Battlestar Galactica

Avui, ni esports ni política... en aquesta ocasió, ciència ficció, i de la bona...

No sabria dir molt bé quina edat tindria, potser 10 o 12 anys; era el temps quan esperàvem ansiosos als cinemes una nova entrega de “La guerra de las Galaxias”, quasi dues dècades després de l’època daurada d’aquelles mítiques pel·lícules de sèrie b que portaven a la gran pantalla una part important de la literatura de ciència ficció contemporània. També havia quedat arrere Star Treck, la sèrie de les sèries; els de la meua edat érem encara massa joves quan els treckers es posaven de moda...

I va ser llavors quan una nova sèrie arribà a les nostres sales d’estar. Galàctica, es deia, i contava la història d’una nau de combat supervivent de l’aniquilació de la raça humana a mans dels Cylons (robots), que junt a una flota de naus civils busquen un nou llar en un planeta llunyà , només conegut a la mitologia, i anomenat: La Terra.

Recorde molt bé la col·lecció de croms que vaig fer d’aquesta sèrie; crec que va ser la primera que vaig aconseguir completar-ne. Hi eren el Comandant Adama, el capità Apolo, i els tinents Starbuck i Boomer... i molt dels meus jocs d’infantesa recreaven les batalles contra els cylons; també recorde com a les classes avorrides de l’escola jugava dibuixant la Galàctica amb el seu “angar”, del qual eixien els caces per lluitar contra les malvades naus base dels robots...

Quan, amb 30 anys, i amb la generalització del DVD, em vaig trobar amb la reedició en un Pack de la sèrie completa, em vaig llançar de cap a per ella i me la vaig empassar en una setmana. No vaig a negar que la revisió em va suposar certa decepció. En realitat,no vaig trobar tot allò que em va encisar de menut. La sèrie no deixava de ser un western a l’espai, amb poca imaginació i moltes escenes repetides...

Però va ser fa tres anys, quan després de molt de temps de no llegir ni veure res de ciència ficció, vaig cercar per Internet què havia passat durant la última dècada per aquest món. I vaig descobrir amb goig que existia un remake modern de Galàctica: quatre temporades i amb final! Amb poca convicció comencí a veure els dos primer capítols de dues hores de duració amb que començava la sèrie. Bé i prou; no estava malament però no era res de l’altre món. Respectava amb unes poques variants la idea original de la primera sèrie, afegia alguns personatges nous, e introduïa una nova “modalitat” de cylon, amb aparença completament humana, i la component de gènere prou cuidada. Però no em va enganxar. Vaig tardar més d’un any en tornar a veure el següent capítol, aprofitant una baixa laboral per una costella trencada que em deixà poc de marge per a qualsevol activitat que no fora llegir o veure la tele...

I ara sí; poc a poc la cosa anà guanyant en qualitat de contingut; i després d’un capítol esperava ansiós veure el següent... I ràpidament em vaig empassar la primera temporada; la segona encara em va enganxar més. Ja quedaven poca cosa de la sèrie original. Aquells pistolers amb làser de la sèrie inicial havien esdevingut mariners d’una nau, que semblava més un submarí que una brillant nau espacial; la sensació claustrofòbica ens era transmesa amb total credibilitat; els protagonistes més humans que mai: ni molt bons ni molt roïns, amb les seues debilitats els bons i amb els seus sentiments els dolents...

La línea argumental molt cuidada, compaginant adequadament la independència de cada capítol amb tota una intriga sobre el pla dels cylons que poc a poc es va desvetllant... Després, molt temes d’actualitat incorporats: el difícil equilibri entre el poder polític i el poder militar en temps de guerra, que fins i tot col·loca al Almirall Adama a prop d’un colp d’Estat. La utilització de la tortura per a lluitar contra el terrorisme, o la manipulació del vots en unes eleccions per controlar a la oposició....

I per fer un repàs dels personatges, en primer lloc mencionar a Laura Rosllin, una política de segona fila que esdevé Presidenta de les colònies, en ser de les poques persones electes que ha sobreviscut al genocidi de la humanitat a mans dels cylons; una dona amb un càncer terminal que malgrat totes les seues inseguretats, li sap plantar cara als militars de Galàctica i als robots. I que dir del patètic Gaius, el traïdor que en aquesta nova sèrie està ple de contradiccions, i que fins el últim capítol de la darrera temporada no prendrà un clar posicionament. I Starbuck, el company del Capità Apolo, que en aquesta nova entrega també es una dona i que serà l’eix central de tota la sèrie, amb un paper ambigu que no es desvetllarà fins el final. I nomenar també el “Jefe” de mecànics, amb un paper secundari però amb un magnífica interpretació, al igual que Saúl. I cal parlar també dels cylons hominoides: Boomer o Caprica, amb el seu sex-appeal, i el paper destacat en tota la història, i com finalment esdevenen peces fonamentals per assolir la pau entre les races...  

I per no estendre’m passaré de llarg temes interessants com el descobriment del Planeta Terra totalment devastat, l'ocupació de nova Caprica i l’organització dels diferents tipus de Resistència (la de les bombes i la dels infiltrats), l'hiperrealisme d’algunes escenes rosant el "gore", i com no, les sorpreses, totalment inesperades de l’últim capítol.

En definitiva, un remake que supera àmpliament l’original, amb noves idees en un món, el de la ciència ficció, en el que no es fàcil innovar. Poques sèries m’han fascinat tant com aquesta, on la ambigüitat és tan present que mai t’acabes de posicionar plenament; amb un guió gens previsible, on la maldat no és el resultat de robots diabòlics, sinó de la maledicció d'estar condemnats a repetir els nostres errors constantment. No importen els actes personals, mentre no existeixi una predisposició a trencar aquest cicle, la qual cosa requereix el sacrifici de l'individu pel de la societat.

I ho deixe ací. El que vullga més, que veja les quatre temporades... Segur que no decebran...