43 anys: modelant la crisi dels quaranta

Quan era menut estava molt pagat per que el dia del meu aniversari sempre era festa; i no qualsevol festa: la festa nacional, la commemoració del “glorioso alzamiento nacional”. Amb 15 anys ja sabia, però, que eixe dia només passaria a la història per que una colla de feixistes van fer un cop d’estat, i van soterrar la democràcia i la llibertat durant més de 40 anys.

Tot just fa 43 anys que vaig nàixer, un 18 de juliol de 1.968, una data que combina un dia i mes de trist record, i un any d’utopia i somnis perduts... En fi, amb això he de conviure tota la vida; és només una data...

Porte ja tres anys de la dècada dels quaranta, quan diuen que tots passem per una crisi devastadora emocionalment. Els que estan al meu costat també pensen que a mi m’ha afectat de ple. I no vaig a dir que no... però amb matisos. Ara que estem en plena època de crisi econòmica, els més optimistes parlen de que aquests moments no s’han de vore com a una desgràcia, sinó com a una oportunitat. I en eixe sentit, potser la crisi dels quaranta s’ha d’aprofitar i canalitzar tota la energia que se’n desprenga cap a actituds i activitats positives.

La vida em tracta molt bé: tinc una dona, dos fills i una filla que són intel·ligents, bons, bonics, respectuosos, divertits... una família fantàstica amb qui gaudeixo;

Visc a Rivas, l’aldea gal·la de l’esquerra; amaneixo cada dia amb el soroll dels ocells i amb la panoràmica d’un vast olivar;

Faig esport quasi a diari (com he fet ¾ parts de la meua vida); he tornat a gaudir de la muntanya, i de col·locar-me l’arnés ple de ferros; sé que és un triatló de mitja distància, el seu plaer i el seu patiment;

Estic aprenent anglès per primera volta en 25 anys; a través del facebook m’he retrobat amb amics i amigues dels qui feia moltíssims anys que no en sabia res... en definitiva, tinc el meu espai d’oci propi.

I no només això; treballe a una empresa de caràcter humanitari, i en concret gestione projectes adreçats a la integració social i laboral de les persones més vulnerables; m’agrada la meua feina on tinc relació amb centenars de tècnics ocupacionals, empresaris i empresaries, prospectors/es d’ofertes de treball,  polítics/ques, economistes, psicòlogues, treballadors/es socials, i gestors/es administratius/ves necessaris per a garantir un adequat ús dels recursos públics i privats que emprem...

CRUZ ROJA

I no sempre és fàcil mantenir l’equilibri entre família, treball i oci, però si excloguem el temps que passem dormint, una tercera part del temps disponible per a cada cosa pot ser un bon repartiment (fent un còmput anual, i tenint en compte que entre setmana lògicament el treball absorbeix la major part, i els caps de setmana i les vacances són per a la família i l’oci).

I com tot no pot ser tan bo, si hem de fer balanç d’aquest 43 aniversari, he de dir, que mai tinc un duro, malgrat portar una vida monacal; que fins i tot m’emporte el desdejuni de casa per tal de no gastar; que l’últim cubata que em vaig prendre en un garito el vaig pagar en pessetes; que li dec al banc el meu sou complet d’una pila d’anys... i com no, que m’estic quedant més pelat “que la cabota de l’amic” (com va dir el recentment desaparegut Pepe, a qui rep el meu humil homenatge amb aquestes línies).

En fi, 43 “tacos” ben duts, sense renunciar al inevitable envelliment del que sóc conscient i del que me sent satisfet; espere poder fer-ne molts més, i espere poder continuar fent balanç en aquest blog recentment estrenat...

Gracies a tots i totes els que s’heu recordat hui ,o qualsevol altre moment durant aquests 43 anys...

Besos