Un passeig per la platja

Escric aquestes paraules per petició expressa dels meus fills; i evidedentment no puc negar-m'hi amb tot el que ells m'aguanten de cara a l'ordinador... i sincerament, m’ha paregut bona idea.

El cas és que la setmana passada varem fer un passeig clàssic: de la platja del Recatí fins l’escullera d’El Perelló. Si dic que he fet aquest recorregut un miler de vegades, probablement em quede curt; durant 40 anys he caminat, corregut, nadat, i fins i tot he esquiat (entrenant esquí de fons) el quilòmetre que separa El Arenal d’aquest poble mariner.

Tal i com vaig fer de menut amb els meus pares i germans, l’altre dia ho vaig repetir amb la meua prole; la veritat és que des de l’any passat hem fet unes quantes vegades aquesta caminada tota la família, i sempre és relaxant i agraïda; el menut aguanta molt bé la distància, i sense riscos ni perills, es un plaer dedicar-s’hi exclusivament a gaudir del moment.

Però aquesta vegada ha estat especialment divertit. Amb un típic dia d’hivern valencià (20 graus a migdia i ni un pel d’aire), i una mar de fons que feia esclatar les ones amb força a la vora, Jimena i Marc ràpidament es llevaren les esportives per sentir l’arena entre els peus i l’agua freda fins els turmells, mentre Guillermo i Ana, caminant més espaiet, recollien conxes durant el camí.

El paisatge en aquesta època de l’any no té res a veure amb el de l’estiu; sense un ànima en tot el recorregut, amb uns colors nítids que feien contrastar el blau de la mar amb el blanc de l’escuma de les ones; i amb la claredat poc habitual amb la qual es veia València i la Ciutat de les Ciències, no deixí de fer fotos tota l’estona.

En arribar a l’escullera, i sense pensar-s’ho dues vegades ens vam llançar a botar de pedra en pedra fins l’extrem on les ones descarregaven tota la seua força. Els xiquets, una mica atemorits al final, on l’espai entre cada roca s’eixampla, es quedaren bocabadats impressionats per l’esclafit de l’aigua; però una volta asserenats, es posaren a encoratjar a la mar per a que els banyara, fins que ho aconseguiren!

Després, amb la roba i els cabells completament humits retornarem a la platja on ens esperaven dos especies de la fauna local: una gavina solitària, i un carranc d’una talla poc habitual per aquests llocs... els nanos saltaven de felicitat pel que consideraven tota una aventura.

El tornar també va estar un plaer: Jimena i Marc, permanentment a la gresca, feren tàcitament les paus durant tota la passejada i es feren “millors amics” per al menys quinze minuts; i tots tornarem corrents, jugant i rebolcant-se en l’arena.

De vegades sorprén com les coses més senzilles poden omplir amb tanta grandesa; és un tòpic, però ni les pelis, ni la Nintendo, ni cap despesa, poden substituir els moments en què els xiquets i xiquetes fan coses poc habituals amb la companyia dels pares... Sóc conscient que em queda poc de gaudir d’aquestes estones, i que en un pocs anys tindre una colla d’adolescents en casa que no voldran que m’acoste a menys d’un metre, però aleshores pensaré “que me quiten lo bailao”...

Així és el meu Nadal

Cóm canviem les persones... o no? Potser sí, canviem les persones, però sobre tot, canvien les circumstàncies. Porte uns 30 anys considerant-me ateu (crec que des de que em vaig comfirmar en la Fe catòlica...), i durant molts anys per a mi el Nadal no ha estat més que una d’eixes festes d’un cristianisme retrògrad, alimentades pel Capital per obtindre un bon grapat de beneficis.

Quan era jove m’agradava desaparèixer del mapa cada volta que venia un pont, pujar al Pirineu, o fer un viatget, però la convenció social d’estar en família el dia de Nadal, sempre em tallava el rotllo. Els estudiants, que normalment començàvem les vacances uns dies abans, sempre ens vèiem obligats a perdre la primera setmana per culpa del Nadal “dels collons”. Sí, la veritat és que li tenia un poc de mania...

Però la vida canvia... i ara veig les coses d’una altra manera. De manera resumida, caldria dir que dues son les raons que m’han canviat la perspectiva: el meu canvi de residència, ara fa 13 anys, i sens dubte, els nanos.

Estar lluny de casa, tot i ser només 350 quilòmetres, acaba afectant més del que sembla. És cert que al llarg de l’any vaig a València 4 o 5 vegades, i sempre veig a la família, però en Nadal és diferent. Des de que me n’aní a viure a Madrid, veure l’anunci d’”El Almendro” sempre m’esborrona; no ho puc evitar...  i quan la vespra de Nadal entre per l’Avinguda del Cid, i veig la ciutat que m’ha vist nàixer, m’excite; i quan arribe a Patraix, als carrers que tantes hores he passat de menut, sent un calfred recorrent-me el cos; i per fi a casa de ma mare, al Carrer Font Roja, inevitablement m’emocione de tants records que en tinc...

I què dir del Nadal amb xiquets! Comencem dues setmanes abans, quan posem el betlem, amb pastorets, reis i caganer; amb riu, ovelles i porquets; i amb un portal amb la feminista Maria, el bon Josep i eixe caganiu anomenat Jesús. Després toca l’arbre amb les campanetes, les boles i les llums de tots el colors; les estrelles, els angelets i els regalets de mentida... Sol ser d’un dissabte de dur treball, però una xocolata calenta ens reconforta i ens permet gaudir d’uns moments que pares i fills esperem impacients cada any.

L’última setmana d’escola abans de les vacances els nervis de la canalla comencen a créixer exponencialment: disfresses, actuacions, festes, notes... mentre tant, els adults confiem en la Grossa per veure una miqueta de llum al final del túnel, ens prenim unes canyes amb les companyes de feina, i ens buidem les butxaques en regals que probablement ningú agrairà...

Després, com tots els anys, a preparar maletes i cap a la Mediterrània ; anar a la platja d’El Perelló és sempre motiu de joia per al meus fills, però anar a casa de la iaia a la Ciutat de València la nit de Nadal sempre devé una novetat per a ells; córrer pel llarg corredor d’eixes cases de més de cinquanta anys, traure alguns dels meus joguets, tapar el missatge del rei amb la senyera, veure les fotos antigues de ma mare, els encisa.

Eixa nit a dormir a l’apartament de la platja; Papà Noel s’hi deixa caure, i de bon matí els xiquets troben alguna sorpresa... les emocions brollen i tots ens quedem bocabadats...

Després a dinar a ca Cristóbal, a veure l'espectacular betlem i a dinar com a reis i reines, “la crem de la crem”; la guia Michelín encara no el té localitzat, però hi ha nivell i fins i tot els més menuts saben apreciar els bon gust d'un gourmet...

I ara toca la tradició valenciana, les estrenes: beset de felicitació i parar la mà; tots els xiquets(i no tant xiquets) reben pasta gansa de pares,tios i iaia. Un pessiguet que vindrà molt bé per fer front a la costera de gener. Però sobretot hi ha que veure la emoció dels nanos que ja van tenint certa edat per dimensionar els diners que se’ls dona.

Les vacances de Nadal s’allarguen per als xiquets dues setmanes més en què els pares hem de treballar, i es fan esgotadores, per que després d’un dur dia de feina els xiquets esperen amb els braços oberts esperant un bon pla nadalenc; hem de sobreviure al Cap d’Any, i després compatibilitzar tot aquest moviment amb “resoldre assumptes” vinculats als últims dies de festes.

Però abans caldrà veure a Ses Majestats en directe, tot i ser republicans; haurem de recollir tots els caramels que pugam, pegant-nos colzades si cal, amb els altres pares que també han anat a la cavalcada amb els seus fills, però la recompensa paga la pena: entre atemorits i embovats, els xiquets veuen passar a Melcior, Gaspar i Baltasar; trobem a faltar alguna dona en un lloc de responsabilitat, però està clar que aquestes tradicions no han incorporat encara la qüestió de gènere. Tot arribarà...

I a casa corrents a dormir que esta nit és la gran nit. Els nervis estan al límit, però malgrat tot, els nanos acaben dormint-se... i a l’endemà: sorpresa!! sense saber com, ni de quina manera, la casa està plena de regals! És incomparable l’emoció d’aquests moments. Res en la vida es torna a viure igual. I veure-ho als ulls de la teua pròpia prole, tot recordant eixos sentiments, no té preu...

Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264

Volta a Peu a Sant Marcel·lí: la crònica

No es que siga una gran jornada esportiva, però pel que té de sentimental per a mi, ben val una crònica, que en aquest cas és doblement emotiva: per córrer junt als meus dos germans, y per trepitjar novament els carrers de València en una cursa popular.

Des de que he tornat a fer esport, fa dos anys, cada volta que vinc a València mire el calendari de www.carreraspopulares.com per si de cas n’hi ha alguna prop, i em puc acostar... però la mandra de matinar en vacances, el poc motivador de les distàncies, i l'aprofitament que vull fer de les meues estades a València per estar en família, sempre m’ho havien impedit.

Aquesta vegada, però, s’han donat les condicions idònies: Paco, com sempre, corre; Cristóbal, que des de fa un any ha començat a córrer, també s’apunta; és en Sant Marcel·lí, que està a 20 minuts d’El Perelló; tinc el dorsal i xip del meu nebot, i per tant no tinc que preocupar-me d’eixe tema; és a les nou del matí, bon hora per no destorbar massa la dinàmica familiar matutina... En fi, que no tinc excusa...

Em desperte a les 7:30, i sense desdejunar me’n vaig cap allà per poder aparcar amb calma, i estar de sobra a l’hora i lloc pactats (8:30 en l’entrada de dorsals preferents). La puntualitat dels Silla, una de les seues virtuts, impecable: a les 8:28 arribem al punt de trobada caminant des de diferents carrers. Una abraçada, i abans de que se’ns oblide, una foto històrica.

Paco i jo comencem el calfament; Cristóbal es reserva, que a l’estiu no ha entrenat massa (això em sona...),

i a les 8:45, me’n vaig a la caixa de sub-4’30”/km; Paco a la zona “dels bons” i Cristóbal al de sub 5’30”.

Després d’un any de fer únicament carreres de triatló, molt menys populoses, m’impressiona veure la quantitat de persones que hi ha (unes 3.500). No tinc cap pressió per fer marca. La distancia, de 6.900 metres, em diu poca cosa, i la posició, amb tantíssima gent, no serà rellevant, així que no vaig a deixar-me la pell. Porte una càmera per fer fotos des de dins de la carrera, cosa que no havia fet  mai, o siga que tinc pensat anar de "tranqui". Malgrat tot, estic nerviós.

Sona el tir d'eixida, i als 15 segons ja estic corrent al meu ritme, així que després d’alguns intents frustrats de fer fotos, i després de passar el primer quilòmetre a 4’30”, comence a pegar-li una miqueta més fort; no ho puc evitar, ho porte en la sang... Arriba el quilòmetre 2 i veig que l’he fet a 4’, vaig molt ofegat, però intente mantenir aquesta velocitat; quilòmetre 3, també a 4’ i crec que he d’afluixar.

Passe pel Cementeri municipal. Com ha canviat tot!! Recorde haver anat a aquest lloc moltes vegades de menut, agafant Tres Forques, i al final una carretereta, amb alguna casa baixa als costats... i ara: grans avingudes i alts edificis per tot arreu. Nou intent de fer fotos, i no acaben d’eixir bé. Quilòmetre 4 i he baixat el ritme a 4’10”.

Veig la capçalera de la carrera, que just encara els últims 400 metres, i veure a eixes gaseles sempre motiva, així que definitivament m’oblide de la càmera i comence a buidar les reserves; la manca d’entrenament durant l’estiu comença a passar-me factura i no tinc molt més per donar... Quilòmetre 5 a 4’05”.

I ja, olorant a meta, trac les darreres forces i arribe amb 24’15” (temps oficial de xip). Una mitja de 4’07”. Lloc: 412. No està gens malament tenint en compte que tan sols he eixit a córrer mitja dotzena de vegades en juliol i agost...

Paco m’espera un poc per davant, i amb els seus 21,30” i malgrat estar lesionat, demostra estar en un altre món... Esperem a Cristóbal que tal i com tenia previst arriba amb 32 minuts (a 5’30”). Tots contents amb els nostres temps discrets, per que ningú estem en plena forma... Poc després la meua cunyada, Oreto i la seua germana Paz, fan la seua entrada, contentes també per apuntar-se una cursa més al seu haver.

Després a la platja, a navegar en piragua, i en acabant a dinar tota la família al Arenal...