L'Albufera: tot un món per descobrir; tot un món per estimar

"L'Albufera, el Medi i l'Home" Així deia un poster del meu germà que durant molts anys tinguérem penjat a l'habitació que compartíem. Es tractava d'un cartell que anunciava una exposició organitzada pel Centre Excursionista de València sobre la presència humana en aquest espai natural: el impacte de l'ús incontrolat i els models de convivència sostenible.

Aquesta exposició va ser a febrer de 1982, tot just fa 30 anys, i des d'aleshores, l'Albufera i el seu entorn han estat sempre presents en la meua vida, i amb el temps he aprés a estimar aquest peculiar hàbitat amb tanta història natural com etnològica.

No m'enrotllaré parlant de la història del llac (en els llibres està tot escrit); només recordar la seua formació com a conseqüència, en època prehistòrica, del tancament natural d'una antiga badia entre les desembocadures del Túria i del Xúquer, deixant una estreta franja litoral de 30 quilòmetres de llarg de gran riquesa ecològica (la devesa).

 

Des de l'època romana, quan es calcula que el llac podia tenir uns 30.000 hectàrees la seua superfície ha anant minvant fins a les actuals escasses 2.000 hectàrees. De propietat reial des de l'Edat Mitjana, l'Albufera passà a mans de l'Estat en 1865, i a partir d'aleshores, sense cap control, es va veure especialment alterada quan els llauradors començaren a guanyar-li espai a l'aigua pel conreu de l'arròs, deixant en un segon pla el tradicional ús pesquer i de caça (com oblidar Cañas y Barro, de Blasco Ibáñez!).   

I va ser precisament l'Administració local de València, en veure el deteriorament i l'ús il·legal que se n'estava fent, qui va decidir comprar l'espai a l'Estat en l'època d'Alfons XIII, signant la compravenda en 1911 (fa un segle!) per un valor d'un milió de les antigues pessetes (6.000€).

I encara que les condicions de la venda deixaven molt clares les condicions d'ús del llac i de la Devesa, i la seua finalitat pública, l'Ajuntament franquista va vendre una part molt important de la devesa als especuladors, com encara hui es pot constatar. Sortosament altres projectes, com l'aeroport, van quedar a l'oblit.

I després de molts anys de reivindicacions, per fi, en 1986 es va declarar el primer Parc Natural de la Comunitat Valenciana, prou descafeïnat per a les aspiracions ecologistes, però suficient com per a aturar l'exponencial degradació de la zona.

I es precisament en eixa època quan jo comence a transitar molt sovint per l'entorn de l'Albufera. Després d'alguna incursió de xiquet a pescar tenques, (i altres "quefers" a les casetes d'eines abandonades), a partir dels 16 anys comence a anar sempre des de València a l'Arenal (El Perellonet) pedalant, tot travessant la Devesa i les diferents goles per les que l'Albufera desaigua a la mar. També els meus entrenaments de córrer d'eixos anys tenen per escenari els camps d'arròs i les sèquies que els creuen (Quantes vegades he anat des de l'Arenal al Palmar!! Ho recordes, Arantxa?); i més endavant amb piragua amb Miguelín; recórrer a tota velocitat la Sèquia del Rei, amb el K-2 i les pales perfectament sincronitzades, és un dels records més bonics que tinc de la meua joventut esportiva; o quan eixiem al llac, i les onetes ens feia trontollar la inestable embarcació...

La platja nudista del Parador també esdevé un dels llocs que sovint freqüente; la tranquilitat d'aquesta platja i la possibilitat de lluir un bronzejat integral, sempre m'ha seduït.

Anys després, els dos hiverns que vaig passar vivint a la platja d'El Perelló, vaig arribar a conéixer el Parc Natural com la palma de la mà: la Muntanyeta dels Sants (que per cert, temps abans havia estat una illa al mig del llac); el ullal de Baldoví; el Racó de l'Olla; La bassa de Sant Llorenç; la platja de la Punta...

***

Quan la immigració laboral m'allunyà del meu país cap Madrid, vaig enyorar molt aquests paissatges. La mar i la marjal, les seues olors i colors, són sens dubte dues de les coses que més he trobat a faltar en la Meseta.

I és per això que sempre que vaig cap a València no puc estar de fer una escapadeta a córrer pels camins entre els caps d'arròs, especialment al hivern quan, completament inundats, més semblança poden tindre amb èpoques pretèrites.

També m'agrada anar amb els nanos a la Muntanyeta del Sants, amb la seua Ermita completament restaurada; al centre d'informació del Racó de l'Olla i al seu mirador d'aus; a l'Estany de Pujol i la senda botànica de la Devesa; a la Gola d'El Perellonet, a la banda del Nord, on centenars de gavines, ànecs, garces i altres pardals pesquers descansen amb la calidesa del nostre litoral...

En definitiva, els 25 anys de protecció que ja ha complit l'Albufera no ha suposat la completa recuperació d'un hàbitat en vies d'extinció, però al menys, i amb la perspectiva històrica que puc tindre amb la meua edat, puc dir que ens ha permès gaudir d'un paisatge privilegiat que d'altra manera probablement hauria desaparegut...

Violencia masclista i llenguatge de gènere

Resulta curiós com els xiquets i xiquetes entenen perfectament les desigualtats de gènere.

Al col·legi de la meua prole, el Mario Benedetti de Rivas, han creat un blog per a cada cicle. I en el blog del segon cicle de primària, han penjat alguns poemes que va escriure l'alumnat de 4art de primària (on va la meua filla Jimena, de nou anys) sobre la violència masclista.  

M'ha sorprès molt gratament la manera en que ells i elles transmeten les seues preocupacions al voltant d'aquest tema. D'una manera senzilla e innocent, però amb molt de sentit comú, posen de manifest la il·lògica i la irracionalitat d'aquest fenomen ("si se casan es por que les quieren, entonces, ¿Por qué les pegan?"). També són reivindicatives ("que no se escondan y luchen por su libertad"). I sobretot, es cridaner com també veuen les arrels del problema, com ara les diferències de poder ("yo quiero que los hombres no manden...").

No cap dubte que els xiquets i xiquetes d'aquestes edats tenen una capacitat d'aprenentatge brutal, i és per això que tan important és l'educació en valors a les primeres etapes de l'ensenyament. Alguns diuen que és adoctrinament i que cal esperar a que siguen més grans, però més adoctrinament és considerar que les desigualtats existents són normals i que cal deixar les coses tal i com estan...

Els poemes escrits per aquesta canalla reflecteixen també que les professionals de l'educació pública fan la seua tasca adequadament, explicant les coses sense dogmatisme, utilitzant un llenguatge adient a l'edat i invitant a la reflexió.

Fa poc discutia amb la meua neboda (18 anys i estudiant de medicina) sobre els comportaments i els gustos diferents que tenen nens i nenes; ella sostenia que té una clara component genètica, metre que jo defenia que fonalment és una qüestió de l'entorn i de condicionaments de la societat. I com a investigador social, li explicava la dificultat tècnica i ètica de demostrar que no és així. Per que per demostrar que una xiqueta li agrada més de manera innata jugar amb nines i a un xiquet amb cotxes, o que les xiquetes són més tranquil·les i els xiquets més revoltosos, caldria tindre-los completament aïllats des del seu naixement i durant uns quants anys, i això lògicament, ni es pot ni es deu fer.

Als primers anys de vida, són tantíssims els inputs que reben els nanos, que és impossible controlar una educació plenament d'igualtat. Per molt que els pares ho intentem, la televisió, les pel·lícules, els avis i avies, la companyia al col·legi, els aparadors a les botigues, etc. sempre condicionaran les preferències i les conductes. I una volta condicionades, es retroalimentaran (jo sóc el primer en comprar un cotxe al meu fill si sé que és el que més l'agrada...).

I precisament per això, per que són tants els condicionats externs que frenen el camí cap a la igualtat, que pares i educadors tenim l'obligació de redoblar esforços en aquesta direcció.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana, mentre pegava una mirada als deures de Jimena, vaig veure un exercici de llengua on tenia que definir algunes professions. El plantejament de partida era adequat, per que a mode d'exemple començava dient "és la persona que..." però en veure en detall la fitxa, m'adone que totes les professions que s'havien de definir estaven en masculí excepte la de "niñera" (mainadera). Aquesta fitxa semblava oblidar que també pot haver-hi fusteres, mecàniques, metgesses, i lògicament, mainaders.

Si ja en la mateixa paraula a definir incorporem la variable génere no resulta estrany que una noia vulgui ser hostessa i un noi pilot; una jove infermera i un jove metge; una dona cuinera, i un home "xef". I no és casualitat que totes les professions tradicionalment "d'homens", estan més considerades socialment i són millor retribuïdes.  

En definitiva, tota pedra fa paret, i encara que siga amb petits canvis als nostres hàbits, amb xicotets gestos, o amb lleugeres modificacions en la nostra manera de parlar, podem anar construint una societat més igualitària i inclusiva, i sobretot si som capaços de transmetre aquest missatge a la nostra canalla, potser quan siguen grans els toque viure un món sense violència de gènere i altres tipus de discriminació.

Nova eixida de muntanya: Cabezas de Hierro

Últim dia de vacances de Nadal; els xiquets a escola, i jo a recuperar-me del bullici i l'estrès d'aquestes festes; i que millor manera que una nova eixida de muntanya.

Encara que m'agrada caminar pel camp en qualsevol època de l'any, des de la primera volta que vaig xafar la neu a la Serra de Javalambre, tinc una predilecció especial per la muntanya a l'hivern. Enguany, però, la neu no és precisament el més destacable de les muntanyes madrilenyes; n'ha caigut molt poca, i només els cims més alts de Guadarrama, i només a les vessant nord, en queda una miqueta; així que les possibilitats queden molt reduïdes. No cap dubte, el destí serà Cabezas de Hierro.

Com no tinc molt clar què em trobaré, agafe tot el material de muntanya, incloent una corda i un poc de ferralla per si tinc que eixir d'alguna situació compromesa, o per si vull practicar una miqueta aprofitant la solitud de la serra un dia laborable.

En arribar a Cotos, me n'adone que la situació de la manca de neu es dramàtica, a primera vista pràcticament no tocaré el blanc element en tota l'ascensió, però aquesta vegada no cometré l'error de principiant de deixar material al cotxe, així que carregat com una mula comence a caminar.

Aquesta muntanya és probablement una de les més boniques de Guadarrama. La seua vessant nord cau a plom 700 metres, i requereix quasi una hora d'aproximació des de l'aparcament de Cotos, per la qual cosa sol ser prou més tranquil·la que la seua veïna Peñalara. I sobretot és especialment atractiva pels amants de l'escalada en gel, ja que compta amb algunes cascades que per la seua orientació i alçada fan les delícies tant dels aprenents com dels experts escaladors.

Per la meua part, l'escalada en gel continua sent una assignatura pendent; l'any passat vaig avançar en la tècnica de progressió en neu on es requereix l'assegurament, i poder per fer així corredors de certa pendent, però clavar-me en una cascada de gel, de moment em fa molt de respecte...

La vessant nord del Cabeza Mayor és tot un món de corredors (de tubos, com diuen per ací), però hui, amb la poca neu que es veu, quan la costera comença a agafar inclinació, només veig pedreres que cauen des del cim. Opte per pujar per una de les rutes normals: la ampla canal que queda a la dretadels anomenats "pulmons". La meua sorpresa es que pel mig de la canal (en realitat una torrentera), l'aigua que durant el dia abaixa amb el desgel de la neu de dalt, per la nit es congela i es converteix en una escala de gel, amb poca pendent, on puc fer els meus "pinitos" de tècnica de piolet tracció i clavar les puntetes dels grampons.

Al principi, com que em fa una miqueta de por (una relliscada i me n'aniria uns quants metres cap avall), m'autoassegure; puge per un costat del ressalt gelat, i en la part de dalt instal·le una reunió, amb un cargol de gel i un bicoin. Llance la corda, rapele i torne a pujar, aquesta vegada pel centre de la torrentera. La sensació és formidable: els piolets agafen amb força el gel (sobretot el Charlet Mosser; el clàssic caldria esmolar-lo), i els grampons també claven bé. Això sí, la pendent deu ser inferior a 45º; és a dir, pràcticament estic tumbat (no hi ha sensació de verticalitat). Torne a fer el mateix al següent ressalt, aquesta vegada són diferents esglaons d'un parell de metres i també pràcticament sense inclinació, però m'ajuden a guanyar confiança; després d'uns 30 o 40 metres me n'adone de l'esforç de braços i cames que s'ha de fer; no vull ni pensar que ha de ser una cascada vertical!

Finalment, com que el dia passa volant, pense que és hora de continuar l'ascensió i deixar de "jugar", així que m'allibere de les cordes però continue amb els grampons i el piolet i vaig alternant pujades suaus amb petits esglaons de gel.

Uns quants metres més amunt uns autèntics escaladors estan fent la cascada que queda entre els pulmons, i deuen estar pensant: qui serà el bufó eixe que està fent el "xorra" allà baix...

De sobte, em sorprèn la presència d'un helicòpter dels bombers de la Comunitat molt aprop, i ràpidament m'imagine que els que m'han vist fent el bandarra han donat part per que vinguen a rescatar-me... Però no, deuen estar fent pràctiques per que els veig anar i tornar unes quantes vegades...

Pràcticament sense adonar-me'n estic a la quota 2.200, i la pendent comença a suavitzar-se, mentre que el gel dona pas a la neu i ara sí, ja es veu tot cobert per la neu.

A les dos del migdia, quasi quatre hores després de haver eixit de Cotos faig el cim del Cabeza Mayor. Una foto i ràpidament mitja volta per a continuar cap a Cabeza Menor. Amb la poca neu que hi ha, cap problema i en 20 minuts enllace els dos cims.

Em lleve les botes, m'alleugere de roba i comence a córrer seguint la "Cuerda Larga" per un ample camí, ja sense neu, fins arribar a l'Alt de Valdemartín; continue per la carena en direcció Bola del Mundo o Alt de Guarramillas, amb el impressionant repetidor de televisió cada volta més aprop.

                                     

Ja comence a estar cansat; l'estona de jugar amb el gel m'ha esgotat, i la darrera costera fins al repetidor se'm fa pesada. De sobte, la cosa es complica una miqueta: una fina capa de neu completament gelada i molt esvarosa cobreix tot el cim, i jo amb sabatilles... No hi ha pràcticament pendent, però no m'abelleix pegar un bac, així que com que no vull tornar a calçar-me les botes, em pose com un llampec els grampons i finalitce l'ascensió amb espardenyes i pinxos: "arreglao pero informa"...

Ja només em queda tornar a Cotos baixant per la "Loma del Noruego", un bonic camí que des de feia temps volia conéixer. El principi, no és massa atractiu; va paral·lel a l'estació de Valdesquí, que es veu trista i pelada sense neu; em trobe amb uns treballadors de l'estació, clavant estaques; deuen ser monitors d'esquí, per que se'ls veu una mica desficiosos...

A meitat camí de descens el camí s'enfonsa en un bosc tot deixant entreveure tota l'estona el cims dels Cabeza entre els pins.

Són les cinc de la vesprada i el sol ponent deixa un contrast preciós entre el verd dels arbres i la neu de les parts més altes de la serra, i ací s'acaba un nou dia de plaer a la muntanya...

Un dia de muntanya

Feia més d’un any i mig que no dedicava un dia sencer a la muntanya. L’última volta va ser quan vaig fer el Tour del Vignemale amb el Manyo y companyia; després he fet unes quantes excursions, però sempre d’un matí o una vesprada: ascensions express, les anomene, per que sempre vaig contra rellotge per no fer tard a les meues obligacions domèstiques.

Però el dimarts de la setmana passada, els astres es van alinear, i em vaig trobar un dia fantàstic que no tenia previst i vaig gaudir bona cosa amb la solitud de la muntanya, en un racó de la Serra de Guadarrama, gens freqüentat pels madrilenys tot i estar a poc més d’una hora de la capital.

El cas és que jo m’havia reservat un parell de dies de la setmana de reis per estar amb els nanos, però aquests es van acomboiar per anar-se’n a dormir a casa d’uns cosins, i els meus cunyats, també amb família nombrosa, es mostraren totalment entregats a la causa. Així que se’m presentà tot un dia sencer per davant sense xiquets, i sense obligacions (enguany Ana s’havia encarregat de “resoldre” tots els assumptes d’aquests dies...). I tot just el dia anterior va pegar una lleu nevadeta a la Serra que la va deixar tota blanca per damunt dels 1800 metres, segons vaig veure a les webcam de Cotos.

Així que pensat i fet; sense tindre molt clar el destí, carregue el material de muntanya i els esquís de fons al cotxe, i em pose en marxa agafant la carretera de Burgos. En principi una possibilitat és Somosierra, des d’on es pot pujar algun dosmil i si hi ha neu, fer una marxeta amb esquís per les pistes més altes. Amb un dia net i clar, sense un núvol al cel, i amb 0 graus (ja se sap, ni fred ni calor), segons m’aproxime a les muntanyes ja veig que de la neu caiguda el dia anterior queda poca, així que ràpidament pense una altra alternativa: el port de Navafria, on s’amaga el Circ Glacial del Pic del Nevero, probablement el mes oriental del sistema Central, i on les grans masses madrilenyes no solen deixar-s’hi veure.  A més, a la vessant Oest hi ha uns camins amples a més de 2000 metres que em poden permetre esquiar una mica tot i haver –hi poca neu.

A les deu en punt comence a caminar des del Port, on no n’hi ha ni gota de neu; després de 30 anys de fer muntanya, caic en l’error de principiant de deixar-me els grampons al cotxe, convençut de que no em faran falta. Inicie la caminada abaixant 300 metres cap a la entrada de l’àrea recreativa Las Lagunillas, i als quinze minuts ja estic xafigant una fina capa de neu.

La tranquil·litat d’aquest espai és absoluta, i les vistes sobre la Vall del Lozoya espectaculars. A la poca estona el camí gira per endinsar-se de ple al circ, deixant tota la paret oriental del Pic del Nevero en front. El petit llac completament congelat al centre del circ li dona al lloc un ambient alpí inigualable.

Des de la llacuneta clarament queden a la vista les diferents opcions per pujar al cim, optant per una de les més directes, aparentment sense dificultats. I per tal d’aprofitar el dia, m’afanye i en poc més de quinze minuts estic en els últims 30 metres que eixen a la corda cimera, però la meua sorpresa és que la neu en aquest tram està totalment gelada i la botes pràcticament no mossegen gens ni miqueta. No té molta inclinació, potser 35º, però sense grampons, no em queda més remei que armar-me de paciència i començar a tallar esglaons amb el Piolet. Quasi mitja hora em costa superar eixe troset i arribe completament exhaust (tot per no haver carregat menys d’un quilo que pesen els pinxos!!).

Per fi al cim. La vista meravellosa, i el dia boníssim per gaudir d’un tranquil piscolabis i per fer unes fotos a les capritxoses formes de la neu modelades per la força del vent sempre present en aquestes altures.

La baixada, ja coneguda d’altres vegades, no te complicació i va directe al port per la carena. I en menys d’una hora estic al cotxe.

Encara és la una i mitja; em queda molta estona abans d’arreplegar als nanos, així que em carregue al muscle els esquís de fons, i comence a caminar pel camí de terra, tot esperant que en guanyar altura em trobe algun tros de neu suficientment llarg com per practicar una miqueta aquest esport que tot i ser senzill, a mi em resulta tan complicat...

Quan ja comence a desesperar, de sobte el camí s’omple de neu; em calce els esquis i ja no me’ls traure fins deu quilòmetres després, quan comencen les baixades i m’entre l’”acollone”. No ho puc evitar, tot i que amb la pràctica del skating d’aquest estiu, he guanyant una mica de confiança amb els esquis, quan la costera agafa una miqueta de pendent cap avall, i note que no controle gens els esquís m’agafa la por i preferisc llevar-me’ls i baixar a peu tranquil·lament.

El cas és que mentre esquie cara amunt (o faig com que esquio, per que en realitat faig l’ànec...) m’ho passe “teta”, avance molt ràpidament sense molt d’esforç i em perd per un bosc frondós carregat de neu, en un ambient de solitud absoluta. No se sent un soroll, no veig una persona durant hores...

M’oblide completament de l’hora, fins que note que el sol ja comença a estar baix... així que accelere la baixada, la meitat del temps amb els esquis de nou al muscle. Ja amb el sol ponent-se, la boira comença a fer-se l’ama del bosc (sortosament el camí no té pèrdua...), i en un ambient màgic arribe de nou al cotxe quasi a les sis de la vesprada, després d’haver caminat durant tot el dia 25 quilòmetres per la muntanya...

Molt satisfet del dia que ja s’acaba, inicie el descens del port, tot travessant la frondosa roureda que pobla la part baixa d’aquestes precioses muntanyes.

És sorprenent com després de tants anys de fer muntanya, cada volta que vaig al camp a caminar, escalar, o esquiar continue gaudint plenament cada minut que hi passe; i sempre em pregunte per què no ho faig més sovint...

Un passeig per la platja

Escric aquestes paraules per petició expressa dels meus fills; i evidedentment no puc negar-m'hi amb tot el que ells m'aguanten de cara a l'ordinador... i sincerament, m’ha paregut bona idea.

El cas és que la setmana passada varem fer un passeig clàssic: de la platja del Recatí fins l’escullera d’El Perelló. Si dic que he fet aquest recorregut un miler de vegades, probablement em quede curt; durant 40 anys he caminat, corregut, nadat, i fins i tot he esquiat (entrenant esquí de fons) el quilòmetre que separa El Arenal d’aquest poble mariner.

Tal i com vaig fer de menut amb els meus pares i germans, l’altre dia ho vaig repetir amb la meua prole; la veritat és que des de l’any passat hem fet unes quantes vegades aquesta caminada tota la família, i sempre és relaxant i agraïda; el menut aguanta molt bé la distància, i sense riscos ni perills, es un plaer dedicar-s’hi exclusivament a gaudir del moment.

Però aquesta vegada ha estat especialment divertit. Amb un típic dia d’hivern valencià (20 graus a migdia i ni un pel d’aire), i una mar de fons que feia esclatar les ones amb força a la vora, Jimena i Marc ràpidament es llevaren les esportives per sentir l’arena entre els peus i l’agua freda fins els turmells, mentre Guillermo i Ana, caminant més espaiet, recollien conxes durant el camí.

El paisatge en aquesta època de l’any no té res a veure amb el de l’estiu; sense un ànima en tot el recorregut, amb uns colors nítids que feien contrastar el blau de la mar amb el blanc de l’escuma de les ones; i amb la claredat poc habitual amb la qual es veia València i la Ciutat de les Ciències, no deixí de fer fotos tota l’estona.

En arribar a l’escullera, i sense pensar-s’ho dues vegades ens vam llançar a botar de pedra en pedra fins l’extrem on les ones descarregaven tota la seua força. Els xiquets, una mica atemorits al final, on l’espai entre cada roca s’eixampla, es quedaren bocabadats impressionats per l’esclafit de l’aigua; però una volta asserenats, es posaren a encoratjar a la mar per a que els banyara, fins que ho aconseguiren!

Després, amb la roba i els cabells completament humits retornarem a la platja on ens esperaven dos especies de la fauna local: una gavina solitària, i un carranc d’una talla poc habitual per aquests llocs... els nanos saltaven de felicitat pel que consideraven tota una aventura.

El tornar també va estar un plaer: Jimena i Marc, permanentment a la gresca, feren tàcitament les paus durant tota la passejada i es feren “millors amics” per al menys quinze minuts; i tots tornarem corrents, jugant i rebolcant-se en l’arena.

De vegades sorprén com les coses més senzilles poden omplir amb tanta grandesa; és un tòpic, però ni les pelis, ni la Nintendo, ni cap despesa, poden substituir els moments en què els xiquets i xiquetes fan coses poc habituals amb la companyia dels pares... Sóc conscient que em queda poc de gaudir d’aquestes estones, i que en un pocs anys tindre una colla d’adolescents en casa que no voldran que m’acoste a menys d’un metre, però aleshores pensaré “que me quiten lo bailao”...