De falles per València amb Jimena

Havia pensat titular aquest post “intifalla”, en honor al moviment popular que enguany ha donat una nota de color a les festes valencianes amb diferents mesures de protesta, i donar-li així a la meua estada a les falles un aire reivindicatiu, però només seria enganyar-me a mi i al possible lector. Per que la meua visita a València en aquestes dates ha estat plena de tòpics: moltes falles, ofrena, castells, mascletades, bunyols, carrers enllumenats, passejos interminables, petards, cremà... i, gens ni miqueta de lluita; i tanmateix, m’ho he passat “pipa”.

Sempre he segut poc faller; el seu històric de festa reaccionària i casposa, la seua vinculació al “ blaverisme” (malgrat honroses excepcions), unit a la “coentor” i al estil barroc de tota la seua estètica, feien que de jove, i des de que comencí a fer muntanya als 14 anys, el pont de falles sempre fugira de València i l’aprofitara per fer alguna hivernal al Pirineu. Això sí, tot procurant arribar a temps per veure les dues úniques coses que sempre m’han agradat d’aquesta festa: la “mascletà” i la cremà de les falles menudes del Barri del Carme.  

Enguany, per a la meua sorpresa, la meua filla Jimena m’ha demanat que la porte a les falles. Feia quinze anys que no xafava València en les seues festes més internacionals, i supose que l’enyorança de la terra, m’han fet mirar les falles amb uns altres ulls. Sabia que els altres dos nanos no voldrien vindre per la por que tenen als masclets. Així que la perspectiva de passar tres dies a soles amb Jimena, a qui no sempre puc dedicar tot el temps que m’agradaria, em va semblar un bon pla.

Per estalviar-nos caravanes, vam decidir eixir el dissabte després de dinar, sense presa, amb la intenció de sopar amb ma mare, i després anar a ca Paco a veure el castell de focs des d’un lloc immillorable. I dit i fet, a les set i mitja de la vesprada estava veient la falla de la meua infantesa (per cert, sembla que segons jo m’he anat fent gran ella ha anat minvant). Després de pegar un mosset a veure la falla del carrer Sueca i el seu enllumenament.

Amb un bon grapat de gent per fora, opte per entrar-hi i que al menys Jimena veja una falla de ben a prop.

Camí de ca el meu germà, encara podem gaudir de dues bones falles del Barri de Salamanca. Com es nota on hi ha “pasta”... passem per Compte Altea - Almirall Cadarso, on està el ninot indultat que enguany se salvarà de la cremà.

I a les dotze de la nit, ja una miqueta cansats, parada i fonda per veure el castell des d’un cinqué pis de la mateixa plaça de Cànoves. Un privilegi que especialment es valora quan veiem la Gram Via plena de gom a gom amb milers de persones que s’acosten al vell llit del Túria. Els focs, la veritat, espectaculars...

A les dues de la matinada, llarga caminada per agafar el cotxe i cap a la platja a dormir. Increïblement Jimena aguanta el tipus, i sense protestar, felíç amb el seu primer dia de falles, cau només ficar-se al llit.

El diumenge ens alcem a una hora raonable, i en veure la platja, com a bons madrilenys, ens afanyem en baixar a jugar una estoneta amb l’arena i jo a pegar-me una escabussadeta (amb neoprè, es clar!).

I després a continuar la marxa fallera: hui toca veure les millors falles i l’Ofrena. Comencem per la falla de Campanar, primer premi de la Secció Especial; ens comprem mitja dotzena de bunyols per acompanyar la visita, i com que es migdia, no hi ha molta gent  i acabem en deu minuts.

Agafem un bus per acostar-nos al centre. I des de la Plaça d’Espanya seguim amb la Falla Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal.

Ens proveïm de petards, com manen els bons costums, i ens afanyem cap a la Plaça de l’Ajuntament abans que la vesprada la faça intransitable.

Fa un dia quasi estiuenc, i és un gust passejar pel Cap i Casal. M’endinse per Músic Peydró per arribar a la Plaça de la Mercé, una de les falles més tradicionals, vinguda a menys... Passem al Mercat Central i ràpidament al Carrer Micalet per veure passar els primers en desfilar en l’ofrena.

Em reserve la imatge de la Mare de Deu dels Desamparats pleneta de flors per al final del periple; sé que a Jimena li impressionarà.

Efectivament, es queda bocabadada; i jo crec que és la primera volta en 43 anys que veig en viu com van posant les flors a la Verge. No negaré que sempre havia pensat que no hi havia coentor tan gran com l’Ofrena, però he reconéixer que té cert encant...

Amb la música de fons de la dolçaina i tabal, pense no puc abandonar el centre històric de València sense mostrar a Jimena el carrer de València pel que sent una predilecció especial: el Portal de Valldigna.

I és precisament ací quan me n’adone el que ha canviat la meua ciutat en tots aquests anys d’absència. Les velles façanes obscures i mig en runes han estat substuides per restaurades parets pintades i balconades plenes de verdor. La vida està més present que mai al meu estimat Barri del Carme.

Passe pel Carrer de Baix, Plaça de l’Arbre, Plaça del Carme... Redeu! Quantes nits i quantes bones estones he passat ací... em veig a mi mateix fa 20 anys, melenes al vent, camals mullats, i pujant-me en marxa a la bici; per moments els records em porten una forta enyorança, i note com els ulls comencen a carregar-se...

Em controle a temps, i arribem a les Torres de Serrans on per un moment un miratge em fa pensar que mai va existir la batalla de València.

Són les sis, i ja cansats optem per una retirada a temps; ens queda tornar al cotxe, que l’hem deixat aparcat a les afores de València, i de nou al Perellonet. Encara hem d’aprofitar la vesprada patinant una miqueta, llençant uns petards i pegant una volta pel poble.

Com que no tenim edat, ni Jimena per menuda, ni jo per major, a les deu de la nit, fets pols, ens clavem al llit i en poca estona estem pegant bufits.

Dia de Sant Josep, dia del pare! Enguany no estaré amb els meus menuts, i la veritat, els trobe a faltar, però m’ho estic passant tant be aquests dies amb Jimena, que no se’m fa massa dur...

Hui “mascletà” i dinar familiar. Les mascletades d’El Perelló tenen el gran avantatge de que es poden veure ben a prop. I d’això tracta una mascletà; de sentir el soroll al cor! Curtes, però intenses; així són com ens agraden als valencians! Jimena mira perplexa; però no fa ni un intent de tapar-se els oïts. Porte tres dies amb tapons a la butxaca per si de cas; però no ha calgut.

El final com sempre, impressionant! Crec que el meu amic el Manyo si alguna cosa enyorarà en els seus anys a Canadà serà precisament veure una bona mascletà.

I comença la recta final. Ens passem la vesprada descansant a casa, mentre escric aquestes línies, preparant-nos per a la llarga nit de la cremà.

Primer una parada tècnica a veure al meu germà Cristóbal i família. I a les nou de la nit tirant els últims masclets a la Glorieta, junt als ficus gegants, que no recordava tan enormes i que han encisat a Jimena.

Després a veure la cremà de les falles infantils, primer la del Negrito i després la del Dr. Collado, que s’ha fet de pregar, i que ha esgotat a la xiqueta. Això sí, s’ha vist tot el protocol des de primera fila: pirotècnic preparant el foc, esperar a la fallera major infantil, esperar a la fallera major gran, veure com trien el ninot que es guardaran de record (elles dos i els presidents de la falla, i algú més que també vol el seu tros de falla...; sí, si algú es pensava que el ninot indultat es l’únic que no es crema en falles, està ben enganyat; totes les falles, sobre tot les menudes, es queden pràcticament sense ninots per que tothom pilla “catxo”); a continuació les fotos de rigor, amb artistes fallers inclosos; la xiulada de la gent que està farta d’esperar; els primers plors de la fallereta en pegar l’última mirada a la falla abans de cremar-se; i després els ramillets de focs i les traques finals a menys de dos metres. I a la fi, les flames pujant cap al cel per engolir-se en qüestió de minuts tot el treball i l’espera de tot un any... i ara sí, tots a plorar... falleretes, falleres, i també alguns fallerets i fallers...

Cansats per l’espera, i gelats una volta la calor del foc s’ha esfumat, ens anem a fer-se una xocolata calenta mentre esperem la cremà d’una falla gran. Jimena no aguantarà molt més, així que intente recordar quina de les del centre són de les primeres en botar foc (un altre mite és el dels horaris de les cremades; a les dotze comencen les primeres; però la disponibilitat dels bombers fa que fins les dues o les tres continuen encenent focs). Crec recordar que la del Mercat Central sol ser de les primeres i cap allà anem, i arribem justet per veure els focs i de seguida les flames de nou pel cel; els bombers ací han de vigilar ben bé per que la temperatura ràpidament puja i pot donar més d’un esglai. Quan ja la cosa està controlada, els joves de 20 anys comencen la festa amb els bombers provocant-los exactament amb les mateixes paraules que emprava jo quan eixos mateixos joves no havien nascut (valga’m déu, què major sóc!!): als crits de “bombero no tiene pilila” esperen un bon arruixó, que els farà passar la nit tremolant...

Jimena està esgotada i tremolant sense necessitat de banyar-se, i com que ja li he contat com sol acabar el tema, em demana moure a casa; i jo com a pare responsable, i malgrat temptar-me unir-me al grup de joves, opte per l’única possibilitat: una retirada a temps que li deixe un bon gust de boca a la meua filla, de manera que un dia puga recordar aquell cap de setmana que tan be s’ho passà amb son pare...

************

No vull deixar de comentar en aquesta crònica, la percepció que he tingut de les falles després de tants anys sense acostar-m’hi. Com deia al principi, potser aquesta percepció estiga sesgada per la llunyania, que em fa ser més benvolent amb aquesta festa que durant tants anys vaig criticar, però em fa la sensació que algunes coses han canviat: 

En primer lloc, els monuments, els ninots, la falla en sí mateixa, ha evolucionat. La seua estètica és una mica menys barroca, amb un disseny més estilitzat, i més diversificat (no tots els ninots són iguals).

Quant a la qüestió de gènere, em fa la sensació que també s’ha donat un pas. Sens dubte continua sent una festa molt sexista, però poc a poc algunes coses avancen. No tinc molt clar, però, si l’absència de mamelles per tot arreu, com passava abans, és fruït d’una concepció més respectuosa amb la dona, o si es tracta d’un retrocés en la llibertat sexual, conseqüència d’una societat cada volta més conservadora. En tot cas, els acudits masclistes fàcils, no els he vist tan presents.

El clàssic “les falles són per als fallers” també sembla que s’ha desplaçat poc a poc per donar pas a una festa més oberta on el turista i el valencià no faller troba moltes oportunitats de gaudir de la festa: els casals als carrers, les berbenes populars, els espectacles organitzats per l’Ajuntament, etc., fan que les falles cada volta siguen més accessibles per tothom.

La indumentària dels fallers, és sens dubte, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció. Encara recorde tots els homens i xiquets vestits de negre amb el faixí de color brillant (blau, roig o verd); els ”llapiceres” deia el nostre amic i veterà faller Pepe Serra. Sortosament aquesta disfressa ha desaparegut completament del mapa, i ara els tradicionals vestits de saragüells, i altres models, li donen als passa-carrers i al desfilar a l’ofrena una nota de color.

També guarde en la memòria, encara que més vagament, les bandes de “cornetes i tambors” que donaren pas després a les bandes dels pobles, molt més divertides, i en aquesta ocasió he pogut comprovar que les colles de dolçainers i tabaleters, de més tradició valenciana, estan molt present als carrers acompanyants als fallers i falleres.

I això que no he pogut comprovar en directe la intifalla; o el concert de les festes de Burjassot, amb Obrint Pas, un dels meus grups favorits, que segur m’hagueren reforçat amb la idea de que les falles avancen. Les tradicions evolucionen com la societat, i la societat valenciana, tan polaritzada en algunes qüestions, també evoluciona, malgrat l’existència de molts governants i empresaris corruptes, gràcies a un poble en moviment que dia a dia treballa i lluita al carrer per construir un país, per construir un futur més digne.

Per acabar deixe un enllaç amb el video resum del cap de setmana

Falles 2012

i un comunicat de la intifalla:

Intifalla valenciana

29 de març: vaga general

No és la primera volta que parle de sindicalisme en aquest blog, però ara més que mai esdevé imprescindible. Mai en trenta anys de democràcia l’atac contra els treballadors i treballadores havia estat tan bestial.

Des de l'any 2007, el conjunt de la població, especialment la classe treballadora, joventut, pensionistes, estudiants... venim suportant sobre les nostres espatlles el pes d'una crisi econòmica provocada i dissenyada pel Gran Capital (els actuals governants): la banca i els “mercats” convertits en nous déus capaços de fer retrocedir en dècades la qualitat de vida de la majoria de la societat per mantindre els seus beneficis.

L'esclat de la crisi internacional, ha tingut a Espanya un impacte molt més dur, conseqüència de les polítiques posades en marxa, primer pel govern del PP, encapçalat per Aznar, i després pel PSOE de Zapatero i Solbes, els quals en comptes d’haver punxat la bombolla immobiliària creada pels anteriors dirigents optaren per alimentar-la més, esperant mantindre el poder uns anys més, amb el suport dels especuladors. Aquesta profunda crisi, a la que en principi es va donar resposta amb polítiques keynesianes (de despesa pública), tot i que prou erràtiques, ràpidament van ser frenades pels autèntics governants: els qui tenen el poder econòmic. I de nou, les polítiques neoliberals, que van ser precisament les que ens portaren a la crisi, van triomfar, posant per davant els interessos d’uns pocs per sobre del conjunt de la societat.

Durant aquests últims quatre anys hem patit enormes retallades i reculades en drets laborals, socials, mediambientals i el desmantellament i privatització dels serveis públics d’una manera mai imaginada.

Amb la arribada al poder del PP, la situació ha esdevingut dantesca. Mitjançant decrets i tisorades arribarem sense cap escrúpol als 6 milions de persones expulsades del treball, augment de la pobresa, l'explotació, l'exclusió, la desigualtat social, la violència i repressió policial per a qui protesta (com a València); mesures d'ajust en despeses socials per reduir el dèficit en milions d'euros; reducció de salaris i pèrdua de poder adquisitiu; reforma laboral per facilitar l'acomiadament lliure i gratuït; reforma de la negociació col·lectiva per anul·lar-la i que els convenis no serveixin per res; augment dels impostos per a tota la població (amb escassa progressivitat); retallades en l'educació, la sanitat, i en general tots els serveis públics.

Alhora, la banca rep ajudes de milions d'euros per garantir l'estafa a la qual ens ha sotmès, les empreses i els especuladors financers evadeixen divises als paradisos fiscals, cometen frau a la hisenda pública i estan exempts de cotitzacions a la seguretat social. I es mantenen altres despeses de les obres megalòmanes (com el manteniment de l’aeroport de Castelló sense avions).

Però aquesta situació és reversible. Hem de ser conscients que som les dones i els homes de la classe treballadora qui fem que la societat funcione, qui generem la riquesa, els que ens alcem cada dia per posar en marxa el país, encendre les màquines en les indústries i fàbriques, fer funcionar els serveis públics, els transports i les comunicacions, obrir els centres educatius i hospitalaris, gestionar l'energia, les oficines, botigues i comerços, la neteja i la cura que necessiten les persones grans.

És per això que secundar la Vaga General convocada per al 29 de març esdevé imprescindible per donar una resposta a aquesta violència que s'ha exercint contra les nostres vides i la nostra convivència. Es cert que aquesta vaga beneficia sobre tot a la patronal, per que s’estalviaran molts milions d’euros dels nostres salaris en un context en que no tenen fortes necessitats productives; tots farem el treball del 29 de març als dies següents i tanmateix no el cobrarem.

Però s’ha de veure clarament que el nostre alenament té uns límits. És cert que hem perdut molta capacitat de pressió sobre el Capital; ja se n’han encarregat d’això durant els últims 25 anys (probablement des de l’èxit de la famosa vaga del 14-d de 1988). Ja quasi ens han convençut de que la lluita obrera és anacrònica i que els sindicalistes són uns malfeiners; d’altra banda, la temporalitat al nostre mercat de treball, que ha fet l’acomiadament lliure en la pràctica per a més d’una tercera part dels assalariats, també ha suposat una limitació al dret de vaga.

I per totes aquestes raons, es fa més precís que mai que ens impliquem en l’èxit d’aquesta vaga. No és suficient, per tant, recolzar la vaga. Cal anar a la feina, formar part dels piquets informatius; garantir que el dret de vaga és real. Ens diran que també s’ha de garantir i respectar el dret a treballar, però és menester tindre poca vergonya per dir això en un país de més cinc milions d’aturats. Hem de mirar a la cara a aquells que aniran a treballar per guanyar quatre duros més nosaltres aquest mes, i recordar-los la seua insolidaritat amb el conjunt de la societat. Recordar-los també que anant al treball eixe dia estan perdent totes les opcions de queixar-se per una situació que es pot canviar amb fets, i no amb paraules.

I quanta més gent estem a la porta dels centres de treball, més possibilitats tindran els que volen fer vaga i no s’atreveixen per la seua precarietat a la feina. I cal anar a les cotxeres del transport públic, per què els treballadors d’aquest servei també tenen dret a fer vaga.

I això ens porta al tema dels serveis mínims. Cal recordar que l’esperit dels serveis mínims no és garantir el “dret al treball” sinó garantir la cobertura de situacions d’emergència. Per tant, les administracions, les oficines, les fàbriques, els restaurants, els comerços, no ha de tindre cap servei mínim. Només els hospitals, bombers, policia, ambulàncies, i alguns taxis, deuen garantir una mínima cobertura. El transport generalista (bus, trens, metros), tampoc deuria contemplar serveis mínims (si algú es trenca una cama en un accident, normalment no va  a l’hospital en metro). 

És hora de rebel·lar-nos, d'ocupar i encendre els carrers i aturar els centres de treball per defensar-nos d'aquells que ens volen veure sense res. Cal prendre els espais públics i demostrar amb força que el present i futur és nostre, que som la majoria, que la nostra generació va a lluitar i defensar els drets i llibertats col·lectives que van conquistar els nostres antecessors i que deixarem als nostres fills.

 

Del col·lectiu a la mar: un sopar i un passeig amb piragua

Al Col·lectiu i al llit al primer crit! em va recordar el meu amic Amat uns dies abans de la convocatòria de un sopar del sindicat d’estudiants al qual vaig pertànyer a la meua època universitària. I la veritat, em feia comboi tornar a veure als companys i companyes amb qui vaig compartir tants bons moments de lluita, cultura i festa. Així que no em vaig poder resistir, i després de fer-me una becadeta el dissabte, vaig pensar que encara arribava a temps al sopar, i fins i tot de veure una estoneta a ma mare. Només 340 km em separàvem del meu destí.

Va ser un goig retrobar-me, i el que és millor, poder xerrar tranquil·lament amb els col·legues d'ITACA; veure com ens ha anat la vida i comprovar com, malgrat els anys passats, tantes coses ens continuen unint, més enllà de la professió d’economistes.

Això sí, la edat no perdona i a les tres de la nit, jo ja estava per retirar-me, entre altres coses, pensant en aprofitar el matí de l’endemà amb la piraigua.

Des de que l’any passat per aquestes dates els de verd em cridaren l’atenció per intentar traure la piragua per l’Albufera, sempre he eixit per la mar des de l’Arenal. He fet eixides molt boniques, sobretot per la zona del Parador i la reserva d’aus del Parc Natural, i sempre resulta gratificant veure la costa des del fons de la mar, però quan ho has fet unes quantes vegades, la veritat, perd una miqueta la gràcia.

Així que en aquesta ocasió, vaig optar per carregar-la al cotxe i anar-me’n ben propet, a Cullera, on vaig pensar que pegar-li la volta al cap de far, podia estar entretingut i al menys canviaria una miqueta d’aires...

I quina sorpresa més grata em vaig emportar!! La de voltes que estat en Cullera, i sempre m’ha paregut un lloc horrible, al menys la platja, amb tanta urbanització, i tant gratacel (la part del poble té més encant, amb els carrers que pugen cap a la muntanya, i el castell amb unes vistes precioses).

El cas és que amb una temperatura primaveral, però amb un fort vent de ponent que em va fer dubtar sobre l’estabilitat de la piraigua mar endins, comence la meua “turné”. Com sempre que bufa ponent a València, la mar pareix una bassa; però enganya, per que segons t’allunyes te trobes com se van alçant les ones i arriba un punt que costa avançar. Així que decidisc anar molt pegadet a la vora, i ràpidament els mateixos penya-segats em protegeixen del vent i puc comprovar la claredat de l’aigua.

En passar el far, el paisatge comença a posar-se realment bonic, això sí, s’ha de fer un esforç per no alçar massa la mirada, per que muntanya amunt es continuen veient els edificis d’apartaments... però ben a prop de les roques, es pot gaudir d’aigües turqueses i de les capritxoses formes que la mar ha anant formant en les roques durant segles...

Amb l’aigua tan tranquil·la queden al descobert “mini-cal·les” d’arena entre les pedres. També es formen xicotetes coves amb l’espai justet per clavar la piraigua.

I de sobte, en girar un dels caps, apareix un gran entrant en la roca, com una gran cova en la que podria entrar un veler d’uns quants metres d’eslora. No n’havia sentit parlar mai d’aquest lloc, però em sembla sorprenent que en un lloc tan massificat com Cullera, tant a prop de València, siga tan poc conegut aquest racó paradisíac...

Continue avançant amb l’objectiu d’arribar a la platja de cullera i completar la volta al cap del far, però en girar l’últim dels xicotets caps que formen el recorregut, em ve de cara tota la força del vent. Em fa la sensació que la piraigua i jo eixirem volant d’un moment a un altre. Però com que sóc bona cosa de cabut, li pegue fort a les pales i poc a poc vaig avançant fins a la platja, tenim sempre la mirada al Castell que s’alça sobre tots els blocs d’apartaments.

Sue de valent per arribar-hi; poques vegades havia remat amb un vent en contra tant potent, però em tranquil·litza pensar que la tornada serà ben fàcil. Els que s’ho deuen estar passant pipa són els wind-surfers que es rellisquen sobre la mar a grans velocitats.

Finalment arribe a la platja, però com que vaig una miqueta malament de temps, ni baixe de la piraigua; directament pegue la volta, i mentre faig alguna foto, el fort vent ja m’està duent de tornada sense pegar una palada.

I el cansament ja comença a fer efecte. Porte una hora i mitja sense parar de remar, i com que feia mesos que no ho feia, ja tinc els braços i l’esquena prou “cascats”. Així que m’ho agafe amb calma i em deixe portar pegant suaus palades que en una estoneta em tornen a deixar en el punt de partida.

Ha estat una bonica excursió, a només 15 minuts de cotxe de l’Arenal, per la qual cosa em faig el propòsit de portar als meus nanos la pròxima volta, a finals de primavera, abans de que les massificacions facen intransitable la platja, però amb l’aigua bona per pegar-se un bon escabusó.

Una eixida de muntanya de les que no fan afició...

Hi ha dies que es millor no eixir de casa... i aquest del qual vaig a parlar, en va ser un.

Les meues cròniques de muntanya normalment solen ser de dies fantàstics, d'esbarjo i relaxament, i sobretot de gaudir de la naturalesa i de la bellesa dels paisatges pels que transite. Però aquest dia no va ser així, tot i que vaig acomplir part dels meus objectius muntanyencs.

Després de la lleu nevada del dilluns, tota la setmana va fer un temps primaveral, amb temperatures que convidaven al passeig en cos de camisa, i fins i tot a dinar al jardí. Per les nits, però la temperatura baixava per davall de zero graus, es a dir, un temps ideal per trobar "tubos" (corredors) a les vessants nord en el seu punt, amb la neu ben dura.

El divendres, però, la webcam de Cotos ja deixava veure que on pegava el sol, gairebé no quedava neu, per la qual cosa opte per anar al Pico del Lobo des de la Pinilla, on un bonic circ orientat al nord deixa unes quantes canals, curtes però d'una pendent respectable, i que des de fa temps vull clavar-li mà (o més ben dit, grampó i piolet). El part de l'AEMET dona molt bon oratge, amb possibilitat d'algun núvol, i algun banc de boira (característic de l'anticicló), que jo interprete que quedarà només al fons de les valls.

Així que, amb les millors perspectives, despertador a les sis del matí, tota la ferralla a la motxilla y carretera. A les 7 i mitja, encara de nit, comece a caminar. S'intueix un núvol al cim, que em deixa una mica mosca, però entenc que en eixir el sol, s'alçarà... La primera part del camí no té pèrdua: tot cap amunt seguint una pista d'esquí. Apareixen les primeres llums, i ja comence a posar-me nerviós, primer en veure la muntanya completament destrossada per les torres dels telecadires, i després en constatar que no es veu cap cim del circ per la boira. Arribe a la quota 1.800, on conflueixen diferents pistes d'esquí, i està ple de la infraestructura de l'estació incloent un bar; pense que és una llàstima de circ. Aquest entorn no tindria res a envejar al de la llacuna de Peñalara, si no fora per la quantitat de construccions i cables que l'inunden... Son les nou del matí, i de sobte un soroll molt fort posa en marxa el telecadira, i una música eixordadora comença a sonar amb molta força.

No done crèdit. Estic en un paratge màgic, i tanmateix la presència humana és tan present! (tot i que encara no he vist ni una persona). La boira comença a estendre's, així que no perc un minut: em pose els grampons i comence a pujar tot recte fugint del soroll insuportable; em clave de ple en el núvol, sense veure més de 20 metres per davant. Continue pel que crec és la canal de la Portilla del Lobo, i en una estoneta estic en un coll, tot i no veure absolutament res.

Continue cap amunt convençut que m'estic acostant al cim; me mosqueja que de seguida deixe de guanyar altura; mitja hora després trac el GPS per que alguna cosa no quadra... Efectivament estic anant tot just en direcció contraria, cap al Pico de la Cebollera Vieja. Pegue la volta i, afortunadament, per un segon s'intueix el sol per sobre de la boira, la qual cosa em permet orientar-me, i me n'adone que no havia arribat a la Portilla del Lobo, sinó prou més a l'Oest. 

Retrobe el camí i per fi m'adrece, de nou amb una boira tancada, cap al cim, on arribe i no em puc fer ni una foto per que la humitat és tan gran que no hi manera que es desentele la càmera. Estic a un grau sobre zero, i amb la humitat estic completament banyat, per dins i per fora. O siga calat fins els ossos. Si baixara la temperatura, al menys, la humitat es congelaria i es quedaria fora... Al cim, les runes horroroses del que un dia va ser un telecadira. Què desagradable es trobar-se aquesta imatge a un cim de 2.274 metres (i sostre de la Comunitat de Castella-La Manxa).

Arribat a aquest punt, la meua idea de fer els corredors ja fa temps que s'ha esfumat. Ara he de decidir per on baixe, i no clavar la pata! per que sense adonar-me'n puc acabar al mig de la muralla que cau fins la Pinilla. Quan comence a baixar, sortosament uns grup de cinc muntanyers apareixen per la autèntica Portilla del Lobo. Així que sabent que em trobaré petjades tot el camí fins a baix del tot, crec que és la millor alternativa. La neu esta tova, i no sembla massa perillós...

Amb molta cura, i sense gaire visibilitat vaig baixant espaiet, intentant no perdre les petjades. Al poc de temps sense tindre ni idea on estic, comence a sentir de nou la música de l'estació. I sobtadament em trobe de nou a les pistes d'esquí, envoltat de snowboarders. Mai m'agradat l'ambient de les pistes d'esquí alpí (el de fons és diferent, molt menys agressiu). M'encantaria practicar esquí de travessia i sóc conscient que per a això caldria esquiar molt en pista, però ara ni tinc la pasta, ni les ganes d'encetar una activitat nova. I quan veig que la muntanya es colonitza amb aquest estil "urbà", se'm van totes les ganes...   

Per fugir de la pista d'esquí, a l'últim tros d'abaixada em clave per un camí que va pel mig del bosc, encara que pega una miqueta més de volta. Però me n'adone que es tracta en realitat d'una pista de descens de BTT. El que em faltava!! Com que no tenia prou amb l'estació d'esquí, han habilitat, per a la temporada estival una pista de descens de bicicletes, amb el que això comporta de detriment del sòl boscós (compactació i arrossegament de sediments).

Amb quantitat de rampes artificials de fusta, i una sendera embarrada prou intransitable que m'omple de fang totes les cames, finalment a la una del migdia arribe al cotxe amb una mala llet considerable. Em canvie i torne a casa ràpidament a fer el dinar. A la altura de Buitrago veig pel retrovisor el núvol que m'ha fotut tot el matí i que està estancat a l'entorn de Somosierra. Mire a la meua dreta i veig una imatge del Peñalara i dels Cabeza de Hierro, completament nevats i amb un cel net i clar, d'un blau intens que fa intuir el fantàstic dia de muntanya que estarà passant la gent que ha optat per aquesta zona.

Per acabar-ho d'adobar, ja en casa, m'adone que he perdut el cable de la càmera de fotos (el portava al cotxe per carregar la bateria), amb la qual cosa no puc ni descarregar les fotos ni tornar a carregar-la.

En definitiva, un d'eixos dies que no fan afició a la muntanya, però que s'han de patir per poder apreciar més eixos altres dies on la climatologia acompanya, i per valorar els llocs solitaris i tranquils que molt sovint trepitgem en la pràctica d'aquest esport.

***

Voldria aprofitar aquesta crònica per fer una reflexió sobre el desenvolument local i els usos sostenibles dels àmbits rurals. Sóc molt conscient que una cosa és el que ens agradaria trobar a la muntanya, i una altra ben diferent és la necessitat de determinats localitats de sobreviure a un despoblament constant, un envelliment de la població, i uns recursos econòmics cada volta més escassos. Però cal buscar alternatives que combines ambdues coses, i sempre des de la fortalesa d'allò que és públic.

Si no vaig errat, l'estació La Pinilla és propietat de l'Ajuntament de Riaza, la qual cosa, al menys, garanteix que el benefici no queda en unes poques mans, i que a més del benefici indirecte de creació de llocs de treball i comerços al seu voltant, també hi ha uns ingressos directes que via pressupost municipal cal entendre repercuteixen en tots els habitants de la zona.

No obstant això, hi ha certes coses que es podrien cuidar una miqueta. Per exemple, la música a tota canya no té molt de sentit, en una època en la que cadascú pot anar escoltant la música que vol al seu MP3, tot respectant el so de la naturalesa.

Però sobre tot, aquestes zones, amb el suport de les diferents administracions, han de treballar en una estratègia de futur especialment ara, quan el calfament global i les nevades cada volta menys copioses, obliguen a buscar un altres tipus de turisme menys puntual, més sostenible i més respectuós amb el medi ambient.

Nota: aquesta entrada la vaig escriure a meitat de gener; no la vaig publicar en eixe moment, i fins avui, no la recordava... però més val tard que mai...

Cross de Rivas: la crònica

Quan fa tres anys varem decidir comprar la casa en què visc, entre altres coses pel fantàstic olivar que tenim a la porta, no tenia ni idea que tots els hiverns l'Ajuntament de Rivas organitzava el popular Cross de l'Olivar de la Partija, tota una festa esportiva, en la qual, ripenses de totes les edats (des de pre-benjamins fins a veterans) participen en curses de diferents distàncies. Tindre l'eixida d'aquesta carrera a menys de 20 metres del meu jardí és un luxe que de segur tots els corredors envejaran...

Enguany, algunes novetats: en primer lloc, s'avança la cursa dels majors a primera hora, de manera que els més menuts queden per al final del matí, quan fa menys fred. En segon lloc, amb l'hivern insòlitament sec que portem, els camins normalment enfangats han esdevingut més durs que una pedra, la qual cosa jo personalment agraeixc per que, tot i que es perd una mica l'essència d'un cross, córrer amb 2 quilos de terra humida adherida a les sabatilles no es gens agraït.

He de confessar que he tingut dubtes per apuntar-me fins última hora, per que al darrer semestre he corregut pocs dies i sempre distàncies llargues, i per tant la distància de 7.000 metres em ve fatal, però els meus nanos menuts volen participar-hi i no estaria bé no predicar amb l'exemple. I la veritat, a mi també em fa il·lusió.

La data, el 29 de gener, i com sempre, des de les nou del mati, la pau i tranquil·litat quotidiana d'aquest olivar es veu substituïda per la coneguda veu de l'animador de Laetus (l'empresa que contracta l'Ajuntament per a l'organització dels events esportius). Ja de bon matí, i amb una temperatura "ideal" per córrer (0 graus), l'olivar s'omple de corredors. Així que ixc de casa per la porta del jardí, acompanyat per Marc, que com jo es posa nerviós davant qualsevol cursa, i en un minut estic inscrit i amb els dorsals en la mà.

Torne a casa a desdejunar molt lleuger, i me'n vaig a calfar una miqueta, que ja em conec aquestes eixides de poca gent i poca distància i solen ser explosives. Arriba l'hora de l'eixida i la resta de la família continua dormint; només Marc, incondicional, el tinc preparat per animar-me; a més s'encarregarà de fer alguna foto. Em trobe prou més gent que l'any passat, després comprovaré que en som uns 200. El meu objectiu, baixar dels 30' (a 4'15"/km, lluny dels 4' que vaig fer l'any passat, però no puc demanar-li més al meu cos...)

Tal i com havia previst, eixida a tota canya! I damunt costera amunt; el cinc quilos de més que tinc en relació a l'any passat es noten, i vaig bufant des dels primers 500 metres... He de pegar cuatre voltes al circuït de sempre. Me'l conec com la palma de la mà, així que procure dosificar a les pujades, i intente recuperar a les baixades. El vent bufa amb força del nord, i aplique també l'estratègia d'intentar anar "a roda" d'algú quan el tinc de cara, i avance pel meu compte quan el tinc de cul...

Passe la primera volta a ritme de 4'20"/km, no està mal, però una mica per damunt del que havia previst. No em trobe massa fi, però comence a prémer una mica. Em pose darrere d'una persona i aconsegueixo passar la segona volta a 4'15" que és el meu objectiu. La tercera volta ja comença a passar-me factura; aguante el ritme, però vaig patint massa...

El meu cap acusa la feblesa del cos, i comence a perdre motivació: com al conte de la rabosa i el raïm, les excuses per afluixar el ritme m'assalten de cop: "total no m'hi jugue res...";"està clar que amb el poc que he entrenat no vaig a fer un bon temps..."; "si no apure massa, aquesta vesprada encara puc eixir en bici..." I així, la quarta i darrera volta, puge a 4'25" per quilòmetre, entrant en meta en un temps de 30'20", i quedant-me amb certa sensació d'insatisfacció. Què anem a fer; no totes les curses són agraïdes, i aquesta, tot i ser "la meua", per tindre-la a la porta de casa, no m'ha eixit bé.

Dues són les conclusions: 1.- amb aquestes edats, si no es té molta constància ràpidament es perd el que s'ha guanyat amb molt d'esforç... Quan tenia 20 anys podia estar mesos sense córrer que quan anava a una carrera podia fàcilment córrer a quatre minuts per quilòmetre; y 2.- No hi ha dreceres; no es pot estar setmanes sense córrer i quinze dies abans d'una carrera intentar guanyar velocitat amb un parell de sessions de series en pista...

Me'n vaig a recollir a Marc, que s'havia col·locat estratègicament per veure'm passar dues vegades en cada volta, i el pobre quasi congelat havia aguantat estoicament tota la carrera; en eixe moment passa per davant el meu company de feina Raúl i me'n vaig a esperar-lo a la meta, per fer-nos una foto de record...

Ens anem a casa, a descansar una miqueta i de seguida a preparar les següents carreres, les de Marc i Guillermo. A casa ja s'han alçat i, aquesta vegada sí, tots a veure córrer als nanos...

Primer estan corrent els cadets, infantils i alevins, i cal veure la velocitat que porten els que van per davant. Ja voldria jo... En cadets veig que guanya un Diablillo, del meu club de triatló, la qual cosa sempre es motiu de joia...

I com sempre a les carreres de menuts de Rivas, bona organització; uns monitors s'encarreguen de recollir els xiquets, i se'ls emporten a calfar...

I al cap d'una estoneta, els 130 benjamins ixen a tota velocitat; fa por veure-los vindre. Marc, seguint el meu consell, es posa quasi al final. Ha de córrer 800 metres, i amb 7 anys eixa distància pica; la temptació d'eixir a l'esprint és molt gran, sobretot quan per davant es posen alguns dels que practiquen atletisme en el club local Covibar, de gran nivell. A més a més, Marc és dels mes menuts, por que en la categoria estan els nascuts en 2.003 i 2.004, i ell es de desembre de 2.004. La possibilitat d'una caiguda amb eixes eixides massives de xiquets és molt gran, així que millor darrere...

La primera part de la cursa és cara amunt, i ràpidament es veu com molts nanos comencen a caminar. Però Marc, amb ritme de "carrera de fondo", com jo li dic, aguanta el tipus i continua corrent. Poc a poc comença a passar xiquets, i malgrat estar "colorao" com una tomaca, s'aproxima a línea de meta a bon ritme... Els primer passen com una bala; no entenc com un xiquet de 7 o 8 anys pot córrer a ritme de 3'45" per quilòmetre... I Marc amb puntdonor alça el cap i encara esprinta en la costera final. Finalment, 4'30" el 800, no està gens malament. A l'endemà veuré la classificació i molt pagat comprovaré com el meu cadell ha quedat el 60é de 130 xiquets.

I ràpidament a portar a Guillermo al calfament amb el monitor. No puc evitar patir de veure'l, tan poca cosa com és, envoltat de xiquets que li passen un pam; la categoria pre-benjamí es per als nascuts en 2005, 2006 i 2007, i ell és d'aquest últim any, així que amb els seus quatre anys comparteix carrera amb els de cinc i sis anys. Amb la seua timidesa habitual, fa cas estricte de tot el que li diu el monitor; més bo que un sant...

I després a la línia d'eixida; dos únics consells: eixir espaiet i córrer recte, sense creuar-se amb ningú per evitar caure. 500 metres li separen de la meta, i els 3 minuts que tarda en fer-los passen realment volant. Malgrat eixir pràcticament dels últims i ser també dels més menuts, arriba per la meitat, amb més d'un centenar de xiquets per darrere.

Marc i Guillermo satisfets s'ajunten amb les seues respectives medalles, i comparteixen detalls de llurs carreres; i jo, orgullós, oblide ràpidament la meua mediocre participació i la modesta posició 50 en la classificació, molt lluny de la 20ena de l'any passat.

A la vesprada, i per apurar el cap de setmana, una curta eixida de bici sota un fred gelador, un avanç de l'entrada d'aire siberià que en les dos pròximes setmanes ens portarà la desitjada neu per fer corredors a Guadarrama...