Vicent Andrés Estellés

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir;
et pariren per vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(Llibre de Meravelles)

Hui, 4 de setembre, fa 87 anys que va nàixer el nostre benvolgut Vicent Andrés Estellés. Per commemorar aquesta efemèride, s’ha convocat a través de facebook un homenatge blocaire (de bloggers) convidant-nos a escriure un post sobre el poeta de Burjassot.

Podria dir moltes meravelles de la seua poesia, recordant per exemple el llibre homònim, amb el qual tants valencians hem gaudit des de que va ser publicat al any 1.971, però malauradament, quan pense en Estellés, em ve al cap el dia de la seua mort i molt especialment l’endemà, quan a la classe d’Economia del País Valencià, el llavors Vicepresident de les Corts Valencianes Vicent Soler, i professor meu d’aquesta assignatura de cinqué curs, arriba a classe d’aquell dilluns primaverenc, i sense dir cap altra paraula començà a recitar els versos amb els que he començat aquest escrit. Jo estava assegut a primera fila (acord a l’interès que tenia per aquella assignatura), i des d’aquest lloc vaig veure clarament com segons avançava la lectura de la poesia, els ulls li començaven a humitejar i una gota li va brollar galta avall. Em vaig emocionar molt, i quan el poema arribà al seu final també jo vaig plorar...

Han  passat anys, molts anys, han passat moltes coses... Ara no visc al meu país, tinc lluny els meus orígens i parle normalment una altra llengua, però de tant en tant, m’agrada rellegir els vells i bells poemes que durant la meua joventut m’ajudaren a estimar València i el valencià, i a prendre consciència que no s’és res si no s’és poble...