Del col·lectiu a la mar: un sopar i un passeig amb piragua

Al Col·lectiu i al llit al primer crit! em va recordar el meu amic Amat uns dies abans de la convocatòria de un sopar del sindicat d’estudiants al qual vaig pertànyer a la meua època universitària. I la veritat, em feia comboi tornar a veure als companys i companyes amb qui vaig compartir tants bons moments de lluita, cultura i festa. Així que no em vaig poder resistir, i després de fer-me una becadeta el dissabte, vaig pensar que encara arribava a temps al sopar, i fins i tot de veure una estoneta a ma mare. Només 340 km em separàvem del meu destí.

Va ser un goig retrobar-me, i el que és millor, poder xerrar tranquil·lament amb els col·legues d'ITACA; veure com ens ha anat la vida i comprovar com, malgrat els anys passats, tantes coses ens continuen unint, més enllà de la professió d’economistes.

Això sí, la edat no perdona i a les tres de la nit, jo ja estava per retirar-me, entre altres coses, pensant en aprofitar el matí de l’endemà amb la piraigua.

Des de que l’any passat per aquestes dates els de verd em cridaren l’atenció per intentar traure la piragua per l’Albufera, sempre he eixit per la mar des de l’Arenal. He fet eixides molt boniques, sobretot per la zona del Parador i la reserva d’aus del Parc Natural, i sempre resulta gratificant veure la costa des del fons de la mar, però quan ho has fet unes quantes vegades, la veritat, perd una miqueta la gràcia.

Així que en aquesta ocasió, vaig optar per carregar-la al cotxe i anar-me’n ben propet, a Cullera, on vaig pensar que pegar-li la volta al cap de far, podia estar entretingut i al menys canviaria una miqueta d’aires...

I quina sorpresa més grata em vaig emportar!! La de voltes que estat en Cullera, i sempre m’ha paregut un lloc horrible, al menys la platja, amb tanta urbanització, i tant gratacel (la part del poble té més encant, amb els carrers que pugen cap a la muntanya, i el castell amb unes vistes precioses).

El cas és que amb una temperatura primaveral, però amb un fort vent de ponent que em va fer dubtar sobre l’estabilitat de la piraigua mar endins, comence la meua “turné”. Com sempre que bufa ponent a València, la mar pareix una bassa; però enganya, per que segons t’allunyes te trobes com se van alçant les ones i arriba un punt que costa avançar. Així que decidisc anar molt pegadet a la vora, i ràpidament els mateixos penya-segats em protegeixen del vent i puc comprovar la claredat de l’aigua.

En passar el far, el paisatge comença a posar-se realment bonic, això sí, s’ha de fer un esforç per no alçar massa la mirada, per que muntanya amunt es continuen veient els edificis d’apartaments... però ben a prop de les roques, es pot gaudir d’aigües turqueses i de les capritxoses formes que la mar ha anant formant en les roques durant segles...

Amb l’aigua tan tranquil·la queden al descobert “mini-cal·les” d’arena entre les pedres. També es formen xicotetes coves amb l’espai justet per clavar la piraigua.

I de sobte, en girar un dels caps, apareix un gran entrant en la roca, com una gran cova en la que podria entrar un veler d’uns quants metres d’eslora. No n’havia sentit parlar mai d’aquest lloc, però em sembla sorprenent que en un lloc tan massificat com Cullera, tant a prop de València, siga tan poc conegut aquest racó paradisíac...

Continue avançant amb l’objectiu d’arribar a la platja de cullera i completar la volta al cap del far, però en girar l’últim dels xicotets caps que formen el recorregut, em ve de cara tota la força del vent. Em fa la sensació que la piraigua i jo eixirem volant d’un moment a un altre. Però com que sóc bona cosa de cabut, li pegue fort a les pales i poc a poc vaig avançant fins a la platja, tenim sempre la mirada al Castell que s’alça sobre tots els blocs d’apartaments.

Sue de valent per arribar-hi; poques vegades havia remat amb un vent en contra tant potent, però em tranquil·litza pensar que la tornada serà ben fàcil. Els que s’ho deuen estar passant pipa són els wind-surfers que es rellisquen sobre la mar a grans velocitats.

Finalment arribe a la platja, però com que vaig una miqueta malament de temps, ni baixe de la piraigua; directament pegue la volta, i mentre faig alguna foto, el fort vent ja m’està duent de tornada sense pegar una palada.

I el cansament ja comença a fer efecte. Porte una hora i mitja sense parar de remar, i com que feia mesos que no ho feia, ja tinc els braços i l’esquena prou “cascats”. Així que m’ho agafe amb calma i em deixe portar pegant suaus palades que en una estoneta em tornen a deixar en el punt de partida.

Ha estat una bonica excursió, a només 15 minuts de cotxe de l’Arenal, per la qual cosa em faig el propòsit de portar als meus nanos la pròxima volta, a finals de primavera, abans de que les massificacions facen intransitable la platja, però amb l’aigua bona per pegar-se un bon escabusó.