Una altra crònica de ciclisme per la Serra de Guadarrama: Navafria i Navacerrada

Un altre dia calorós d’estiu i una altre dia de patiment en bici per la Serra de Guadarrama. En aquesta ocasió he triat dos ascensions clàssiques i que no coneixia: la pujada al Port de Navafría des de Lozoya, i descens per la vessant segoviana, i la ascensió a Navacerrada des de La Granja, per acabar baixant des de Cotos de nou a Lozoya. Un recorregut realment bonic, que en estiu es fa molt agradable per la frescor dels boscos de la Serra i per l’altura que suavitza les temperatures de la meseta.

És diumenge, i la idea es aprofitar la vesprada fugint de l’esdeveniment familiar, així que dine a la una del migdia, i amb 34º de temperatura a Rivas agafe el cotxe, clave la bici i m’adrece cap a la Vall del Lozoya, on la verdor perenne, fa d’aquest racó de la Comunitat de Madrid, un lloc paradisíac per als amants de la muntanya.

Deixe el cotxe a Lozoya, i sense calfament previ, encete l’etapa directament amb 11km de pujada sostinguda i 700 metres de desnivell. No havia fet mai una ascensió en bici directament sense un bon grapat de quilometres abans, i la veritat és que es nota. M’ho agafe amb molta calma, per que a més del Port de Navafria, tinc per davant més d’un centenars de quilometres i la pujada al Port de Navacerrada amb les seues mítiques revoltes.

Els primers 300 metres de desnivell passen sense assabentar-me, això sí, a 10 km per hora de mitja, o siga, que vaig tan espai que quasi costa mantenir l’equilibri... El paisatge és preciós, amb un bosc atapeït de roures, alguna carrasca i algun castanyer. La carretera completament buida; són les quatre de la vesprada, i encara que fa calor, es nota ja que estem al cor de la Serra; únicament es fa molest una colla de mosques que volen al voltant del meu cap, com si jo fóra una vaca de les que veig a la vora de la carretera. Continue avançant a un ritme tranquil, i continue poc cansat; de moment no em fan mal les cames; em permet el luxe de deixar-me una corona al pinyó per si la costera es posa vertical, però he de dir que eixe moment no arriba. El port es caracteritza per ser relativament suau en tot el recorregut.

Quan ja porte 500 metres de desnivell, comence a notar cert cansament, però no exagerat, i just en eixe moment hi ha un recés, durant 1 quilòmetre la carretera es posa plana, i fins i tot amb una suau pendent negativa en algun tros. Plenament recuperat amb aquest descans, m’enfronte als últims 200 metres, que faig sense cap problema. Els roures han deixat pas a uns pins altíssims, i a una verdor impressionant. Amb aquest panorama, és un goig pujar en bici. Uns metres abans d’arribar al Port n’hi ha una font on pare per abastir-me d’aigua. Menge un poc, bec, i pare al mateix cim per fer-me la foto de rigor. Estic al límit entre Madrid i Segòvia, amb el pic del Nevero a l’esquerra, on queda una menudeta llacuna d’origen glaciar.

El descens, ràpid, amb molta corba i amb el ferm en no molt bon estat, i com que sóc prou “cagat”, em deixe la meitat de les sabates dels frens. Arribe a Navafria, i ixc a la Nacional 110, recentment arreglada, i que deixa un bon voral de bon asfalt per anar en bici; això sí la carretera una mica avorrida: tota recta i amb curtes pujades i abaixades trencacames; després de 20 km em desvie cap a la Granja, on arribe i faig també una paradeta tècnica: un moset, un glopet i una foto a la Granja de San Ildefonso.

I a partir de ara, inexorablement toca patir. Torne a abastir-me d’aigua, però ara les cames ja em fan mal cada volta que toca pujar. Em queden 20 km d’ascensió al Port de Navacerrada, encara que els primers 10 km tenen moltes pujades i baixades, i quasi no es guanya desnivell. Però a partir la cota 1.300 metres, la pujada ja es fa contínua i no donarà treva fins a dalt de tot.

Pronte començarà la primera de les famoses set revoltes. No són per a tant, pense, sobre tot les que s’agafen girant a la dreta, però les que giren cap a l’esquerra són cada volta més dures, I amb la sèptima, quasi m’agafa una rampa, però només “quasi”, per que les cames em responen i continue pujant. Ara sí que em fan mal les cames, per amb el GPS sé exactament el desnivell que em queda, i sembla tot controlat. No obstant això, els dos últims quilometres se’m fan molt durs. Finalment corone el cim: 1.880 metres. Son les set de la vesprada, porte tres hores i mitja llargues sobre la bici.

No em pare molt, el justet per buidar les butxaques del maillot de barretes i altres llepolies, i una altra volta en marxa. Ja sols em queda planejar fins a Cotos, i una baixada de vertigen fins a Rascafria, pràcticament sense pedalar. Els últims deu quilometres, de Rascafria a Lozoya, els faig tranquil·lament, amb les cames carregades, però sense temor a les rampes...

Finalment, arribe a Lozoya a les vuit de la vesprada, 4 hores i mitja i 105 km.

Bona jornada de bici, bonica, i aquesta vegada, encara que cansat, no he arribat al límit... Després, la dura tornada a la realitat...

Morcuera i Cotos/Navacerrada en Bici: La Crònica

Aquests dos dies, acompanyat per l’eufòria de la dimissió de Camps, he gaudit de valent amb dues etapes dels Alps del Tour de França: la que ha acabat en el Galibier (nom que em recorda les mítiques botes de muntanya dels anys 70), i la que finalitzava a l’Alpe d’Huez. A la primera, Andy Schleck ha fet tota una demostració de força, i Contador ha mostrat la cara amarga del ciclisme, quan les cames no responen i veus com s’esfuma la carrera més emblemàtica del món. A la segona, el que ha fet una etapa “de les d’abans” ha estat precisament Contador, amb una escapada a 90 quilòmetres de meta, que no ha pogut culminar...

El cas es que veient als grans del ciclisme actual he recordat que tenia pendent fer la crònica de la meua ruta de bici de fa un parell de setmanes al Port de la Morcuera i al Port de Cotos, a la Serra de Guadarrama, on tantes hores va passar el meu admirat ciclista de Segòvia, abans de triomfar a la ronda francesa.

Després d’un dissabte de festa a casa, i amb alerta groga a Madrid per altes temperatures, pense que la meua eixida habitual de diumenge per la comarca de Las Vegas pot resultar una mica suïcida, així que a les dotze de migdia decideixo agafar el cotxe i intentar pujar un autèntic port de muntanya, i no las “tachuelas” de la meua zona. Tinc clar que pujar no és el meu fort, i per això aquestes aventures només les puc fer a soles, al meu ritme, sense la pressió de que tothom m’haja d’esperar.

Deixe el cotxe a Colmenar Viejo, i després de mirar el mapa crec que un recorregut molt complet pot ser anar a Miraflores, pujar Morcuera, baixar a Rascafria, pujar Cotos, planejar cap al Port de Navacerrada i deixar-me caure (probablement amb poques forces) fins a Colmenar.

I em pose al tall pel carril bici que ve des de Tres Cantos; vaig espaiet, per que sé que en aquestes etapes la prudència és fonamental per a evitar la temible “pajara”. Centenars de ciclistes ja estan de tornada, com és lògic per l’hora: a dinar a casa. Sense adonar-me’n, em plante en Miraflores, amb suaus pujades que em fan guanyar 200 metres, i comence la pujada al primer port, que conec només de pujar en cotxe un grapadet de vegades per anar als pics de la Cuerda Larga. Calcule que tinc uns sis quilòmetres per davant i un poc més de 600 metres de desnivell positiu.

Pràcticament des de les primeres costeres clave el plat menut i el pinyó més gran i a un ritme de tortuga vaig avançant, però em trobe bé; pense que és una qüestió de temps i de paciència i que no tindré cap problema. Just a meitat de pujada (tercer quilòmetre i 1.500 m d’alçada sobre el nivell del mar), la costera permanent comença a passar-me factura, mire al pinyó per si puc pujar a un altre més gran, però no tinc marge... així que tinc que aguantar amb el que porte. Per un moment em passa pel cap baixar-me de la bici i descansar una miqueta, però això no em faria sentir-me gens bé i pense que he d’aguantar com siga. Pense en la crònica que escriuré després al meu blog, i imagintant-me que al menys un parell de Diablillos la llegiran, i que no podré dir que me n’he baixat, tire cap endavant. Són les dues del migdia i malgrat l’altura fa molta calor; he de beure molt sovint per a no deshidratar-me i els bidons comencen a buidar-se; el quart quilòmetre se’m fa menys dur, vaig encara més espai, però ja comence a contar cap arrere. Només em queden 2 quilòmetres i allà lluny es veu el port, amb el pic de Najarra a l’esquerra.

Una miqueta més i ho hauré fet. Segons em vaig acostant a la cota més alta comença a bufar un suau vent que em canvia la perspectiva; ja veig perfectament l’aparcament de la Morcuera; un últim esforç i ja estic!!

M'ature un moment i em faig la foto de rigor; i ràpidament cap avall; el descens ràpid, però amb molta corba, i com que jo m’acollone amb facilitat, vaig tirant de fre molt sovint... La Vall del Lozoya, preciosa!, un dels llocs més bonics de la Serra de Madrid. I front a l’hora que he tardat en pujar, en gairebé 15 minuts em plante en Rascafria. Pare a carregar aigua a una font; una volta al fons de la Vall, i a les tres del migdia la calor de nou és ofegant, malgrat estar al cor de la Serra. En eixir del poble, un carril bici paral·lel a la carretera descorre entre arbres centenaris i a vora del riu.

Quin goig sentir el baixar de les aigües i amb tan bona ombra! Crec que és l’hora de pegar un mosset.  

Amb les piles carregades, i els bidons plens d’aigua, m’enfronte a la pujada de Cotos que desconec per complet (crec que no l’he pujada mai ni amb cotxe). M’ho agafe de nou amb molta calma, les cames estan una mica tocades del port anterior i de nou em queden 600 metres de desnivell. El bocata ha fet el seu paper i no se’m fa tan dur com pensava, i els primers quilòmetres venen i se’n van amb certa rapidesa; em passen els únics dos ciclistes que en tot el dia m’he trobat en la mateixa direcció; quina diferència de cadència... al seu costat jo semble estar aturat. Continue al meu ritme, i el GPS ja em diu que estic a 1.600 metres; 200 metres més i s’acabaren les pujades... però les cames ja fan mal; son 1.700 metres els que porte acumulats de desnivell positiu, quan jo normalment en faig 700 o 800. I de nou el patiment, em costa molt, em fa por posar-me dret per si m’ataquen les rampes. Així que xano-xano, cada volta més espaiet, per fi veig la Venta Marcelino, i el límit amb la província de Madrid amb Segòvia. Amb la boca seca, i panteixant amb força arribe a la cota 1.836m molt cansat. Molt satisfet per haver aconseguit els dos objectiusem pare un moment a buidar els bidons i menjar una barreta energètica. En principi només queda planejar fins a Navacerrada i després baixar fins a Colmenar.

El primer tram el faig sense cap problema, però arribant al Port de Navacerrada tinc una rampa a la cama esquerra, que em fa afluixar i pedalar una estona amb l’altra cama. Amb la baixada em recuperaré, pense ingènuament. I comença el descens més ràpid que mai he fet: 75 quilòmetres per hora me marca el velocímetre, i quasi sense pegar una pedalada em plante a Cerceda, i continue baixant fins que una mínima pujada es tradueix en una brutal rampa que em fa parar del tot. Amb molta cura abaixe de la bici, bec aigua, em clave un gel al cos, i torne a intentar-ho. Pedalege només amb l’altra cama i poc a poc pareix que aguanta. Encara em queden 10 km fins a Colmenar, i sortosament es tot cap avall, així que de nou a la marxeta, aconsegueix arribar-hi.

Al final el sabor es agre-dolç. He assolit l’objectiu de la jornada: 100 km, 2 ports de primera categoria, quasi 2000 metres de desnivell positiu, i quasi cinc hores sobre la bici. Però he arribat molt al límit. És cert que he fet molt més del que normalment faig, però esperava eixir millor parat...

Bé, en definitiva una bona jornada de ciclisme, recorrent els mítics ports de la Serra Madrilenya de la penúltima etapa de la Vuelta a Espanya, i al meu nivell, patint com toca... Això sí, tot molt bonic...