Sortosament, allò que vaig a comentar en aquesta entrada del blog, no serà una novetat per ningú. El poder de les xarxes socials, unit a l'impacte mediàtic del moviment 15-M, ha estès una gran quantitats d'arguments contra la reforma constitucional aprovada hui al Congrés.
En un altre moment, un pacte dels dos partits espanyols majoritaris haguera estat prou per silenciar qualsevol intent de qüestionar la idoneïtat de la mesura. I no per que el "sistema" no deixarà a través de la censura directa, si no per que en el capitalisme, els mitjans de comunicació de masses no deixen de ser instruments als serveis de les grans fortunes (les quals poden ser ultraconservadores o liberals, però en cap cas realment progressistes...). Però en aquesta ocasió pel facebook, twitter, blogs, etc. han aparegut milers i milers de missatges, posts, i vídeos, explicant què hi ha darrere d'aquest atemptat contra l'Estat de Benestar i la sobirania dels pobles...
I és per això que malgrat ser conscient que no aportaré gran cosa al lector, no vull desaprofitar aquest mitjà per referir-me a aquest fet, que una volta més demostra, diguen el que diguen, que continuen existint la dreta i l'esquerra ideològica, i que aquesta divisió no és anacrònica, tot i que un dels bàndols intente marginar a l'altre...
Per començar, una primera reflexió sobre el dèficit públic que vaig aprendre en primer d'Econòmiques, quan em parlaren per primera volta de les polítiques econòmiques. L'existència de dèficit als comptes públics no és en sí mateix negatiu, i té una lògica molt clara. Aquests dies ja s'ha parlat molt sobre els efectes anticíclics que té la despesa pública i de la seua utilitat per suavitzar els periodes de recessió i de creixements, minimitzant els daltibaixos que el mercat produeix quan actua sota la mà invisible d'Adam Smith. Resulta lògic, que quan el creixement d'un país cau, l'Estat impulse l'economia amb inversions que tindran efectes directes en l'ocupació i indirectes en les millores de la productivitat (per exemple, si faig una bona carretera, el temps del camioner/a que porta les mercaderies serà menor, i per tant, major el fruit del seu treball). A més, els efectes arrossegament que porta la creació d'ocupació directa tindran un impacte a molts altres sectors (els treballadors que fan la carretera tindran un sou amb el que consumiran bens i serveis que suposaran un increment de la demanda en eixos sectors i per tant més necessitats de treballadors, i així successivament...). I la lògica, i l'experiència històrica també ens diu que quan el creixement derivat d'eixa inversió pública tinga impacte al conjunt de l'economia, la millora dels ingressos públics permetran pagar el deute adquirit i reduir el dèficit públic.
Però a més a més, n'hi ha una segona qüestió lògica, i és que la majoria de les inversions públiques tindran una utilitat a llarg termini, es a dir, se'n beneficiaran moltes persones al llarg de varies generacions. Quan es construeix un hospital o un col·legi fàcilment podran durar més d'un centenar d'anys, i per tant, també resulta lògic traslladar al futur una part de la "càrrega" econòmica que suposa eixa inversió. A les economies domèstiques tothom veu molt clar que val la pena hipotecar-se durant trenta anys, per que finalment tindran una propietat que heretaran els fills, i en eixe sentit, la gent s'endeuta en quanties molt superiors als ingressos que tenen... També les empreses necessiten finançament en molts moments de la seua vida mercantil, i eixe endeutament en ocasions s'allarga molts anys fins que els ingressos són superiors a les despeses, moment en el qual es comença a reduir el dèficit. Per la mateixa raó, la gran empresa de tots els ciutadans que és l'Estat, té tot el dret a gastar més del que ingressa durant determinats períodes.
El problema és que el dèficit públic, com a instrument vàlid i útil de política econòmica, té un cost que repercuteix en major mesura sobre les rendes altes, per que necessita que se sustente amb una política fiscal potent que permeta equilibrar els comptes quan arribe el moment, es a dir, necessita incrementar els impostos de qui més guanya. I és precisament en aquest punt quan entra en joc el poder del Capital. I l'existència de les diferents corrents ideològiques: els partits de dretes no comparteixen la mesura, i els partits d'esquerres sí la consideren necessària. La alternativa des de la dreta és la austeritat, política també vàlida, però que beneficia a la gent amb més recursos (paguen menys impostos), i perjudica als que menys tenen (per que menys despesa implica menys serveis públics dels que es beneficien sobre tot els estratos mitjans i baixos de l'escala social).
I després d'aquesta visió estrictament economicista, algunes reflexions sobre la reforma constitucional:
1.- La Constitució té des de la seua creació algunes incoherències que no s'han volgut tocar mai, i que en aquests temps resulten escandalosos. Parlar d'igualtat de totes les persones sense distinció per sexe, i després, quan es parla de la monarquia, mostrar la prioritat dels homes, es, com a mínim, masclista, i contrari a la mateixa Constitució. No s'entén doncs la urgencia per modificar ara la Constitució, quan també hi ha altres temes pendents.
2.- La Constitució va comptar en el moment de la transició d'un suport important que incloïa l'esquerra (PCE), i els nacionalistes catalans. Ara, queden fora els hereus d'aquests dos grups malgrat gaudir d'un important suport social (major inclús que es mostra a les urnes), i per tant es perd un consens important a la nostra Norma Fonamental.
3.- La Reforma implica que per garantir l'estabilitat pressupostaria, es podria reduir qualsevol despesa social prevista (per exemple una pensió), abans que deixar de pagar el deute amb un banc.
4.- Les Comunitats perden capacitat d'autoderminació, per que en la pràctica no podran decidir el seu nivell d'endeutament, i es per tant un clar atac contra la diversitat nacional de l'Estat espanyol.
5.- Es nega la possibilitat d'un referèndum, sobre un tema que no estava en cap programa electoral, suposant un limitació de la democràcia.
I tot això per qué? Doncs simplement per que el Gran Capital no vol deixar de guanyar els grans beneficis i vol tenir garantit per la Constitució que no tindrà que pagar, via impostos, el interessos del deute. I i a més a més, com que es precisament eixe Gran Capital qui ha comprat el deute públic, d'aquesta manera s'assegura que recuperarà la seua inversió incrementada substancialment.
En definitiva, un èxit més de les polítiques neoliberals, que aquesta vegada van més lluny de la aprovació d'una llei i que assoleix la Constitució , una Norma Bàsica que deuria ser suficientment ampla com per dar cabuda a les diferents correntes ideològiques.
Ara només cal esperar que el 20 de novembre la ciutadania sàpiga reconèixer que no tots els partits els representen de la mateixa manera, i que un govern d'esquerres, ara més que mai, no només es possible sinó necessari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada