Tres anys vivint a Rivas

Un 20 d’abril de 2.009 Ana i jo ens casàrem... amb el Banc.

Havien passat ja els anys de veure com la bombolla immobiliària creixia i creixia, i els anys en el que em vaig fartar de discutir amb tot el meu entorn que aquesta havia d’esclatar i que el tòpic de “la vivenda mai baixa”, no era en absolut real; ara tothom diu que estava clar, però tret del meu amic “el manyo”, absolutament tota la gent que coneixia deia que el “taulell” era un valor segur, i que mai el habitatge anava a baixar, “com a molt no pujaran tant els preus”, deien... De res servien les argumentacions economicistes, ni les socio-demogràfiques, o els exemples del Japó, amb caigudes del 50%, o de l’Anglaterra de principis dels 90, on molta gent es troba amb hipoteques superiors als valors de les cases (us sona?). Tothom tenia molt clar que el que s’havia de fer era comprar amb les condiciones que foren...

ESPANISTAN

Sortosament nosaltres no ens varem sotmetre a aquesta pressió, i esperarem fins que van trobar la casa que volíem, amb les condicions financeres que podíem assumir amb marge per a contratemps. I després de dos anys de veure com el preu de les cases baixaven, i després de fer molts números amb la Excel, ens llançarem a l’aventura de la propietat amb la nostra desitjada “casa amb jardí”. Molt conscients de que quedava prou de recorregut a la baixa, optàrem per no esperar més, per que els nanos creixien molt apressa i eres ells precisament qui més anaven a gaudir-ne.

I vam decidir que fora a Rivas Vaciamadrid, un municipi que coneixíem lleugerament per que dos anys abans s’hi havien traslladat els meus cunyats, i malgrat la trista imatge que es pot veure des de la A-3 del polígon Santa Ana i els centres comercials, sabíem que Rivas era una ciutat bonica i on es vivia bé. A més a més Rivas complia un requisit per a nosaltres fonamental: que tinguera Metro, per poder anar a treballar amb transport públic.

La veritat és que no varem veure moltes cases (potser una dotzena, encara que a través d’Internet jo havia vist més de dues-centes). Però quan van veure aquesta, ens vam quedar encisats a l’instant; un jardí preciós, un tamany ideal per a una família nombrosa, amb només tres habitacions però suficientment amples com per a viure sense pressió humana... sense comunitat (fonamental per no suportar inaguantables veïns, ni despeses que sufraguen els capritxos dels altres), tranquil·la alhora que molt a prop de tots els serveis públics: transport, piscina, col·legis, metges, etc., junt a un vast olivar i propet de parcs infantils... En definitiva, la casa ideal...

Però no és de la casa d’allò que volia parlar, sinó de Rivas, una gran ciutat de més de 75.000 habitants, que durant aquest tres anys no ha deixat de sorprendre’m positivament en tots els sentits. En aquest article, vaig intentar ordenar tots aquests aspectes que em fan estar tan pagat de viure a Rivas.

Un poc de història.

Gràcies al llibre “Crónicas de Rivas Vaciamadrid: mi pueblo” d’Agustín Sánchez Millán, vaig descobrir una quantitat d’anècdotes interessantíssimes sobre aquesta localitat.

Així, la primera cosa que vaig aprendre, va ser que “Vaciamadrid” no tenia res a veure amb ser el lloc on durant els 60s i 70s s’ubicava l’abocador de Madrid, sinó que el seu origen és de molts segles abans, de l’època musulmana, i el terme, encara que no està molt clar, potser té relació amb les paraules àrabs Faḥṣ Maŷrit, Camp de Madrid, per que en la Edat Mitjana s’ubicaven  importants extensions agrícoles que abastien la ciutat de Madrid. Paral·lelament, al segle XI es va fundar la aldea cristiana Ribas del Jarama (pel segovià  Guillermo Rivas), on es construiria al segle XVII  el Convent dels pares Mercedaris Descalços, una joia arquitectònica del barroc que encara hui es conserva. Els camps entre aquestes dues localitats, van veure les batalles de la reconquesta entre moros i cristians, i després durant molt segles foren propietats de nobles de la Cort Castellana. A meitat del segle XIX es van ajuntar les dues aldees, quedant d’aquesta manera units en un mateix terme dos nuclis culturalment molt diferents, i separats físicament més de 8 quilòmetres.

Un segon aspecte interessant de Rivas va ser la seua participació a la Guerra Civil Espanyola. La confluència dels rius Jarama i Manzanares al terme, va ser estratègica en la defensa de la Madrid Republicana, i va tindre conseqüències dramàtiques per al municipi, ja que després de dos anys d’intensa lluita al denominat Front del Jarama, els pobles quedaren completament destruïts.

I no va ser fins l’any 1.959 quan sobre les runes de Vaciamadrid es va reconstruir el poble per la institució de Regiones Devastadas. Es va erigir l'esglèsia, l'escola, l'Ajuntament, el cementiri i un jutjat ... I les cases van ser construïdes al voltant pels seus 500 veïns que tornaven al seu poble. Durant tota la dictadura franquista, i part de la Transició democràtica, en els anys 70, Rivas Vaciamadrid va  romandre com un afable i tranquil poble als afores de la gran metròpoli, la qual només se’n recordava de Rivas per buidar les seves escombraries.

És als anys 80s quan comença el creixement demogràfic, urbanístic i econòmic que l'han caracteritzat fins avui. Són anys en què neixen les urbanitzacions de Pablo Iglesias, com a cooperativa d'UGT, i la de Covibar, vinculada a CCOO, amb una filosofia que pretenia fugir del model de ciutat dormitori tan estès al sud de la capital (Móstoles, Leganés...). I amb un disseny de ciutat habitable, amb moltes zones peatonals, edificis de mitjana altura, molts parcs, i molts comerços de proximitat es va alçar una autèntica ciutat a només deu quilòmetres de Madrid, on convivien en harmonia la qualitat de vida i el creixement sostenible.

Les darreres dues dècades Rivas no ha deixat de créixer amb gran quantitat de zones residencials i xalets, amb un pla urbanístic que intenta equilibrar els edificis en altura i les cases baixes, tot evitant una excessiva concentració i elevada densitat en determinats barris.

En definitiva, un poble arrasat per la Guerra Civil, que esborrà pràcticament tots els records del seu passat, però sobre les ruïnes del qual s’alça una ciutat jove, que procura no oblidar les seves arrels, de segles d'història, reconquestes, noblesa... i, ara, progrés.

Esports

Qui em coneix de fa temps sap el que ha suposat per a mi l’esport. Lluny de modes, de la recerca de la  estètica d’un cos esvelt, o simplement de més salut, per a mi l’esport ha estat una passió i un mode de viure. Amb 12 anys acompanyava  al meu germà a córrer al Parc Sindical de Natzaret; amb 14 me n'anava d'acampada amb els amics; amb 16, en comptes d’anar a la Discoteca els divendres per la vesprada, me n’anava a entrenar per a les curses populars, llavors molt menys nombroses que ara; amb 20 anys vaig participar en un Campionat d’Espanya de Esquí de fons (quedant a l’últim lloc, i on el públic em donava consells sobre com esquiar, tot s’ha de dir); i fa quasi 20 anys vaig fer els meus primers triatlons. L’emigració laboral a Madrid, i després la criança dels nanos me mantingueren durant alguns anys al marge de l’activitat esportiva, tot i que l’enyorava amb força.

Anar a viure a Rivas va suposar el retrobament amb aquest plaer. Pràcticament des del primer dia després del trasllat, vaig començar a córrer i poc després a anar en bici. I així, de mica en mica, aní trobant-me amb un gran poble, i aní descobrint bells racons que no podia imaginar estigueren tan a prop de Madrid. Des de l’Olivar que tinc a la porta de casa, fins el jardí de Bellavista amb el seu Rocòdrom, passant pel Parque Lineal que discorre per on un dia va passar en superfície el metro, el bosc urbà de Mazalmadrid o el frondós Parque Asturias; tan se val, puc anar a córrer a qualsevol hora del dia, y de la nit, de Parc en Parc i fer 20 km de distància sense passar dues vegades pel mateix lloc.

Amb la bici de muntanya, també vaig descobrir tot un món de possibilitats: pujar al Cerro del Telégrafo o al Campillo (ambdós vèrtexs geodèsics), recórrer les llacunes del Soto de les Juntes, els tallats de Casa Eulogio o dels Cantiles, són eixides habituals que des de casa em permeten gaudir de la naturalesa en tot el seu esplendor, i amb una solitud inexplicable en una ciutat tan gran.

Amb la bici de carretera tinc la sort de poder eixir de casa directament a carreteres locals sense passar per autovies, i sense tindre que aturar-me en cap semàfor. Una volta en carretera, tota la comarca de La Vega del Tajuña m’ofereix uns paisatges inigualables i que em recorden molt el meu estimat secà mediterrani, amb carrasques, vinyes i oliveres. I parlant de Rivas i de bicis, no puc deixar de dir que té quasi 35 quilòmetres de carril bici urbà, i que ha estat la primera ciutat de la Comunitat de Madrid en promoure l’ús de bicis públiques que es poden agafar als llocs més emblemàtics de la ciutat.

I quan arriba l’estiu és el moment de la natació. Tindre una piscina pública de 40 metres com a veïna és un luxe que no desaprofite, ni jo, ni els enanos... Des de que a principis de juny l’obrin, estem més estones en “ca la veïna” que a casa nostra. Amb activitats per als xiquets (conta-contes i bibliopiscina), i amb un ambient familiar que manté a tothora els nanos controlats, puc dedicar-me quasi a diari a fer uns quants llargs...

I es clar, si còrrec, munte en bici, i nade, doncs he de fer Triatló. Només vaig tardar un any en posar-me en condicions de repetir les gestes de la meua joventut; i una volta donat el pas, Rivas m’ofereix el millor club de triatló d’Espanya: Diablillos de Rivas, una gran família on xiquets de 6 anys, fins a veterans de més de 70 practiquen aquest dur i exigent esport. Durant uns quants mesos estiguí entrenant amb ells, i vaig conèixer de primera mà el bon ambient de què fan gala. La dificultat de compatibilitzar horaris amb les responsabilitats familiars i laborals m’obligaren a continuar l’entrenament pel meu compte, però continue pertanyent a aquest club molt orgullós i sempre es motiu de joia trobar-me algun diablillo nedant a la piscina,corrents als parcs de Rivas, o en bici per les carreteres del nostre entorn.

No vull deixar aquest apartat dedicat a l’esport de Rivas sense mencionar que comptem amb el Rivas Ecópolis, un dels millors equips europeus de basquet femení (recentment subcampió de la eurolliga). I cal parlar també de les excel·lents instal·lacions esportives públiques que compta: les dues piscines d’hivern, pista olímpica d’atletisme, 2 pavellons coberts, 2 rocòdroms, 2 pistes de patinatge, multitud de camps de futbol i basquet, etc.

Ecologia i Paisatge urbà

Rivas Vaciamadrid té moltes i diferents senyals d'identitat. Des del gran monòlit-espiral d'acer que rep el visitant a la seva entrada, fins l'imponent auditori de Pilar Bardem o el més recent Miguel Rios. I no obstant això, el major motiu d'orgull de la ciutat segueix sent el seu important patrimoni mediambiental, un dels més singulars de la Comunitat.

Sens dubte una de les grans sorpreses que m’he dut en anar-me’n a viure a Rivas és la bellesa del seu paisatge i el descobriment del Parc Natural del Sudest, un dels quatre protegits que discorren per la regió madrilenya. Del terme municipal de Rivas un 72% pertany a aquest Parc i en ell podem trobar tallats, llacunes, rius i turons, de gran bellesa i riquesa de flora i fauna.

La unió de la naturalesa amb la mà de l'home, ha creat en aquest parc una particularitat que el fa únic, i curiosament, també més valuós: en un mateix espai conviuen fins a tres ecosistemes diferents, amb fauna i espècies vegetals gairebé úniques i també diferents entre si.

Alguns d’aquests paratges tenen un encant especial, fins i tot el que semblen un erm, per que en aquests llocs àrids s'amaguen alguns dels més valuosos tresors naturals d'Europa. En concret, un dels ecosistemes esmentats és el generat per la naturalesa del sol, on predomina el guix (yeso). El guix crea un ambient gairebé estepari, dur per a la supervivència; i no obstant això, no desèrtic; hi creixen centenars d'espècies endèmiques, rares i per això especialment protegides. El paisatge dels Tallats, anomenats així pels afilats penyals que el formen, és un bon exemple d'aquest ecosistema de guixos. Els cingles dels Tallats estan creats precisament per aquest mineral trencadís i per pedra calcària. En els seus penya-segats nien aus rapinyaires protegides, com el falcó pelegrí, la petit o el milà negre.

La confluència dels rius Jarama i Manzanares formen un altre dels ecosistemes més rics de la zona: un paisatge de riberes poblat d'ànecs, i tota mena d’aus. La intervenció de l'home en aquest entorn natural també ha modificat i creat els seus propis ecosistemes, dins del parc, tan valuosos i particulars com els naturals: les llacunes creades per les aigües subterrànies de rierols i afluents del Jarama, a causa de les extraccions de grava que van proliferar als anys 60, i de les que encara es conserven les màquines graveres. En aquestes llacunes poc a poc es van anar acomodant noves espècies, moltes d'elles nòmades. Abunden, per exemple, les cigonyes, atretes per l'ambient pantanós.  

Passejar amb els xiquets per aquest indrets sempre és un bon pla per passar una vesprada de diumenge; podem gaudir de la multitud de conills que poblen la zona, d'algun eriçó, i fins i tot en més d’una ocasió hem sorprès alguna rabosa que ràpidament ha desaparegut dels nostres ulls.

Però no només la ecologia està present a Rivas per pura casualitat geogràfica. La aposta municipal per la sostenibilitat, la fa especialment sensible al tema. El municipi va ser el primer a tota la Comunitat en incorporar la obligatorietat de plaques fotovoltaiques a tots els edificis de nova construcció. El disseny dels nous jardins es basen en especies autòctones menys consumidores d’aigua. I cal mencionar la sensibilització a la ciutadania mitjançant campanyes participatives per repoblar el municipi, de manera que tots els anys grans i menuts s’ajunten en una gran festa per anar deixant a les futures generacions un municipi ple d’arbres per tot arreu. 

I parlant d’ecologia no es pot deixar de posar l’exemple de la gestió de l’antic abocador de Madrid. Moltes coses es podien haver fet amb el fem que la ciutat de Madrid ens deixà durant dos dècades, però Rivas va assumir la seua responsabilitat històrica i optà per classificar el fem, i soterrar-lo amb un complicat procés d’aïllament amb moltes mesures de control, i va construir damunt una gran obra pública (l’Auditori Miguel Rios).

És cert que el nucli urbà de Rivas no compta amb grans monuments que el facen una gran atracció turística. La política municipal progressista ha prioritzat sempre els serveis públics equitativament repartits pel municipi i la protecció dels més desafavorits per sobre de les grans obres megalòmanes que alguns altres ajuntaments han preferit en la recerca de “no se sap molt bé” quin benefici.

Per últim, mencionar el gust que fa passejar per Rivas amb les denominacions urbanes de carrers, places i llocs públics: Rosa Luxemburgo, Dolores Ibarruri, Pablo Iglesias...

Rivas: l’aldea gal·la de l’esquerra.

Enllaçant amb el punt anterior, parlaré ara d’un dels grans atractius de Rivas: la seua política municipal progressista. Hi ha qui pensa que parlar d’esquerres i dretes és un concepte anacrònic. Són precisament els socialdemòcrates qui més s’han esforçat en esborrar aquest concepte, especialment quan han aplicat polítiques de dretes; després, quan la dreta arrasa se’n penedeixen i tornen a reclamar per a ells els valors més progressistes.

En canvi, hi ha qui no ha renunciat mai a ser d’esquerres, i ha estat sempre molt orgullós de ser-ho. I eixos són els que venen governant en Rivas des de fa més de 20 anys, actualment amb majoria absoluta. I és que alguna cosa estaran fent bé quan després de tants anys continuen guanyant eleccions rere eleccions.

Ara més que mai es veu clarament que hi ha dues maneres molt diferents de governar: per una banda amb una ideologia esquerrana basada en el paradigma del col·lectivisme metodològic, i d’altra amb polítiques de dretes fonamentades en el individualisme. Aquestes dues maneres de gestionar els recursos públics son des del punt de vista democràtic respectables; i des del punt de vista macroconòmic ambdues poden ser eficients, però s’ha de tindre clar que els efectes no són per a tots igual. Les polítiques de dretes beneficiaran en primer lloc a les rendes del capital, i indirectament en una segona fase poden beneficiar als treballadors i treballadores, mentre que les polítiques de esquerres son en primer lloc més equitatives i a través del creixement col·lectiu i de la cohesió social, també el capital es pot beneficiar en un segon termini.

I si aquesta realitat és evident en un context estatal o autonòmic, molt més ho és en l’àmbit local. Per que al àmbit local els ciutadans podem veure més clarament on es destinen els nostres impostos. I parlem de xifres que estan sota el nostre control; no parlem d’uns Pressupostos Generals de l’Estat on apareixen números de tants dígits que no els arribem a abastir. Amb la política municipal parlem del carrer que no té pintat un pas de zebra i que ha esdevingut perillós, parlem d’uns serveis socials que coneix a Joan, el fill de Pep, que un dia va caure en les drogues i que no acaba d’eixir, parlem dels contenidors de fem que ens permeten reciclar, parlem d’un funcionari que quan li demanes un certificat d’empadronament t’atén amb bona cara i que al veure que tens tres fills et recorda que pots tindre un descompte en la contribució urbana...

I ha d’altres que entenen la política municipal com la subcontratació de grans obres o esdeveniments, on no queda molt clar on van finalment els recursos cada volta més escassos, però aquest no és el cas de Rivas. A Rivas s’ha dut una política equilibrada, amb una forta presència de gestió purament pública (encara que darrerament aquesta tendència està perdent una mica de força). Els funcionaris que conec tenen unes condiciones laborals dignes i això es nota en l’atenció al públic. Hi ha inversions que són necessàries per cobrir les demandes d’una població creixent, però no són de grans infraestructures multimilionàries. I caldria destacar la política d’habitatge del govern municipal especialment preocupat pel reallotjament de famílies amb escassos recursos, i amb bones pràctiques com la recent experiència de cedir un pis a persones que dediquen el seu temps en treballs de benefici comunitari.

I encara que tots i totes podríem dir unes quantes coses que són millorables, entenem que es tracta d’un municipi molt gran i que no resulta fàcil arribar a totes les demandes al mateix temps.

Per donar algunes dades, el pressupost de 2012 es de 89 milions d’euros; a personal es dedica un poc menys d’una tercera part; a despeses financeres (a pagar deute, tan de moda actualment), un 5%, a compra de bens un 20%, a inversions un 10%... No hi ha cap partida que siga desmesurada. Si analitzem els pressupostos detalladament veurem molt poques partides que superen el milió d’euros. I com a exemple d’austeritat cal dir que l’alcalde cobra 2.800 € bruts mensuals, molt per davall d’altres representants polítics en municipis de la mida de Rivas.

I cal mencionar en aquest apartat que la deixadesa de l’administració autonòmica en algunes matèries, obliga a l’Ajuntament a assumir algunes competències que no li corresponen, però ho fa per respecte a la ciutadania i a la cobertura de necessitats bàsiques.

PRESUPUESTOS RIVAS VACIAMADRID

I en referència a la participació ciutadana cal mencionar dues experiències molt positives en les quals hem participat, i per tant tenim informació de primera mà: per una banda l’elaboració del pressupostos anuals, on es determinen per barris les prioritats i a les assemblees de barri es decideix a què es dedicaran els recursos l’any següent. I d’altra banda, la participació en el Foro Infantil, on xiquets i xiquetes de 7 a 12 anys (al meu cas, Marc i Jimena), s’ajunten una volta al mes, i d’una manera lúdica i adient a la seua edat, van debatent temes de política municipal i fan propostes que arriben als regidors corresponents. Sorprén com la canalla té molt de trellat, i des de la consciència d’allò que és públic, fan propostes molt raonables que en la majoria de casos són acceptades pels decisors polítics i portades de a terme.

En definitiva, una política d’esquerres i participativa d’oferiment de serveis públics de qualitat, de moderació pressupostària però no de retalls indiscriminats, i preocupada sempre pels més necessitats.

Diversitat cultural

Per continuar aquesta descripció personal de Rivas un valor, que per a mi és especialment important i que visc amb intensitat personal i laboralment: la diversitat cultural. En aquest cas, es tracta d’una característica que sense ser específica de Rivas, crec que el seu progressisme fa que es visca amb més normalitat.

I la millor prova la trobe al col·legi dels meus nanos, el CEIP Mario Benedetti. Es tracta d’una escola que limita directament amb algunes de les cases de la Canyada Real, eixe espai del qual l’estiu passat vaig fer una entrada en aquest mateix blog.

El alumnat del Mario és d’una gran heterogeneïtat i per tant d’una gran riquesa cultural: hi conviuen xavals i xavales d’origen àrab, d’ètnia gitana, d’ascendents romanesos o bulgars, de pare valencià (els meus fills), i per descomptat madrilenys i d’altres regions de l’Estat.

El resultat és una barreja que a les mestres de tres anys els porta pel carrer de l’amargura (per que a eixa edat la comunicació no és fàcil amb tanta varietat d’idiomes), i tanmateix, els professors dels xiquets i xiquetes més majors estan encantats per tot el món de possibilitats pedagògiques i didàctiques que tal diversitat els ofereix; i sobretot saben que hi ha valors com la tolerància o el respecte al diferent, que no s’hauran d’esforçar en ensenyar d’una manera pràctica, per que els nanos els tenen tan “mamats” de menuts, que ni en són conscients.

De fet, els i les alumnes no entren en el debat sobre si es bona o dolenta eixa varietat de colors, costums o religions; simplement la viuen amb molta normalitat. Quan els amics dels meus fills venen a casa, ells ja saben que no els poden traure de berenar un entrepà de pernil. I quan els meus van a sa casa, es lleven les sabates a la porta sense que ningú els ho diga...

El clima i les estacions

Els meus paisans valencians molt sovint em pregunten com porte el clima de Madrid, tan fred en hivern i tan calorós a l’estiu. I des de que visc a la Meseta sempre dic que tan de bo tinguerem aquest clima a vora mar... La veritat que porte molt millor el clima continental, molt més eixut encara que més extrem, que el mediterrani. A l’hivern en cap lloc passe tan de fred com en casa de mare; la falta de condicionament dels pisos (al menys els més vells), i eixa gelor humida que quan te claves al llit pareix que els llençols estiguen banyats, i que per molta roba que et poses , mai estàs prou abrigat, suposen un punt negatiu a les meues estades a València. A l’estiu, pel contrari, la temperatura 10ª per baix de la que puc tindre a Madrid, amb la brisa marina que teòricament suavitza les temperatures, el que fa realment es portar una humitat inaguantable que et fa estar completament banyat fins i tot després d’eixugar-te en eixir de la dutxa. Quantes vegades m’he tingut que dutxar 4 o 5 vegades al dia per llevar-me eixa desagradable sensació de sentir-me suat i brut!

Quan em vaig vindre a viure a Madrid ho vaig notar molt: a l’hivern al carrer fa un fred que pela, però en entrar en qualsevol lloc, de seguida notes una caloreta que et sobra tot... i a l’estiu si et pega el sol t’abrases, però et fiques a l’ombra amb una bona cerveseta (ben tirada, per cert) i s’està d’allò més bé. L’única cosa que no m’agrada d’aquest clima és la curta durada de les estacions de la primavera i de la tardor, tot i que precisament enguany ha segut l’hivern el que ha durat poc (amb una tardor que s’ha allargat quasi fins a finals de gener, i una primavera que ha començat ja a principis de març...).

I en matèria climatològica, anar-me’n a viure a Rivas no ha estat una gran diferència, però això sí, en eixir de la gran urbe, en l’estiu es nota un parell de graus menys de temperatura, i per les nits aquests dos graus es noten per a dormir; als tres anys que porte ací, no he passat una mala nit per culpa de la calor.

Recorde quan em vaig traslladar a viure a Rivas, que una companya de feina (també resident en un poble fora de Madrid), em va avisar que notaria molt més les estacions de l’any. I tenia tota la raó. A més de la temperatura, el paisatge quotidià canvia radicalment.

La primavera és un esclat de colors que comença amb les flors dels ametlers i dels prunos, abans d’eixir les fulles, després el verd comença a omplir tots els arbres, i les flors apareixen per tot arreu, mires per on mires... Fins i tot descobreixes que les oliveres i els llorers tenen flor!.

L’estiu el relacione molt directament amb la piscina; com ja he mencionat abans, durant tres mesos passe més temps a la piscina que a qualsevol altre lloc; i després ve la tardor, quan els arbres de fulla caduca comencen a agafar diferents tonalitats amb preciosos contrastos, abans d’anar poc a poc perdent les seues fulles, mentre que les verdes olives comencen a fer-se obscures i a caure dels arbres... 

I què dir de l’hivern al camp; és la meua estació predilecta i malgrat la seua duresa és especialment bonica, i quan neva a Rivas sembla que estic a la muntanya... i em sent feliç...

En aquest món de grans incerteses de futur que ens ha tocat viure, no sé que em depararà la vida en molts aspectes, però si hi ha una cosa que hui tinc clar és que m’agradaria seguir vivint uns quants anys més a Rivas Vaciamadrid, el meu poble...

Un hivern de poca neu però ben aprofitada

Diuen els vells que no es recorda un hivern tant sec com aquest. I així ho confirmen els meteoròlegs. Jo al menys des de que visc a Madrid no recorde tal quantitat de setmanes seguides sense pluja ni neu. També és cert que als dos últims anys ens havíem malacostumat, amb vàries nevades intenses al 2010 i amb un hivern molt humit en 2011.

Enguany, però, m’atreviria a comptar els dies de precipitació amb els dits de les mans. No obstant això, els he aprofitats tots.

Els primers cops de neu a la Serra vingueren ja prou tard, a finals de novembre, quan normalment en octubre ja podem veure les muntanyes blanques des de la porta de casa.  Com que va ser una nevada molt suau, no es van generar les condicions idònies per fer corredors, així que em vaig limitar a fer una escapadeta familiar al port de la Morcuera a pegar un passeig vespertí i tirar-nos unes quantes boles de neu (veure entrada en aquest blog del 18 de desembre; “un cap de setmana complet”).

Per Cap d’Any vingué la segona nevada, també prou lleu, però aprofitant les vacances de Nadal, i que la meua cunyada es va quedar amb els nanos, el dimarts 3 de gener, m’hi vaig pujar al Port de Navafria per fer una combinada de muntanya i esquí de fons, i vaig gaudir-ne tant que he replicat aquest pla uns quants dies aquest hivern. D’aquesta eixida no donaré detalls per que vaig escriure una crònica molt detallada el 10 de gener (“un dia de muntanya”). Només dir que vaig pujar al Nevero (2.209m) per la vessant sud (pel circ glaciar), i que vaig fer 16 km d’esquí de fons.

La següent eixida va ser a l’endemà del dia de Reis; la neu havia desaparegut pràcticament de Guadarrama excepte les vessants nord dels cims més alts, així que vaig optar per anar a una de les muntanyes més boniques de la Serra de Madrid: els Cabeza de Hierro (2.383m). Com deia hi havia poca neu, però el fred havia deixat totes les barranqueres de la vessant nord completament glaçades, amb la qual cosa vaig fer una ascensió diferent, amb els grampons i piolet tracció vaig pujar pel gel (amb una pendent molt suau, només per provar la gran assignatura que tinc pendent). Tampoc donaré detalls; teniu la crònica a l’entrada del 13 de gener.

La segona quinzena de gener ens porta una nova nevada, aquesta de certa consistència, tot i que la calor dels dies següents va fer que al dissabte només quedara neu a les vessants nord, així que aní a la Pinilla a pujar al Pico del Lobo (2.273m), on hi ha corredors (ací els anomenen “tubos”) molt interessants. Aquesta zona, però, i malgrat la seua bellesa, té l’inconvenient de l’estació d’esquí alpí amb la música a tota canya, i un oratge especialment “punyeter”; sempre que hi vaig em trobe amb un núvol clavat al cim que no em deixa veure res. En fi, no va ser precisament una bona eixida (vaig escriure la crònica un mes i mig després, el 2 de març).

Febrer sí que va estar ben aprofitat: “tubos per un tubo” i molts quilòmetres d’esquí. Amb l’ona de fred siberià que arriba a Espanya a principis de mes em passse el segon cap de setmana del mes a la Serra. Dissabte a la vesprada faig una ascensió express al Najarra (l’extrem nord-est de Cuerda Larga), i 8 km d’esquí de fons per una pista propet de la Morcuera.

A l’endemà cap a Cotos, i amb -16º comence l’ascensió a Peñalara (2.404m), pel fàcil corredor de 40º que des del refugi Zabala puja al Hermana Mayor (2.285m). No sé el fred que fa al cim, però la sensació tèrmica amb el fort vent del nord pot ser fàcilment de -30... Això sí, un sol esplèndid. En baixar, trac els esquis i pegue unes quantes voltes al circuït de fons de Cotos, que encara que curtet, té la neu en immillorables condicions, i amb la traça perfectament preparada.

El cap de setmana següent cal aprofitar-lo per que les previsions no donen neu a molts dies vista, així que la neu va a durar poc. Comence el dissabte per la vesprada amb 22 km d’esquí de fons a les pistes de Navafria, que està a ple rendiment, i això vol dir en aquest esport que em trobe a 7 o 8 persones en tot el recorregut... apurant, vaig arribe al cotxe completament de nit...

El diumenge havia quedat amb Joaquín, amb qui porte un mes intentant coincidir per fer alguna coseta més seriosa, per practicant una mica les tècniques d’assegurança en neu. Així que carreguem les cordes, tots els ferros, ancores, estaques, mosquetons... i tirem cap als Cabeza, però amb el fred de tota la setmana la neu no s’ha transformat, i ens estaquem fins els genolls, així que optem per fer la cara Oest del Cabeza Menor, amb xafades fetes, i intentar els corredors de la vessant Nord de Valdemartín. Cabeza Menor sense cap problema, buscant el camí senzill entre les roques, encara que el desnivell acumulat i l’estat de la neu fa l’ascensió prou pesada.

Els tubos de Valdemartín no els coneguem ningú dels dos, però pareixen assequibles al nostre nivell i sobre tot per practicar, que d’això es tracta; lamentablement ens trobem amb unes condicions prou roïns per gaudir-ne: on n’hi ha neu, està molt tova per posar segurs, a la roca s’ha format una fina capa de gel d’un cm que no ens deixa posar un friend, i intentar clavar el piolet es missió impossible on hi ha una miqueta de pendent. Finalment fem cinc llargs en una travessia estranya sense molta dificultat però que al menys ens serveix per recordar les maniobres bàsiques de progressió encordats.

Finalment arribem al cim de Valdemartín (2.282m), i baixem fins a Valedesquí. Ens hem pegat una bona pallissa, i els dos estem fets pols. És l’hora de tancar l’estació i es forma un embús de nassos per a baixar a Madrid, així que en previsió m’he dut els esquís i encara faig uns 10 quilòmetres fins que es fa de nit. A l’endemà al treball, no puc ni alçar-me per anar a la impressora de mal que em fan les cames...

El següent cap de setmana la neu encara aguanta al Massís de Peñalara encara que retrocedint a marxes forçades, així que cal esprémer fins la darrera gota de suc: dos dies de sessió doble, i amb l’entrenament de les anteriors eixides, li pegue tota la canya que puc:

Primer dia. Ascensió a Peñalara pel Tubo Ezequiel (45º), i pel Tubo Sin Nombre més oriental (que dona directament al cim (50º). Baixe per un altre dels Sin Nombre (35º), i puge pel central (eixida amb cornisa de 50º-55º); encara torne a baixar i a pujar per un altre també d’uns 45º-50º.

Després tire cap a Claveles. La cresta és molt bonica en hivern, completament gelada, i amb passets fàcils de mixt, arribe al cim (2.387m). La seua paret sud és impressionant i fa por aguaitar. Els corredors de Claveles tenen poca neu i en eixes condicions l’escalada esdevé mixta prou complicada, amb xemeneies de Vº en roca gelada. Aquests me’ls reserve per un altre hivern molt nivós on es puga fer tot per neu (65º-75º).

Però com que no em vull anar encara (malgrat els núvols no fa gens d’aire i s’està bé), encara baixe fins la Laguna de Claveles i puge per un del corredors suaus (40ª) que queden a la dreta de la Pala de Claveles. Malgrat la seua senzillesa, encara em trobe amb algun passet en mixt que em fa parar la màxima atenció.

Finalment baixe pel Risco de los Pajaros, a la Laguna homònima i a Cotos a esquiar; però les forces que em queden són les justes per fer un parell de voltes al circuït (7 quilòmetres).

Diumenge. Torne a Cotos; directament vaig a la pala de Claveles per fer els tubos que el dia d’abans he vist des de dalt i que pareixen molt assequibles. Són els que queden entre el Tubo Encajonado i el cim del Claveles: dos corredors de 50-55 que just al mig tenen un estretament que amb poca neu devenen passos en mixt. Amb gel i roca en eixe punt, els supere amb una miqueta de por tirant de piolet tracció.

Tire cap a la zona del Hermana Mayor on faig un descens complicat per un corredor que amb molta neu es senzill (40º), però que aquest dia m’obliga a enganxar-me amb els crampons a la roca, amb la inestabilitat que això comporta. Acabe la jornada de tubos als senzills corredors del Hermana Menor, on els aprenents d’alpinista fan els seus primers “pinitos” als cursos de la Federació Madrilenya.

Última etapa de l’esgotador cap de setmana: 15 km d’esquí de fons que em deixen “pa l’arrastre”. Però amb una ruta realment bonica i diferent. El recorregut Cotos-Port de Navacerrada seguint la via del tren que enguany està en obres. Una ruta molt fàcil que si la neu no haguera estat tan “primavera” podia haver-la gaudit més.

La neu se’n va, i amb ella acaba un hivern inusitadament sec. No sé com hi ha qui encara nega el canvi climàtic... Primers de març i a migdia estem al carrer en cos de camisa. En fi, malgrat la poca neu de l’hivern estic conten; he fet uns quants pics i corredors de Guadarrama, i després de molts anys he tornat a gaudir de l’esquí de fons, i ara amb una mica més de control. Continue pareixent un ànec, però crec que la pràctica del patinatge a l’estiu m’ha vingut bé per a millorar el meu equilibri, i la natació per enfortir els dorsals tan importants per tirar de braços.

Deia Remigi Palmero en la seua cançó Ràdio Alger: la vida comença quan la primavera, la nit del 20 de març... Per a mi té un significat especial aquesta data per que em porta a una època de la qual guarde molt bon record. Però enguany el començament de la primavera ens ha dut una altra sorpresa que no té res a veure: la nevada més forta de tota la temporada, 50 cm a la Serra en poc més d’un matí.

Em fregue les mans pensant que el que podré fer el cap de setmana... Navafria avisa que obri l’estació amb 20 km esquiables, així que el dissabte a les vuit del matí ja estic aparcant al Port.  Em sorprén com en només tres dies a la cara sud gairebé ha desaparegut la neu. Els xicots de l’estació m’avisen que hi ha llocs que hauré d’anar a peu, i que si torne a partir del migdia encara notaré més el retrocés. I efectivament, la neu de la pista ha quedat reduïda a només 10 cm i amb molts clars on pega el sol. De bon matí està molt dura, però incòmoda per que no hi ha traça. Després de recórrer 15 km, arribe a la quota 2.000 i la neu a partir d’eixe punt és abundant i en bon estat.

S’acaba el camí xafat per la màquina, però han degut haver passat esquiadors de travessia per que hi ha bona traça que marca el camí cap al Pic del Nevero. Tinc ganes de fer una pujada amb esquis de fons a un pic. No és el mateix, però si hi ha un pic que es pot fer és aquest per la seua vessant Oest (la vessant Est és un circ glacial). Coincideisc en aquest punt amb un home i una dona que també estan esquiant a soles. Els comente la meua intenció i s’animen a seguir-me, així que tots tres arribem al cim amb una bona capa de neu, i sense veure un ànima.

La baixada es fa molt divertida. Amb els esquís de fons, sense subjecció als talons i amb neu verge no els podem controlar, així que anem pegant bacs cada 100 metres, però la neu està tova i no parem de riure’ns. Em faig el propòsit de fer alguna cosa en el futur d’esquí de travessia. Deu ser molt difícil però increïblement bonic i emocionant.

Ens acomiadem en arribar de nou a la pista d’esquí, i jo, molt conscient que no tornaré a veure la neu fins el curs vinent aprofite i encara faig uns quants quilòmetres més fins a sumar un total de 32 km.

I ara sí, finalitze aquesta llarga crònica de tot un hivern, al qual no he parat malgrat no tindre les millors condicions. No sé què tindrà la neu que a tanta gent ens tira tant...