Així que he decidir tancar aquest blog, tot just un any després d’haver-lo encetat. I que millor que fer-ho amb el poema de Salvador Espriu que el va donar nom: Indesinenter. Per que si fa unes setmanes parlava d’on venia, ara voldria dir cap on vull anar.
I si a l’anterior escrit deia que només m’identificava parcialment amb la cançó del Raimon Jo vinc d’un silenci, he de dir que en aquest moment de la meua vida, Indesinenter és un poema ple de sentit per a mi, i en cada vers trobe un punt de connexió.
Però abans de continuar, m’agradaria compartir amb el lector aquesta bella poesia.
Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos.
Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por,
s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té.
Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l'aspra mà
que l'ha fermat des de tant temps al fang.
Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim:
va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs.
Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut
i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus,
si s'arrisca d'un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.
Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por,
s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té.
Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l'aspra mà
que l'ha fermat des de tant temps al fang.
Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim:
va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs.
Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut
i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus,
si s'arrisca d'un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.
(Nosotros sabíamos de un único señor y veíamos como se volvía perro. Envilecido por el vientre, por el halago al vientre, por el miedo, se agacha bajo el látigo con insensato olvido de la razón que tiene. Roído, comido de plagas, sin parar lamía la áspera mano que le ha sujetado desde hace tanto tiempo en el barro. Le hubiera sido sencillo hacer de su silencio muro impenetrable, altísimo: eligió la gran vergüenza mansa de los ladridos. Nunca hemos podido, sin embargo, desesperar del viejo vencido y elevamos en la noche un canto a gritos, pues las palabras rebosan sentido. El agua, la tierra, el aire, el fuego, son suyos, si se arriesga de una vez a ser quien es. Será necesario que diga en seguida basta, que quiera ahora caminar de nuevo, alzado, sin descanso, ya para siempre hombre salvado en pueblo, contra el viento. Salvado en pueblo, ya el amo de todo, no perro servil, sino el único señor)
Les cançons d’Ariadna (1949)
Indesinenter és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. I en eixe senti, cal dir, que encara que tanque el blog amb aquestes lletres, no serà un adéu definitiu sinó un fins aviat... continuaré, d’una manera o altra, escrivint, compartint les meues vivències i els meus moments quotidians...
El sentit que té el poema Indesinenter està subjecte a diferents interpretacions, encara que la més estesa fa referència a que els versos parlen del despertar del poble català, amb la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i encara que de tant en tant lladra, s’ha anant relaxant i acomodant a aquesta situació. Es per això que la segona part del poema és una arenga que encoratja a la revolta, a plantar-se i dir les coses com es pensen (car les paraules vessen de sentit), tot i que això supose un risc. Per que d’aquesta manera, i exclusivament gràcies a la seua gent, recuperarà la seua independència.
Però aquesta interpretació èpica i col·lectiva, escrita a l’any 1.949, es pot traslladar perfectament a l’àmbit individual i atemporal, pensant, per exemple, en una persona que s’haja convertit en esclau d’alguna altra persona o circumstància. És fàcil pensar en algun conegut convertit en seguidor fidel d’alguna altra persona que comença lloant-lo per tal que li vaja darrere; i quan ho aconsegueix, aquest el maltracta, l’humilia. Tanmateix, el submís no té la vida perduda i es manté l’esperança que s’adone del que està vivint, i que diga alt i fort que té tot el poder a les seues mans per tornar a ser una ment pensant i no un vassall.
Entre aquestes dues interpretacions hi ha mil possibilitats; no confessare ací de quina manera m'identifique tan plenament amb el poema, i deixe al intel·ligent lector que traga les seues pròpies conclusions, tot i que és ben sabut que les coses no són ni blanques ni negres, sinó que tenen molts matisos, i quan més diversos són aquests, més riquesa trobem en la vida...
No negaré que el poema, musicat i interpretat fantàsticament pel Raimon, sempre m’ha agradat per la sintonia fonètica amb el meu nom al vers que es cridat amb més força. Us deixe un enllaç de la cançó per que ho pugau comprovar:
Indesinenter (Raimon)
D’altra banda, també cal dir que els quatre elements de la natura, presents al poema d’Espriu, els identifique amb una de les aficions que vaig descobrir fa més de vint anys: el triatló. Els que em conegueu m’haureu sentit alguna volta descriure aquest esport com la combinació perfecta d’aquests elements: pots sentir l’aigua amb la natació, la terra al córrer, l’aire amb el ciclisme, i el foc que te n’ix de dins del cos durant tota la competició...
I cal mencionar al poble, el meu poble (el meu país i la meua gent), que sempre ha estat al meu costat ajudant-me a superar a superar moments difícils, i que no dubte també estaran si cal tornar a anar contra el vent.
Bé, i ho deixe ací. Crec que ja he escrit massa. D’això es tractava, de deixar que les paraules vessaren de sentit...
