Nova eixida de muntanya: Cabezas de Hierro

Últim dia de vacances de Nadal; els xiquets a escola, i jo a recuperar-me del bullici i l'estrès d'aquestes festes; i que millor manera que una nova eixida de muntanya.

Encara que m'agrada caminar pel camp en qualsevol època de l'any, des de la primera volta que vaig xafar la neu a la Serra de Javalambre, tinc una predilecció especial per la muntanya a l'hivern. Enguany, però, la neu no és precisament el més destacable de les muntanyes madrilenyes; n'ha caigut molt poca, i només els cims més alts de Guadarrama, i només a les vessant nord, en queda una miqueta; així que les possibilitats queden molt reduïdes. No cap dubte, el destí serà Cabezas de Hierro.

Com no tinc molt clar què em trobaré, agafe tot el material de muntanya, incloent una corda i un poc de ferralla per si tinc que eixir d'alguna situació compromesa, o per si vull practicar una miqueta aprofitant la solitud de la serra un dia laborable.

En arribar a Cotos, me n'adone que la situació de la manca de neu es dramàtica, a primera vista pràcticament no tocaré el blanc element en tota l'ascensió, però aquesta vegada no cometré l'error de principiant de deixar material al cotxe, així que carregat com una mula comence a caminar.

Aquesta muntanya és probablement una de les més boniques de Guadarrama. La seua vessant nord cau a plom 700 metres, i requereix quasi una hora d'aproximació des de l'aparcament de Cotos, per la qual cosa sol ser prou més tranquil·la que la seua veïna Peñalara. I sobretot és especialment atractiva pels amants de l'escalada en gel, ja que compta amb algunes cascades que per la seua orientació i alçada fan les delícies tant dels aprenents com dels experts escaladors.

Per la meua part, l'escalada en gel continua sent una assignatura pendent; l'any passat vaig avançar en la tècnica de progressió en neu on es requereix l'assegurament, i poder per fer així corredors de certa pendent, però clavar-me en una cascada de gel, de moment em fa molt de respecte...

La vessant nord del Cabeza Mayor és tot un món de corredors (de tubos, com diuen per ací), però hui, amb la poca neu que es veu, quan la costera comença a agafar inclinació, només veig pedreres que cauen des del cim. Opte per pujar per una de les rutes normals: la ampla canal que queda a la dretadels anomenats "pulmons". La meua sorpresa es que pel mig de la canal (en realitat una torrentera), l'aigua que durant el dia abaixa amb el desgel de la neu de dalt, per la nit es congela i es converteix en una escala de gel, amb poca pendent, on puc fer els meus "pinitos" de tècnica de piolet tracció i clavar les puntetes dels grampons.

Al principi, com que em fa una miqueta de por (una relliscada i me n'aniria uns quants metres cap avall), m'autoassegure; puge per un costat del ressalt gelat, i en la part de dalt instal·le una reunió, amb un cargol de gel i un bicoin. Llance la corda, rapele i torne a pujar, aquesta vegada pel centre de la torrentera. La sensació és formidable: els piolets agafen amb força el gel (sobretot el Charlet Mosser; el clàssic caldria esmolar-lo), i els grampons també claven bé. Això sí, la pendent deu ser inferior a 45º; és a dir, pràcticament estic tumbat (no hi ha sensació de verticalitat). Torne a fer el mateix al següent ressalt, aquesta vegada són diferents esglaons d'un parell de metres i també pràcticament sense inclinació, però m'ajuden a guanyar confiança; després d'uns 30 o 40 metres me n'adone de l'esforç de braços i cames que s'ha de fer; no vull ni pensar que ha de ser una cascada vertical!

Finalment, com que el dia passa volant, pense que és hora de continuar l'ascensió i deixar de "jugar", així que m'allibere de les cordes però continue amb els grampons i el piolet i vaig alternant pujades suaus amb petits esglaons de gel.

Uns quants metres més amunt uns autèntics escaladors estan fent la cascada que queda entre els pulmons, i deuen estar pensant: qui serà el bufó eixe que està fent el "xorra" allà baix...

De sobte, em sorprèn la presència d'un helicòpter dels bombers de la Comunitat molt aprop, i ràpidament m'imagine que els que m'han vist fent el bandarra han donat part per que vinguen a rescatar-me... Però no, deuen estar fent pràctiques per que els veig anar i tornar unes quantes vegades...

Pràcticament sense adonar-me'n estic a la quota 2.200, i la pendent comença a suavitzar-se, mentre que el gel dona pas a la neu i ara sí, ja es veu tot cobert per la neu.

A les dos del migdia, quasi quatre hores després de haver eixit de Cotos faig el cim del Cabeza Mayor. Una foto i ràpidament mitja volta per a continuar cap a Cabeza Menor. Amb la poca neu que hi ha, cap problema i en 20 minuts enllace els dos cims.

Em lleve les botes, m'alleugere de roba i comence a córrer seguint la "Cuerda Larga" per un ample camí, ja sense neu, fins arribar a l'Alt de Valdemartín; continue per la carena en direcció Bola del Mundo o Alt de Guarramillas, amb el impressionant repetidor de televisió cada volta més aprop.

                                     

Ja comence a estar cansat; l'estona de jugar amb el gel m'ha esgotat, i la darrera costera fins al repetidor se'm fa pesada. De sobte, la cosa es complica una miqueta: una fina capa de neu completament gelada i molt esvarosa cobreix tot el cim, i jo amb sabatilles... No hi ha pràcticament pendent, però no m'abelleix pegar un bac, així que com que no vull tornar a calçar-me les botes, em pose com un llampec els grampons i finalitce l'ascensió amb espardenyes i pinxos: "arreglao pero informa"...

Ja només em queda tornar a Cotos baixant per la "Loma del Noruego", un bonic camí que des de feia temps volia conéixer. El principi, no és massa atractiu; va paral·lel a l'estació de Valdesquí, que es veu trista i pelada sense neu; em trobe amb uns treballadors de l'estació, clavant estaques; deuen ser monitors d'esquí, per que se'ls veu una mica desficiosos...

A meitat camí de descens el camí s'enfonsa en un bosc tot deixant entreveure tota l'estona el cims dels Cabeza entre els pins.

Són les cinc de la vesprada i el sol ponent deixa un contrast preciós entre el verd dels arbres i la neu de les parts més altes de la serra, i ací s'acaba un nou dia de plaer a la muntanya...

Un dia de muntanya

Feia més d’un any i mig que no dedicava un dia sencer a la muntanya. L’última volta va ser quan vaig fer el Tour del Vignemale amb el Manyo y companyia; després he fet unes quantes excursions, però sempre d’un matí o una vesprada: ascensions express, les anomene, per que sempre vaig contra rellotge per no fer tard a les meues obligacions domèstiques.

Però el dimarts de la setmana passada, els astres es van alinear, i em vaig trobar un dia fantàstic que no tenia previst i vaig gaudir bona cosa amb la solitud de la muntanya, en un racó de la Serra de Guadarrama, gens freqüentat pels madrilenys tot i estar a poc més d’una hora de la capital.

El cas és que jo m’havia reservat un parell de dies de la setmana de reis per estar amb els nanos, però aquests es van acomboiar per anar-se’n a dormir a casa d’uns cosins, i els meus cunyats, també amb família nombrosa, es mostraren totalment entregats a la causa. Així que se’m presentà tot un dia sencer per davant sense xiquets, i sense obligacions (enguany Ana s’havia encarregat de “resoldre” tots els assumptes d’aquests dies...). I tot just el dia anterior va pegar una lleu nevadeta a la Serra que la va deixar tota blanca per damunt dels 1800 metres, segons vaig veure a les webcam de Cotos.

Així que pensat i fet; sense tindre molt clar el destí, carregue el material de muntanya i els esquís de fons al cotxe, i em pose en marxa agafant la carretera de Burgos. En principi una possibilitat és Somosierra, des d’on es pot pujar algun dosmil i si hi ha neu, fer una marxeta amb esquís per les pistes més altes. Amb un dia net i clar, sense un núvol al cel, i amb 0 graus (ja se sap, ni fred ni calor), segons m’aproxime a les muntanyes ja veig que de la neu caiguda el dia anterior queda poca, així que ràpidament pense una altra alternativa: el port de Navafria, on s’amaga el Circ Glacial del Pic del Nevero, probablement el mes oriental del sistema Central, i on les grans masses madrilenyes no solen deixar-s’hi veure.  A més, a la vessant Oest hi ha uns camins amples a més de 2000 metres que em poden permetre esquiar una mica tot i haver –hi poca neu.

A les deu en punt comence a caminar des del Port, on no n’hi ha ni gota de neu; després de 30 anys de fer muntanya, caic en l’error de principiant de deixar-me els grampons al cotxe, convençut de que no em faran falta. Inicie la caminada abaixant 300 metres cap a la entrada de l’àrea recreativa Las Lagunillas, i als quinze minuts ja estic xafigant una fina capa de neu.

La tranquil·litat d’aquest espai és absoluta, i les vistes sobre la Vall del Lozoya espectaculars. A la poca estona el camí gira per endinsar-se de ple al circ, deixant tota la paret oriental del Pic del Nevero en front. El petit llac completament congelat al centre del circ li dona al lloc un ambient alpí inigualable.

Des de la llacuneta clarament queden a la vista les diferents opcions per pujar al cim, optant per una de les més directes, aparentment sense dificultats. I per tal d’aprofitar el dia, m’afanye i en poc més de quinze minuts estic en els últims 30 metres que eixen a la corda cimera, però la meua sorpresa és que la neu en aquest tram està totalment gelada i la botes pràcticament no mossegen gens ni miqueta. No té molta inclinació, potser 35º, però sense grampons, no em queda més remei que armar-me de paciència i començar a tallar esglaons amb el Piolet. Quasi mitja hora em costa superar eixe troset i arribe completament exhaust (tot per no haver carregat menys d’un quilo que pesen els pinxos!!).

Per fi al cim. La vista meravellosa, i el dia boníssim per gaudir d’un tranquil piscolabis i per fer unes fotos a les capritxoses formes de la neu modelades per la força del vent sempre present en aquestes altures.

La baixada, ja coneguda d’altres vegades, no te complicació i va directe al port per la carena. I en menys d’una hora estic al cotxe.

Encara és la una i mitja; em queda molta estona abans d’arreplegar als nanos, així que em carregue al muscle els esquís de fons, i comence a caminar pel camí de terra, tot esperant que en guanyar altura em trobe algun tros de neu suficientment llarg com per practicar una miqueta aquest esport que tot i ser senzill, a mi em resulta tan complicat...

Quan ja comence a desesperar, de sobte el camí s’omple de neu; em calce els esquis i ja no me’ls traure fins deu quilòmetres després, quan comencen les baixades i m’entre l’”acollone”. No ho puc evitar, tot i que amb la pràctica del skating d’aquest estiu, he guanyant una mica de confiança amb els esquis, quan la costera agafa una miqueta de pendent cap avall, i note que no controle gens els esquís m’agafa la por i preferisc llevar-me’ls i baixar a peu tranquil·lament.

El cas és que mentre esquie cara amunt (o faig com que esquio, per que en realitat faig l’ànec...) m’ho passe “teta”, avance molt ràpidament sense molt d’esforç i em perd per un bosc frondós carregat de neu, en un ambient de solitud absoluta. No se sent un soroll, no veig una persona durant hores...

M’oblide completament de l’hora, fins que note que el sol ja comença a estar baix... així que accelere la baixada, la meitat del temps amb els esquis de nou al muscle. Ja amb el sol ponent-se, la boira comença a fer-se l’ama del bosc (sortosament el camí no té pèrdua...), i en un ambient màgic arribe de nou al cotxe quasi a les sis de la vesprada, després d’haver caminat durant tot el dia 25 quilòmetres per la muntanya...

Molt satisfet del dia que ja s’acaba, inicie el descens del port, tot travessant la frondosa roureda que pobla la part baixa d’aquestes precioses muntanyes.

És sorprenent com després de tants anys de fer muntanya, cada volta que vaig al camp a caminar, escalar, o esquiar continue gaudint plenament cada minut que hi passe; i sempre em pregunte per què no ho faig més sovint...

Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264

Battlestar Galactica

Avui, ni esports ni política... en aquesta ocasió, ciència ficció, i de la bona...

No sabria dir molt bé quina edat tindria, potser 10 o 12 anys; era el temps quan esperàvem ansiosos als cinemes una nova entrega de “La guerra de las Galaxias”, quasi dues dècades després de l’època daurada d’aquelles mítiques pel·lícules de sèrie b que portaven a la gran pantalla una part important de la literatura de ciència ficció contemporània. També havia quedat arrere Star Treck, la sèrie de les sèries; els de la meua edat érem encara massa joves quan els treckers es posaven de moda...

I va ser llavors quan una nova sèrie arribà a les nostres sales d’estar. Galàctica, es deia, i contava la història d’una nau de combat supervivent de l’aniquilació de la raça humana a mans dels Cylons (robots), que junt a una flota de naus civils busquen un nou llar en un planeta llunyà , només conegut a la mitologia, i anomenat: La Terra.

Recorde molt bé la col·lecció de croms que vaig fer d’aquesta sèrie; crec que va ser la primera que vaig aconseguir completar-ne. Hi eren el Comandant Adama, el capità Apolo, i els tinents Starbuck i Boomer... i molt dels meus jocs d’infantesa recreaven les batalles contra els cylons; també recorde com a les classes avorrides de l’escola jugava dibuixant la Galàctica amb el seu “angar”, del qual eixien els caces per lluitar contra les malvades naus base dels robots...

Quan, amb 30 anys, i amb la generalització del DVD, em vaig trobar amb la reedició en un Pack de la sèrie completa, em vaig llançar de cap a per ella i me la vaig empassar en una setmana. No vaig a negar que la revisió em va suposar certa decepció. En realitat,no vaig trobar tot allò que em va encisar de menut. La sèrie no deixava de ser un western a l’espai, amb poca imaginació i moltes escenes repetides...

Però va ser fa tres anys, quan després de molt de temps de no llegir ni veure res de ciència ficció, vaig cercar per Internet què havia passat durant la última dècada per aquest món. I vaig descobrir amb goig que existia un remake modern de Galàctica: quatre temporades i amb final! Amb poca convicció comencí a veure els dos primer capítols de dues hores de duració amb que començava la sèrie. Bé i prou; no estava malament però no era res de l’altre món. Respectava amb unes poques variants la idea original de la primera sèrie, afegia alguns personatges nous, e introduïa una nova “modalitat” de cylon, amb aparença completament humana, i la component de gènere prou cuidada. Però no em va enganxar. Vaig tardar més d’un any en tornar a veure el següent capítol, aprofitant una baixa laboral per una costella trencada que em deixà poc de marge per a qualsevol activitat que no fora llegir o veure la tele...

I ara sí; poc a poc la cosa anà guanyant en qualitat de contingut; i després d’un capítol esperava ansiós veure el següent... I ràpidament em vaig empassar la primera temporada; la segona encara em va enganxar més. Ja quedaven poca cosa de la sèrie original. Aquells pistolers amb làser de la sèrie inicial havien esdevingut mariners d’una nau, que semblava més un submarí que una brillant nau espacial; la sensació claustrofòbica ens era transmesa amb total credibilitat; els protagonistes més humans que mai: ni molt bons ni molt roïns, amb les seues debilitats els bons i amb els seus sentiments els dolents...

La línea argumental molt cuidada, compaginant adequadament la independència de cada capítol amb tota una intriga sobre el pla dels cylons que poc a poc es va desvetllant... Després, molt temes d’actualitat incorporats: el difícil equilibri entre el poder polític i el poder militar en temps de guerra, que fins i tot col·loca al Almirall Adama a prop d’un colp d’Estat. La utilització de la tortura per a lluitar contra el terrorisme, o la manipulació del vots en unes eleccions per controlar a la oposició....

I per fer un repàs dels personatges, en primer lloc mencionar a Laura Rosllin, una política de segona fila que esdevé Presidenta de les colònies, en ser de les poques persones electes que ha sobreviscut al genocidi de la humanitat a mans dels cylons; una dona amb un càncer terminal que malgrat totes les seues inseguretats, li sap plantar cara als militars de Galàctica i als robots. I que dir del patètic Gaius, el traïdor que en aquesta nova sèrie està ple de contradiccions, i que fins el últim capítol de la darrera temporada no prendrà un clar posicionament. I Starbuck, el company del Capità Apolo, que en aquesta nova entrega també es una dona i que serà l’eix central de tota la sèrie, amb un paper ambigu que no es desvetllarà fins el final. I nomenar també el “Jefe” de mecànics, amb un paper secundari però amb un magnífica interpretació, al igual que Saúl. I cal parlar també dels cylons hominoides: Boomer o Caprica, amb el seu sex-appeal, i el paper destacat en tota la història, i com finalment esdevenen peces fonamentals per assolir la pau entre les races...  

I per no estendre’m passaré de llarg temes interessants com el descobriment del Planeta Terra totalment devastat, l'ocupació de nova Caprica i l’organització dels diferents tipus de Resistència (la de les bombes i la dels infiltrats), l'hiperrealisme d’algunes escenes rosant el "gore", i com no, les sorpreses, totalment inesperades de l’últim capítol.

En definitiva, un remake que supera àmpliament l’original, amb noves idees en un món, el de la ciència ficció, en el que no es fàcil innovar. Poques sèries m’han fascinat tant com aquesta, on la ambigüitat és tan present que mai t’acabes de posicionar plenament; amb un guió gens previsible, on la maldat no és el resultat de robots diabòlics, sinó de la maledicció d'estar condemnats a repetir els nostres errors constantment. No importen els actes personals, mentre no existeixi una predisposició a trencar aquest cicle, la qual cosa requereix el sacrifici de l'individu pel de la societat.

I ho deixe ací. El que vullga més, que veja les quatre temporades... Segur que no decebran...

Un any de rutes al Wikiloc

Quan l’any passat per aquests dies, em van regalar un GPS de polsera, no vaig pensar que li trauria tant de profit. Primer el vaig utilitzar per orientar-me a la muntanya, prèvia descàrrega de les rutes; en un parell d’excursions em va traure de situacions compromeses. Després per calcular els quilometres que feia quan eixia a córrer per llocs que no tenia controlats. I quan vaig fer una eixida especialment bonica, vaig pensar que estaria bé compartir-la a la Xarxa.

I va ser aleshores quan comencí a pujar rutes a Wikiloc, una pàgina web on els usuaris comparteixen els seus itineraris de diferents esports, catalogats per dificultat, amb un màxim de 6 fotos, les dades bàsiques (distància, temps, desnivell...) i un camp obert per descriure la ruta i posar els comentaris que es considerin.

I en un menys d’un any d’ús, he penjat més d'un centenar de rutes, des de passejos familiars, a escalades hivernals a Guadarrama, i sobre tot moltes rutes de córrer i bici. A continuació us presente una selecció de les que més m’han agradat, i si voleu, podeu consultar-les totes a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?name=Carles+Silla

Senderisme:  Las Torres de la Pedriza.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1243656 La primera de les meues rutes gravades i penjades al wikiloc. Tenia aquesta assignatura pendent de la Pedriza, i gràcies al GPS no em vaig despistar més del compte... És una marxa dura, amb una ascensió amb trepada inclosa, i un descens molt bonic pel cor d’aquest indret meravellós de la Serra Madrilenya a només 50 km de casa...

Córrer: Riu Túria (València)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1526008 Si toca parlar de correr, no puc oblidar el dia que amb el meu germà Paco, vaig tornar a xafigar la ruta que tantíssimes vegades havia fet de jove. L’enyorança de la terra i de la família s’ajuntaren aquella vesprada, i els 14 quilometres d’aquest bell escenari que un dia va ser només canyes i camps polsosos de futbol, em van fer sentir més que mai la distància que em separa d’allò que sempre portaré al cor...

Bicicleta de Carretera: Circular Pto.Navafria i Pto Navacerrada

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1898835 Després de dos anys d’eixir en bici regularment, aquesta ruta suposa tota una fita. A ritme de tortuga, he pujat recentment aquests dos ports de muntanya, en una ruta de més de 100 km que, salvant les diferències, em feia pensar en les mítiques etapes de la Vuelta, i en el meu heroi de joventut Perico Delgado.

Esquí de fons: Somosierra

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1376642 Un altre esport que he reprès després de molts anys. La veritat és que mai l’he controlat, i aquest hivern no m’ha permès més de dues eixides, però fugint de les massificacions de Cotos, he aprofitat aquestes pistes “d’altura” que coneixia bé d’algunes excursions, i he fet un grapadet de quilòmetres relliscant per la neu de les muntanyes del Nord madrileny.

Raquetes: Pinareja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1536501 Ho he de reconéixer: era un capritx, però ja portava temps sentint parlar de les famoses raquetes per caminar per la neu, i per als que som negats per a l’esquí, es una bona alternativa per fer caminades i ascensions fàcils amb la neu molt tova. Així que després de tindre-las més de quatre mesos sense estrenar, vaig aprofitar una nevadeta per pujar a la Pinareja des de Cerdedilla, un recorregut que havia fet a peu l’any passat i que em va fer suar molt, estacant-me fins els genolls per la neu que, protegida pels frondosos boscos, no se sol gelar i no s’endureix suficientment. En aquestes ocasions, tot un invent això de les raquetes...

Alpinisme:  Corredor de la Ceja

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1547753 Aquesta ha estat sens dubte una de les eixides més satisfactòries d’aquest any. Amb el curs d’alpinisme encara recent, i amb el anticicló d’hivern deixant la neu en estat ideal per fer canals o “tubos” com diuen per ací, me n’aní cap a Cotos de bon matí, i amb les primeres llums arribava a la Laguna de Peñalara. I ben equipat per si tenia cap problema, vaig fer en solitari aquest clàssic, i el corredor que va directe a la Hermana Mayor. Feia molts anys que no gaudia tant de la muntanya...

Bicicleta de muntanya: Ruta pel Parque del Sureste

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384633 M’ho vaig pensar molt abans de comprar-me-la, per que pensava que no li trauria profit. La veritat es que la bicicleta de muntanya mai m’ha agradat massa; pateixo molt pujant, i en les baixades soc massa “cagat” per gaudir-ne, però vivint a  Rivas, es poden fer excursions molt boniques des de la porta de casa per un Parc Natural de gran riquesa de flora i fauna, i sense dificultats tècniques.

Piragua: Gola d’El Perelló - Albufera

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1384541 Saltant-me per pur desconeixement la normativa del Parc de l’Albufera, em vaig fer un parell d’excursions hivernals precioses. Un altre esport que havia tastat 20 anys enrere i que mai puguí controlar del tot, però ara amb la piragua inflable no tinc cap problema...

Carrera de muntanya: Cascada de los Nogales (Valle del Jerte)

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1569031 Sempre m’ha agradat anar apressa per la muntanya; ara amb tres fills, és una necessitat per que el temps disponible per a l’oci es redueix substancialment, així que algunes de les excursions les he de fer corrents si vull arribar a una hora raonable a casa. Si he de triar-ne una ben bonica, aquesta de Navaconcejo, amb els cirerers en flor, és una autèntica meravella, amb aigua per tot arreu, i amb una verdor que no pensaries que pot existir a Extremadura...

Passeig familiar: Hayedo de Montejo. Senda del Río.

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1308932 I com que la família i l’oci esportiu també es poden combinar, aquesta excursioneta apta per a xiquets de totes les edats, ens mostra que hi ha llocs que els majors i els menuts poden gaudir-ne igualment...

Patinatge: Barrio de la Luna de Rivas

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1925364 Per terminar, la meua darrera afició. No ho havia fet mai, i li estic treien el gustet, tot i que sóc un autèntic “pato”. Després de practicar dos o tres dies en una pista, i dos o tres dies més pegant-li la volta a la “mançana”, m’he aventurat per carrers de Rivas que no tenen molta pendent, pel nou barri de la Luna, on encara no passen cotxes, i em puc pegar tots els bacs que vullga sense temor a ser atropellat...

I de moment, no n’hi ha més diversitat d’esports (ja està bé...), però rutes, espere fer-ne moltes més als propers anys...