CAR LES PARAULES VESSEN DE SENTIT: De falles per València amb Jimena

Havia pensat titular aquest post “intifalla”, en honor al moviment popular que enguany ha donat una nota de color a les festes valencianes amb diferents mesures de protesta, i donar-li així a la meua estada a les falles un aire reivindicatiu, però només seria enganyar-me a mi i al possible lector. Per que la meua visita a València en aquestes dates ha estat plena de tòpics: moltes falles, ofrena, castells, mascletades, bunyols, carrers enllumenats, passejos interminables, petards, cremà... i, gens ni miqueta de lluita; i tanmateix, m’ho he passat “pipa”.

Sempre he segut poc faller; el seu històric de festa reaccionària i casposa, la seua vinculació al “ blaverisme” (malgrat honroses excepcions), unit a la “coentor” i al estil barroc de tota la seua estètica, feien que de jove, i des de que comencí a fer muntanya als 14 anys, el pont de falles sempre fugira de València i l’aprofitara per fer alguna hivernal al Pirineu. Això sí, tot procurant arribar a temps per veure les dues úniques coses que sempre m’han agradat d’aquesta festa: la “mascletà” i la cremà de les falles menudes del Barri del Carme.

Enguany, per a la meua sorpresa, la meua filla Jimena m’ha demanat que la porte a les falles. Feia quinze anys que no xafava València en les seues festes més internacionals, i supose que l’enyorança de la terra, m’han fet mirar les falles amb uns altres ulls. Sabia que els altres dos nanos no voldrien vindre per la por que tenen als masclets. Així que la perspectiva de passar tres dies a soles amb Jimena, a qui no sempre puc dedicar tot el temps que m’agradaria, em va semblar un bon pla.

Per estalviar-nos caravanes, vam decidir eixir el dissabte després de dinar, sense presa, amb la intenció de sopar amb ma mare, i després anar a ca Paco a veure el castell de focs des d’un lloc immillorable. I dit i fet, a les set i mitja de la vesprada estava veient la falla de la meua infantesa (per cert, sembla que segons jo m’he anat fent gran ella ha anat minvant). Després de pegar un mosset a veure la falla del carrer Sueca i el seu enllumenament.

Amb un bon grapat de gent per fora, opte per entrar-hi i que al menys Jimena veja una falla de ben a prop.

Camí de ca el meu germà, encara podem gaudir de dues bones falles del Barri de Salamanca. Com es nota on hi ha “pasta”... passem per Compte Altea - Almirall Cadarso, on està el ninot indultat que enguany se salvarà de la cremà.

I a les dotze de la nit, ja una miqueta cansats, parada i fonda per veure el castell des d’un cinqué pis de la mateixa plaça de Cànoves. Un privilegi que especialment es valora quan veiem la Gram Via plena de gom a gom amb milers de persones que s’acosten al vell llit del Túria. Els focs, la veritat, espectaculars...

A les dues de la matinada, llarga caminada per agafar el cotxe i cap a la platja a dormir. Increïblement Jimena aguanta el tipus, i sense protestar, felíç amb el seu primer dia de falles, cau només ficar-se al llit.

El diumenge ens alcem a una hora raonable, i en veure la platja, com a bons madrilenys, ens afanyem en baixar a jugar una estoneta amb l’arena i jo a pegar-me una escabussadeta (amb neoprè, es clar!).

I després a continuar la marxa fallera: hui toca veure les millors falles i l’Ofrena. Comencem per la falla de Campanar, primer premi de la Secció Especial; ens comprem mitja dotzena de bunyols per acompanyar la visita, i com que es migdia, no hi ha molta gent i acabem en deu minuts.

Agafem un bus per acostar-nos al centre. I des de la Plaça d’Espanya seguim amb la Falla Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal.

Ens proveïm de petards, com manen els bons costums, i ens afanyem cap a la Plaça de l’Ajuntament abans que la vesprada la faça intransitable.

Fa un dia quasi estiuenc, i és un gust passejar pel Cap i Casal. M’endinse per Músic Peydró per arribar a la Plaça de la Mercé, una de les falles més tradicionals, vinguda a menys... Passem al Mercat Central i ràpidament al Carrer Micalet per veure passar els primers en desfilar en l’ofrena.

Em reserve la imatge de la Mare de Deu dels Desamparats pleneta de flors per al final del periple; sé que a Jimena li impressionarà.

Efectivament, es queda bocabadada; i jo crec que és la primera volta en 43 anys que veig en viu com van posant les flors a la Verge. No negaré que sempre havia pensat que no hi havia coentor tan gran com l’Ofrena, però he reconéixer que té cert encant...

Amb la música de fons de la dolçaina i tabal, pense no puc abandonar el centre històric de València sense mostrar a Jimena el carrer de València pel que sent una predilecció especial: el Portal de Valldigna.

I és precisament ací quan me n’adone el que ha canviat la meua ciutat en tots aquests anys d’absència. Les velles façanes obscures i mig en runes han estat substuides per restaurades parets pintades i balconades plenes de verdor. La vida està més present que mai al meu estimat Barri del Carme.

Passe pel Carrer de Baix, Plaça de l’Arbre, Plaça del Carme... Redeu! Quantes nits i quantes bones estones he passat ací... em veig a mi mateix fa 20 anys, melenes al vent, camals mullats, i pujant-me en marxa a la bici; per moments els records em porten una forta enyorança, i note com els ulls comencen a carregar-se...

Em controle a temps, i arribem a les Torres de Serrans on per un moment un miratge em fa pensar que mai va existir la batalla de València.

Són les sis, i ja cansats optem per una retirada a temps; ens queda tornar al cotxe, que l’hem deixat aparcat a les afores de València, i de nou al Perellonet. Encara hem d’aprofitar la vesprada patinant una miqueta, llençant uns petards i pegant una volta pel poble.

Com que no tenim edat, ni Jimena per menuda, ni jo per major, a les deu de la nit, fets pols, ens clavem al llit i en poca estona estem pegant bufits.

Dia de Sant Josep, dia del pare! Enguany no estaré amb els meus menuts, i la veritat, els trobe a faltar, però m’ho estic passant tant be aquests dies amb Jimena, que no se’m fa massa dur...

Hui “mascletà” i dinar familiar. Les mascletades d’El Perelló tenen el gran avantatge de que es poden veure ben a prop. I d’això tracta una mascletà; de sentir el soroll al cor! Curtes, però intenses; així són com ens agraden als valencians! Jimena mira perplexa; però no fa ni un intent de tapar-se els oïts. Porte tres dies amb tapons a la butxaca per si de cas; però no ha calgut.

El final com sempre, impressionant! Crec que el meu amic el Manyo si alguna cosa enyorarà en els seus anys a Canadà serà precisament veure una bona mascletà.

I comença la recta final. Ens passem la vesprada descansant a casa, mentre escric aquestes línies, preparant-nos per a la llarga nit de la cremà.

Primer una parada tècnica a veure al meu germà Cristóbal i família. I a les nou de la nit tirant els últims masclets a la Glorieta, junt als ficus gegants, que no recordava tan enormes i que han encisat a Jimena.

Després a veure la cremà de les falles infantils, primer la del Negrito i després la del Dr. Collado, que s’ha fet de pregar, i que ha esgotat a la xiqueta. Això sí, s’ha vist tot el protocol des de primera fila: pirotècnic preparant el foc, esperar a la fallera major infantil, esperar a la fallera major gran, veure com trien el ninot que es guardaran de record (elles dos i els presidents de la falla, i algú més que també vol el seu tros de falla...; sí, si algú es pensava que el ninot indultat es l’únic que no es crema en falles, està ben enganyat; totes les falles, sobre tot les menudes, es queden pràcticament sense ninots per que tothom pilla “catxo”); a continuació les fotos de rigor, amb artistes fallers inclosos; la xiulada de la gent que està farta d’esperar; els primers plors de la fallereta en pegar l’última mirada a la falla abans de cremar-se; i després els ramillets de focs i les traques finals a menys de dos metres. I a la fi, les flames pujant cap al cel per engolir-se en qüestió de minuts tot el treball i l’espera de tot un any... i ara sí, tots a plorar... falleretes, falleres, i també alguns fallerets i fallers...

Cansats per l’espera, i gelats una volta la calor del foc s’ha esfumat, ens anem a fer-se una xocolata calenta mentre esperem la cremà d’una falla gran. Jimena no aguantarà molt més, així que intente recordar quina de les del centre són de les primeres en botar foc (un altre mite és el dels horaris de les cremades; a les dotze comencen les primeres; però la disponibilitat dels bombers fa que fins les dues o les tres continuen encenent focs). Crec recordar que la del Mercat Central sol ser de les primeres i cap allà anem, i arribem justet per veure els focs i de seguida les flames de nou pel cel; els bombers ací han de vigilar ben bé per que la temperatura ràpidament puja i pot donar més d’un esglai. Quan ja la cosa està controlada, els joves de 20 anys comencen la festa amb els bombers provocant-los exactament amb les mateixes paraules que emprava jo quan eixos mateixos joves no havien nascut (valga’m déu, què major sóc!!): als crits de “bombero no tiene pilila” esperen un bon arruixó, que els farà passar la nit tremolant...

Jimena està esgotada i tremolant sense necessitat de banyar-se, i com que ja li he contat com sol acabar el tema, em demana moure a casa; i jo com a pare responsable, i malgrat temptar-me unir-me al grup de joves, opte per l’única possibilitat: una retirada a temps que li deixe un bon gust de boca a la meua filla, de manera que un dia puga recordar aquell cap de setmana que tan be s’ho passà amb son pare...

************

No vull deixar de comentar en aquesta crònica, la percepció que he tingut de les falles després de tants anys sense acostar-m’hi. Com deia al principi, potser aquesta percepció estiga sesgada per la llunyania, que em fa ser més benvolent amb aquesta festa que durant tants anys vaig criticar, però em fa la sensació que algunes coses han canviat:

En primer lloc, els monuments, els ninots, la falla en sí mateixa, ha evolucionat. La seua estètica és una mica menys barroca, amb un disseny més estilitzat, i més diversificat (no tots els ninots són iguals).

Quant a la qüestió de gènere, em fa la sensació que també s’ha donat un pas. Sens dubte continua sent una festa molt sexista, però poc a poc algunes coses avancen. No tinc molt clar, però, si l’absència de mamelles per tot arreu, com passava abans, és fruït d’una concepció més respectuosa amb la dona, o si es tracta d’un retrocés en la llibertat sexual, conseqüència d’una societat cada volta més conservadora. En tot cas, els acudits masclistes fàcils, no els he vist tan presents.

El clàssic “les falles són per als fallers” també sembla que s’ha desplaçat poc a poc per donar pas a una festa més oberta on el turista i el valencià no faller troba moltes oportunitats de gaudir de la festa: els casals als carrers, les berbenes populars, els espectacles organitzats per l’Ajuntament, etc., fan que les falles cada volta siguen més accessibles per tothom.

La indumentària dels fallers, és sens dubte, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció. Encara recorde tots els homens i xiquets vestits de negre amb el faixí de color brillant (blau, roig o verd); els ”llapiceres” deia el nostre amic i veterà faller Pepe Serra. Sortosament aquesta disfressa ha desaparegut completament del mapa, i ara els tradicionals vestits de saragüells, i altres models, li donen als passa-carrers i al desfilar a l’ofrena una nota de color.

També guarde en la memòria, encara que més vagament, les bandes de “cornetes i tambors” que donaren pas després a les bandes dels pobles, molt més divertides, i en aquesta ocasió he pogut comprovar que les colles de dolçainers i tabaleters, de més tradició valenciana, estan molt present als carrers acompanyants als fallers i falleres.

I això que no he pogut comprovar en directe la intifalla; o el concert de les festes de Burjassot, amb Obrint Pas, un dels meus grups favorits, que segur m’hagueren reforçat amb la idea de que les falles avancen. Les tradicions evolucionen com la societat, i la societat valenciana, tan polaritzada en algunes qüestions, també evoluciona, malgrat l’existència de molts governants i empresaris corruptes, gràcies a un poble en moviment que dia a dia treballa i lluita al carrer per construir un país, per construir un futur més digne.