Una altra crònica de ciclisme per la Serra de Guadarrama: Navafria i Navacerrada

Un altre dia calorós d’estiu i una altre dia de patiment en bici per la Serra de Guadarrama. En aquesta ocasió he triat dos ascensions clàssiques i que no coneixia: la pujada al Port de Navafría des de Lozoya, i descens per la vessant segoviana, i la ascensió a Navacerrada des de La Granja, per acabar baixant des de Cotos de nou a Lozoya. Un recorregut realment bonic, que en estiu es fa molt agradable per la frescor dels boscos de la Serra i per l’altura que suavitza les temperatures de la meseta.

És diumenge, i la idea es aprofitar la vesprada fugint de l’esdeveniment familiar, així que dine a la una del migdia, i amb 34º de temperatura a Rivas agafe el cotxe, clave la bici i m’adrece cap a la Vall del Lozoya, on la verdor perenne, fa d’aquest racó de la Comunitat de Madrid, un lloc paradisíac per als amants de la muntanya.

Deixe el cotxe a Lozoya, i sense calfament previ, encete l’etapa directament amb 11km de pujada sostinguda i 700 metres de desnivell. No havia fet mai una ascensió en bici directament sense un bon grapat de quilometres abans, i la veritat és que es nota. M’ho agafe amb molta calma, per que a més del Port de Navafria, tinc per davant més d’un centenars de quilometres i la pujada al Port de Navacerrada amb les seues mítiques revoltes.

Els primers 300 metres de desnivell passen sense assabentar-me, això sí, a 10 km per hora de mitja, o siga, que vaig tan espai que quasi costa mantenir l’equilibri... El paisatge és preciós, amb un bosc atapeït de roures, alguna carrasca i algun castanyer. La carretera completament buida; són les quatre de la vesprada, i encara que fa calor, es nota ja que estem al cor de la Serra; únicament es fa molest una colla de mosques que volen al voltant del meu cap, com si jo fóra una vaca de les que veig a la vora de la carretera. Continue avançant a un ritme tranquil, i continue poc cansat; de moment no em fan mal les cames; em permet el luxe de deixar-me una corona al pinyó per si la costera es posa vertical, però he de dir que eixe moment no arriba. El port es caracteritza per ser relativament suau en tot el recorregut.

Quan ja porte 500 metres de desnivell, comence a notar cert cansament, però no exagerat, i just en eixe moment hi ha un recés, durant 1 quilòmetre la carretera es posa plana, i fins i tot amb una suau pendent negativa en algun tros. Plenament recuperat amb aquest descans, m’enfronte als últims 200 metres, que faig sense cap problema. Els roures han deixat pas a uns pins altíssims, i a una verdor impressionant. Amb aquest panorama, és un goig pujar en bici. Uns metres abans d’arribar al Port n’hi ha una font on pare per abastir-me d’aigua. Menge un poc, bec, i pare al mateix cim per fer-me la foto de rigor. Estic al límit entre Madrid i Segòvia, amb el pic del Nevero a l’esquerra, on queda una menudeta llacuna d’origen glaciar.

El descens, ràpid, amb molta corba i amb el ferm en no molt bon estat, i com que sóc prou “cagat”, em deixe la meitat de les sabates dels frens. Arribe a Navafria, i ixc a la Nacional 110, recentment arreglada, i que deixa un bon voral de bon asfalt per anar en bici; això sí la carretera una mica avorrida: tota recta i amb curtes pujades i abaixades trencacames; després de 20 km em desvie cap a la Granja, on arribe i faig també una paradeta tècnica: un moset, un glopet i una foto a la Granja de San Ildefonso.

I a partir de ara, inexorablement toca patir. Torne a abastir-me d’aigua, però ara les cames ja em fan mal cada volta que toca pujar. Em queden 20 km d’ascensió al Port de Navacerrada, encara que els primers 10 km tenen moltes pujades i baixades, i quasi no es guanya desnivell. Però a partir la cota 1.300 metres, la pujada ja es fa contínua i no donarà treva fins a dalt de tot.

Pronte començarà la primera de les famoses set revoltes. No són per a tant, pense, sobre tot les que s’agafen girant a la dreta, però les que giren cap a l’esquerra són cada volta més dures, I amb la sèptima, quasi m’agafa una rampa, però només “quasi”, per que les cames em responen i continue pujant. Ara sí que em fan mal les cames, per amb el GPS sé exactament el desnivell que em queda, i sembla tot controlat. No obstant això, els dos últims quilometres se’m fan molt durs. Finalment corone el cim: 1.880 metres. Son les set de la vesprada, porte tres hores i mitja llargues sobre la bici.

No em pare molt, el justet per buidar les butxaques del maillot de barretes i altres llepolies, i una altra volta en marxa. Ja sols em queda planejar fins a Cotos, i una baixada de vertigen fins a Rascafria, pràcticament sense pedalar. Els últims deu quilometres, de Rascafria a Lozoya, els faig tranquil·lament, amb les cames carregades, però sense temor a les rampes...

Finalment, arribe a Lozoya a les vuit de la vesprada, 4 hores i mitja i 105 km.

Bona jornada de bici, bonica, i aquesta vegada, encara que cansat, no he arribat al límit... Després, la dura tornada a la realitat...