); només recordar la seua formació com a conseqüència, en època prehistòrica, del tancament natural d'una antiga badia entre les desembocadures del Túria i del Xúquer, deixant una estreta franja litoral de 30 quilòmetres de llarg de gran riquesa ecològica (la devesa).

 

Des de l'època romana, quan es calcula que el llac podia tenir uns 30.000 hectàrees la seua superfície ha anant minvant fins a les actuals escasses 2.000 hectàrees. De propietat reial des de l'Edat Mitjana, l'Albufera passà a mans de l'Estat en 1865, i a partir d'aleshores, sense cap control, es va veure especialment alterada quan els llauradors començaren a guanyar-li espai a l'aigua pel conreu de l'arròs, deixant en un segon pla el tradicional ús pesquer i de caça (com oblidar Cañas y Barro, de Blasco Ibáñez!).   

I va ser precisament l'Administració local de València, en veure el deteriorament i l'ús il·legal que se n'estava fent, qui va decidir comprar l'espai a l'Estat en l'època d'Alfons XIII, signant la compravenda en 1911 (fa un segle!) per un valor d'un milió de les antigues pessetes (6.000€).

I encara que les condicions de la venda deixaven molt clares les condicions d'ús del llac i de la Devesa, i la seua finalitat pública, l'Ajuntament franquista va vendre una part molt important de la devesa als especuladors, com encara hui es pot constatar. Sortosament altres projectes, com l'aeroport, van quedar a l'oblit.

I després de molts anys de reivindicacions, per fi, en 1986 es va declarar el primer Parc Natural de la Comunitat Valenciana, prou descafeïnat per a les aspiracions ecologistes, però suficient com per a aturar l'exponencial degradació de la zona.

I es precisament en eixa època quan jo comence a transitar molt sovint per l'entorn de l'Albufera. Després d'alguna incursió de xiquet a pescar tenques, (i altres "quefers" a les casetes d'eines abandonades), a partir dels 16 anys comence a anar sempre des de València a l'Arenal (El Perellonet) pedalant, tot travessant la Devesa i les diferents goles per les que l'Albufera desaigua a la mar. També els meus entrenaments de córrer d'eixos anys tenen per escenari els camps d'arròs i les sèquies que els creuen (Quantes vegades he anat des de l'Arenal al Palmar!! Ho recordes, Arantxa?); i més endavant amb piragua amb Miguelín; recórrer a tota velocitat la Sèquia del Rei, amb el K-2 i les pales perfectament sincronitzades, és un dels records més bonics que tinc de la meua joventut esportiva; o quan eixiem al llac, i les onetes ens feia trontollar la inestable embarcació...

La platja nudista del Parador també esdevé un dels llocs que sovint freqüente; la tranquilitat d'aquesta platja i la possibilitat de lluir un bronzejat integral, sempre m'ha seduït.

Anys després, els dos hiverns que vaig passar vivint a la platja d'El Perelló, vaig arribar a conéixer el Parc Natural com la palma de la mà: la Muntanyeta dels Sants (que per cert, temps abans havia estat una illa al mig del llac); el ullal de Baldoví; el Racó de l'Olla; La bassa de Sant Llorenç; la platja de la Punta...

***

Quan la immigració laboral m'allunyà del meu país cap Madrid, vaig enyorar molt aquests paissatges. La mar i la marjal, les seues olors i colors, són sens dubte dues de les coses que més he trobat a faltar en la Meseta.

I és per això que sempre que vaig cap a València no puc estar de fer una escapadeta a córrer pels camins entre els caps d'arròs, especialment al hivern quan, completament inundats, més semblança poden tindre amb èpoques pretèrites.

També m'agrada anar amb els nanos a la Muntanyeta del Sants, amb la seua Ermita completament restaurada; al centre d'informació del Racó de l'Olla i al seu mirador d'aus; a l'Estany de Pujol i la senda botànica de la Devesa; a la Gola d'El Perellonet, a la banda del Nord, on centenars de gavines, ànecs, garces i altres pardals pesquers descansen amb la calidesa del nostre litoral...

En definitiva, els 25 anys de protecció que ja ha complit l'Albufera no ha suposat la completa recuperació d'un hàbitat en vies d'extinció, però al menys, i amb la perspectiva històrica que puc tindre amb la meua edat, puc dir que ens ha permès gaudir d'un paisatge privilegiat que d'altra manera probablement hauria desaparegut...

Violencia masclista i llenguatge de gènere

Resulta curiós com els xiquets i xiquetes entenen perfectament les desigualtats de gènere.

Al col·legi de la meua prole, el Mario Benedetti de Rivas, han creat un blog per a cada cicle. I en el blog del segon cicle de primària, han penjat alguns poemes que va escriure l'alumnat de 4art de primària (on va la meua filla Jimena, de nou anys) sobre la violència masclista.  

M'ha sorprès molt gratament la manera en que ells i elles transmeten les seues preocupacions al voltant d'aquest tema. D'una manera senzilla e innocent, però amb molt de sentit comú, posen de manifest la il·lògica i la irracionalitat d'aquest fenomen ("si se casan es por que les quieren, entonces, ¿Por qué les pegan?"). També són reivindicatives ("que no se escondan y luchen por su libertad"). I sobretot, es cridaner com també veuen les arrels del problema, com ara les diferències de poder ("yo quiero que los hombres no manden...").

No cap dubte que els xiquets i xiquetes d'aquestes edats tenen una capacitat d'aprenentatge brutal, i és per això que tan important és l'educació en valors a les primeres etapes de l'ensenyament. Alguns diuen que és adoctrinament i que cal esperar a que siguen més grans, però més adoctrinament és considerar que les desigualtats existents són normals i que cal deixar les coses tal i com estan...

Els poemes escrits per aquesta canalla reflecteixen també que les professionals de l'educació pública fan la seua tasca adequadament, explicant les coses sense dogmatisme, utilitzant un llenguatge adient a l'edat i invitant a la reflexió.

Fa poc discutia amb la meua neboda (18 anys i estudiant de medicina) sobre els comportaments i els gustos diferents que tenen nens i nenes; ella sostenia que té una clara component genètica, metre que jo defenia que fonalment és una qüestió de l'entorn i de condicionaments de la societat. I com a investigador social, li explicava la dificultat tècnica i ètica de demostrar que no és així. Per que per demostrar que una xiqueta li agrada més de manera innata jugar amb nines i a un xiquet amb cotxes, o que les xiquetes són més tranquil·les i els xiquets més revoltosos, caldria tindre-los completament aïllats des del seu naixement i durant uns quants anys, i això lògicament, ni es pot ni es deu fer.

Als primers anys de vida, són tantíssims els inputs que reben els nanos, que és impossible controlar una educació plenament d'igualtat. Per molt que els pares ho intentem, la televisió, les pel·lícules, els avis i avies, la companyia al col·legi, els aparadors a les botigues, etc. sempre condicionaran les preferències i les conductes. I una volta condicionades, es retroalimentaran (jo sóc el primer en comprar un cotxe al meu fill si sé que és el que més l'agrada...).

I precisament per això, per que són tants els condicionats externs que frenen el camí cap a la igualtat, que pares i educadors tenim l'obligació de redoblar esforços en aquesta direcció.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana, mentre pegava una mirada als deures de Jimena, vaig veure un exercici de llengua on tenia que definir algunes professions. El plantejament de partida era adequat, per que a mode d'exemple començava dient "és la persona que..." però en veure en detall la fitxa, m'adone que totes les professions que s'havien de definir estaven en masculí excepte la de "niñera" (mainadera). Aquesta fitxa semblava oblidar que també pot haver-hi fusteres, mecàniques, metgesses, i lògicament, mainaders.

Si ja en la mateixa paraula a definir incorporem la variable génere no resulta estrany que una noia vulgui ser hostessa i un noi pilot; una jove infermera i un jove metge; una dona cuinera, i un home "xef". I no és casualitat que totes les professions tradicionalment "d'homens", estan més considerades socialment i són millor retribuïdes.  

En definitiva, tota pedra fa paret, i encara que siga amb petits canvis als nostres hàbits, amb xicotets gestos, o amb lleugeres modificacions en la nostra manera de parlar, podem anar construint una societat més igualitària i inclusiva, i sobretot si som capaços de transmetre aquest missatge a la nostra canalla, potser quan siguen grans els toque viure un món sense violència de gènere i altres tipus de discriminació.