Nova eixida de muntanya: Cabezas de Hierro

Últim dia de vacances de Nadal; els xiquets a escola, i jo a recuperar-me del bullici i l'estrès d'aquestes festes; i que millor manera que una nova eixida de muntanya.

Encara que m'agrada caminar pel camp en qualsevol època de l'any, des de la primera volta que vaig xafar la neu a la Serra de Javalambre, tinc una predilecció especial per la muntanya a l'hivern. Enguany, però, la neu no és precisament el més destacable de les muntanyes madrilenyes; n'ha caigut molt poca, i només els cims més alts de Guadarrama, i només a les vessant nord, en queda una miqueta; així que les possibilitats queden molt reduïdes. No cap dubte, el destí serà Cabezas de Hierro.

Com no tinc molt clar què em trobaré, agafe tot el material de muntanya, incloent una corda i un poc de ferralla per si tinc que eixir d'alguna situació compromesa, o per si vull practicar una miqueta aprofitant la solitud de la serra un dia laborable.

En arribar a Cotos, me n'adone que la situació de la manca de neu es dramàtica, a primera vista pràcticament no tocaré el blanc element en tota l'ascensió, però aquesta vegada no cometré l'error de principiant de deixar material al cotxe, així que carregat com una mula comence a caminar.

Aquesta muntanya és probablement una de les més boniques de Guadarrama. La seua vessant nord cau a plom 700 metres, i requereix quasi una hora d'aproximació des de l'aparcament de Cotos, per la qual cosa sol ser prou més tranquil·la que la seua veïna Peñalara. I sobretot és especialment atractiva pels amants de l'escalada en gel, ja que compta amb algunes cascades que per la seua orientació i alçada fan les delícies tant dels aprenents com dels experts escaladors.

Per la meua part, l'escalada en gel continua sent una assignatura pendent; l'any passat vaig avançar en la tècnica de progressió en neu on es requereix l'assegurament, i poder per fer així corredors de certa pendent, però clavar-me en una cascada de gel, de moment em fa molt de respecte...

La vessant nord del Cabeza Mayor és tot un món de corredors (de tubos, com diuen per ací), però hui, amb la poca neu que es veu, quan la costera comença a agafar inclinació, només veig pedreres que cauen des del cim. Opte per pujar per una de les rutes normals: la ampla canal que queda a la dretadels anomenats "pulmons". La meua sorpresa es que pel mig de la canal (en realitat una torrentera), l'aigua que durant el dia abaixa amb el desgel de la neu de dalt, per la nit es congela i es converteix en una escala de gel, amb poca pendent, on puc fer els meus "pinitos" de tècnica de piolet tracció i clavar les puntetes dels grampons.

Al principi, com que em fa una miqueta de por (una relliscada i me n'aniria uns quants metres cap avall), m'autoassegure; puge per un costat del ressalt gelat, i en la part de dalt instal·le una reunió, amb un cargol de gel i un bicoin. Llance la corda, rapele i torne a pujar, aquesta vegada pel centre de la torrentera. La sensació és formidable: els piolets agafen amb força el gel (sobretot el Charlet Mosser; el clàssic caldria esmolar-lo), i els grampons també claven bé. Això sí, la pendent deu ser inferior a 45º; és a dir, pràcticament estic tumbat (no hi ha sensació de verticalitat). Torne a fer el mateix al següent ressalt, aquesta vegada són diferents esglaons d'un parell de metres i també pràcticament sense inclinació, però m'ajuden a guanyar confiança; després d'uns 30 o 40 metres me n'adone de l'esforç de braços i cames que s'ha de fer; no vull ni pensar que ha de ser una cascada vertical!

Finalment, com que el dia passa volant, pense que és hora de continuar l'ascensió i deixar de "jugar", així que m'allibere de les cordes però continue amb els grampons i el piolet i vaig alternant pujades suaus amb petits esglaons de gel.

Uns quants metres més amunt uns autèntics escaladors estan fent la cascada que queda entre els pulmons, i deuen estar pensant: qui serà el bufó eixe que està fent el "xorra" allà baix...

De sobte, em sorprèn la presència d'un helicòpter dels bombers de la Comunitat molt aprop, i ràpidament m'imagine que els que m'han vist fent el bandarra han donat part per que vinguen a rescatar-me... Però no, deuen estar fent pràctiques per que els veig anar i tornar unes quantes vegades...

Pràcticament sense adonar-me'n estic a la quota 2.200, i la pendent comença a suavitzar-se, mentre que el gel dona pas a la neu i ara sí, ja es veu tot cobert per la neu.

A les dos del migdia, quasi quatre hores després de haver eixit de Cotos faig el cim del Cabeza Mayor. Una foto i ràpidament mitja volta per a continuar cap a Cabeza Menor. Amb la poca neu que hi ha, cap problema i en 20 minuts enllace els dos cims.

Em lleve les botes, m'alleugere de roba i comence a córrer seguint la "Cuerda Larga" per un ample camí, ja sense neu, fins arribar a l'Alt de Valdemartín; continue per la carena en direcció Bola del Mundo o Alt de Guarramillas, amb el impressionant repetidor de televisió cada volta més aprop.

                                     

Ja comence a estar cansat; l'estona de jugar amb el gel m'ha esgotat, i la darrera costera fins al repetidor se'm fa pesada. De sobte, la cosa es complica una miqueta: una fina capa de neu completament gelada i molt esvarosa cobreix tot el cim, i jo amb sabatilles... No hi ha pràcticament pendent, però no m'abelleix pegar un bac, així que com que no vull tornar a calçar-me les botes, em pose com un llampec els grampons i finalitce l'ascensió amb espardenyes i pinxos: "arreglao pero informa"...

Ja només em queda tornar a Cotos baixant per la "Loma del Noruego", un bonic camí que des de feia temps volia conéixer. El principi, no és massa atractiu; va paral·lel a l'estació de Valdesquí, que es veu trista i pelada sense neu; em trobe amb uns treballadors de l'estació, clavant estaques; deuen ser monitors d'esquí, per que se'ls veu una mica desficiosos...

A meitat camí de descens el camí s'enfonsa en un bosc tot deixant entreveure tota l'estona el cims dels Cabeza entre els pins.

Són les cinc de la vesprada i el sol ponent deixa un contrast preciós entre el verd dels arbres i la neu de les parts més altes de la serra, i ací s'acaba un nou dia de plaer a la muntanya...