Discriminació i acció positiva

En aquests temps de crisi, sembla que hi ha coses que devenen secundàries; fins i tot desapareixen de qualsevol conversa quotidiana, i tanmateix estan més presents que mai. És el cas de la discriminació. Discriminació de gènere, per origen, per diversitat funcional, per ètnia...

Hi ha molts tipus de discriminació, i en podem trobar-ne exemples per tot arreu: els salaris més baixos de mitja que reben les dones front als homes; no deixar passar a una discoteca a un gitano només per ser d’aquest origen ètnic; la selecció de personal que deixa fora directament a aquell que s’anomena Mohammed...

En tots aquests casos la discriminació és directa. Clarament s’actua contra un grup de persones col·locant-les en una posició de desavantatge. En aquest tipus de discriminació hi ha una intencionalitat per que s'assumeixen alguns prejudicis: menor capacitat, vinculació a la delinqüència, agressivitat... Aquesta discriminació, com és lògic, és il·legal; la llei protegeix a totes les persones contra aquells que els discriminen per raons de sexe, origen, cultura, religió, etc, i les penes poden anar des de multes a presó.

 Hi ha, però, una altra manera de discriminar menys “oberta” o menys “descarada”, i que també és il·legal, encara que no tothom ho sap. És la discriminació indirecta, definida com els criteris, pràctiques, decisions, contractes, pactes individuals, i fins i tot disposicions legals o reglamentàries, aparentment neutres, que poden ocasionar un clar desavantatge particular a una persona en relació a d’altres per raó d’origen, sexe, etc.

Per exemple, exigir  en una oferta de treball certa altura als aspirants, quan aquesta no és imprescindible per al desenvolupament del lloc de treball, pot excloure a una part molt important de dones o de persones d’un origen determinat. Un altre exemple és el cas de sol·licituds de lecto-escritura per a ocupacions de molt baixa qualificació que no la requereixen, de manera que una part representativa de la població gitana queda exclosa i sense opcions d’accedir al mercat de treball. Amb la discapacitat també són molts exemples que podrien posar, i què dir de l’orientació sexual, quan només un grapadet de països permet casar-se a persones del mateix sexe (de moment, també el nostre...).

Són milers i milers les situacions quotidianes amb que les persones en desavantatge es veuen discriminades, malgrat l’empara legal. Sortosament d’Europa ens venen les directrius 43/2000 (d’igualtat racial), i la 78/2000 (d’igualtat al treball), que pretenen garantir a l’àmbit de la Unió Europea la lluita contra tota mena de discriminació directa i indirecta, independentment de la intencionalitat del subjecte que la realitza. Aquesta normativa i la seua transposició a l’Estat espanyol, no obstant, passa pràcticament desapercebuda per a la majoria de la gent que no ens movem en aquest àrea.

En aquesta línia, les recents eleccions del 20-N han paralitzat el procés d’aprovació de la Llei d’Igualtat de Tracte, esborrany de la qual ha estat elaborat amb participació dels agents socials, de Ongs, i de diferents actors implicats, i amb molt de contingut explícit que haguera permès defensar realment els més desfavorits i perseguir als discriminadors. Caldrà veure com queda si finalment és aprovada en aquesta nova legislatura...

Però mentrestant, i al marge de la legislació que fa il·legal qualsevol tipus de discriminació, cal continuar avançant per la igualtat real de tots els ciutadans, independentment de les seues creences, orientacions, capacitats, pertinença a un determinat col·lectiu, etc. I com que el punt de partida no és el mateix per tothom, cal continuar apostant per l’Acció Positiva.

Recorde quan, farà uns 20 anys, als meus anys de militància en un sindicat estudiantil (Itaca-Bea), fruit de la meua innocència o ingenuïtat, era clarament contrari a la aplicació de mesures de “discriminació positiva”, que dèiem aleshores. Encara dec conservar per algun lloc aquell article que vaig publicar amb el pseudònim d’Ilich, a la revista que fèiem a la Facultat, Arreu.

Amb el pas dels anys te n’adones que les coses no es poden assolir sense suport, i quan en una cursa, hi ha persones que ixen des de molt arrere, és impossible que arriben a la meta amb la resta, i per això cal establir accions que les col·loquen al menys en un lloc on tinguen més oportunitats.

En l’accés a l’ocupació, és on més clarament es veu la necessitat de l’acció positiva. Amb una taxa d’atur de les persones immigrants més de deu punts per sobre de la dels autòctons, amb un 65% d’inactivitat (laboralment parlant) de les persones amb alguna mena de discapacitat, amb un atur que duplica la mitja en el cas de les persones gitanes, etc, resulta evident que s’han de prendre mesures que afavoreixin a aquests col·lectius per aconseguir una feina. Per que si tots els aturats en aquest context de crisi tenen dificultats per trobar treball, les persones que pertanyen a aquests col·lectius ho tenen molt més complicat: tenen molts menys recursos, menys xarxes de suport, y per contra molt més elements de discriminació , i per tant, no es troben amb igualtat d’oportunitats front a un mercat laboral que tendeix a expulsar-los.

I en aquesta línea treballem algunes persones des de organitzacions sense ànim de lucre: formant i capacitant a les persones més vulnerables per que puguen accedir a un treball digne, orientant-les per que desenvolupen les ocupacions més adients a les seues capacitats, interessos i potencialitats, informant-les sobre els seus drets i deures, i intermediant amb les empreses per garantir que aquestes contracten en funció de les competències requerides i no d’estereotips poc fonamentats. I paral·lelament, ens adrecem a tota la societat per fer veure que necessitem mercats inclusius, on tots i totes tenen cabuda, i on tots i totes poden aportar molt.

Per que en aquests temps de crisi no fer-ho és un luxe que no ens podem permetre. Des d’un punt de vista estrictament economicista, la discriminació suposa un malbaratament de recursos, es a dir, implica no aprofitar tot el potencial que tenen les persones, tota la riquesa que aporta la diversitat (d’això ja en parlaré en un altre post...); però sobre tot, la lluita contra la discriminació és una obligació ètica d’una societat que deu apostar per que les diferències entre les persones no suposen una desigualtat en les oportunitats que aquestes tenen com a ciutadanes.

Esperem que el sutnami del PP no ho oblide...

Una perspectiva de la nostra realitat des de Canadà

En vespres d’eleccions, he rebut un mail d’un amic de tota la vida que ara es troba a l’altra banda del planeta. No exagere si dic que el conec quasi 40 anys, i que hem compartit grans moments junts, malgrat la distància física que sempre ens ha separat. Des de la època que pujàvem junts al Pirineu en auto-stop, ballàvem amb el Sarri-Sarri de Kortatu, o ens doblàvem les ampolles de guisqui amb una profitosa tertúlia amb què arreglàvem el món, sempre hem tingut una certa coincidència ideològica amb matisos que amb el temps, com és lògic, han anant canviant d’intensitat.

Després de passar per una joventut radical, on justificàvem com a actes de resistència algunes malifetes (recorde la creació de l’Arenal Lliure i els nostres “pseudoatemptats”), els nostres camins en la vida ens distanciaren lleugerament: mentre ell, després del seu pas per Anglaterra, derivà cap al neoliberalisme, seguint The Economist quasi com a una Bíblia,  el meu desenvolupament professional en un Sindicat de classe, me mantingué més a prop de posicions esquerranes.

Anys després, i potser per un model de vida familiar més semblant o per l’aprenentatge que porta l’edat, ens hem tornat a acostar, políticament parlant...

El cas és que el mail que vaig rebre fa uns dies, així m’ho mostrava. Sempre m’agrada rebre notícies d’aquest amic que ara viu a Canadà, però aquest darrer escrit em va traure un somriure, i un pensament: quanta raó té! Amb el to sarcàstic que el caracteritza, amb alguns comentaris fortets fets en la intimitat que porta implícita una carta, i amb paraules de complicitat que revelen la vella amistat que ens uneix, em vaig sentir molt identificat amb tot el que deia (amb alguns matisos que sempre hi seran presents). I vaig pensar que era una pena que ell no tinguera un blog on compartir les seues reflexions, però malauradament no és el seu estil...

I com que no em volia quedar amb les ganes de compartir aquestes reflexions (llegir el seu correu en veu alta a la meua dona se’m va quedar curt...), vaig decidir que el meu blog sí que podia ser un bon cadafal per fer-ho, i de pas escriure unes paraules d’homenatge a la nostra amistat.

Així, que transcric textualment el seu mail, amanit amb alguna foto de collita pròpia:

 Estimado Pinito,

 Las últimas noticias que nos vienen de Europa no son las mejores. Ahora les piden más capital a los bancos, con lo que se prolongará un año mas la agonía de la falta de crédito. Ahora toca atarse los machos para la que se nos viene encima. El próximo año queda pendiente el ajuste de la banca, el ajuste de las autonomías y ayuntamientos, y los últimos coletazos del ajuste de la construcción. No sé si me dejo algún sector, pero dudo que la industria y el turismo sean capaces de absorber las pérdidas de empleo que se avecinan.

Para el 2013 empezaran los brotes verdes, pero con los brotes ya se sabe, hay que dejarlos crecer un tiempo para que den algún fruto, y ese tiempo puede ser un par de años más, con lo que habremos completado los 8 años de depresión que estaban cantados. Lo que está por ver es como saldremos de esta:

 Opción 1: 17 comunidades autónomas, 50 diputaciones provinciales, 5000 ayuntamientos, n^3 comarcas, todos ellos dotados con su parlamento y su ejecutivo. televisiones públicas, defensores del pueblo, delegación en Bruselas y en Madrid, embajada en Paris y en New york (ninguna en Addis Abeba o Teheran), sanidad pública en niveles de “que vaya su p.m.”, y sistema público de educación de sálvese quien pueda.

 Opcion 2: Un estado que haya eliminado las diputaciones provinciales, el senado, que haya recuperado los servicios básicos que garantizan la legalite, fraternite y egalite, y con una nueva Constitución que diga: los impuestos son finalistas, y su finalidad es exclusivamente la de prestar servicios públicos, y aquel consejerillo, alcaldete, o ministrillo que ose utilizar el dinero sagrado de los impuestos en actividades no consideradas servicio público será juzgado por malversación de fondos públicos. Se establecerá un comité formado por Pinito y El maño para definir lo que es servicio público.

A modo de ejemplo no es servicio público:

 -Las fiestas del pueblo. Quien quiera vacas que organice una comisión de festejos y venda lotería de navidad. 
-La embajada de mi pueblo en Nueva York: si no tienes competencias en política exterior no me cuentes un cuento chino para colocar al inútil de tu hermano.
-El futbol: el futbol se paga con lo que recauda. No robes a la clase media (en vías de extinción) para dárselo a 4 jugadores.
-Tv: quien quiera TV que se monte una empresa con su dinero, pero no con el mío.
-La publicidad institucional: campanas tipo “Zaragoza somos todos” es una forma de comprar a los medios de comunicación, es corrupción, no es servicio público, y por lo tanto es malversación de fondos públicos.

La pena por malversar fondos públicos será el empalamiento en la entrada de la ciudad donde se haya cometido la tropelía.  (i.e.; se mete un palo por el culo hasta que salga por la boca)

La opción elegida por nuestro próximo parlamento será la 1, es decir, un país de mileuristas condenados a mendigar un puesto en la administración caciquil de cada regioncilla para conseguir un sueldo de privilegio de 1300.

Menos mal que nos queda Portugal.

Kind regards

That’s all, folks; fins la propera entrada...

Battlestar Galactica

Avui, ni esports ni política... en aquesta ocasió, ciència ficció, i de la bona...

No sabria dir molt bé quina edat tindria, potser 10 o 12 anys; era el temps quan esperàvem ansiosos als cinemes una nova entrega de “La guerra de las Galaxias”, quasi dues dècades després de l’època daurada d’aquelles mítiques pel·lícules de sèrie b que portaven a la gran pantalla una part important de la literatura de ciència ficció contemporània. També havia quedat arrere Star Treck, la sèrie de les sèries; els de la meua edat érem encara massa joves quan els treckers es posaven de moda...

I va ser llavors quan una nova sèrie arribà a les nostres sales d’estar. Galàctica, es deia, i contava la història d’una nau de combat supervivent de l’aniquilació de la raça humana a mans dels Cylons (robots), que junt a una flota de naus civils busquen un nou llar en un planeta llunyà , només conegut a la mitologia, i anomenat: La Terra.

Recorde molt bé la col·lecció de croms que vaig fer d’aquesta sèrie; crec que va ser la primera que vaig aconseguir completar-ne. Hi eren el Comandant Adama, el capità Apolo, i els tinents Starbuck i Boomer... i molt dels meus jocs d’infantesa recreaven les batalles contra els cylons; també recorde com a les classes avorrides de l’escola jugava dibuixant la Galàctica amb el seu “angar”, del qual eixien els caces per lluitar contra les malvades naus base dels robots...

Quan, amb 30 anys, i amb la generalització del DVD, em vaig trobar amb la reedició en un Pack de la sèrie completa, em vaig llançar de cap a per ella i me la vaig empassar en una setmana. No vaig a negar que la revisió em va suposar certa decepció. En realitat,no vaig trobar tot allò que em va encisar de menut. La sèrie no deixava de ser un western a l’espai, amb poca imaginació i moltes escenes repetides...

Però va ser fa tres anys, quan després de molt de temps de no llegir ni veure res de ciència ficció, vaig cercar per Internet què havia passat durant la última dècada per aquest món. I vaig descobrir amb goig que existia un remake modern de Galàctica: quatre temporades i amb final! Amb poca convicció comencí a veure els dos primer capítols de dues hores de duració amb que començava la sèrie. Bé i prou; no estava malament però no era res de l’altre món. Respectava amb unes poques variants la idea original de la primera sèrie, afegia alguns personatges nous, e introduïa una nova “modalitat” de cylon, amb aparença completament humana, i la component de gènere prou cuidada. Però no em va enganxar. Vaig tardar més d’un any en tornar a veure el següent capítol, aprofitant una baixa laboral per una costella trencada que em deixà poc de marge per a qualsevol activitat que no fora llegir o veure la tele...

I ara sí; poc a poc la cosa anà guanyant en qualitat de contingut; i després d’un capítol esperava ansiós veure el següent... I ràpidament em vaig empassar la primera temporada; la segona encara em va enganxar més. Ja quedaven poca cosa de la sèrie original. Aquells pistolers amb làser de la sèrie inicial havien esdevingut mariners d’una nau, que semblava més un submarí que una brillant nau espacial; la sensació claustrofòbica ens era transmesa amb total credibilitat; els protagonistes més humans que mai: ni molt bons ni molt roïns, amb les seues debilitats els bons i amb els seus sentiments els dolents...

La línea argumental molt cuidada, compaginant adequadament la independència de cada capítol amb tota una intriga sobre el pla dels cylons que poc a poc es va desvetllant... Després, molt temes d’actualitat incorporats: el difícil equilibri entre el poder polític i el poder militar en temps de guerra, que fins i tot col·loca al Almirall Adama a prop d’un colp d’Estat. La utilització de la tortura per a lluitar contra el terrorisme, o la manipulació del vots en unes eleccions per controlar a la oposició....

I per fer un repàs dels personatges, en primer lloc mencionar a Laura Rosllin, una política de segona fila que esdevé Presidenta de les colònies, en ser de les poques persones electes que ha sobreviscut al genocidi de la humanitat a mans dels cylons; una dona amb un càncer terminal que malgrat totes les seues inseguretats, li sap plantar cara als militars de Galàctica i als robots. I que dir del patètic Gaius, el traïdor que en aquesta nova sèrie està ple de contradiccions, i que fins el últim capítol de la darrera temporada no prendrà un clar posicionament. I Starbuck, el company del Capità Apolo, que en aquesta nova entrega també es una dona i que serà l’eix central de tota la sèrie, amb un paper ambigu que no es desvetllarà fins el final. I nomenar també el “Jefe” de mecànics, amb un paper secundari però amb un magnífica interpretació, al igual que Saúl. I cal parlar també dels cylons hominoides: Boomer o Caprica, amb el seu sex-appeal, i el paper destacat en tota la història, i com finalment esdevenen peces fonamentals per assolir la pau entre les races...  

I per no estendre’m passaré de llarg temes interessants com el descobriment del Planeta Terra totalment devastat, l'ocupació de nova Caprica i l’organització dels diferents tipus de Resistència (la de les bombes i la dels infiltrats), l'hiperrealisme d’algunes escenes rosant el "gore", i com no, les sorpreses, totalment inesperades de l’últim capítol.

En definitiva, un remake que supera àmpliament l’original, amb noves idees en un món, el de la ciència ficció, en el que no es fàcil innovar. Poques sèries m’han fascinat tant com aquesta, on la ambigüitat és tan present que mai t’acabes de posicionar plenament; amb un guió gens previsible, on la maldat no és el resultat de robots diabòlics, sinó de la maledicció d'estar condemnats a repetir els nostres errors constantment. No importen els actes personals, mentre no existeixi una predisposició a trencar aquest cicle, la qual cosa requereix el sacrifici de l'individu pel de la societat.

I ho deixe ací. El que vullga més, que veja les quatre temporades... Segur que no decebran...

Un any de rutes al Wikiloc

Quan l’any passat per aquests dies, em van regalar un GPS de polsera, no vaig pensar que li trauria tant de profit. Primer el vaig utilitzar per orientar-me a la muntanya, prèvia descàrrega de les rutes; en un parell d’excursions em va traure de situacions compromeses. Després per calcular els quilometres que feia quan eixia a córrer per llocs que no tenia controlats. I quan vaig fer una eixida especialment bonica, vaig pensar que estaria bé compartir-la a la Xarxa.

I va ser aleshores quan comencí a pujar rutes a Wikiloc, una pàgina web on els usuaris comparteixen els seus itineraris de diferents esports, catalogats per dificultat, amb un màxim de 6 fotos, les dades bàsiques (distància, temps, desnivell...) i un camp obert per descriure la ruta i posar els comentaris que es considerin.

I en un menys d’un any d’ús, he penjat més d'un centenar de rutes, des de passejos familiars, a escalades hivernals a Guadarrama, i sobre tot moltes rutes de córrer i bici. A continuació us presente una selecció de les que més m’han agradat, i si voleu, podeu consultar-les totes a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?name=Carles+Silla

Senderisme:  Las Torres de la Pedriza.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1243656 La primera de les meues rutes gravades i penjades al wikiloc. Tenia aquesta assignatura pendent de la Pedriza, i gràcies al GPS no em vaig despistar més del compte... És una marxa dura, amb una ascensió amb trepada inclosa, i un descens molt bonic pel cor d’aquest indret meravellós de la Serra Madrilenya a només 50 km de casa...

Córrer: Riu Túria (València)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1526008 Si toca parlar de correr, no puc oblidar el dia que amb el meu germà Paco, vaig tornar a xafigar la ruta que tantíssimes vegades havia fet de jove. L’enyorança de la terra i de la família s’ajuntaren aquella vesprada, i els 14 quilometres d’aquest bell escenari que un dia va ser només canyes i camps polsosos de futbol, em van fer sentir més que mai la distància que em separa d’allò que sempre portaré al cor...

Bicicleta de Carretera: Circular Pto.Navafria i Pto Navacerrada

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1898835 Després de dos anys d’eixir en bici regularment, aquesta ruta suposa tota una fita. A ritme de tortuga, he pujat recentment aquests dos ports de muntanya, en una ruta de més de 100 km que, salvant les diferències, em feia pensar en les mítiques etapes de la Vuelta, i en el meu heroi de joventut Perico Delgado.

Esquí de fons: Somosierra

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1376642 Un altre esport que he reprès després de molts anys. La veritat és que mai l’he controlat, i aquest hivern no m’ha permès més de dues eixides, però fugint de les massificacions de Cotos, he aprofitat aquestes pistes “d’altura” que coneixia bé d’algunes excursions, i he fet un grapadet de quilòmetres relliscant per la neu de les muntanyes del Nord madrileny.

Raquetes: Pinareja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1536501 Ho he de reconéixer: era un capritx, però ja portava temps sentint parlar de les famoses raquetes per caminar per la neu, i per als que som negats per a l’esquí, es una bona alternativa per fer caminades i ascensions fàcils amb la neu molt tova. Així que després de tindre-las més de quatre mesos sense estrenar, vaig aprofitar una nevadeta per pujar a la Pinareja des de Cerdedilla, un recorregut que havia fet a peu l’any passat i que em va fer suar molt, estacant-me fins els genolls per la neu que, protegida pels frondosos boscos, no se sol gelar i no s’endureix suficientment. En aquestes ocasions, tot un invent això de les raquetes...

Alpinisme:  Corredor de la Ceja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1547753 Aquesta ha estat sens dubte una de les eixides més satisfactòries d’aquest any. Amb el curs d’alpinisme encara recent, i amb el anticicló d’hivern deixant la neu en estat ideal per fer canals o “tubos” com diuen per ací, me n’aní cap a Cotos de bon matí, i amb les primeres llums arribava a la Laguna de Peñalara. I ben equipat per si tenia cap problema, vaig fer en solitari aquest clàssic, i el corredor que va directe a la Hermana Mayor. Feia molts anys que no gaudia tant de la muntanya...

Bicicleta de muntanya: Ruta pel Parque del Sureste

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384633 M’ho vaig pensar molt abans de comprar-me-la, per que pensava que no li trauria profit. La veritat es que la bicicleta de muntanya mai m’ha agradat massa; pateixo molt pujant, i en les baixades soc massa “cagat” per gaudir-ne, però vivint a  Rivas, es poden fer excursions molt boniques des de la porta de casa per un Parc Natural de gran riquesa de flora i fauna, i sense dificultats tècniques.

Piragua: Gola d’El Perelló - Albufera

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384541 Saltant-me per pur desconeixement la normativa del Parc de l’Albufera, em vaig fer un parell d’excursions hivernals precioses. Un altre esport que havia tastat 20 anys enrere i que mai puguí controlar del tot, però ara amb la piragua inflable no tinc cap problema...

Carrera de muntanya: Cascada de los Nogales (Valle del Jerte)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1569031 Sempre m’ha agradat anar apressa per la muntanya; ara amb tres fills, és una necessitat per que el temps disponible per a l’oci es redueix substancialment, així que algunes de les excursions les he de fer corrents si vull arribar a una hora raonable a casa. Si he de triar-ne una ben bonica, aquesta de Navaconcejo, amb els cirerers en flor, és una autèntica meravella, amb aigua per tot arreu, i amb una verdor que no pensaries que pot existir a Extremadura...

Passeig familiar: Hayedo de Montejo. Senda del Río.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1308932 I com que la família i l’oci esportiu també es poden combinar, aquesta excursioneta apta per a xiquets de totes les edats, ens mostra que hi ha llocs que els majors i els menuts poden gaudir-ne igualment...

Patinatge: Barrio de la Luna de Rivas

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1925364 Per terminar, la meua darrera afició. No ho havia fet mai, i li estic treien el gustet, tot i que sóc un autèntic “pato”. Després de practicar dos o tres dies en una pista, i dos o tres dies més pegant-li la volta a la “mançana”, m’he aventurat per carrers de Rivas que no tenen molta pendent, pel nou barri de la Luna, on encara no passen cotxes, i em puc pegar tots els bacs que vullga sense temor a ser atropellat...

I de moment, no n’hi ha més diversitat d’esports (ja està bé...), però rutes, espere fer-ne moltes més als propers anys...

Lladres i xoriços que tenim molt prop

Durant anys, amb la massiva arribada a Espanya de persones estrangeres, es va estendre a la societat el binomi estereotipat "delinqüència-immigració", alimentat sovint pels mitjans de comunicació. Quan dia a dia ens tocà conviure amb ells a molts àmbits, vam anar descobrint que eixa relació tenia molt poc de veritat. N’hi ha, però, una altra associació al nostre pensament col·lectiu que històricament ha estat molt més arrelada i que el pas del temps no aconseguit esborrar: gitanos i lladres.

I tanmateix, jo passe tots els dies amb bici de camí al treball per la Canyada Real Galiana, on viuen un bon número de gitanos, i mai he tingut cap incident amb ells. A mi la inseguretat em ve d'un altre costat; i és que diàriament determinades persones, majoritàriament espanyoles i paios, fins i tot en alguns casos del meu entorn més proper, m'estan robant.

S'estima que a Espanya, hi ha un frau tributari a Hisenda i a la Seguretat Social d'un 20%, és a dir, que si tothom complís escrupolosament les seves obligacions col·lectives podríem pagar un 20% menys. En el meu cas, amb un salari de “mileurista i mig” calcule que una quarta part del meu sou es destina a cotitzacions i al pagament d'impostos (IRPF, IVA, impost sobre carburants, contribució urbana, taxes ...). Per tant, fent números, jo pagaria cada any 1.200 € menys (200.000 de les antigues pessetes) si no existira eixe frau.

I eixe robatori té noms i cognoms: no són únicament les grans fortunes, sinó totes les persones que no declaren el que realment guanyen; les que, per estalviar-se l’IVA, paguen sense factura al taller de la cantonada o al que li fa un arranjament a casa (doble frau: IVA del client e IRPF del autònom); les que no cotitzen pels seus empleats domèstics; les que cobren prestacions socials indegudament, les que per estalviar-se dos euros, menteixen sobre l’edat del seu fill al accedir a la piscina pública. 

Amb els 1.200 € que m'estan robant aquells que no paguen el que deuen, podria fer un viatge al Carib, o comprar-me eixa bici de carboni que tinc mirada des de fa anys. O el que és molt millor, podria dedicar aquests 1.200 € a millorar i ampliar les escoles, els hospitals o el transport públic.

Curiosament, les persones que m’estan robar obertament són les mateixes que sovint malparlen dels gitanos (als que per cert no coneixen...), o són les mateixes que critiquen els serveis públics (que funcionarien molt millor si ells pagaren els seus impostos).

I és que n’hi ha moltes maneres de robar: la del qui no té per a menjar i es veu obligat per una societat que ja els ha condemnat abans de nàixer a furtar un grapadet d’euros, i la de qui per viure encara millor del que ja viu, roba a milions de persones i en quantitats desmesurades. Per que el que, per eixemple, no paga I’IVA està robant a tots els contribuents (que en som milions); i la suma de tots eixos lladres ens estan robant milers de milions d’euros... Crec que n’hi ha una clara diferència...

Per això, quan vaig a la piscina, i em creue amb una d’eixes persones “normals” com tu o com jo, no puc evitar vigilar escrupolosament la meua bossa, per si de cas, que hi ha molt de “xoriço” solt...

Recordant a l'alpinista Miguel Gómez

Quan al començament de la primavera em va arribar la notícia de la mort de Miguel, em vaig quedar de pedra; em va costar molt assimilar que una persona amb tanta força, vitalitat i dinamisme haguera deixat d’existir. Probablement feia més de 10 anys que no en sabia res, però la imatge que guarde d’aquest alpinista valencià, amb qui vaig tindre la sort de compartir moltes excursions, algunes escalades i un parell de viatges inoblidables, no em permetia resignar-me fàcilment. Ràpidament vaig posar el seu nom al Google, i les primeres noticies que aparegueren em van confirmar la trista novetat...

I per què conte tot açò sis mesos després? Doncs per que fa uns dies va caure a les meues mans, en una fira de poble, un llibre amb el títol “Nanga Parbat"; feia temps que no llegia literatura de muntanya, així que me’l vaig comprar, i em va absorbir tant que en un parell de nits me’l vaig empassar. I, es clar, no vaig poder passar per alt que el primer vuit mil fet per un valencià va ser precisament aquesta mítica muntanya, i aquest valencià va ser Miguel Gómez, a l’any 1986.

Durant molts anys de joventut, vaig tenir a la meua habitació el pòster d’en Miguel al Cim del Nanga Parbat. Ell tenia llavors 50 anys i una llarguíssima trajectòria d’alpinista. Company de cordada dels millors muntanyers i escaladors espanyols dels 60 i 70, dotze anys de guarda del Refugi de Goritz i d’Estós, una pila d’anys a Sud Amèrica, treballant i escalant per algunes muntanyes andines verges, obrint vies que tardaren anys en repetir-se, i fent algunes ascensions clàssiques de gran dificultat com la Sud del Aconcagua (sent el primer espanyol en assolir aquesta fita)... En fi, no m’estendré en la seua biografia que es pot trobar en un munt d’articles en la web.

El que sí contaré és que a l’any 90 el vaig conéixer personalment, en una excursioneta del Club Universtari de Muntanya. Ràpidament em va encisar la seua personalitat; reservat però deixant entreveure un fort caràcter. Algunes excursions més per les muntanyes del País Valencià i alguna eixida al Pirineu van ser suficients per començar a organitzar un trekking al Nepal, que es materialitzà a l’estiu del 91, i que malgrat els anys passats recorde com un dels viatges més fantàstics de la meua vida. Passejar per Katmandú, pelegrinar junt a molts nepalesos per rendir tribut a la Deessa Shiva, recórrer la Vall de Lantang Lirung, etc. amb la companyia de Miguel, sentint la seua experiència tant de prop, va ser senzillament fantàstic. I es clar, la resta de la companyia d’aquell viatge, especialment la de Montse (també la de Chelo, Rafa, Miguel Vidal, Anna, Alfonso...), convertiren un més sota la pluja del monsó, en una meravella.

Després vingueren les escalades, no van ser moltes, la veritat; per que ell, malgrat els quasi 60 anys que devia tindre, estava molt per damunt del meu nivell. Veure’l escalar les tàpies amb rapidesa, però segur, amb una tècnica gens ortodoxa, però molt efectiva, sense floritures de ballarí o contorsionista, però superant qualsevol obstacle, era un goig per un jove i inexpert alpinista com jo. Recorde especialment l’escalada de l’Esperó Central del Puig Campana, o la via Valencians del Ponoig, i tot el que vaig aprendre amb ell...

I ara Miguel se’n anat, com moltes de les il·lusions que jo tenia als 25 anys. Els que no creguem en l’altra vida ni en la reencarnació, no ens resulta fàcil assumir-ho, però igual que jo, moltes persones el recordaran sempre, i d’alguna manera ell continuarà existint als nostres cors.

Retalls en l'educació pública = política de dretes

Aprofitant el començament de curs escolar, i les instruccions de la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid adreçades a retallar la “despesa” en professorat, per fer front a la crisi i per sanejar els comptes públics , vaig a fer algunes reflexions sobre el que impliquen i els transfons ideològic que hi ha darrere.

No és la primera vegada que parle en aquest blog de l’existència de polítiques clarament diferenciades d’esquerres i de dretes, malgrat que alguns s’esforcen en imposar el pensament únic. Si n’hi ha un aspecte on s’evidencien amb força les diferents tendències ideològiques és a l’àmbit educatiu.

Es podria pensar que l’educació és un tema que interessa a tots els governants, independentment del partit al que pertanyen, per que és de sentit comú que el benestar i el progrés d’un país, depenen en bona mesura de la qualitat del seu ensenyament. Però no sempre és així; quan tot va bé, resulta fàcil satisfer tots els interessos; a qui no li agrada eixir en la foto inaugurant un col·legi o un institut? En canvi, en temps de crisi, és precisament quan els polítics mostren clarament les seues cartes; quan arriben les vaques flaques, i s’ha de triar entre afavorir a uns o a uns altres, és quan realment els polítics s’han de posicionar.

I la dreta que governa la Comunitat de Madrid ha triat i s’ha posicionat. En realitat, Esperanza Aguirre i el seu equip, ja fa temps que ho tenen clar, i no s’han preocupat massa en dissimular-ho, per que des de fa anys estan tancant centres públics mentre potencien concerts amb empreses privades. És especialment sagnant que aquest govern del Partit Popular porte molts anys cedint parcel·les públiques (de tots) per a que uns pocs obtinguen beneficis.

I tot fonamentalment amb dos arguments/excuses:

1.- Que la gestió privada és més eficaç.

2.- Que la existència de centres públics i privats, garanteix la lliure elecció dels pares.

I ací és on més clarament es veu el posicionament ideològic: per una banda, tenim l’afirmació generalitzada per part de la dreta sobre l’eficàcia del sector privat, afirmació molt discutible, quan es poden posar milers d’exemples d’empreses privades que fracasen (inclús en temps de bonança) per una inadequada gestió, mentre que hi ha empreses públiques que són rendibles (precisament les primeres en privatitzar-se). D’altra banda, la lliure elecció dels pares és l’exemple més clar en que les llibertats individuals estan per damunt de les decisions col·lectives, es a dir, la definició del individualisme metodològic, paradigma de les polítiques neoliberals.

I és que de fons, en aquesta política, està el interès de la dreta per debilitar l’Estat: quan menys presència de empreses, institucions, organismes públics, millor: menys impostos per a les classes més poderoses, tot i que això supose menys justícia social i menys equitat.

Per que si tots els serveis públics tenen el seu sentit en una economia de mercat (sanitat, defensa, transports...), l’educació és especialment rellevant com a servei públic per moltes raons, de les quals cal destacar-ne dues:

1.- És la principal garant de la igualtat d’oportunitats. En el sistema capitalista, tots naixen condicionats per la classe social a la que pertanyen, però si el sistema educatiu fóra igual per a tots i totes, el punt de partida al menys s’acostaria i ajudaria a no perpetuar les diferències.

2.- És una inversió d’interés col·lectiu, no individual. Els beneficis que se’n deriven d’uns joves ben formats ho seran per al conjunt de la societat, que podrà progressar a un millor ritme.

Però tot això a Esperanza Aguirre i al Partit Popular se la “repampimfla”. Volen estalviar a costa de les pròximes generacions, hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres nets. Però el pitjor és que està generant una gran desigualtat social, per que amb la creixent privatització de l’ensenyament estan coexistint tres models cada volta més diferenciats, amb tres tipus d’alumnes molt diferents:

1.- Els fills de famílies riques, alumnes de l’ensenyament privat pur i dur, amb molta dotació de recursos per a qui els pot pagar.

2.- Els fills de les classes mitjanes espanyoles, alumnes dels centres concertats (privats i mantinguts per fons públics, però que generen beneficis als seus propietaris).

3.- Els fills de estrangers i de famílies desestructurades o de barris marginals, alumnes de centres públics cada volta menys dotats de recursos (cal dir que entre el model 2 i 3 actualment n’hi ha molta diversitat, barrejant-se famílies de tota mena, però es detecta una tendència clara a segregar-se).

És molt trist que els xiquets estiguen adreçats des de tan prompte a un tipus d’educació o un altre en funció de la seua classe social. Trenca el principi universal del dret a l’educació en condicions d’igualtat. Però a més de ser socialment injusta, aquesta realitat no afavoreix la educació en valors tan importants con la tolerància, el respecte a la diversitat i la pluralitat, la integració i la cohesió social. I per últim, aquesta polarització del alumnat pot generar una clara ineficiència econòmica al defugir de la correspondència entre capacitats i recursos.

Per acabar, m’agradaria destacar que el Partit Popular a la Comunitat de Madrid, defenent els interessos dels que més recursos tenen, té la poca vergonya de deduir en l’IRPF les despeses en la escolarització en centres privats. És a dir, que en comptes d’augmentar els impostos als més rics, per a que en temps de crisi siguen els que més contribueixin, el que fa es abaixar-los, de manera que amb els diners que estalvia en no contractar interins a les escoles públiques (en detriment de la qualitat de l’ensenyament) , subvenciona als acabalats que porten als seus fills a col·legis privats (enriquint encara més a un grapat d’empresaris propietaris d’eixos centres). En definitiva, li furta recursos als pobres (rebaixant la qualitat de l’ensenyament), i els hi dona als rics (en deduccions fiscals). Sona demagògic, però és la pura realitat.

Mentres tant i malgrat tot, la professionalitat del professorat, i el compromís d’un gran nombre de famílies progressistes que continuen apostant per una educació pública de qualitat, manté amb dignitat un sistema educatiu atacat vilment per la dreta cavernícola.