Eleccions sindicals a la meua empresa

Si fa un parell de mesos escrivia en aquest espai defensant els polítics, quan són atacats per tot arreu, ara, més que mai, toca parlar dels sindicats, les altres víctimes de la corrent neoliberal predominant que s’ha encarregat, amb el control dels mitjans de comunicació, de crear un clima en la opinió pública de desconfiança absoluta.

I d’allò que vaig a parlar, ho faré amb coneixement del que dic: tinc una filiació sindical de quasi 20 anys, i he treballat durant més de cinc anys en el sindicat més representatiu a Espanya.

Fa uns dies em vaig trobar al facebook una foto dels màxims representants de CC.OO. i UGT mostrant una gran panxa, i un comentari que deia “los sindicatos ya sabemos a lo que van...”.

Per desgràcia, la imatge estereotipada que moltes persones tenen dels representants del treballadors es que aquests no peguen brot i que s’omplen la butxaca tot el que poden. I puc afirmar que poques coses estan més lluny de la realitat. He conegut molts sindicalistes i he treballat estretament amb ells, i puc dir, probablement quedant-me curt, que més del 90% dels que conec treballen prou més que qualsevol altra persona i que tenen menys diners que altres treballadors amb la mateixa qualificació i capacitats. 

No vaig a donar ací una lliçó sobre organització sindical, però crec que és important saber que els representants sindicals son elegits democràticament pels treballadors i treballadores de les empreses, i que tenen a la seua disposició unes “hores sindicals” per fer les activitats pròpies de la representació dels treballadors. En les grans empreses, on aquestes tasques son molt nombroses i permanents, es poden acumular les hores sindicals dels representants en unes poques persones, i aquestes poden dedicar-se en exclusivitat a la tasca sindical; són els anomenats “alliberats”. I entre les tasques sindicals no estan només les que afecten a la pròpia empresa, sinó al conjunt de la classe treballadora. És per això que alguns alliberats treballen tot el dia a les seus dels sindicats.

El sou d’aquests sindicalistes és pagat per les empreses, com és lògic, per que també als empresaris els interessa tindre sindicats: és més fàcil negociar amb representants que amb cadascuna de les persones que composen el planter d’una empresa. En uns pocs casos el sou dels sindicalistes alliberats els paga els fons propis del Sindicat a què pertanyen.

I ací entra un altre tòpic sobre els sindicats; alguns pensen que viuen de subvencions públiques; i no és cert; la major part dels recursos dels sindicats provenen de les quotes del afiliats; una altra part, també important, la reben per “concursar” en la prestació de serveis públics; es a dir, hi ha serveis que deurien ser oferts directament per l’Administració, com ara l’orientació laboral, o la formació professional, i que, per abaratir costes, s’externalitzen; i els sindicats, precisament per garantir la igualtat d’oportunitats en el accés a aquests serveis, intervenen en la seua gestió, tot i que normalment són deficitaris (es a dir, que una part dels costos els assumeix els sindicat dels seus recursos propis).

I només una xicoteta part del pressupost dels sindicats és rebuda directament de l’Estat, i aquesta assignació també és democràtica per que es realitza en funció dels resultats de les eleccions sindicals. Però a més a més aquesta aportació de l’Estat és justa, i en realitat es una contrapartida per la seua contribució a la cohesió social, i per tant a la riquesa econòmica.

Es a dir, els sindicats treballen per als treballadors i per al conjunt de la societat, i treballen molt. Per que la gran majoria es creuen el seu treball, i s’hi dediquen sense estalviar esforços. I és una tasca molt difícil i gens agraïda, per que les decisions que s’han de prendre molt sovint són complicades: beneficien a uns i perjudiquen a altres; sempre s’intenta defensar els més dèbils sense sacrificar els drets adquirits pel més forts, però en ocasions s’ha de triar entre uns i altres quan els màrgens de la negociació son reduïts. I els treballadors sempre ens quedem amb el que no fan per nosaltres, sense pensar en tot el que sí que han fet o faran.

I cal afegir que hi ha interessos del Gran Capital per desprestigiar-los; i tenint en compte que aquest controla una part important dels polítics de la dreta (per exemple Esperanza Aguirre, que sistemàticament arremet contra els sindicats), i dels mitjans de comunicació (fins i tot els suposadament progressistes com els del grup PRISA), no resulta estrany que tingam una imatge molt deteriorada.

I tanmateix, en temps de crisi el paper dels sindicats és més necessari que mai, per que és més difícil mantindre els drets assolits amb molts anys de lluita. Són molts els empresaris i empresàries els que intenten repercutir als treballadors el cost de la recessió econòmica. I si no hi ha una resposta contundent i forta front als abusos de la patronal, la pèrdua de condicions laborals dignes serà inevitable. I aquesta resposta és inviable de manera individual.  

En definitiva, algunes idees fonamentals:

-   Els sindicalistes són elegits democràticament.

-   Els sindicalistes no tenen un cost important per als contribuents.

-   Els sindicalistes tenen moltes tasques, i no només les vinculades a l’empresa, sinó al conjunt de treballadors (estiguen o no sindicats) i per tant, del seu treball es beneficia el conjunt de la societat.

-   Els sindicalistes son atacats pels seus representats (que no sempre entenen la confrontació d’interessos), pel Gran Capital, per molts polítics i pels mitjans de comunicació. Es a dir, els donen per tots els costats.

-   I malgrat això, els sindicats continuen sent més necessaris que mai, per que si no existiren la pèrdua de drets seria encara molt major.

I per què vinc ara amb aquesta apologia del sindicalisme? Doncs per que despús-demà són les eleccions sindicals a la meua empresa. Els últims anys han segut molt complicats per als nostres representants: absència de política de recursos humans, baixada de salaris reals, política de no renovacions de contractes, major control del personal; tot això sota l’amenaça permanent de que la crisi se’ns pot emportar també a nosaltres. Això ha provocat que les persones més actives del Comitè d’Empresa, d’una llista de la CGT, amb alguns membres de CC.OO., hagen patit molt en els intents de negociació, sense obtindre resultats.

I ara toca decidir a qui triem per als pròxims quatre anys. L’empresa ja ha posat les cartes sobre la taula, i van a ser anys difícils per a l’acció sindical. Ara més que mai també a la meua empresa serà necessari un Comitè fort. I què ens trobem? tres candidatures: CGT, UGT i USO.

Vaja per davant el meu agraïment a totes les persones que formen les tres llistes per la seua implicació. Tinc companyes de feina a les tres llistes, i sé que totes elles poden fer una molt bona tasca. I tinc que agrair també la neteja de la campanya, on no ha hagut atacs personals (per que ja són mols anys junts i probablement en sobrarien els motius). Com a sindicats, després de tot el que he dit abans, lògicament no en parlaré malament de cap.

Però donat que no es presenta el sindicat al que estic afiliat, CC.OO., no puc més que defensar la CGT, l’altre sindicat amb què simpatitze, especialment des de la creació de la Secció Sindical a la meua empresa.

La CGT és un sindicat de classe anarquista; hereu de la vella CNT que va lluitar per la llibertat a la guerra civil espanyola.

La CGT està sempre on està la injustícia, i sempre de part dels treballadors més desfavorits; i per això precisament no és un sindicat majoritari. Amb una acció que va més enllà de la defensa de qui treballa, els seus interessos estan adreçats a l’assoliment d’una societat inclusiva, més igualitària i on es respecte la diferència, en definitiva, i paradoxalment, aquest sindicat és probablement el que millor representa precisament els ideals de la meua empresa.

Per això aspire a que els companys i les companyes de CGT, continuen presents al Comitè d’Empresa, malgrat el bon nombre d’”enemics” que s’han trobat pel camí en aquests darrers anys. Convençut de tot el que tenen que aportar en la negociació col·lectiva, demane el vot per ells, per que votar CGT en unes eleccions sindicals, és votar contra allò que detestem: la força del Capital, la negociació individual, vendre’s a l’empresa, i es votar tots els valors que representen els sindicats: democràcia, justícia i llibertat. 

PD: Maño; espero tus comentarios...