Villa de Madrid, triatló mitja distància. La crònica.

Comence amb aquesta entrada el que espere siga una llarga llista de cròniques esportives de les meues competicions, tal i com fan alguns bloggers del meu club, com ara l’Álex Piñeiro i el Pedro Anguix, amb qui tant gaudeixc llegint els seus escrits...

En realitat aquesta crònica és anterior a la posada en marxa del meu blog, però per a mi ha estat probablement la competició més important dels últims temps, i necessitava escriure com m’he sentit participant-hi.

Per parlar d’aquesta carrera cal que em remunte a juny de 2.009, tot just fa dos anys, quan amb el trasllat a Rivas, descobria una ciutat perfecta per a la pràctica esportiva: amb el camp al costat de casa, desenes de km de parcs per córrer, i unes instal·lacions esportives municipals fantàstiques. La primera setmana de viure ací, vaig desempolsar les velles sabatilles de córrer que havien passat per quatre mudances sense eixir al carrer, i vaig començar a trotar... Què lluny quedaven els triatlons de la meua joventut, allà per la primera meitat dels noranta: Vinaròs, València, Oliva i Antella... I que lluny quedava la meua forma física, amb 15 quilos més i quasi 15 anys d’inactivitat esportiva absoluta. Aquella primera eixida vaig ser incapaç d’aguantar més de 4 km seguits, i vaig tindre que arribar a casa caminant amb dolors per tot el cos... A l’endemà ni et conte...

Però vaig retrobar-me amb un món que havia format part de la meua vida des de molt menut (recorde quan el meu germà Paco em va portar per primera volta al “Parque Sindical” de Nazaret, amb potser deu anys...) I aquest vaig ser el principi d’una nova etapa...

Dos anys després, amb daltabaixos importants d’entrenament, per treball, família, i altres raons que no venen al cas, havia progressat molt: un 10.000 per baix de 40 minuts (amb els dits d’una mà, puc contar les vegades que ho havia fet de jove...), i la participació en un Campionat d’Espanya de Duatló, en son bona prova...

I ara necessitava una nova espenta! I necessitava una prova que minimitzara les meues limitacions, com ara la mala tècnica nadant, i la impossibilitat de fer arrancades explosives, com fan la majoria dels meus companys de club. I la mitja distància en eixe sentit és ideal: sense poder anar a roda en la bici, no cal que nades a mort per agafar un bon grup, pots anar al teu aire: dosificant-te tal i com et vaja dient el teu cos... i si et quedes en les pujades, doncs ja recuperaràs a les baixades...

M’ho vaig pensar molt. Em reservava aquest repte per a 2012; encara no em veia preparat, sobretot després d’haver patit tant al Campionat d’Espanya de Duatló, però la vida pega moltes voltes, i qui sap com estaré l’any vinent, no em podia arriscar; com deia Fuster: o ara o mai...

I arribà el 19 de juny, dia de la prova. Al meu cap tres inquietuds: el màxim per a eixir del aigua: 55’. Teòricament em sobren 10’, però ja em conec el percal, i nadar en aigües obertes no és entrenar en piscina, així que no em fie massa. La segona inquietud, el nombre de participants: només 99. Ja em veig permanentment l’últim amb el cotxe granera tota l’estona darrere meu, una invitació per abandonar!. Y per últim, la calor. Estem en alerta groga per altes temperatures. Segons els meus càlculs em tocarà córrer entre la una i les tres de migdia, 37ºprevist...

Amb els nervis a la panxa, i sense haver dormit massa, em desperte a les cinc i mitja. Desdejune, em dutxe, i me’n vaig a la Casa de Campo. A aquestes hores encara n’hi ha més moviment del mercat de la carn que esportiu... però en molt poca estona ja es veuen per tot arreu els maleters dels cotxes oberts i les “pedaço de burres” (bicicletes) de més de 5000€ desfilant cap a boxes. Jo una mica avergonyit amb el model de 300€ de Decathlon, allà vaig també...

Amb els nostres “monos” de forques i foc, ràpidament identifique altres Diablillos que també competeixen. Intercanvien poques paraules. Tinc la impressió que la mitja i llarga distància està fet per a gent que gaudeix amb el seu món interior; jo al menys sóc així...

Càmera de cridades i ja estem al Pantalà. Puntualitat britànica: a les huit en punt ixen les dones, i a les huit i cinc, els homens. 1.900 metres de natació per davant.

No hi han potades ni manotades, ràpidament em trobe pràcticament a soles (em fa la sensació que no hi ha ningú per darrere). No m’importa, la carrera es llarga; és el meu primer triatló de mitja distància i sé que la clau de l’èxit és la dosificació... No sé per què, però em costa molt agafar ritme; sempre entrene traient el cap cada tres braçades, però veig que amb eixe ritme en falta l’aire. Canvie a dos i trobe que ara sí, que vaig una mica millor.

No veig ningú per darrere, i per davant la majoria estan molt lluny, ja quasi pegant la volta a la primera boia, però n’hi ha dos o tres que semblen anar al meu ritme, una mica per davant. Poc a poc, m’acoste a ells, i abans de finalitzar la primera volta al circuït he adelantat a dos. Estic content, ja no seré l’últim al tram de natació!! Inicie la segona i última volta més tranquil, mire el rellotge 22’30”, clavat el temps que havia pensat. Em relaxe en pensar que la meua primera inquietud està resolta. I efectivament ixc de l’aigua amb 45’ minuts clavats. Una altra cosa no, però regularitat en tinc un ou!

El passeget fins agafar la bici no és precisament un camí de roses per a la meua fascitis plantar, però bé, veig que queden unes poquetes bicis (crec que més de cinc), i això m’anima molt. Però he de mantindre la calma. Em queden per davant 5-6 hores, així que molta prudència. Comence amb la bici molt tranquil, quasi com si es tractara d’un diumenge qualsevol exint a pegar una volta. Em queden 85 de bici que superar. Espere que en qualsevol moment comencen a passar-me els primers en la seua segona volta al circuït de bici, però durant una bona estona vaig completament a soles: ningú per davant, ningú per darrere. Quin goig!! Pujant a Garabitas la cosa s’anima, em comencen a passar, però clarament es nota que son els primers, i per tant no em preocupen; i al cap d’una altra estona d’anar en solitari, veig allà lluny un ciclista que sembla anar més espai que jo, així que ja tinc entreteniment, però no aprete, vull mantindre una mitja de 27-28 km per hora; si vaig més apressa sé que no em quedaran forces per a la carrera. I acabe la primera volta just a 28.

Les voltes al circuït comencen a passar (en són huit). A partir de la tercera volta aprofite tots els avituallaments; la calor que s’aveina així ho aconsella. Perd totalment el control de la carrera, els que em passen no sé si van per davant o per darrere, i de tant en tant, aconsegueixc avançar a algú. Però jo mantinc la meua regularitat: clave totes les voltes amb el mateix temps. Estic fruint amb la carrera. Pense que és una llàstima no haver descobert açò abans... Quan comence la sisena volta, crec que m’estic passant de prudent, però opte per continuar així, no vull riscos ara que la cosa va bé. La setena volta pica, les cames comencen a fer mal, i no me’n penedeixc haver estar mensurat.

La vuitena volta, de sobte, em passa factura; creia que anava molt bé i tanmateix les cames comencen a fer molt de mal en la pujada. Em pose dret sobre la bici, i note com el muscles de les cames es munten, torne a la posició asseguda i decideixc baixar ritme, estic quasi dalt de Garabitas, així que tot es deixar-me caure fins a boxes...

Em pense que ja ha passat la pitjor part. Córrer és el meu esport d’origen i ací no vaig a punxar. Però quan tire a posar-me les sabatilles, els quàdriceps se’m munten i no puc desenganxar-los. No em puc seure, i no em puc agenollar. No sóc capaç de posar-me les sabatilles de córrer estant dret. Respire, bec aigua i em prenc un gel intentant relaxar els muscles... I finalment, amb molta cura, puc posar els peus dins les sabatilles i mal posades comence a caminar. De sobte tinc la sensació que la carrera se me’n va. No puc fer 20 km en eixe estat.

Però ho he d’intentar; comence a córrer molt espai, quasi arrossegant els peus. Vaig agafant ritme, però vaig amb molta por de tornar a tindre problemes musculars. Quan ja estic acabant la primera volta (de quatre), em trobe millor, i en eixe moment veig a la meua amiga Mar encoratjant-me, aprete una miqueta i veig a dos corredors per davant cada volta més aprop. Estic animat, i torne a fruir una altra volta amb la carrera. Una altra veu m’anima, es Loly, una “diablilla” que està d’espectadora. La gent no para d’aplaudir, i això que dec ser dels últims...

El final de la segona volta i principi de la tercera m’ajunte amb un dels Diablillos de la carrera que ja està acabant; m’anima per a que el segueixca, però no vull rebentar en aquest últim moment després de tantes hores, així que el deixe anar... Vaig molt tocat, em queden 7-8 km i no tinc clar si ho podré fer. El públic continua encoratjant; el grup de Loly està entregat i m’esforce per aparentar dignitat però estic fet pols... Comence la darrera volta. Comence a pensar que no es pot escapar; trac les poques forces que em queden i amb la vista perduda en l’horitzó intente no pensar en res, només en continuar...

Queden 2’5 quan comence ja el camí cap a la meta. Hi ha una suau pendent descendent. Ara sé que ho aconseguiré, però encara hi he de portar el meu cos, i les cames no estan molt per la tasca... Continue, continue, continue, fa calor, molta calor, les cames fan mal, però la distancia es van superant metre a metre, i ja a menys d’un km per a meta, els últims crits de Loly i el seu grup, m’espenten cap a la meua victòria personal. Finalment passe per l’arc de meta amb 5 hores 33 minuts; aprete els punys amb senyal de triomf.

Ha estat dur, però ho he fet. I millor del que esperava. Al final les classificacions em coloquen en un digne 57é lloc, de 82 que finalitzaren. El xip diu que he eixit de l’aigua el 79, que he estat el 59é en la bici, y en la carrera el 29é. Una carrera de les que fan afició, de menys a més, però sense cap de residu d’energia en línea de meta...

Molt, molt satisfet!!