Eleccions sindicals a la meua empresa

Si fa un parell de mesos escrivia en aquest espai defensant els polítics, quan són atacats per tot arreu, ara, més que mai, toca parlar dels sindicats, les altres víctimes de la corrent neoliberal predominant que s’ha encarregat, amb el control dels mitjans de comunicació, de crear un clima en la opinió pública de desconfiança absoluta.

I d’allò que vaig a parlar, ho faré amb coneixement del que dic: tinc una filiació sindical de quasi 20 anys, i he treballat durant més de cinc anys en el sindicat més representatiu a Espanya.

Fa uns dies em vaig trobar al facebook una foto dels màxims representants de CC.OO. i UGT mostrant una gran panxa, i un comentari que deia “los sindicatos ya sabemos a lo que van...”.

Per desgràcia, la imatge estereotipada que moltes persones tenen dels representants del treballadors es que aquests no peguen brot i que s’omplen la butxaca tot el que poden. I puc afirmar que poques coses estan més lluny de la realitat. He conegut molts sindicalistes i he treballat estretament amb ells, i puc dir, probablement quedant-me curt, que més del 90% dels que conec treballen prou més que qualsevol altra persona i que tenen menys diners que altres treballadors amb la mateixa qualificació i capacitats. 

No vaig a donar ací una lliçó sobre organització sindical, però crec que és important saber que els representants sindicals son elegits democràticament pels treballadors i treballadores de les empreses, i que tenen a la seua disposició unes “hores sindicals” per fer les activitats pròpies de la representació dels treballadors. En les grans empreses, on aquestes tasques son molt nombroses i permanents, es poden acumular les hores sindicals dels representants en unes poques persones, i aquestes poden dedicar-se en exclusivitat a la tasca sindical; són els anomenats “alliberats”. I entre les tasques sindicals no estan només les que afecten a la pròpia empresa, sinó al conjunt de la classe treballadora. És per això que alguns alliberats treballen tot el dia a les seus dels sindicats.

El sou d’aquests sindicalistes és pagat per les empreses, com és lògic, per que també als empresaris els interessa tindre sindicats: és més fàcil negociar amb representants que amb cadascuna de les persones que composen el planter d’una empresa. En uns pocs casos el sou dels sindicalistes alliberats els paga els fons propis del Sindicat a què pertanyen.

I ací entra un altre tòpic sobre els sindicats; alguns pensen que viuen de subvencions públiques; i no és cert; la major part dels recursos dels sindicats provenen de les quotes del afiliats; una altra part, també important, la reben per “concursar” en la prestació de serveis públics; es a dir, hi ha serveis que deurien ser oferts directament per l’Administració, com ara l’orientació laboral, o la formació professional, i que, per abaratir costes, s’externalitzen; i els sindicats, precisament per garantir la igualtat d’oportunitats en el accés a aquests serveis, intervenen en la seua gestió, tot i que normalment són deficitaris (es a dir, que una part dels costos els assumeix els sindicat dels seus recursos propis).

I només una xicoteta part del pressupost dels sindicats és rebuda directament de l’Estat, i aquesta assignació també és democràtica per que es realitza en funció dels resultats de les eleccions sindicals. Però a més a més aquesta aportació de l’Estat és justa, i en realitat es una contrapartida per la seua contribució a la cohesió social, i per tant a la riquesa econòmica.

Es a dir, els sindicats treballen per als treballadors i per al conjunt de la societat, i treballen molt. Per que la gran majoria es creuen el seu treball, i s’hi dediquen sense estalviar esforços. I és una tasca molt difícil i gens agraïda, per que les decisions que s’han de prendre molt sovint són complicades: beneficien a uns i perjudiquen a altres; sempre s’intenta defensar els més dèbils sense sacrificar els drets adquirits pel més forts, però en ocasions s’ha de triar entre uns i altres quan els màrgens de la negociació son reduïts. I els treballadors sempre ens quedem amb el que no fan per nosaltres, sense pensar en tot el que sí que han fet o faran.

I cal afegir que hi ha interessos del Gran Capital per desprestigiar-los; i tenint en compte que aquest controla una part important dels polítics de la dreta (per exemple Esperanza Aguirre, que sistemàticament arremet contra els sindicats), i dels mitjans de comunicació (fins i tot els suposadament progressistes com els del grup PRISA), no resulta estrany que tingam una imatge molt deteriorada.

I tanmateix, en temps de crisi el paper dels sindicats és més necessari que mai, per que és més difícil mantindre els drets assolits amb molts anys de lluita. Són molts els empresaris i empresàries els que intenten repercutir als treballadors el cost de la recessió econòmica. I si no hi ha una resposta contundent i forta front als abusos de la patronal, la pèrdua de condicions laborals dignes serà inevitable. I aquesta resposta és inviable de manera individual.  

En definitiva, algunes idees fonamentals:

-   Els sindicalistes són elegits democràticament.

-   Els sindicalistes no tenen un cost important per als contribuents.

-   Els sindicalistes tenen moltes tasques, i no només les vinculades a l’empresa, sinó al conjunt de treballadors (estiguen o no sindicats) i per tant, del seu treball es beneficia el conjunt de la societat.

-   Els sindicalistes son atacats pels seus representats (que no sempre entenen la confrontació d’interessos), pel Gran Capital, per molts polítics i pels mitjans de comunicació. Es a dir, els donen per tots els costats.

-   I malgrat això, els sindicats continuen sent més necessaris que mai, per que si no existiren la pèrdua de drets seria encara molt major.

I per què vinc ara amb aquesta apologia del sindicalisme? Doncs per que despús-demà són les eleccions sindicals a la meua empresa. Els últims anys han segut molt complicats per als nostres representants: absència de política de recursos humans, baixada de salaris reals, política de no renovacions de contractes, major control del personal; tot això sota l’amenaça permanent de que la crisi se’ns pot emportar també a nosaltres. Això ha provocat que les persones més actives del Comitè d’Empresa, d’una llista de la CGT, amb alguns membres de CC.OO., hagen patit molt en els intents de negociació, sense obtindre resultats.

I ara toca decidir a qui triem per als pròxims quatre anys. L’empresa ja ha posat les cartes sobre la taula, i van a ser anys difícils per a l’acció sindical. Ara més que mai també a la meua empresa serà necessari un Comitè fort. I què ens trobem? tres candidatures: CGT, UGT i USO.

Vaja per davant el meu agraïment a totes les persones que formen les tres llistes per la seua implicació. Tinc companyes de feina a les tres llistes, i sé que totes elles poden fer una molt bona tasca. I tinc que agrair també la neteja de la campanya, on no ha hagut atacs personals (per que ja són mols anys junts i probablement en sobrarien els motius). Com a sindicats, després de tot el que he dit abans, lògicament no en parlaré malament de cap.

Però donat que no es presenta el sindicat al que estic afiliat, CC.OO., no puc més que defensar la CGT, l’altre sindicat amb què simpatitze, especialment des de la creació de la Secció Sindical a la meua empresa.

La CGT és un sindicat de classe anarquista; hereu de la vella CNT que va lluitar per la llibertat a la guerra civil espanyola.

La CGT està sempre on està la injustícia, i sempre de part dels treballadors més desfavorits; i per això precisament no és un sindicat majoritari. Amb una acció que va més enllà de la defensa de qui treballa, els seus interessos estan adreçats a l’assoliment d’una societat inclusiva, més igualitària i on es respecte la diferència, en definitiva, i paradoxalment, aquest sindicat és probablement el que millor representa precisament els ideals de la meua empresa.

Per això aspire a que els companys i les companyes de CGT, continuen presents al Comitè d’Empresa, malgrat el bon nombre d’”enemics” que s’han trobat pel camí en aquests darrers anys. Convençut de tot el que tenen que aportar en la negociació col·lectiva, demane el vot per ells, per que votar CGT en unes eleccions sindicals, és votar contra allò que detestem: la força del Capital, la negociació individual, vendre’s a l’empresa, i es votar tots els valors que representen els sindicats: democràcia, justícia i llibertat. 

PD: Maño; espero tus comentarios...

Discriminació i acció positiva

En aquests temps de crisi, sembla que hi ha coses que devenen secundàries; fins i tot desapareixen de qualsevol conversa quotidiana, i tanmateix estan més presents que mai. És el cas de la discriminació. Discriminació de gènere, per origen, per diversitat funcional, per ètnia...

Hi ha molts tipus de discriminació, i en podem trobar-ne exemples per tot arreu: els salaris més baixos de mitja que reben les dones front als homes; no deixar passar a una discoteca a un gitano només per ser d’aquest origen ètnic; la selecció de personal que deixa fora directament a aquell que s’anomena Mohammed...

En tots aquests casos la discriminació és directa. Clarament s’actua contra un grup de persones col·locant-les en una posició de desavantatge. En aquest tipus de discriminació hi ha una intencionalitat per que s'assumeixen alguns prejudicis: menor capacitat, vinculació a la delinqüència, agressivitat... Aquesta discriminació, com és lògic, és il·legal; la llei protegeix a totes les persones contra aquells que els discriminen per raons de sexe, origen, cultura, religió, etc, i les penes poden anar des de multes a presó.

 Hi ha, però, una altra manera de discriminar menys “oberta” o menys “descarada”, i que també és il·legal, encara que no tothom ho sap. És la discriminació indirecta, definida com els criteris, pràctiques, decisions, contractes, pactes individuals, i fins i tot disposicions legals o reglamentàries, aparentment neutres, que poden ocasionar un clar desavantatge particular a una persona en relació a d’altres per raó d’origen, sexe, etc.

Per exemple, exigir  en una oferta de treball certa altura als aspirants, quan aquesta no és imprescindible per al desenvolupament del lloc de treball, pot excloure a una part molt important de dones o de persones d’un origen determinat. Un altre exemple és el cas de sol·licituds de lecto-escritura per a ocupacions de molt baixa qualificació que no la requereixen, de manera que una part representativa de la població gitana queda exclosa i sense opcions d’accedir al mercat de treball. Amb la discapacitat també són molts exemples que podrien posar, i què dir de l’orientació sexual, quan només un grapadet de països permet casar-se a persones del mateix sexe (de moment, també el nostre...).

Són milers i milers les situacions quotidianes amb que les persones en desavantatge es veuen discriminades, malgrat l’empara legal. Sortosament d’Europa ens venen les directrius 43/2000 (d’igualtat racial), i la 78/2000 (d’igualtat al treball), que pretenen garantir a l’àmbit de la Unió Europea la lluita contra tota mena de discriminació directa i indirecta, independentment de la intencionalitat del subjecte que la realitza. Aquesta normativa i la seua transposició a l’Estat espanyol, no obstant, passa pràcticament desapercebuda per a la majoria de la gent que no ens movem en aquest àrea.

En aquesta línia, les recents eleccions del 20-N han paralitzat el procés d’aprovació de la Llei d’Igualtat de Tracte, esborrany de la qual ha estat elaborat amb participació dels agents socials, de Ongs, i de diferents actors implicats, i amb molt de contingut explícit que haguera permès defensar realment els més desfavorits i perseguir als discriminadors. Caldrà veure com queda si finalment és aprovada en aquesta nova legislatura...

Però mentrestant, i al marge de la legislació que fa il·legal qualsevol tipus de discriminació, cal continuar avançant per la igualtat real de tots els ciutadans, independentment de les seues creences, orientacions, capacitats, pertinença a un determinat col·lectiu, etc. I com que el punt de partida no és el mateix per tothom, cal continuar apostant per l’Acció Positiva.

Recorde quan, farà uns 20 anys, als meus anys de militància en un sindicat estudiantil (Itaca-Bea), fruit de la meua innocència o ingenuïtat, era clarament contrari a la aplicació de mesures de “discriminació positiva”, que dèiem aleshores. Encara dec conservar per algun lloc aquell article que vaig publicar amb el pseudònim d’Ilich, a la revista que fèiem a la Facultat, Arreu.

Amb el pas dels anys te n’adones que les coses no es poden assolir sense suport, i quan en una cursa, hi ha persones que ixen des de molt arrere, és impossible que arriben a la meta amb la resta, i per això cal establir accions que les col·loquen al menys en un lloc on tinguen més oportunitats.

En l’accés a l’ocupació, és on més clarament es veu la necessitat de l’acció positiva. Amb una taxa d’atur de les persones immigrants més de deu punts per sobre de la dels autòctons, amb un 65% d’inactivitat (laboralment parlant) de les persones amb alguna mena de discapacitat, amb un atur que duplica la mitja en el cas de les persones gitanes, etc, resulta evident que s’han de prendre mesures que afavoreixin a aquests col·lectius per aconseguir una feina. Per que si tots els aturats en aquest context de crisi tenen dificultats per trobar treball, les persones que pertanyen a aquests col·lectius ho tenen molt més complicat: tenen molts menys recursos, menys xarxes de suport, y per contra molt més elements de discriminació , i per tant, no es troben amb igualtat d’oportunitats front a un mercat laboral que tendeix a expulsar-los.

I en aquesta línea treballem algunes persones des de organitzacions sense ànim de lucre: formant i capacitant a les persones més vulnerables per que puguen accedir a un treball digne, orientant-les per que desenvolupen les ocupacions més adients a les seues capacitats, interessos i potencialitats, informant-les sobre els seus drets i deures, i intermediant amb les empreses per garantir que aquestes contracten en funció de les competències requerides i no d’estereotips poc fonamentats. I paral·lelament, ens adrecem a tota la societat per fer veure que necessitem mercats inclusius, on tots i totes tenen cabuda, i on tots i totes poden aportar molt.

Per que en aquests temps de crisi no fer-ho és un luxe que no ens podem permetre. Des d’un punt de vista estrictament economicista, la discriminació suposa un malbaratament de recursos, es a dir, implica no aprofitar tot el potencial que tenen les persones, tota la riquesa que aporta la diversitat (d’això ja en parlaré en un altre post...); però sobre tot, la lluita contra la discriminació és una obligació ètica d’una societat que deu apostar per que les diferències entre les persones no suposen una desigualtat en les oportunitats que aquestes tenen com a ciutadanes.

Esperem que el sutnami del PP no ho oblide...

Una perspectiva de la nostra realitat des de Canadà

En vespres d’eleccions, he rebut un mail d’un amic de tota la vida que ara es troba a l’altra banda del planeta. No exagere si dic que el conec quasi 40 anys, i que hem compartit grans moments junts, malgrat la distància física que sempre ens ha separat. Des de la època que pujàvem junts al Pirineu en auto-stop, ballàvem amb el Sarri-Sarri de Kortatu, o ens doblàvem les ampolles de guisqui amb una profitosa tertúlia amb què arreglàvem el món, sempre hem tingut una certa coincidència ideològica amb matisos que amb el temps, com és lògic, han anant canviant d’intensitat.

Després de passar per una joventut radical, on justificàvem com a actes de resistència algunes malifetes (recorde la creació de l’Arenal Lliure i els nostres “pseudoatemptats”), els nostres camins en la vida ens distanciaren lleugerament: mentre ell, després del seu pas per Anglaterra, derivà cap al neoliberalisme, seguint The Economist quasi com a una Bíblia,  el meu desenvolupament professional en un Sindicat de classe, me mantingué més a prop de posicions esquerranes.

Anys després, i potser per un model de vida familiar més semblant o per l’aprenentatge que porta l’edat, ens hem tornat a acostar, políticament parlant...

El cas és que el mail que vaig rebre fa uns dies, així m’ho mostrava. Sempre m’agrada rebre notícies d’aquest amic que ara viu a Canadà, però aquest darrer escrit em va traure un somriure, i un pensament: quanta raó té! Amb el to sarcàstic que el caracteritza, amb alguns comentaris fortets fets en la intimitat que porta implícita una carta, i amb paraules de complicitat que revelen la vella amistat que ens uneix, em vaig sentir molt identificat amb tot el que deia (amb alguns matisos que sempre hi seran presents). I vaig pensar que era una pena que ell no tinguera un blog on compartir les seues reflexions, però malauradament no és el seu estil...

I com que no em volia quedar amb les ganes de compartir aquestes reflexions (llegir el seu correu en veu alta a la meua dona se’m va quedar curt...), vaig decidir que el meu blog sí que podia ser un bon cadafal per fer-ho, i de pas escriure unes paraules d’homenatge a la nostra amistat.

Així, que transcric textualment el seu mail, amanit amb alguna foto de collita pròpia:

 Estimado Pinito,

 Las últimas noticias que nos vienen de Europa no son las mejores. Ahora les piden más capital a los bancos, con lo que se prolongará un año mas la agonía de la falta de crédito. Ahora toca atarse los machos para la que se nos viene encima. El próximo año queda pendiente el ajuste de la banca, el ajuste de las autonomías y ayuntamientos, y los últimos coletazos del ajuste de la construcción. No sé si me dejo algún sector, pero dudo que la industria y el turismo sean capaces de absorber las pérdidas de empleo que se avecinan.

Para el 2013 empezaran los brotes verdes, pero con los brotes ya se sabe, hay que dejarlos crecer un tiempo para que den algún fruto, y ese tiempo puede ser un par de años más, con lo que habremos completado los 8 años de depresión que estaban cantados. Lo que está por ver es como saldremos de esta:

 Opción 1: 17 comunidades autónomas, 50 diputaciones provinciales, 5000 ayuntamientos, n^3 comarcas, todos ellos dotados con su parlamento y su ejecutivo. televisiones públicas, defensores del pueblo, delegación en Bruselas y en Madrid, embajada en Paris y en New york (ninguna en Addis Abeba o Teheran), sanidad pública en niveles de “que vaya su p.m.”, y sistema público de educación de sálvese quien pueda.

 Opcion 2: Un estado que haya eliminado las diputaciones provinciales, el senado, que haya recuperado los servicios básicos que garantizan la legalite, fraternite y egalite, y con una nueva Constitución que diga: los impuestos son finalistas, y su finalidad es exclusivamente la de prestar servicios públicos, y aquel consejerillo, alcaldete, o ministrillo que ose utilizar el dinero sagrado de los impuestos en actividades no consideradas servicio público será juzgado por malversación de fondos públicos. Se establecerá un comité formado por Pinito y El maño para definir lo que es servicio público.

A modo de ejemplo no es servicio público:

 -Las fiestas del pueblo. Quien quiera vacas que organice una comisión de festejos y venda lotería de navidad. 
-La embajada de mi pueblo en Nueva York: si no tienes competencias en política exterior no me cuentes un cuento chino para colocar al inútil de tu hermano.
-El futbol: el futbol se paga con lo que recauda. No robes a la clase media (en vías de extinción) para dárselo a 4 jugadores.
-Tv: quien quiera TV que se monte una empresa con su dinero, pero no con el mío.
-La publicidad institucional: campanas tipo “Zaragoza somos todos” es una forma de comprar a los medios de comunicación, es corrupción, no es servicio público, y por lo tanto es malversación de fondos públicos.

La pena por malversar fondos públicos será el empalamiento en la entrada de la ciudad donde se haya cometido la tropelía.  (i.e.; se mete un palo por el culo hasta que salga por la boca)

La opción elegida por nuestro próximo parlamento será la 1, es decir, un país de mileuristas condenados a mendigar un puesto en la administración caciquil de cada regioncilla para conseguir un sueldo de privilegio de 1300.

Menos mal que nos queda Portugal.

Kind regards

That’s all, folks; fins la propera entrada...

Lladres i xoriços que tenim molt prop

Durant anys, amb la massiva arribada a Espanya de persones estrangeres, es va estendre a la societat el binomi estereotipat "delinqüència-immigració", alimentat sovint pels mitjans de comunicació. Quan dia a dia ens tocà conviure amb ells a molts àmbits, vam anar descobrint que eixa relació tenia molt poc de veritat. N’hi ha, però, una altra associació al nostre pensament col·lectiu que històricament ha estat molt més arrelada i que el pas del temps no aconseguit esborrar: gitanos i lladres.

I tanmateix, jo passe tots els dies amb bici de camí al treball per la Canyada Real Galiana, on viuen un bon número de gitanos, i mai he tingut cap incident amb ells. A mi la inseguretat em ve d'un altre costat; i és que diàriament determinades persones, majoritàriament espanyoles i paios, fins i tot en alguns casos del meu entorn més proper, m'estan robant.

S'estima que a Espanya, hi ha un frau tributari a Hisenda i a la Seguretat Social d'un 20%, és a dir, que si tothom complís escrupolosament les seves obligacions col·lectives podríem pagar un 20% menys. En el meu cas, amb un salari de “mileurista i mig” calcule que una quarta part del meu sou es destina a cotitzacions i al pagament d'impostos (IRPF, IVA, impost sobre carburants, contribució urbana, taxes ...). Per tant, fent números, jo pagaria cada any 1.200 € menys (200.000 de les antigues pessetes) si no existira eixe frau.

I eixe robatori té noms i cognoms: no són únicament les grans fortunes, sinó totes les persones que no declaren el que realment guanyen; les que, per estalviar-se l’IVA, paguen sense factura al taller de la cantonada o al que li fa un arranjament a casa (doble frau: IVA del client e IRPF del autònom); les que no cotitzen pels seus empleats domèstics; les que cobren prestacions socials indegudament, les que per estalviar-se dos euros, menteixen sobre l’edat del seu fill al accedir a la piscina pública. 

Amb els 1.200 € que m'estan robant aquells que no paguen el que deuen, podria fer un viatge al Carib, o comprar-me eixa bici de carboni que tinc mirada des de fa anys. O el que és molt millor, podria dedicar aquests 1.200 € a millorar i ampliar les escoles, els hospitals o el transport públic.

Curiosament, les persones que m’estan robar obertament són les mateixes que sovint malparlen dels gitanos (als que per cert no coneixen...), o són les mateixes que critiquen els serveis públics (que funcionarien molt millor si ells pagaren els seus impostos).

I és que n’hi ha moltes maneres de robar: la del qui no té per a menjar i es veu obligat per una societat que ja els ha condemnat abans de nàixer a furtar un grapadet d’euros, i la de qui per viure encara millor del que ja viu, roba a milions de persones i en quantitats desmesurades. Per que el que, per eixemple, no paga I’IVA està robant a tots els contribuents (que en som milions); i la suma de tots eixos lladres ens estan robant milers de milions d’euros... Crec que n’hi ha una clara diferència...

Per això, quan vaig a la piscina, i em creue amb una d’eixes persones “normals” com tu o com jo, no puc evitar vigilar escrupolosament la meua bossa, per si de cas, que hi ha molt de “xoriço” solt...

Retalls en l'educació pública = política de dretes

Aprofitant el començament de curs escolar, i les instruccions de la Conselleria d’Educació de la Comunitat de Madrid adreçades a retallar la “despesa” en professorat, per fer front a la crisi i per sanejar els comptes públics , vaig a fer algunes reflexions sobre el que impliquen i els transfons ideològic que hi ha darrere.

No és la primera vegada que parle en aquest blog de l’existència de polítiques clarament diferenciades d’esquerres i de dretes, malgrat que alguns s’esforcen en imposar el pensament únic. Si n’hi ha un aspecte on s’evidencien amb força les diferents tendències ideològiques és a l’àmbit educatiu.

Es podria pensar que l’educació és un tema que interessa a tots els governants, independentment del partit al que pertanyen, per que és de sentit comú que el benestar i el progrés d’un país, depenen en bona mesura de la qualitat del seu ensenyament. Però no sempre és així; quan tot va bé, resulta fàcil satisfer tots els interessos; a qui no li agrada eixir en la foto inaugurant un col·legi o un institut? En canvi, en temps de crisi, és precisament quan els polítics mostren clarament les seues cartes; quan arriben les vaques flaques, i s’ha de triar entre afavorir a uns o a uns altres, és quan realment els polítics s’han de posicionar.

I la dreta que governa la Comunitat de Madrid ha triat i s’ha posicionat. En realitat, Esperanza Aguirre i el seu equip, ja fa temps que ho tenen clar, i no s’han preocupat massa en dissimular-ho, per que des de fa anys estan tancant centres públics mentre potencien concerts amb empreses privades. És especialment sagnant que aquest govern del Partit Popular porte molts anys cedint parcel·les públiques (de tots) per a que uns pocs obtinguen beneficis.

I tot fonamentalment amb dos arguments/excuses:

1.- Que la gestió privada és més eficaç.

2.- Que la existència de centres públics i privats, garanteix la lliure elecció dels pares.

I ací és on més clarament es veu el posicionament ideològic: per una banda, tenim l’afirmació generalitzada per part de la dreta sobre l’eficàcia del sector privat, afirmació molt discutible, quan es poden posar milers d’exemples d’empreses privades que fracasen (inclús en temps de bonança) per una inadequada gestió, mentre que hi ha empreses públiques que són rendibles (precisament les primeres en privatitzar-se). D’altra banda, la lliure elecció dels pares és l’exemple més clar en que les llibertats individuals estan per damunt de les decisions col·lectives, es a dir, la definició del individualisme metodològic, paradigma de les polítiques neoliberals.

I és que de fons, en aquesta política, està el interès de la dreta per debilitar l’Estat: quan menys presència de empreses, institucions, organismes públics, millor: menys impostos per a les classes més poderoses, tot i que això supose menys justícia social i menys equitat.

Per que si tots els serveis públics tenen el seu sentit en una economia de mercat (sanitat, defensa, transports...), l’educació és especialment rellevant com a servei públic per moltes raons, de les quals cal destacar-ne dues:

1.- És la principal garant de la igualtat d’oportunitats. En el sistema capitalista, tots naixen condicionats per la classe social a la que pertanyen, però si el sistema educatiu fóra igual per a tots i totes, el punt de partida al menys s’acostaria i ajudaria a no perpetuar les diferències.

2.- És una inversió d’interés col·lectiu, no individual. Els beneficis que se’n deriven d’uns joves ben formats ho seran per al conjunt de la societat, que podrà progressar a un millor ritme.

Però tot això a Esperanza Aguirre i al Partit Popular se la “repampimfla”. Volen estalviar a costa de les pròximes generacions, hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres nets. Però el pitjor és que està generant una gran desigualtat social, per que amb la creixent privatització de l’ensenyament estan coexistint tres models cada volta més diferenciats, amb tres tipus d’alumnes molt diferents:

1.- Els fills de famílies riques, alumnes de l’ensenyament privat pur i dur, amb molta dotació de recursos per a qui els pot pagar.

2.- Els fills de les classes mitjanes espanyoles, alumnes dels centres concertats (privats i mantinguts per fons públics, però que generen beneficis als seus propietaris).

3.- Els fills de estrangers i de famílies desestructurades o de barris marginals, alumnes de centres públics cada volta menys dotats de recursos (cal dir que entre el model 2 i 3 actualment n’hi ha molta diversitat, barrejant-se famílies de tota mena, però es detecta una tendència clara a segregar-se).

És molt trist que els xiquets estiguen adreçats des de tan prompte a un tipus d’educació o un altre en funció de la seua classe social. Trenca el principi universal del dret a l’educació en condicions d’igualtat. Però a més de ser socialment injusta, aquesta realitat no afavoreix la educació en valors tan importants con la tolerància, el respecte a la diversitat i la pluralitat, la integració i la cohesió social. I per últim, aquesta polarització del alumnat pot generar una clara ineficiència econòmica al defugir de la correspondència entre capacitats i recursos.

Per acabar, m’agradaria destacar que el Partit Popular a la Comunitat de Madrid, defenent els interessos dels que més recursos tenen, té la poca vergonya de deduir en l’IRPF les despeses en la escolarització en centres privats. És a dir, que en comptes d’augmentar els impostos als més rics, per a que en temps de crisi siguen els que més contribueixin, el que fa es abaixar-los, de manera que amb els diners que estalvia en no contractar interins a les escoles públiques (en detriment de la qualitat de l’ensenyament) , subvenciona als acabalats que porten als seus fills a col·legis privats (enriquint encara més a un grapat d’empresaris propietaris d’eixos centres). En definitiva, li furta recursos als pobres (rebaixant la qualitat de l’ensenyament), i els hi dona als rics (en deduccions fiscals). Sona demagògic, però és la pura realitat.

Mentres tant i malgrat tot, la professionalitat del professorat, i el compromís d’un gran nombre de famílies progressistes que continuen apostant per una educació pública de qualitat, manté amb dignitat un sistema educatiu atacat vilment per la dreta cavernícola.

Reforma Constitucional: el poder del Gran Capital

Sortosament, allò que vaig a comentar en aquesta entrada del blog, no serà una novetat per ningú. El poder de les xarxes socials, unit a l'impacte mediàtic del moviment 15-M, ha estès una gran quantitats d'arguments contra la reforma constitucional aprovada hui al Congrés.

En un altre moment, un pacte dels dos partits espanyols majoritaris haguera estat prou per silenciar qualsevol intent de qüestionar la idoneïtat de la mesura. I no per que el "sistema" no deixarà a través de la censura directa, si no per que en el capitalisme, els mitjans de comunicació de masses no deixen de ser instruments als serveis de les grans fortunes (les quals poden ser ultraconservadores o liberals, però en cap cas realment progressistes...). Però en aquesta ocasió pel facebook, twitter, blogs, etc. han aparegut milers i milers de missatges, posts, i vídeos, explicant què hi ha darrere d'aquest atemptat contra l'Estat de Benestar i la sobirania dels pobles...

                                                                                         

I és per això que malgrat ser conscient que no aportaré gran cosa al lector, no vull desaprofitar aquest mitjà per referir-me a aquest fet, que una volta més demostra, diguen el que diguen, que continuen existint la dreta i l'esquerra ideològica, i que aquesta divisió no és anacrònica, tot i que un dels bàndols intente marginar a l'altre...

Per començar, una primera reflexió sobre el dèficit públic que vaig aprendre en primer d'Econòmiques, quan em parlaren per primera volta de les polítiques econòmiques. L'existència de dèficit als comptes públics no és en sí mateix negatiu, i té una lògica molt clara. Aquests dies ja s'ha parlat molt sobre els efectes anticíclics que té la despesa pública i de la seua utilitat per suavitzar els periodes de recessió i de creixements, minimitzant els daltibaixos que el mercat produeix quan actua sota la mà invisible d'Adam Smith. Resulta lògic, que quan el creixement d'un país cau, l'Estat impulse l'economia amb inversions que tindran efectes directes en l'ocupació i indirectes en les millores de la productivitat (per exemple, si faig una bona carretera, el temps del camioner/a que porta les mercaderies serà menor, i per tant, major el fruit del seu treball). A més, els efectes arrossegament que porta la creació d'ocupació directa tindran un impacte a molts altres sectors (els treballadors que fan la carretera tindran un sou amb el que consumiran bens i serveis que suposaran un increment de la demanda en eixos sectors i per tant més necessitats de treballadors, i així successivament...). I la lògica, i l'experiència històrica també ens diu que quan el creixement derivat d'eixa inversió pública tinga impacte al conjunt de l'economia, la millora dels ingressos públics permetran pagar el deute adquirit i reduir el dèficit públic.

Però a més a més, n'hi ha una segona qüestió lògica, i és que la majoria de les inversions públiques tindran una utilitat a llarg termini, es a dir, se'n beneficiaran moltes persones al llarg de varies generacions. Quan es construeix un hospital o un col·legi fàcilment podran durar més d'un centenar d'anys, i per tant, també resulta lògic traslladar al futur una part de la "càrrega" econòmica que suposa eixa inversió. A les economies domèstiques tothom veu molt clar que val la pena hipotecar-se durant trenta anys, per que finalment tindran una propietat que heretaran els fills, i en eixe sentit, la gent s'endeuta en quanties molt superiors als ingressos que tenen... També les empreses necessiten finançament en molts moments de la seua vida mercantil, i eixe endeutament en ocasions s'allarga molts anys fins que els ingressos són superiors a les despeses, moment en el qual es comença a reduir el dèficit. Per la mateixa raó, la gran empresa de tots els ciutadans que és l'Estat, té tot el dret a gastar més del que ingressa durant determinats períodes.

El problema és que el dèficit públic, com a instrument vàlid i útil de política econòmica, té un cost que repercuteix en major mesura sobre les rendes altes, per que necessita que se sustente amb una política fiscal potent que permeta equilibrar els comptes quan arribe el moment, es a dir, necessita incrementar els impostos de qui més guanya. I és precisament en aquest punt quan entra en joc el poder del Capital. I l'existència de les diferents corrents ideològiques: els partits de dretes no comparteixen la mesura, i els partits d'esquerres sí la consideren necessària. La alternativa des de la dreta és la austeritat, política també vàlida, però que beneficia a la gent amb més recursos (paguen menys impostos), i perjudica als que menys tenen (per que menys despesa implica menys serveis públics dels que es beneficien sobre tot els estratos mitjans i baixos de l'escala social).

I després d'aquesta visió estrictament economicista, algunes reflexions sobre la reforma constitucional:

1.- La Constitució té des de la seua creació algunes incoherències que no s'han volgut tocar mai, i que en aquests temps resulten escandalosos. Parlar d'igualtat de totes les persones sense distinció per sexe, i després, quan es parla de la monarquia, mostrar la prioritat dels homes, es, com a mínim, masclista, i contrari a la mateixa Constitució. No s'entén doncs la urgencia per modificar ara la Constitució, quan també hi ha altres temes pendents.

2.- La Constitució va comptar en el moment de la transició d'un suport important que incloïa l'esquerra (PCE), i els nacionalistes catalans. Ara, queden fora els hereus d'aquests dos grups malgrat gaudir d'un important suport social (major inclús que es mostra a les urnes), i per tant es perd un consens important a la nostra Norma Fonamental.

3.- La Reforma implica que per garantir l'estabilitat pressupostaria, es podria reduir qualsevol despesa social prevista (per exemple una pensió), abans que deixar de pagar el deute amb un banc.

4.- Les Comunitats perden capacitat d'autoderminació, per que en la pràctica no podran decidir el seu nivell d'endeutament, i es per tant un clar atac contra la diversitat nacional de l'Estat espanyol.

5.- Es nega la possibilitat d'un referèndum, sobre un tema que no estava en cap programa electoral, suposant un limitació de la democràcia.

I tot això per qué? Doncs simplement per que el Gran Capital no vol deixar de guanyar els grans beneficis i vol tenir garantit per la Constitució que no tindrà que pagar, via impostos, el interessos del deute. I i a més a més, com que es precisament eixe Gran Capital qui ha comprat el deute públic, d'aquesta manera s'assegura que recuperarà la seua inversió incrementada substancialment.

En definitiva, un èxit més de les polítiques neoliberals, que aquesta vegada van més lluny de la aprovació d'una llei i que assoleix la Constitució, una Norma Bàsica que deuria ser suficientment ampla com per dar cabuda a les diferents correntes ideològiques.

Ara només cal esperar que el 20 de novembre la ciutadania sàpiga reconèixer que no tots els partits els representen de la mateixa manera, i que un govern d'esquerres, ara més que mai, no només es possible sinó necessari...

La Canyada Reial: defensar la legalitat i protegir als vulnerables

Amb unes quantes preocupacions al cap, de caràcter més personal i que no traslladaré al blog, he decidit eixir a córrer per la Canyada Reial Galiana, aprofitant que tenia pendent fer-ne fotos per il·lustrar algunes de les meues darreres rutes de Wikiloc que passen per aquest històric camí.

Les canyades són camins que tenen el seu origen en la tradició nòmada de l'Edat Mitjana, quan es conformen els grans sistemes de vies pecuàries o camins reals d'ovelles; en aquesta època es constitueix L'Honrado Concejo de la Mesta, una poderosíssima organització de propietaris i pastors de ramats que gaudien d'importants privilegis, que es va mantenir durant molts segles (fins a 1.936). Per elles transhumaren milions de caps de bestiar cada any (com ara les llegendàries ovelles merines, famoses per la seva apreciada llana) que feien el recorregut a finals d'estiu i a la tardor cap al sud, i al final de l'hivern i a la primavera cap al nord.

La Canyada Reial Galiana, originàriament naixia al sud de La Rioja, per acabar a la província de Ciudad Real, passant abans per llocs tan emblemàtics com el Canó del Riu Lobos, a la província de Sòria. En total són al voltant de 400 quilòmetres, dels que es calculen que s'han perdut al voltant de 100.

A la Comunitat de Madrid, la Canyada, però, no es coneguda per la seua riquesa històrica i cultural, sinó pel fort nivell de degradació que es fa especialment palpable en alguns districtes de la capital de l'Estat. Son molts el problemes d'aquest espai, com els talls que les noves carreteres i autovies li fan sense alternatives, o els abocadors incontrolats, però és el procés massiu d'urbanització il·legal que s'ha produït recentment als municipis de Coslada, Rivas i Madrid, el que ha col·locat la Canyada com a focus d'atenció de problemàtica social.

Encara que aquest procés va començar fa més de 40 anys, quan alguns particulars (sobretot immigrants d'altres regions d'Espanya) van començar a apropiar-se, indegudament, de parcel·les per fer hortes, magatzems, naus industrials i habitatges menuts, etc., la realitat és que les imatges aèries de la zona de fa 20 anys només mostren alguna caseta aïllada. En canvi, una visió actual mitjançant Google Earth ens mostra tot un riu de construccions sense separacions durant molts quilòmetres.

Els que vivim a Rivas, sentim parlar molt sovint de la Canyada, però no són molts els que coneixen de primera mà la realitat de la Canyada, tret dels qui hi viuen i alguns veïns de Covibar (alguns edificis d'aquesta cooperativa estan a menys de 20 metres de les cases de la Canyada).

Al meu cas, per sort o per desgràcia, la conec be i m'afecta el seu futur, i no només per que visc a només 300 metres de les cases més properes, o per que transite per ella quasi a diari quan torne de la feina en bici, sinó per que porte als meus fills a l'escola pública on van una part important dels xiquets i xiquetes que viuen en aquesta zona de Rivas. De fet, alguns dels millors amics dels meus tres fills, hi viuen. I evidentment tinc molt bona relació amb els seus pares i mares.

I és per això que quan parle de la Canyada, jo sempre pense en persones, amb noms i cognoms, amb il·lusions, amb projectes de vida, amb els seus somriures, i en algunes ocasions amb els seus plors... Potser això em fa perdre objectivitat, i em costa més trobar eixe punt d'equilibri entre la defensa d'allò que és públic (com un dels valors que defenc a ultrança), i la protecció de les persones més vulnerables.

Aquests dos aspectes no són antagònics, i una adequada política que no estiga al servei dels poderosos, deu ser capaç de conjugar ambdues facetes d'aquest problema. Però no es fàcil trobar eixa política. Per començar, el tractament de la situació de la Canyada correspon per llei a la Comunitat (Partit Popular), i aquesta trasllada el problema als Ajuntaments afectats, sense dotar-los de recursos. I així ens trobem amb diferents realitats, per que res té a veure el govern de Coslada i Madrid (Partit Popular) i el de Rivas (Esquerra Unida). 

Sortosament, des de Rivas, el seu alcalde manté una postura molt clara i, al menys aparentment, coherent: a la Canyada Reial al seu pas per Rivas no es legalitzarà cap construcció, i finalment es convertirà en una via verda. Però que passarà amb els seus veïns? Què passarà amb eixos amics/gues que ara hi viuen? És allò que anomenen "desafecció". I ací cal aclarir que no tots els habitants de la Canyada són iguals.

Com deia abans, quan pense en la Canyada pense en persones, i per això se'm fa molt difícil fer una classificació de qui conec directament. No obstant això, hi ha alguns grups clarament identificats:

-      Els primers "ocupants". Persones que començaren construint una caseta en una parcel·la pública, i que poc a poc s'han fet un xalet amb cert luxe, i que ara reclamen títol de propietat per drets "històrics" adquirits.

-      Els mafiosos i especuladors. Alguns també pertanyen al primer grup (però no tots!). Son persones que s'han enriquit gràcies als més vulnerables: lloguen la llum que tenen enganxada il·legalment del abastiment públic; lloguen unes parcel·les que no són seues a persones que no poden pagar el preu d'un pis en condicions; i alguns, fins i tot han venut (cedit, com diuen ells) les cases a persones que amb l'esforç de molts anys havien estalviat uns dinerets però no podien pagar per una casa digna el preu que el "meravellós" mercat immobiliari marcava.

-      Els traficants de droga. Delinqüents de "poca monta" que venen a particulars i a petits camells, i que enriqueixen als vertaders capos d'aquest negoci.

-      Finalment, hi ha una gran majoria de persones, moltes d'ètnia gitana i la majoria estrangeres (romanesos i magribins fonamentalment) que sobreviuen com poden en unes condicions sovint molt precàries i que són simplement víctimes de la desigualtat social del sistema capitalista.

El destí de totes aquestes persones no pot ser el mateix. Sens dubte, tots els habitatges deuran ser enderrocats, per que estan construïts sobre un sòl públic. Però prèviament caldrà estudiar cas per cas la situació de cada família que hi viu, per que resulta evident que no es pot deixar al carrer a tots i totes les que treballen de sol a sol per guanyar-se un jornal (o al menys ho intenten); també caldrà perseguir i sancionar implacablement als delinqüents que durant anys s'han enriquit a costa dels que menys tenen... I tot això portarà temps i requerirà de molts recursos...

I eixe és precisament el risc actual: en un context de crisi en el que les administracions estan endeutades, i intenten reduir el seu dèficit per on poden, els governs municipals es troben front a dos alternatives:

- invertir els escassos recursos en reallotjar als "moros" (que per cert, no voten) en pisos públics en detriment de les inversions en parcs, instal·lacions esportives, etc. per a la gent "normal" (que sí que vota), o...

- legalitzar algunes vivendes i cobrar una contribució urbana que ajude a tapar el forat dels comptes públics.

Malauradament, vist així, la temptació és molt gran.

I és ara precisament, quan els diners públics no sobren, quan es podrà veure que realment existeixen les dretes i les esquerres, i que encara té sentit parlar d'aquestes corrents polítiques. Tinc clar que faran els governs del Partit Popular: com sempre, beneficiaran als que més tenen, encara que siguen delinqüents.

I què farà l'esquerra que governa en Rivas? Perseguirà els mafiosos, especuladors i delinqüents, i es posicionarà amb valentia en defensa dels més desafavorits, dedicant-los els recursos necessaris, malgrat que això implique que la resta de ciutadans de Rivas més acomodats pedram certa qualitat de vida en el serveis públics que rebem...

 

Tant de bo algun dia tots els ripenses pugam gaudir d'aquest espai com una via verda on passejar o muntar en bici, incloent a molts dels que ara hi viuen, que s'acostaran des dels seus barris dignes i junts recordarem com un dia un Ajuntament d'esquerres va fer el que s'esperava: lluitar contra els poderosos i protegir els vulnerables...

N'estic segur, i així ho desitge.