Hui se m’ha fet dur! No sé si ha estat el calor, les canyes de migdia, o la tensió de la feina d’aquesta vesprada, però dels dies que he vingut a casa des del treball corrent, hui he patit més que mai.
I el cas es que, com sempre, he tingut moments de gaudir de l’itinerari: veure la Castellana des de dalt, travessar el barri de Salamanca amb les botigues de “pijos/as”, passar per la Puerta de Alcalá, creuar el Retiro i recrear-se amb la seua bellesa... Després el Pirulí, la M-30 i O’Donell, impressionant!
Però la pujada per Moratalaz ha començat a picar, malgrat la bona ombra dels nombrosos arbres del nou Parc que han fet pel Nord del barri... Amb l’arribada a Vicalvaro, ja no he trobat molt de marge per fruir del paisatge, i només quan allà lluny he vist el Cerro del Telégrafo de Rivas he tret les poques forces que em quedaven per fer els últims 6 km.
A la cruïlla amb la Cañada Real he tingut un dels millors moments del dia quan una gitana, a la porta de la seua barraca, s’ha oferit a arruixar-me amb una màniga, i és clar, li he dit que encantat! Ella i el seu home, d’uns 60 anys, s’han pogut riure de valent mentre jo pegava voltes sota el xorro d’aigua. Després d’agrair-los la seua bona acció del dia, he baixat els dos últims quilometres per la Canyada on viuen una bona part dels companys i companyes dels meus fills, no sempre amb unes condicions dignes. Quin contrast entre el barri de Salamanca i la Cañada!! I l’Aguirre escaquejant-se de la seua responsabilitat!
I per fi, l’arribada a casa amb el sol ponent-se per Madrid... preciós! Molt esgotat però satisfet d’un nou dia d’entrenament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada