Violencia masclista i llenguatge de gènere

Resulta curiós com els xiquets i xiquetes entenen perfectament les desigualtats de gènere.

Al col·legi de la meua prole, el Mario Benedetti de Rivas, han creat un blog per a cada cicle. I en el blog del segon cicle de primària, han penjat alguns poemes que va escriure l'alumnat de 4art de primària (on va la meua filla Jimena, de nou anys) sobre la violència masclista.  

M'ha sorprès molt gratament la manera en que ells i elles transmeten les seues preocupacions al voltant d'aquest tema. D'una manera senzilla e innocent, però amb molt de sentit comú, posen de manifest la il·lògica i la irracionalitat d'aquest fenomen ("si se casan es por que les quieren, entonces, ¿Por qué les pegan?"). També són reivindicatives ("que no se escondan y luchen por su libertad"). I sobretot, es cridaner com també veuen les arrels del problema, com ara les diferències de poder ("yo quiero que los hombres no manden...").

No cap dubte que els xiquets i xiquetes d'aquestes edats tenen una capacitat d'aprenentatge brutal, i és per això que tan important és l'educació en valors a les primeres etapes de l'ensenyament. Alguns diuen que és adoctrinament i que cal esperar a que siguen més grans, però més adoctrinament és considerar que les desigualtats existents són normals i que cal deixar les coses tal i com estan...

Els poemes escrits per aquesta canalla reflecteixen també que les professionals de l'educació pública fan la seua tasca adequadament, explicant les coses sense dogmatisme, utilitzant un llenguatge adient a l'edat i invitant a la reflexió.

Fa poc discutia amb la meua neboda (18 anys i estudiant de medicina) sobre els comportaments i els gustos diferents que tenen nens i nenes; ella sostenia que té una clara component genètica, metre que jo defenia que fonalment és una qüestió de l'entorn i de condicionaments de la societat. I com a investigador social, li explicava la dificultat tècnica i ètica de demostrar que no és així. Per que per demostrar que una xiqueta li agrada més de manera innata jugar amb nines i a un xiquet amb cotxes, o que les xiquetes són més tranquil·les i els xiquets més revoltosos, caldria tindre-los completament aïllats des del seu naixement i durant uns quants anys, i això lògicament, ni es pot ni es deu fer.

Als primers anys de vida, són tantíssims els inputs que reben els nanos, que és impossible controlar una educació plenament d'igualtat. Per molt que els pares ho intentem, la televisió, les pel·lícules, els avis i avies, la companyia al col·legi, els aparadors a les botigues, etc. sempre condicionaran les preferències i les conductes. I una volta condicionades, es retroalimentaran (jo sóc el primer en comprar un cotxe al meu fill si sé que és el que més l'agrada...).

I precisament per això, per que són tants els condicionats externs que frenen el camí cap a la igualtat, que pares i educadors tenim l'obligació de redoblar esforços en aquesta direcció.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana, mentre pegava una mirada als deures de Jimena, vaig veure un exercici de llengua on tenia que definir algunes professions. El plantejament de partida era adequat, per que a mode d'exemple començava dient "és la persona que..." però en veure en detall la fitxa, m'adone que totes les professions que s'havien de definir estaven en masculí excepte la de "niñera" (mainadera). Aquesta fitxa semblava oblidar que també pot haver-hi fusteres, mecàniques, metgesses, i lògicament, mainaders.

Si ja en la mateixa paraula a definir incorporem la variable génere no resulta estrany que una noia vulgui ser hostessa i un noi pilot; una jove infermera i un jove metge; una dona cuinera, i un home "xef". I no és casualitat que totes les professions tradicionalment "d'homens", estan més considerades socialment i són millor retribuïdes.  

En definitiva, tota pedra fa paret, i encara que siga amb petits canvis als nostres hàbits, amb xicotets gestos, o amb lleugeres modificacions en la nostra manera de parlar, podem anar construint una societat més igualitària i inclusiva, i sobretot si som capaços de transmetre aquest missatge a la nostra canalla, potser quan siguen grans els toque viure un món sense violència de gènere i altres tipus de discriminació.