Nova eixida de muntanya: Cabezas de Hierro

Últim dia de vacances de Nadal; els xiquets a escola, i jo a recuperar-me del bullici i l'estrès d'aquestes festes; i que millor manera que una nova eixida de muntanya.

Encara que m'agrada caminar pel camp en qualsevol època de l'any, des de la primera volta que vaig xafar la neu a la Serra de Javalambre, tinc una predilecció especial per la muntanya a l'hivern. Enguany, però, la neu no és precisament el més destacable de les muntanyes madrilenyes; n'ha caigut molt poca, i només els cims més alts de Guadarrama, i només a les vessant nord, en queda una miqueta; així que les possibilitats queden molt reduïdes. No cap dubte, el destí serà Cabezas de Hierro.

Com no tinc molt clar què em trobaré, agafe tot el material de muntanya, incloent una corda i un poc de ferralla per si tinc que eixir d'alguna situació compromesa, o per si vull practicar una miqueta aprofitant la solitud de la serra un dia laborable.

En arribar a Cotos, me n'adone que la situació de la manca de neu es dramàtica, a primera vista pràcticament no tocaré el blanc element en tota l'ascensió, però aquesta vegada no cometré l'error de principiant de deixar material al cotxe, així que carregat com una mula comence a caminar.

Aquesta muntanya és probablement una de les més boniques de Guadarrama. La seua vessant nord cau a plom 700 metres, i requereix quasi una hora d'aproximació des de l'aparcament de Cotos, per la qual cosa sol ser prou més tranquil·la que la seua veïna Peñalara. I sobretot és especialment atractiva pels amants de l'escalada en gel, ja que compta amb algunes cascades que per la seua orientació i alçada fan les delícies tant dels aprenents com dels experts escaladors.

Per la meua part, l'escalada en gel continua sent una assignatura pendent; l'any passat vaig avançar en la tècnica de progressió en neu on es requereix l'assegurament, i poder per fer així corredors de certa pendent, però clavar-me en una cascada de gel, de moment em fa molt de respecte...

La vessant nord del Cabeza Mayor és tot un món de corredors (de tubos, com diuen per ací), però hui, amb la poca neu que es veu, quan la costera comença a agafar inclinació, només veig pedreres que cauen des del cim. Opte per pujar per una de les rutes normals: la ampla canal que queda a la dretadels anomenats "pulmons". La meua sorpresa es que pel mig de la canal (en realitat una torrentera), l'aigua que durant el dia abaixa amb el desgel de la neu de dalt, per la nit es congela i es converteix en una escala de gel, amb poca pendent, on puc fer els meus "pinitos" de tècnica de piolet tracció i clavar les puntetes dels grampons.

Al principi, com que em fa una miqueta de por (una relliscada i me n'aniria uns quants metres cap avall), m'autoassegure; puge per un costat del ressalt gelat, i en la part de dalt instal·le una reunió, amb un cargol de gel i un bicoin. Llance la corda, rapele i torne a pujar, aquesta vegada pel centre de la torrentera. La sensació és formidable: els piolets agafen amb força el gel (sobretot el Charlet Mosser; el clàssic caldria esmolar-lo), i els grampons també claven bé. Això sí, la pendent deu ser inferior a 45º; és a dir, pràcticament estic tumbat (no hi ha sensació de verticalitat). Torne a fer el mateix al següent ressalt, aquesta vegada són diferents esglaons d'un parell de metres i també pràcticament sense inclinació, però m'ajuden a guanyar confiança; després d'uns 30 o 40 metres me n'adone de l'esforç de braços i cames que s'ha de fer; no vull ni pensar que ha de ser una cascada vertical!

Finalment, com que el dia passa volant, pense que és hora de continuar l'ascensió i deixar de "jugar", així que m'allibere de les cordes però continue amb els grampons i el piolet i vaig alternant pujades suaus amb petits esglaons de gel.

Uns quants metres més amunt uns autèntics escaladors estan fent la cascada que queda entre els pulmons, i deuen estar pensant: qui serà el bufó eixe que està fent el "xorra" allà baix...

De sobte, em sorprèn la presència d'un helicòpter dels bombers de la Comunitat molt aprop, i ràpidament m'imagine que els que m'han vist fent el bandarra han donat part per que vinguen a rescatar-me... Però no, deuen estar fent pràctiques per que els veig anar i tornar unes quantes vegades...

Pràcticament sense adonar-me'n estic a la quota 2.200, i la pendent comença a suavitzar-se, mentre que el gel dona pas a la neu i ara sí, ja es veu tot cobert per la neu.

A les dos del migdia, quasi quatre hores després de haver eixit de Cotos faig el cim del Cabeza Mayor. Una foto i ràpidament mitja volta per a continuar cap a Cabeza Menor. Amb la poca neu que hi ha, cap problema i en 20 minuts enllace els dos cims.

Em lleve les botes, m'alleugere de roba i comence a córrer seguint la "Cuerda Larga" per un ample camí, ja sense neu, fins arribar a l'Alt de Valdemartín; continue per la carena en direcció Bola del Mundo o Alt de Guarramillas, amb el impressionant repetidor de televisió cada volta més aprop.

                                     

Ja comence a estar cansat; l'estona de jugar amb el gel m'ha esgotat, i la darrera costera fins al repetidor se'm fa pesada. De sobte, la cosa es complica una miqueta: una fina capa de neu completament gelada i molt esvarosa cobreix tot el cim, i jo amb sabatilles... No hi ha pràcticament pendent, però no m'abelleix pegar un bac, així que com que no vull tornar a calçar-me les botes, em pose com un llampec els grampons i finalitce l'ascensió amb espardenyes i pinxos: "arreglao pero informa"...

Ja només em queda tornar a Cotos baixant per la "Loma del Noruego", un bonic camí que des de feia temps volia conéixer. El principi, no és massa atractiu; va paral·lel a l'estació de Valdesquí, que es veu trista i pelada sense neu; em trobe amb uns treballadors de l'estació, clavant estaques; deuen ser monitors d'esquí, per que se'ls veu una mica desficiosos...

A meitat camí de descens el camí s'enfonsa en un bosc tot deixant entreveure tota l'estona el cims dels Cabeza entre els pins.

Són les cinc de la vesprada i el sol ponent deixa un contrast preciós entre el verd dels arbres i la neu de les parts més altes de la serra, i ací s'acaba un nou dia de plaer a la muntanya...

Un dia de muntanya

Feia més d’un any i mig que no dedicava un dia sencer a la muntanya. L’última volta va ser quan vaig fer el Tour del Vignemale amb el Manyo y companyia; després he fet unes quantes excursions, però sempre d’un matí o una vesprada: ascensions express, les anomene, per que sempre vaig contra rellotge per no fer tard a les meues obligacions domèstiques.

Però el dimarts de la setmana passada, els astres es van alinear, i em vaig trobar un dia fantàstic que no tenia previst i vaig gaudir bona cosa amb la solitud de la muntanya, en un racó de la Serra de Guadarrama, gens freqüentat pels madrilenys tot i estar a poc més d’una hora de la capital.

El cas és que jo m’havia reservat un parell de dies de la setmana de reis per estar amb els nanos, però aquests es van acomboiar per anar-se’n a dormir a casa d’uns cosins, i els meus cunyats, també amb família nombrosa, es mostraren totalment entregats a la causa. Així que se’m presentà tot un dia sencer per davant sense xiquets, i sense obligacions (enguany Ana s’havia encarregat de “resoldre” tots els assumptes d’aquests dies...). I tot just el dia anterior va pegar una lleu nevadeta a la Serra que la va deixar tota blanca per damunt dels 1800 metres, segons vaig veure a les webcam de Cotos.

Així que pensat i fet; sense tindre molt clar el destí, carregue el material de muntanya i els esquís de fons al cotxe, i em pose en marxa agafant la carretera de Burgos. En principi una possibilitat és Somosierra, des d’on es pot pujar algun dosmil i si hi ha neu, fer una marxeta amb esquís per les pistes més altes. Amb un dia net i clar, sense un núvol al cel, i amb 0 graus (ja se sap, ni fred ni calor), segons m’aproxime a les muntanyes ja veig que de la neu caiguda el dia anterior queda poca, així que ràpidament pense una altra alternativa: el port de Navafria, on s’amaga el Circ Glacial del Pic del Nevero, probablement el mes oriental del sistema Central, i on les grans masses madrilenyes no solen deixar-s’hi veure.  A més, a la vessant Oest hi ha uns camins amples a més de 2000 metres que em poden permetre esquiar una mica tot i haver –hi poca neu.

A les deu en punt comence a caminar des del Port, on no n’hi ha ni gota de neu; després de 30 anys de fer muntanya, caic en l’error de principiant de deixar-me els grampons al cotxe, convençut de que no em faran falta. Inicie la caminada abaixant 300 metres cap a la entrada de l’àrea recreativa Las Lagunillas, i als quinze minuts ja estic xafigant una fina capa de neu.

La tranquil·litat d’aquest espai és absoluta, i les vistes sobre la Vall del Lozoya espectaculars. A la poca estona el camí gira per endinsar-se de ple al circ, deixant tota la paret oriental del Pic del Nevero en front. El petit llac completament congelat al centre del circ li dona al lloc un ambient alpí inigualable.

Des de la llacuneta clarament queden a la vista les diferents opcions per pujar al cim, optant per una de les més directes, aparentment sense dificultats. I per tal d’aprofitar el dia, m’afanye i en poc més de quinze minuts estic en els últims 30 metres que eixen a la corda cimera, però la meua sorpresa és que la neu en aquest tram està totalment gelada i la botes pràcticament no mossegen gens ni miqueta. No té molta inclinació, potser 35º, però sense grampons, no em queda més remei que armar-me de paciència i començar a tallar esglaons amb el Piolet. Quasi mitja hora em costa superar eixe troset i arribe completament exhaust (tot per no haver carregat menys d’un quilo que pesen els pinxos!!).

Per fi al cim. La vista meravellosa, i el dia boníssim per gaudir d’un tranquil piscolabis i per fer unes fotos a les capritxoses formes de la neu modelades per la força del vent sempre present en aquestes altures.

La baixada, ja coneguda d’altres vegades, no te complicació i va directe al port per la carena. I en menys d’una hora estic al cotxe.

Encara és la una i mitja; em queda molta estona abans d’arreplegar als nanos, així que em carregue al muscle els esquís de fons, i comence a caminar pel camí de terra, tot esperant que en guanyar altura em trobe algun tros de neu suficientment llarg com per practicar una miqueta aquest esport que tot i ser senzill, a mi em resulta tan complicat...

Quan ja comence a desesperar, de sobte el camí s’omple de neu; em calce els esquis i ja no me’ls traure fins deu quilòmetres després, quan comencen les baixades i m’entre l’”acollone”. No ho puc evitar, tot i que amb la pràctica del skating d’aquest estiu, he guanyant una mica de confiança amb els esquis, quan la costera agafa una miqueta de pendent cap avall, i note que no controle gens els esquís m’agafa la por i preferisc llevar-me’ls i baixar a peu tranquil·lament.

El cas és que mentre esquie cara amunt (o faig com que esquio, per que en realitat faig l’ànec...) m’ho passe “teta”, avance molt ràpidament sense molt d’esforç i em perd per un bosc frondós carregat de neu, en un ambient de solitud absoluta. No se sent un soroll, no veig una persona durant hores...

M’oblide completament de l’hora, fins que note que el sol ja comença a estar baix... així que accelere la baixada, la meitat del temps amb els esquis de nou al muscle. Ja amb el sol ponent-se, la boira comença a fer-se l’ama del bosc (sortosament el camí no té pèrdua...), i en un ambient màgic arribe de nou al cotxe quasi a les sis de la vesprada, després d’haver caminat durant tot el dia 25 quilòmetres per la muntanya...

Molt satisfet del dia que ja s’acaba, inicie el descens del port, tot travessant la frondosa roureda que pobla la part baixa d’aquestes precioses muntanyes.

És sorprenent com després de tants anys de fer muntanya, cada volta que vaig al camp a caminar, escalar, o esquiar continue gaudint plenament cada minut que hi passe; i sempre em pregunte per què no ho faig més sovint...

Un passeig per la platja

Escric aquestes paraules per petició expressa dels meus fills; i evidedentment no puc negar-m'hi amb tot el que ells m'aguanten de cara a l'ordinador... i sincerament, m’ha paregut bona idea.

El cas és que la setmana passada varem fer un passeig clàssic: de la platja del Recatí fins l’escullera d’El Perelló. Si dic que he fet aquest recorregut un miler de vegades, probablement em quede curt; durant 40 anys he caminat, corregut, nadat, i fins i tot he esquiat (entrenant esquí de fons) el quilòmetre que separa El Arenal d’aquest poble mariner.

Tal i com vaig fer de menut amb els meus pares i germans, l’altre dia ho vaig repetir amb la meua prole; la veritat és que des de l’any passat hem fet unes quantes vegades aquesta caminada tota la família, i sempre és relaxant i agraïda; el menut aguanta molt bé la distància, i sense riscos ni perills, es un plaer dedicar-s’hi exclusivament a gaudir del moment.

Però aquesta vegada ha estat especialment divertit. Amb un típic dia d’hivern valencià (20 graus a migdia i ni un pel d’aire), i una mar de fons que feia esclatar les ones amb força a la vora, Jimena i Marc ràpidament es llevaren les esportives per sentir l’arena entre els peus i l’agua freda fins els turmells, mentre Guillermo i Ana, caminant més espaiet, recollien conxes durant el camí.

El paisatge en aquesta època de l’any no té res a veure amb el de l’estiu; sense un ànima en tot el recorregut, amb uns colors nítids que feien contrastar el blau de la mar amb el blanc de l’escuma de les ones; i amb la claredat poc habitual amb la qual es veia València i la Ciutat de les Ciències, no deixí de fer fotos tota l’estona.

En arribar a l’escullera, i sense pensar-s’ho dues vegades ens vam llançar a botar de pedra en pedra fins l’extrem on les ones descarregaven tota la seua força. Els xiquets, una mica atemorits al final, on l’espai entre cada roca s’eixampla, es quedaren bocabadats impressionats per l’esclafit de l’aigua; però una volta asserenats, es posaren a encoratjar a la mar per a que els banyara, fins que ho aconseguiren!

Després, amb la roba i els cabells completament humits retornarem a la platja on ens esperaven dos especies de la fauna local: una gavina solitària, i un carranc d’una talla poc habitual per aquests llocs... els nanos saltaven de felicitat pel que consideraven tota una aventura.

El tornar també va estar un plaer: Jimena i Marc, permanentment a la gresca, feren tàcitament les paus durant tota la passejada i es feren “millors amics” per al menys quinze minuts; i tots tornarem corrents, jugant i rebolcant-se en l’arena.

De vegades sorprén com les coses més senzilles poden omplir amb tanta grandesa; és un tòpic, però ni les pelis, ni la Nintendo, ni cap despesa, poden substituir els moments en què els xiquets i xiquetes fan coses poc habituals amb la companyia dels pares... Sóc conscient que em queda poc de gaudir d’aquestes estones, i que en un pocs anys tindre una colla d’adolescents en casa que no voldran que m’acoste a menys d’un metre, però aleshores pensaré “que me quiten lo bailao”...

Així és el meu Nadal

Cóm canviem les persones... o no? Potser sí, canviem les persones, però sobre tot, canvien les circumstàncies. Porte uns 30 anys considerant-me ateu (crec que des de que em vaig comfirmar en la Fe catòlica...), i durant molts anys per a mi el Nadal no ha estat més que una d’eixes festes d’un cristianisme retrògrad, alimentades pel Capital per obtindre un bon grapat de beneficis.

Quan era jove m’agradava desaparèixer del mapa cada volta que venia un pont, pujar al Pirineu, o fer un viatget, però la convenció social d’estar en família el dia de Nadal, sempre em tallava el rotllo. Els estudiants, que normalment començàvem les vacances uns dies abans, sempre ens vèiem obligats a perdre la primera setmana per culpa del Nadal “dels collons”. Sí, la veritat és que li tenia un poc de mania...

Però la vida canvia... i ara veig les coses d’una altra manera. De manera resumida, caldria dir que dues son les raons que m’han canviat la perspectiva: el meu canvi de residència, ara fa 13 anys, i sens dubte, els nanos.

Estar lluny de casa, tot i ser només 350 quilòmetres, acaba afectant més del que sembla. És cert que al llarg de l’any vaig a València 4 o 5 vegades, i sempre veig a la família, però en Nadal és diferent. Des de que me n’aní a viure a Madrid, veure l’anunci d’”El Almendro” sempre m’esborrona; no ho puc evitar...  i quan la vespra de Nadal entre per l’Avinguda del Cid, i veig la ciutat que m’ha vist nàixer, m’excite; i quan arribe a Patraix, als carrers que tantes hores he passat de menut, sent un calfred recorrent-me el cos; i per fi a casa de ma mare, al Carrer Font Roja, inevitablement m’emocione de tants records que en tinc...

I què dir del Nadal amb xiquets! Comencem dues setmanes abans, quan posem el betlem, amb pastorets, reis i caganer; amb riu, ovelles i porquets; i amb un portal amb la feminista Maria, el bon Josep i eixe caganiu anomenat Jesús. Després toca l’arbre amb les campanetes, les boles i les llums de tots el colors; les estrelles, els angelets i els regalets de mentida... Sol ser d’un dissabte de dur treball, però una xocolata calenta ens reconforta i ens permet gaudir d’uns moments que pares i fills esperem impacients cada any.

L’última setmana d’escola abans de les vacances els nervis de la canalla comencen a créixer exponencialment: disfresses, actuacions, festes, notes... mentre tant, els adults confiem en la Grossa per veure una miqueta de llum al final del túnel, ens prenim unes canyes amb les companyes de feina, i ens buidem les butxaques en regals que probablement ningú agrairà...

Després, com tots els anys, a preparar maletes i cap a la Mediterrània ; anar a la platja d’El Perelló és sempre motiu de joia per al meus fills, però anar a casa de la iaia a la Ciutat de València la nit de Nadal sempre devé una novetat per a ells; córrer pel llarg corredor d’eixes cases de més de cinquanta anys, traure alguns dels meus joguets, tapar el missatge del rei amb la senyera, veure les fotos antigues de ma mare, els encisa.

Eixa nit a dormir a l’apartament de la platja; Papà Noel s’hi deixa caure, i de bon matí els xiquets troben alguna sorpresa... les emocions brollen i tots ens quedem bocabadats...

Després a dinar a ca Cristóbal, a veure l'espectacular betlem i a dinar com a reis i reines, “la crem de la crem”; la guia Michelín encara no el té localitzat, però hi ha nivell i fins i tot els més menuts saben apreciar els bon gust d'un gourmet...

I ara toca la tradició valenciana, les estrenes: beset de felicitació i parar la mà; tots els xiquets(i no tant xiquets) reben pasta gansa de pares,tios i iaia. Un pessiguet que vindrà molt bé per fer front a la costera de gener. Però sobretot hi ha que veure la emoció dels nanos que ja van tenint certa edat per dimensionar els diners que se’ls dona.

Les vacances de Nadal s’allarguen per als xiquets dues setmanes més en què els pares hem de treballar, i es fan esgotadores, per que després d’un dur dia de feina els xiquets esperen amb els braços oberts esperant un bon pla nadalenc; hem de sobreviure al Cap d’Any, i després compatibilitzar tot aquest moviment amb “resoldre assumptes” vinculats als últims dies de festes.

Però abans caldrà veure a Ses Majestats en directe, tot i ser republicans; haurem de recollir tots els caramels que pugam, pegant-nos colzades si cal, amb els altres pares que també han anat a la cavalcada amb els seus fills, però la recompensa paga la pena: entre atemorits i embovats, els xiquets veuen passar a Melcior, Gaspar i Baltasar; trobem a faltar alguna dona en un lloc de responsabilitat, però està clar que aquestes tradicions no han incorporat encara la qüestió de gènere. Tot arribarà...

I a casa corrents a dormir que esta nit és la gran nit. Els nervis estan al límit, però malgrat tot, els nanos acaben dormint-se... i a l’endemà: sorpresa!! sense saber com, ni de quina manera, la casa està plena de regals! És incomparable l’emoció d’aquests moments. Res en la vida es torna a viure igual. I veure-ho als ulls de la teua pròpia prole, tot recordant eixos sentiments, no té preu...

Un cap de setmana complet

Reprenent el sentit d’aquest blog, que no és altre que compartir una part de la meua vida amb les persones benvolgudes que estan lluny, voldria amb aquesta entrada relatar un cap de setmana dels que m’agraden. Evidentment no tots els caps de setmana són iguals i no tots es gaudeixen amb la mateixa intensitat, però aquests dos dies de què parlaré, han estat dels que fan començar la nova setmana amb energies renovades.

Als divendres sempre arribe amb les forces justetes, i en aquest cas, després d’una setmana de molta feina, esgotat psicològicament, i precisament per això, amb moltes ganes de fer esport. No vaig tindre, però, suficient empenta com per fer res, així que vaig pegar una volta pel jardí, vaig fer alguna foto a les margarides i a poqueta nit, vaig encendre la xemeneia, que sempre és motiu d’ il·lusió per als xiquets.

Després de dormir més de deu hores del tiró m’alce sense tenir molt clar el “pla”; després de preparar els desdejuni als nanos, pense que és un bon un dia per eixir en bici; el menut no ha d’anar a la piscina per que ha estat malalt, així que em puc allargar una mica més de l’habitual.  

Com sempre, mire cap a on bufa el vent, i comence a pedalar en direcció contraria (així, les tornades es fan una miqueta menys dures...) ; em toca cap al nord, i això vol dir que he de passar un tros no massa bonic, fins a Alcalà de Henares, però a partir d’aquest punt la carretera devé solitària i és un gust rodar. Molt poc a poc es va guanyant alçada, i amb un temps tardorenc, no acabe d’entrar en calor, però gaudeixc d’un paisatge que he acabat estimant... els camps de cereals comencen a traure un tímid verd; i a les eixides dels pobles les deveses combinen amb bellesa els grocs, marrons i ocres, característics d’aquesta estació.

Entre en la província de Guadalajara, i després de passar Pioz, baixe a sac cap a la Vall del Tajuña, per la que seguiré fins a Morata, tot travessant una de les zones més desconegudes de Madrid, malgrat que ara, una via verda la recorre còmodament. Em queda una última pujada per arribar a Rivas, i m’ho agafe amb calma per que porte uns quants quilometres a les cames. A les quatre de la vesprada, i després de 118 km en solitari, arribe a casa satisfet de la jornada esportiva.

Dutxa ràpida i en 20 minuts eixint de casa per complir la promesa que els havia fet al meus fills:  portar-los al telefèric de Madrid. Ja comencen a tindre una edat amb la qual es pot començar a fer turisme amb ells sense tindre que arrossegar-los... i que millor que començar per una de les ciutats més boniques que rep cada any milions de visitants, i que tenim a només deu quilometres de casa; i que millor que fer una veritable “turistada”, no exempta de cert exotisme. L’emoció que brolla dels seus ulls paga la pena: els primers minuts a la menuda cabina que ens transporta als quatre és una autèntica explosió de crits i exclamacions; son les cinc i mitja i el sol comença a pondre’s a ponent, deixant un cel roig que enllumena el Palau Real, la Plaça d’Espanya, la Almudena... Arribem al cor de la Casa de Campo; tenim 20 minuts d’esbarjo abans d’agafar l’última cabina que ens portarà de tornada cap al Parc de l’Oest; mentre els xiquets juguen en un parc, jo em quede encisat amb el capvespre que m’acompanya.

Hem de marxar; Ana se’ns unirà a Opera per pegar una volta pel Madrid nadalenc que s’enceta a principis de desembre amb el enllumenat del centre i les paradetes de la Plaça Major; segur que aquest pla tampoc decebrà als nanos. No fem el passeig massa llarg: Plaça d’Orient, Teatre Real, Carrer Arenal, Sol, Carrer Major i Plaça Major. Embovats ens quedem mirant les llums (els pares els que més...).

I ja ens hem guanyat un bon entrepà de calamars a un dels bars més típics de Madrid on solia deixar-me caure quan vivia al centre, els meus primer anys d’estada en aquesta ciutat. Ha!! Què il·lús!! Res d’entrepà de calamars: “queremos un Mcdonalds”!! diuen els tres alhora. Són les nou de la nit, les cames i els peus fan mal de la llarga jornada, ni Ana ni jo estem per començar a discutir, així que en aquesta ocasió, tots a la Multinacional... és el que té la globalització...

A l’endemà diumenge, per començar, doble sessió esportiva. Primer, a córrer pel Parc Natural del Sudest, al costat de casa: Casa Eulogio, un lloc preciós només transitat per algun ciclista i algun vianant despistat... faig un camí nou, mig per pista, mig per sendera; es nota que darrerament no li he pegat massa a córrer, i que m’he tirat quasi cinc quilos a la panxa, per que en les costeres amunt, vaig tirant el fetge... puge pels bonics boscos de la vessant Oest, baixe per la Est fins el Manzanares, que recòrrec tot pegant-li la volta a la muntanya; després puge a les coves i enllace amb la pista de dalt que torna a endinsar-se pels frondosos boscos de pins.

Després a nadar! mentre Guillermo, amb els seus quatre anys, fa els seus primers llargs en l’Escola Municipal de Natació de Rivas, jo aprofite i faig el meu quilòmetre habitual dels caps de setmana. En acabant, ens afanyem per arribar a casa, peguem un mosset, i a preparar la motxila per complir la segona promesa del cap de setmana als nanos: anar a la neu.

Ben abrigats ens n’anem cap a la Morcuera, a una hora de casa en cotxe; sortosament els tres xiquets es dormen, per que amb tanta revolta podien haver deixat el cotxe amb l’interior de “gotelé”... Al cim del port fa una rasca que pela; son les quatre i mitja i ens queda poca estona de sol, així que cal aprofitar: les boles de neu de rigor i un curt passeig d’un parell de km per llevar-se el “mono” de xafigar el blanc element, fins la base del Najarra; paradeta per berenar i tornar al cotxe jugant amb els nanos.

A la Vall del Lozoya els núvols cauen en picat per la vesant Est; està fent-se de nit i ens passen els darrers muntanyers que abaixen de la muntanya. Quina sensació més fantàstica: la pau i la solitud d’estar al mig de la naturalesa, i amb la millor companyia que es pot desitjar.

Després, tornada a casa, anar a la compra, tasques domèstiques i preparatius per al dilluns.

En definitiva, en tot el cap de setmana no he pogut pegar una becadeta, ni he eixit a prendre una copa, ni he vist en la tele cap pel·lícula o partit de futbol, però he gaudit de valent fent allò que realment m’agrada: fer esport i estar amb la meua família. Quin goig!

Més fotos al facebook, al album "Aqüeducte: 9 dies sense parar":
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.281079158610892.89203.100001264309919&type=1&l=e23045b264