Discriminació i gitanos

Els qui treballem per la integració social de les persones més vulnerables estem prou acostumats a tenir que escoltar comentaris plens de prejudicis i estereotips; amb els i les immigrants, per exemple, no és estrany sentir allò de “els marroquins, conflictius” “els llatinoamericans, lents”...  Després de molts anys d’avanços importants s’està produint un retrocés molt palpable a diferents nivells: administratiu, polític, econòmic, laboral... En concret, la inserció al mercat de treball assolida fins fa només tres anys, s’ha vist en molt poc de temps minvada fins a nivells insostenibles. I és que el discurs integrador tenia un caràcter economicista (“els necessitem per a que paguen les pensions...”), front a un argument més sòlid com és el dret de ciutadania...

Però no és d’immigrants de qui volia parlar, sinó de gitanos. La setmana passada vaig tenir la sort d’estar convidat per a intervindre en unes jornades que la meua companya de Creu Roja a Galicia va organitzar conjuntament amb la Fundación Secretariado Gitano i Caritas. No sé si el que jo els vaig contar els va semblar interessant o no, però tot allò que els companys i les companyes del Secretariado Gitano van exposar del seu treball quotidià, a mi em va enriquir moltíssim. No era la primera vegada que coincidíem; portem onze anys treballant junts al Programa Operatiu Lluita contra la Discriminació del Fons Social Europeu, i sempre és un goig tornar a sentir-los.

Tènics i tècniques de Creu Roja, Secretariado Gitano i Caritas de Galícia

I és que el treball d’aquesta gent no deixa de sorprendre’m. Per que si n’hi ha un col·lectiu realment discriminat és el de les persones d’ètnia gitana. Tenen totes les barreres i dificultats que acumulen gran part de les persones estrangeres i moltes més... per que la desconfiança i moltes vegades el rebuig social que generen és brutal. És increïble com des del més pur desconeixement la gent és capaç de traslladar la realitat de determinades conductes individuals al conjunt complet de persones d’una nacionalitat o d’una ètnia.

En eixe sentit la tasca del Secretariado, i en concret la dels seus prospectors laborals (les persones que van a les empreses per cercar ofertes de treball), és realment complexa i difícil, més encara en aquests dies de crisi. I em va sorprendre sobretot la il·lusió i l’optimisme amb què parlen del seu treball, i la capacitat que tenen de convertir una dificultat o un problema en una oportunitat...

I tot això ve, per que el mateix dia que jo estava a Galicia compartint espai amb ells, a la piscina a la que solem anar quasi a diari en estiu, es va produir un aldarull que va acabar amb tres cotxes de la policia local y dos de la guàrdia civil a la porta de la piscina i un munt d’agents per dins intentant posar ordre. A l’endemà em vaig assabentar del altercat, però no molt bé que havia passat; això sí, em va quedar clar que va ser un problema amb uns gitanos... Probablement l’origen va ser una espurna sense cap importància, que ràpidament derivà en conflicte. Potser una situació semblant entre paios no haguera transcendit, però amb gitanos de pel mig la cosa difícilment es podia arreglar sense violència... aquesta és la lectura que la majoria de la gent va fer a la piscina, o al menys eixe era l’ambient que es respirava a l’endemà. Conclusió: que es vete l’entrada als gitanos i problema solucionat...

Piscina Olivar de la Partija

La gent sovint oblida que dos no es barallen si un no vol...; i que en tots els conflictes n’hi ha agressors i agredits...; i que no sempre resta clar qui és qui... i que en la majoria de les ocasions els agressors són els qui tenen més poder o els qui son una majoria...; i que hi ha moltes maneres d’agredir...; i que les pitjor agressions no són sempre les més explícites... però sobretot sovint s’oblida que en els conflictes tots i totes som perdedors...

 Què vull dir amb tot això? Doncs que no sempre els culpables són els qui pareixen. Amb la població gitana, es pressuposa d’entrada la culpa i això fa que la reacció front a qualsevol “piuada” siga molt exagerada. Això, i que la majoria ràpidament es posiciona al bàndol contrari, no deixa moltes possibilitats a qui està en una posició de clar desavantatge.

Però el més greu de tot això, més enllà de la recerca de culpables, i sense considerar les arrels del problema com a element clau per buscar solucions, és la identificació de determinades persones amb tot un col·lectiu, sense adonar-se de les implicacions que això comporta. Quan estereotipen a un país, a una ètnia, a un col·lectiu, estem perdent perspectiva i desaprofitant la riquesa de la diversitat.

Quan la setmana passada, l’endemà de l’aldarull vaig sentir com es parlava dels gitanos de manera general, jo que venia de compartir tot un dia de treball amb unes quantes persones d’ètnia gitana, em vaig donar compte de que evidentment no podien estar parlant de les mateixes persones, i es clar que no ho eren, com no som iguals tots els valencians (com no son iguals Mònica Oltra i Francisco Camps...).

El cas es que aprofitant la bona companyia que havia tingut el dia anterior, vaig comentar el cas de la piscina a la meua homòloga del Secretariado, i em va contar com eixos problemes, molt més freqüents del que pensem, en alguns llocs de Madrid s’estaven solucionant amb “mediadors de piscina”, una figura que entra en joc en les primeres fases del conflicte i abans que les coses vagen a més, i amb un llenguatge assequible per a les dos parts (solen ser gitanos capacitats específicament per eixa feina), acosten posicions i acaben per superar la confrontació.

Em va paréixer molt bona idea, i econòmicament més rentable que mobilitzar les forces de l’ordre permanentment. Tot un exemple de buscar l’oportunitat on hi ha una dificultat.  Així que he decidit que vaig a plantejar aquesta mesura a l’Ajuntament de Rivas (on s’aposta clarament pel valor de la convivència i la diversitat).

Tot el veïnat de la zona ho agrairà: paios, paies, gitanos i gitanes...