29 de març: vaga general

No és la primera volta que parle de sindicalisme en aquest blog, però ara més que mai esdevé imprescindible. Mai en trenta anys de democràcia l’atac contra els treballadors i treballadores havia estat tan bestial.

Des de l'any 2007, el conjunt de la població, especialment la classe treballadora, joventut, pensionistes, estudiants... venim suportant sobre les nostres espatlles el pes d'una crisi econòmica provocada i dissenyada pel Gran Capital (els actuals governants): la banca i els “mercats” convertits en nous déus capaços de fer retrocedir en dècades la qualitat de vida de la majoria de la societat per mantindre els seus beneficis.

L'esclat de la crisi internacional, ha tingut a Espanya un impacte molt més dur, conseqüència de les polítiques posades en marxa, primer pel govern del PP, encapçalat per Aznar, i després pel PSOE de Zapatero i Solbes, els quals en comptes d’haver punxat la bombolla immobiliària creada pels anteriors dirigents optaren per alimentar-la més, esperant mantindre el poder uns anys més, amb el suport dels especuladors. Aquesta profunda crisi, a la que en principi es va donar resposta amb polítiques keynesianes (de despesa pública), tot i que prou erràtiques, ràpidament van ser frenades pels autèntics governants: els qui tenen el poder econòmic. I de nou, les polítiques neoliberals, que van ser precisament les que ens portaren a la crisi, van triomfar, posant per davant els interessos d’uns pocs per sobre del conjunt de la societat.

Durant aquests últims quatre anys hem patit enormes retallades i reculades en drets laborals, socials, mediambientals i el desmantellament i privatització dels serveis públics d’una manera mai imaginada.

Amb la arribada al poder del PP, la situació ha esdevingut dantesca. Mitjançant decrets i tisorades arribarem sense cap escrúpol als 6 milions de persones expulsades del treball, augment de la pobresa, l'explotació, l'exclusió, la desigualtat social, la violència i repressió policial per a qui protesta (com a València); mesures d'ajust en despeses socials per reduir el dèficit en milions d'euros; reducció de salaris i pèrdua de poder adquisitiu; reforma laboral per facilitar l'acomiadament lliure i gratuït; reforma de la negociació col·lectiva per anul·lar-la i que els convenis no serveixin per res; augment dels impostos per a tota la població (amb escassa progressivitat); retallades en l'educació, la sanitat, i en general tots els serveis públics.

Alhora, la banca rep ajudes de milions d'euros per garantir l'estafa a la qual ens ha sotmès, les empreses i els especuladors financers evadeixen divises als paradisos fiscals, cometen frau a la hisenda pública i estan exempts de cotitzacions a la seguretat social. I es mantenen altres despeses de les obres megalòmanes (com el manteniment de l’aeroport de Castelló sense avions).

Però aquesta situació és reversible. Hem de ser conscients que som les dones i els homes de la classe treballadora qui fem que la societat funcione, qui generem la riquesa, els que ens alcem cada dia per posar en marxa el país, encendre les màquines en les indústries i fàbriques, fer funcionar els serveis públics, els transports i les comunicacions, obrir els centres educatius i hospitalaris, gestionar l'energia, les oficines, botigues i comerços, la neteja i la cura que necessiten les persones grans.

És per això que secundar la Vaga General convocada per al 29 de març esdevé imprescindible per donar una resposta a aquesta violència que s'ha exercint contra les nostres vides i la nostra convivència. Es cert que aquesta vaga beneficia sobre tot a la patronal, per que s’estalviaran molts milions d’euros dels nostres salaris en un context en que no tenen fortes necessitats productives; tots farem el treball del 29 de març als dies següents i tanmateix no el cobrarem.

Però s’ha de veure clarament que el nostre alenament té uns límits. És cert que hem perdut molta capacitat de pressió sobre el Capital; ja se n’han encarregat d’això durant els últims 25 anys (probablement des de l’èxit de la famosa vaga del 14-d de 1988). Ja quasi ens han convençut de que la lluita obrera és anacrònica i que els sindicalistes són uns malfeiners; d’altra banda, la temporalitat al nostre mercat de treball, que ha fet l’acomiadament lliure en la pràctica per a més d’una tercera part dels assalariats, també ha suposat una limitació al dret de vaga.

I per totes aquestes raons, es fa més precís que mai que ens impliquem en l’èxit d’aquesta vaga. No és suficient, per tant, recolzar la vaga. Cal anar a la feina, formar part dels piquets informatius; garantir que el dret de vaga és real. Ens diran que també s’ha de garantir i respectar el dret a treballar, però és menester tindre poca vergonya per dir això en un país de més cinc milions d’aturats. Hem de mirar a la cara a aquells que aniran a treballar per guanyar quatre duros més nosaltres aquest mes, i recordar-los la seua insolidaritat amb el conjunt de la societat. Recordar-los també que anant al treball eixe dia estan perdent totes les opcions de queixar-se per una situació que es pot canviar amb fets, i no amb paraules.

I quanta més gent estem a la porta dels centres de treball, més possibilitats tindran els que volen fer vaga i no s’atreveixen per la seua precarietat a la feina. I cal anar a les cotxeres del transport públic, per què els treballadors d’aquest servei també tenen dret a fer vaga.

I això ens porta al tema dels serveis mínims. Cal recordar que l’esperit dels serveis mínims no és garantir el “dret al treball” sinó garantir la cobertura de situacions d’emergència. Per tant, les administracions, les oficines, les fàbriques, els restaurants, els comerços, no ha de tindre cap servei mínim. Només els hospitals, bombers, policia, ambulàncies, i alguns taxis, deuen garantir una mínima cobertura. El transport generalista (bus, trens, metros), tampoc deuria contemplar serveis mínims (si algú es trenca una cama en un accident, normalment no va  a l’hospital en metro). 

És hora de rebel·lar-nos, d'ocupar i encendre els carrers i aturar els centres de treball per defensar-nos d'aquells que ens volen veure sense res. Cal prendre els espais públics i demostrar amb força que el present i futur és nostre, que som la majoria, que la nostra generació va a lluitar i defensar els drets i llibertats col·lectives que van conquistar els nostres antecessors i que deixarem als nostres fills.