Una perspectiva de la nostra realitat des de Canadà

En vespres d’eleccions, he rebut un mail d’un amic de tota la vida que ara es troba a l’altra banda del planeta. No exagere si dic que el conec quasi 40 anys, i que hem compartit grans moments junts, malgrat la distància física que sempre ens ha separat. Des de la època que pujàvem junts al Pirineu en auto-stop, ballàvem amb el Sarri-Sarri de Kortatu, o ens doblàvem les ampolles de guisqui amb una profitosa tertúlia amb què arreglàvem el món, sempre hem tingut una certa coincidència ideològica amb matisos que amb el temps, com és lògic, han anant canviant d’intensitat.

Després de passar per una joventut radical, on justificàvem com a actes de resistència algunes malifetes (recorde la creació de l’Arenal Lliure i els nostres “pseudoatemptats”), els nostres camins en la vida ens distanciaren lleugerament: mentre ell, després del seu pas per Anglaterra, derivà cap al neoliberalisme, seguint The Economist quasi com a una Bíblia,  el meu desenvolupament professional en un Sindicat de classe, me mantingué més a prop de posicions esquerranes.

Anys després, i potser per un model de vida familiar més semblant o per l’aprenentatge que porta l’edat, ens hem tornat a acostar, políticament parlant...

El cas és que el mail que vaig rebre fa uns dies, així m’ho mostrava. Sempre m’agrada rebre notícies d’aquest amic que ara viu a Canadà, però aquest darrer escrit em va traure un somriure, i un pensament: quanta raó té! Amb el to sarcàstic que el caracteritza, amb alguns comentaris fortets fets en la intimitat que porta implícita una carta, i amb paraules de complicitat que revelen la vella amistat que ens uneix, em vaig sentir molt identificat amb tot el que deia (amb alguns matisos que sempre hi seran presents). I vaig pensar que era una pena que ell no tinguera un blog on compartir les seues reflexions, però malauradament no és el seu estil...

I com que no em volia quedar amb les ganes de compartir aquestes reflexions (llegir el seu correu en veu alta a la meua dona se’m va quedar curt...), vaig decidir que el meu blog sí que podia ser un bon cadafal per fer-ho, i de pas escriure unes paraules d’homenatge a la nostra amistat.

Així, que transcric textualment el seu mail, amanit amb alguna foto de collita pròpia:

 Estimado Pinito,

 Las últimas noticias que nos vienen de Europa no son las mejores. Ahora les piden más capital a los bancos, con lo que se prolongará un año mas la agonía de la falta de crédito. Ahora toca atarse los machos para la que se nos viene encima. El próximo año queda pendiente el ajuste de la banca, el ajuste de las autonomías y ayuntamientos, y los últimos coletazos del ajuste de la construcción. No sé si me dejo algún sector, pero dudo que la industria y el turismo sean capaces de absorber las pérdidas de empleo que se avecinan.

Para el 2013 empezaran los brotes verdes, pero con los brotes ya se sabe, hay que dejarlos crecer un tiempo para que den algún fruto, y ese tiempo puede ser un par de años más, con lo que habremos completado los 8 años de depresión que estaban cantados. Lo que está por ver es como saldremos de esta:

 Opción 1: 17 comunidades autónomas, 50 diputaciones provinciales, 5000 ayuntamientos, n^3 comarcas, todos ellos dotados con su parlamento y su ejecutivo. televisiones públicas, defensores del pueblo, delegación en Bruselas y en Madrid, embajada en Paris y en New york (ninguna en Addis Abeba o Teheran), sanidad pública en niveles de “que vaya su p.m.”, y sistema público de educación de sálvese quien pueda.

 Opcion 2: Un estado que haya eliminado las diputaciones provinciales, el senado, que haya recuperado los servicios básicos que garantizan la legalite, fraternite y egalite, y con una nueva Constitución que diga: los impuestos son finalistas, y su finalidad es exclusivamente la de prestar servicios públicos, y aquel consejerillo, alcaldete, o ministrillo que ose utilizar el dinero sagrado de los impuestos en actividades no consideradas servicio público será juzgado por malversación de fondos públicos. Se establecerá un comité formado por Pinito y El maño para definir lo que es servicio público.

A modo de ejemplo no es servicio público:

 -Las fiestas del pueblo. Quien quiera vacas que organice una comisión de festejos y venda lotería de navidad. 
-La embajada de mi pueblo en Nueva York: si no tienes competencias en política exterior no me cuentes un cuento chino para colocar al inútil de tu hermano.
-El futbol: el futbol se paga con lo que recauda. No robes a la clase media (en vías de extinción) para dárselo a 4 jugadores.
-Tv: quien quiera TV que se monte una empresa con su dinero, pero no con el mío.
-La publicidad institucional: campanas tipo “Zaragoza somos todos” es una forma de comprar a los medios de comunicación, es corrupción, no es servicio público, y por lo tanto es malversación de fondos públicos.

La pena por malversar fondos públicos será el empalamiento en la entrada de la ciudad donde se haya cometido la tropelía.  (i.e.; se mete un palo por el culo hasta que salga por la boca)

La opción elegida por nuestro próximo parlamento será la 1, es decir, un país de mileuristas condenados a mendigar un puesto en la administración caciquil de cada regioncilla para conseguir un sueldo de privilegio de 1300.

Menos mal que nos queda Portugal.

Kind regards

That’s all, folks; fins la propera entrada...

Recordant a l'alpinista Miguel Gómez

Quan al començament de la primavera em va arribar la notícia de la mort de Miguel, em vaig quedar de pedra; em va costar molt assimilar que una persona amb tanta força, vitalitat i dinamisme haguera deixat d’existir. Probablement feia més de 10 anys que no en sabia res, però la imatge que guarde d’aquest alpinista valencià, amb qui vaig tindre la sort de compartir moltes excursions, algunes escalades i un parell de viatges inoblidables, no em permetia resignar-me fàcilment. Ràpidament vaig posar el seu nom al Google, i les primeres noticies que aparegueren em van confirmar la trista novetat...

I per què conte tot açò sis mesos després? Doncs per que fa uns dies va caure a les meues mans, en una fira de poble, un llibre amb el títol “Nanga Parbat"; feia temps que no llegia literatura de muntanya, així que me’l vaig comprar, i em va absorbir tant que en un parell de nits me’l vaig empassar. I, es clar, no vaig poder passar per alt que el primer vuit mil fet per un valencià va ser precisament aquesta mítica muntanya, i aquest valencià va ser Miguel Gómez, a l’any 1986.

Durant molts anys de joventut, vaig tenir a la meua habitació el pòster d’en Miguel al Cim del Nanga Parbat. Ell tenia llavors 50 anys i una llarguíssima trajectòria d’alpinista. Company de cordada dels millors muntanyers i escaladors espanyols dels 60 i 70, dotze anys de guarda del Refugi de Goritz i d’Estós, una pila d’anys a Sud Amèrica, treballant i escalant per algunes muntanyes andines verges, obrint vies que tardaren anys en repetir-se, i fent algunes ascensions clàssiques de gran dificultat com la Sud del Aconcagua (sent el primer espanyol en assolir aquesta fita)... En fi, no m’estendré en la seua biografia que es pot trobar en un munt d’articles en la web.

El que sí contaré és que a l’any 90 el vaig conéixer personalment, en una excursioneta del Club Universtari de Muntanya. Ràpidament em va encisar la seua personalitat; reservat però deixant entreveure un fort caràcter. Algunes excursions més per les muntanyes del País Valencià i alguna eixida al Pirineu van ser suficients per començar a organitzar un trekking al Nepal, que es materialitzà a l’estiu del 91, i que malgrat els anys passats recorde com un dels viatges més fantàstics de la meua vida. Passejar per Katmandú, pelegrinar junt a molts nepalesos per rendir tribut a la Deessa Shiva, recórrer la Vall de Lantang Lirung, etc. amb la companyia de Miguel, sentint la seua experiència tant de prop, va ser senzillament fantàstic. I es clar, la resta de la companyia d’aquell viatge, especialment la de Montse (també la de Chelo, Rafa, Miguel Vidal, Anna, Alfonso...), convertiren un més sota la pluja del monsó, en una meravella.

Després vingueren les escalades, no van ser moltes, la veritat; per que ell, malgrat els quasi 60 anys que devia tindre, estava molt per damunt del meu nivell. Veure’l escalar les tàpies amb rapidesa, però segur, amb una tècnica gens ortodoxa, però molt efectiva, sense floritures de ballarí o contorsionista, però superant qualsevol obstacle, era un goig per un jove i inexpert alpinista com jo. Recorde especialment l’escalada de l’Esperó Central del Puig Campana, o la via Valencians del Ponoig, i tot el que vaig aprendre amb ell...

I ara Miguel se’n anat, com moltes de les il·lusions que jo tenia als 25 anys. Els que no creguem en l’altra vida ni en la reencarnació, no ens resulta fàcil assumir-ho, però igual que jo, moltes persones el recordaran sempre, i d’alguna manera ell continuarà existint als nostres cors.