Un hivern de poca neu però ben aprofitada

Diuen els vells que no es recorda un hivern tant sec com aquest. I així ho confirmen els meteoròlegs. Jo al menys des de que visc a Madrid no recorde tal quantitat de setmanes seguides sense pluja ni neu. També és cert que als dos últims anys ens havíem malacostumat, amb vàries nevades intenses al 2010 i amb un hivern molt humit en 2011.

Enguany, però, m’atreviria a comptar els dies de precipitació amb els dits de les mans. No obstant això, els he aprofitats tots.

Els primers cops de neu a la Serra vingueren ja prou tard, a finals de novembre, quan normalment en octubre ja podem veure les muntanyes blanques des de la porta de casa.  Com que va ser una nevada molt suau, no es van generar les condicions idònies per fer corredors, així que em vaig limitar a fer una escapadeta familiar al port de la Morcuera a pegar un passeig vespertí i tirar-nos unes quantes boles de neu (veure entrada en aquest blog del 18 de desembre; “un cap de setmana complet”).

Per Cap d’Any vingué la segona nevada, també prou lleu, però aprofitant les vacances de Nadal, i que la meua cunyada es va quedar amb els nanos, el dimarts 3 de gener, m’hi vaig pujar al Port de Navafria per fer una combinada de muntanya i esquí de fons, i vaig gaudir-ne tant que he replicat aquest pla uns quants dies aquest hivern. D’aquesta eixida no donaré detalls per que vaig escriure una crònica molt detallada el 10 de gener (“un dia de muntanya”). Només dir que vaig pujar al Nevero (2.209m) per la vessant sud (pel circ glaciar), i que vaig fer 16 km d’esquí de fons.

La següent eixida va ser a l’endemà del dia de Reis; la neu havia desaparegut pràcticament de Guadarrama excepte les vessants nord dels cims més alts, així que vaig optar per anar a una de les muntanyes més boniques de la Serra de Madrid: els Cabeza de Hierro (2.383m). Com deia hi havia poca neu, però el fred havia deixat totes les barranqueres de la vessant nord completament glaçades, amb la qual cosa vaig fer una ascensió diferent, amb els grampons i piolet tracció vaig pujar pel gel (amb una pendent molt suau, només per provar la gran assignatura que tinc pendent). Tampoc donaré detalls; teniu la crònica a l’entrada del 13 de gener.

La segona quinzena de gener ens porta una nova nevada, aquesta de certa consistència, tot i que la calor dels dies següents va fer que al dissabte només quedara neu a les vessants nord, així que aní a la Pinilla a pujar al Pico del Lobo (2.273m), on hi ha corredors (ací els anomenen “tubos”) molt interessants. Aquesta zona, però, i malgrat la seua bellesa, té l’inconvenient de l’estació d’esquí alpí amb la música a tota canya, i un oratge especialment “punyeter”; sempre que hi vaig em trobe amb un núvol clavat al cim que no em deixa veure res. En fi, no va ser precisament una bona eixida (vaig escriure la crònica un mes i mig després, el 2 de març).

Febrer sí que va estar ben aprofitat: “tubos per un tubo” i molts quilòmetres d’esquí. Amb l’ona de fred siberià que arriba a Espanya a principis de mes em passse el segon cap de setmana del mes a la Serra. Dissabte a la vesprada faig una ascensió express al Najarra (l’extrem nord-est de Cuerda Larga), i 8 km d’esquí de fons per una pista propet de la Morcuera.

A l’endemà cap a Cotos, i amb -16º comence l’ascensió a Peñalara (2.404m), pel fàcil corredor de 40º que des del refugi Zabala puja al Hermana Mayor (2.285m). No sé el fred que fa al cim, però la sensació tèrmica amb el fort vent del nord pot ser fàcilment de -30... Això sí, un sol esplèndid. En baixar, trac els esquis i pegue unes quantes voltes al circuït de fons de Cotos, que encara que curtet, té la neu en immillorables condicions, i amb la traça perfectament preparada.

El cap de setmana següent cal aprofitar-lo per que les previsions no donen neu a molts dies vista, així que la neu va a durar poc. Comence el dissabte per la vesprada amb 22 km d’esquí de fons a les pistes de Navafria, que està a ple rendiment, i això vol dir en aquest esport que em trobe a 7 o 8 persones en tot el recorregut... apurant, vaig arribe al cotxe completament de nit...

El diumenge havia quedat amb Joaquín, amb qui porte un mes intentant coincidir per fer alguna coseta més seriosa, per practicant una mica les tècniques d’assegurança en neu. Així que carreguem les cordes, tots els ferros, ancores, estaques, mosquetons... i tirem cap als Cabeza, però amb el fred de tota la setmana la neu no s’ha transformat, i ens estaquem fins els genolls, així que optem per fer la cara Oest del Cabeza Menor, amb xafades fetes, i intentar els corredors de la vessant Nord de Valdemartín. Cabeza Menor sense cap problema, buscant el camí senzill entre les roques, encara que el desnivell acumulat i l’estat de la neu fa l’ascensió prou pesada.

Els tubos de Valdemartín no els coneguem ningú dels dos, però pareixen assequibles al nostre nivell i sobre tot per practicar, que d’això es tracta; lamentablement ens trobem amb unes condicions prou roïns per gaudir-ne: on n’hi ha neu, està molt tova per posar segurs, a la roca s’ha format una fina capa de gel d’un cm que no ens deixa posar un friend, i intentar clavar el piolet es missió impossible on hi ha una miqueta de pendent. Finalment fem cinc llargs en una travessia estranya sense molta dificultat però que al menys ens serveix per recordar les maniobres bàsiques de progressió encordats.

Finalment arribem al cim de Valdemartín (2.282m), i baixem fins a Valedesquí. Ens hem pegat una bona pallissa, i els dos estem fets pols. És l’hora de tancar l’estació i es forma un embús de nassos per a baixar a Madrid, així que en previsió m’he dut els esquís i encara faig uns 10 quilòmetres fins que es fa de nit. A l’endemà al treball, no puc ni alçar-me per anar a la impressora de mal que em fan les cames...

El següent cap de setmana la neu encara aguanta al Massís de Peñalara encara que retrocedint a marxes forçades, així que cal esprémer fins la darrera gota de suc: dos dies de sessió doble, i amb l’entrenament de les anteriors eixides, li pegue tota la canya que puc:

Primer dia. Ascensió a Peñalara pel Tubo Ezequiel (45º), i pel Tubo Sin Nombre més oriental (que dona directament al cim (50º). Baixe per un altre dels Sin Nombre (35º), i puge pel central (eixida amb cornisa de 50º-55º); encara torne a baixar i a pujar per un altre també d’uns 45º-50º.

Després tire cap a Claveles. La cresta és molt bonica en hivern, completament gelada, i amb passets fàcils de mixt, arribe al cim (2.387m). La seua paret sud és impressionant i fa por aguaitar. Els corredors de Claveles tenen poca neu i en eixes condicions l’escalada esdevé mixta prou complicada, amb xemeneies de Vº en roca gelada. Aquests me’ls reserve per un altre hivern molt nivós on es puga fer tot per neu (65º-75º).

Però com que no em vull anar encara (malgrat els núvols no fa gens d’aire i s’està bé), encara baixe fins la Laguna de Claveles i puge per un del corredors suaus (40ª) que queden a la dreta de la Pala de Claveles. Malgrat la seua senzillesa, encara em trobe amb algun passet en mixt que em fa parar la màxima atenció.

Finalment baixe pel Risco de los Pajaros, a la Laguna homònima i a Cotos a esquiar; però les forces que em queden són les justes per fer un parell de voltes al circuït (7 quilòmetres).

Diumenge. Torne a Cotos; directament vaig a la pala de Claveles per fer els tubos que el dia d’abans he vist des de dalt i que pareixen molt assequibles. Són els que queden entre el Tubo Encajonado i el cim del Claveles: dos corredors de 50-55 que just al mig tenen un estretament que amb poca neu devenen passos en mixt. Amb gel i roca en eixe punt, els supere amb una miqueta de por tirant de piolet tracció.

Tire cap a la zona del Hermana Mayor on faig un descens complicat per un corredor que amb molta neu es senzill (40º), però que aquest dia m’obliga a enganxar-me amb els crampons a la roca, amb la inestabilitat que això comporta. Acabe la jornada de tubos als senzills corredors del Hermana Menor, on els aprenents d’alpinista fan els seus primers “pinitos” als cursos de la Federació Madrilenya.

Última etapa de l’esgotador cap de setmana: 15 km d’esquí de fons que em deixen “pa l’arrastre”. Però amb una ruta realment bonica i diferent. El recorregut Cotos-Port de Navacerrada seguint la via del tren que enguany està en obres. Una ruta molt fàcil que si la neu no haguera estat tan “primavera” podia haver-la gaudit més.

La neu se’n va, i amb ella acaba un hivern inusitadament sec. No sé com hi ha qui encara nega el canvi climàtic... Primers de març i a migdia estem al carrer en cos de camisa. En fi, malgrat la poca neu de l’hivern estic conten; he fet uns quants pics i corredors de Guadarrama, i després de molts anys he tornat a gaudir de l’esquí de fons, i ara amb una mica més de control. Continue pareixent un ànec, però crec que la pràctica del patinatge a l’estiu m’ha vingut bé per a millorar el meu equilibri, i la natació per enfortir els dorsals tan importants per tirar de braços.

Deia Remigi Palmero en la seua cançó Ràdio Alger: la vida comença quan la primavera, la nit del 20 de març... Per a mi té un significat especial aquesta data per que em porta a una època de la qual guarde molt bon record. Però enguany el començament de la primavera ens ha dut una altra sorpresa que no té res a veure: la nevada més forta de tota la temporada, 50 cm a la Serra en poc més d’un matí.

Em fregue les mans pensant que el que podré fer el cap de setmana... Navafria avisa que obri l’estació amb 20 km esquiables, així que el dissabte a les vuit del matí ja estic aparcant al Port.  Em sorprén com en només tres dies a la cara sud gairebé ha desaparegut la neu. Els xicots de l’estació m’avisen que hi ha llocs que hauré d’anar a peu, i que si torne a partir del migdia encara notaré més el retrocés. I efectivament, la neu de la pista ha quedat reduïda a només 10 cm i amb molts clars on pega el sol. De bon matí està molt dura, però incòmoda per que no hi ha traça. Després de recórrer 15 km, arribe a la quota 2.000 i la neu a partir d’eixe punt és abundant i en bon estat.

S’acaba el camí xafat per la màquina, però han degut haver passat esquiadors de travessia per que hi ha bona traça que marca el camí cap al Pic del Nevero. Tinc ganes de fer una pujada amb esquis de fons a un pic. No és el mateix, però si hi ha un pic que es pot fer és aquest per la seua vessant Oest (la vessant Est és un circ glacial). Coincideisc en aquest punt amb un home i una dona que també estan esquiant a soles. Els comente la meua intenció i s’animen a seguir-me, així que tots tres arribem al cim amb una bona capa de neu, i sense veure un ànima.

La baixada es fa molt divertida. Amb els esquís de fons, sense subjecció als talons i amb neu verge no els podem controlar, així que anem pegant bacs cada 100 metres, però la neu està tova i no parem de riure’ns. Em faig el propòsit de fer alguna cosa en el futur d’esquí de travessia. Deu ser molt difícil però increïblement bonic i emocionant.

Ens acomiadem en arribar de nou a la pista d’esquí, i jo, molt conscient que no tornaré a veure la neu fins el curs vinent aprofite i encara faig uns quants quilòmetres més fins a sumar un total de 32 km.

I ara sí, finalitze aquesta llarga crònica de tot un hivern, al qual no he parat malgrat no tindre les millors condicions. No sé què tindrà la neu que a tanta gent ens tira tant...